el bloc de Carme Colomina

Tolerar el populisme

2012-01-26T00:05:00.000+01:00

Viktor Orbán, primer ministre d'Hongria

La democràcia hongaresa trontolla i Brussel·les ha necessitat més d’un any de desafiament per part del govern de Viktor Orbán per dir que ja n’hi ha prou. En aquest llarg camí fins el Tribunal de Luxemburg hi ha hagut tancaments de mitjans de comunicació, fugida d’inversors estrangers, ingerències sobre la judicatura, advertències del Fons Monetari Internacional i manifestacions als carrers de Budapest. La UE ha permès que els deliris de poder d’Orbán anessin massa lluny.

Els líders europeus semblen instal·lats en la tebior permanent quan es tracta de criticar un dels seus socis. Porten anys tolerant el populisme de Silvio Berlusconi, Vaclav Klaus o dels Kaczynski, i acceptant a taula governs investits amb el suport de l’extremadreta. Corren el risc de malmetre la democràcia europea.

* bitllet d'opinió publicat al diari ARA

Abraçades efímeres a París

2011-09-20T10:42:00.000+02:00

(article publicat al diari ARA el 4 de setembre)

foto: Agència EFE

El somriure de Merkel sempre és enigmàtic. A aquestes alçades fins i tot un Rodríguez Zapatero tan necessitat de qualsevol petit gest ja deu saber que els copets a l’esquena de la cancellera duren el que dura el breu intercanvi de salutacions amb un president sense do de llengües. Però l’estat espanyol ha estat el primer país de la Unió Europea en apuntar-se a la “regla d’or” alemanya de fixar els límits del dèficit a la Constitució. Un compromís que els alemanys van incloure a la seva Carta Magna el 2009, quan ja s’havien refet dels anys d’incompliment del Pacte d’Estabilitat, que van superar indemnes sense que Brussel•les no els aixequés ni un dit.

La sacralitzada constitució espanyola s’ha reformat en només qüestió de dies per aprovar allò que el president del Consell europeu, Herman Van Rompuy, considera únicament com “una mesura més”. Ni França ha aconseguit encara el consens que les dues grans forces polítiques de la Cambra espanyola han exhibit aquesta setmana. Fonts de la Comissió Europea creuen que “és positiu elevar el rang dels compromisos adquirits a nivell europeu i apartar-los de la política a curt terme i els calendaris electorals” i l’agència de qualificació Moody’s va enviar un missatge de respir per Madrid.

Em costa d’entendre la confiança que pot despertar un compromís que no entrarà en vigor fins l’any 2020, que deixa la porta oberta a que en una nova recessió els límits del dèficit es puguin tornar a revisar, i que ni a Brussel•les se li escapa que ha permès al govern espanyol de “dotar-se d’una arma legal per utilitzar contra les autonomies que es desviïn dels seus compromisos i portar-les davant del Tribunal Constitucional”.

L’única regla d’or que val és la credibilitat. I d’això, l’estat espanyol continua curt, digui el que digui la seva Carta Magna.

L’Europa de les oliveres

Explica un diplomàtic europeu que ja en els anys 70, durant una trobada entre Olof Palme i Aldo Moro, el primer ministre italià li va preguntar al suec perquè no volíen entrar a la Comunitat Econòmica Europea. “Perquè som un país neutral”, contestà Palme. Diuen que Moro va replicar: “i què? Accepteu la legislació europea, entreu, i després és cosa vostra si la respecteu o no.”

Suècia no va entrar a la UE fins a la dècada dels 90 –deu anys més tard que Espanya, i gairebé quaranta després que Itàlia- i avui és en aquest cor de petits països del nord, contribuents nets al pressupost comunitari, que s’ha alineat amb la línia més dura d’una Alemanya decidida a imposar austeritat i rigor a aquesta Europa “de les oliveres” –com anomenen ara a aquest sud díscol i despilfarrador-.

Amb les economies mediterrànies instal•lades en una montanya russa borsària, amb els índex de confiança esgotats i les costures del Pacte d’Estabilitat esquinçades de tan estirar, el sud s’ha quedat sense marge. Ja no hi ha màniga ampla en el compliment dels compromisos europeus, només un únic Diktat. L’ambaixador de Bèlgica davant la Unió Europea es lamentava aquesta setmana que “és difícil viure” en aquesta Europa “que només pren decisions després de cada cimera franco-alemanya”. No ens agrada aquesta Europa alemanya, però no hi ha cap líder a l’horitzó comunitari capaç de presentar una alternativa.

El Benelux ja no existeix com a aliança política. Bèlgica no té govern. Holanda no veu res més enllà dels seus interessos, sense propostes pròpies que no siguin l’enduriment de les condicions a les solucions que aporten els altres. Els països perifèrics, culpabilitzats en bloc, també han estat incapaços de fer un front comú. Fugen desesperadament els uns dels altres perquè no se’ls assimili amb el malalt del costat. Cadascú aprova a la desesperada el seu propi pla de salvament, que calmi els mercats i complagui Merkel. I la cancellera busca petites victòries que justifiquin davant la seva opinió pública l’esforç econòmic que farà Alemanya pagant bona part dels rescats de les economies europees que s’enfonsen. El somriure de Merkel i Zapatero, dijous en un passadís del Palau de l’Elisi de París, va ser un efímer alleugiment mutu en aquesta cursa cap el sacrifici.

Bèlgica, el país que no existeix

2011-09-12T18:39:00.000+02:00

(article publicat al diari ARA)

Bèlgica és el país del surrealisme. De les carotes de carnaval d’Ensor, dels barrets voladors de Magritte, de la pipa de fumar pintada sobre la frase “això no és una pipa”. Bèlgica és un país surrealista. O com deia divendres l’editora en cap del diari francòfon Le Soir, Béatrice Delvaux, “això no és un país”. Una frase cada cop més repetida. Bèlgica va deixar d’existir per Le Soir dijous passat a les 14h., quan el líder dels independentistes flamencs, Bart de Wever, va tornar a dir no a l’última, l’enèsima, proposta negociadora per formar un govern. Han passat 13 mesos i el socialista való, Elio di Rupo, que tenia l’encàrrec in extremis d’intentar consensuar un programa de govern, va llençar la tovallola divendres, esgotat. El rei –figura decorativa i el primer amenaçat per la reforma profunda de l’estat que reclamen els flamencs- va fer un comunicat més enllà del seu llenguatge conciliador habitual per declarar que la situació és “molt greu”. Però, 400 dies de crisi política després, Bèlgica resisteix, fins i tot amb l’especulació contra un deute públic del 96% del PIB i la provisionalitat del govern.

Només queda una última carambola: provar de negociar un govern sense els independentistes flamencs, la força més votada a les eleccions d’ara fa un any. Algun partit flamenc s’hi comença a posar bé.

La frontera interior

Bart de Wever no té pressa. Cadascun dels seus ‘nos’ durant aquest temps l’ha anat enfortint. Tan se val si les enquestes demostren que una majoria dels flamencs no vol trencar el país, un sondeig realitzat divendres per una televisió privada flamenca assegurava que el 62% dels flamencs mantenen la seva confiança en el líder de la N-VA (Nova Aliança Flamenca), i més de la meitat no volen un govern sense els independentistes. Al sud, el socialista Elio di Rupo també manté el suport popular. Unes noves eleccions no farien res més que polaritzar encara més aquesta divisió.

Bèlgica és un país trencat per una frontera interior. Sis milions de flamencs al nord. Quatre milions de valons francòfons al sud, i una Brussel•les on conviuen totes les onades migratòries que han canviat la fesomia del regne de les patates fregides. Tots plegats practiquen un “patriotisme pràctic” –com l’anomena un historiador flamenc-, on mig país viu indiferent al drets i les necessitats de l’altra meitat. I cada formació política parla exclusivament per la seva parròquia.

L’home més llest del món

De Wever és un gat vell de la política que es va fer molt popular al nord del país participant en un concurs de televisió que buscava “l’home més llest del món”. De Wever va arribar a la final, exhibint cultura general, bonhomia, sentit de l’humor i sobretot molt autocontrol. Va demostrar que sabia jugar les seves cartes. És un personatge controvertit i provocador, capaç d’emocionar-se públicament durant l’enterrament d’una vella amiga, dirigent de l’extrema-dreta flamenca, i en política europea coqueteja amb l’euroescepticisme. Pels valons, és la imatge de la intransigència flamenca, però no l’únic responsable d’una erosió que des de fa dècades mina la continuïtat d’un país que perd sentit. Ho canta –en francès- el belga Arno: “Bèlgica és un país que no existeix. Ho sé molt bé perquè jo hi visc.”

Cordó sanitari

2011-06-07T10:56:00.002+02:00

El tots contra un és una estratègia perillosa. Els anys de “cordó sanitari” a Bèlgica per evitar que l’extrema dreta flamenca arribés al poder es van convertir en una trampa pels partits tradicionals. L’extremisme es va apropiar de l’únic discurs d’oposició a unes forces que cada cop sumaven més desencantament. Malgrat no governar, l’extrema dreta era present a tots els debats polítics, als mitjans de comunicació, compartint tertúlies i minuts d’intervenció parlamentària. Van aglutinar el vot de càstig i, quan finalment els partits tradicionals van parlar d’immigració, el discurs de l’intolerància ja ho havia contaminat tot. Els austríacs, en canvi, van seguir l’estratègia contrària. Van normalitzar el populisme de dretes i el van fer soci de govern. També els van enfortir.

Quan la xenofòbia arriba, ho fa per quedar-se. Ja sigui sota les sigles que l'han fet sortir del polícament incorrecte o bé contaminant el discurs dels partits tradicionals. Cap país europeu -on l'extrema dreta és forta des de fa anys- ha trobat la manera de neutralitzar-la. Aquesta és la conseqüència més greu d'aquest 22-M a Catalunya.

L'EUROPA DE LES FRONTERES

2011-05-14T20:28:00.000+02:00

La Unió Europea ha donat aquesta setmana un pas enrere important. La decisió d'endurir els acords de Schengen que permeten la lliure circulació de persones entre els 25 països que formen part d’aquest acord és una retallada de drets. L’origen de tot plegat va ser la crisi política que va obrir Itàlia després de l’arribada de milers d’immigrants tunisians a l’illa de Lampedusa.

Aquest ha estat el tema que hem explicat al SOLIDARIS de Catalunya Ràdio avui amb la Rita Marzoa.

Ho podeu escoltar aquí.

TOT VA BÉ A BÈLGICA

2011-05-14T20:15:00.000+02:00

Article publicat al diari ARA el 24 d'abril

Ara que ja s’han batut tots el rècords, que ja ha passat un any sencer des de les últimes eleccions federals, que s’ha representat un vodevil interminable de portes que s’obren i es tanquen, amb negociadors de noms diferents que entren i surten intentant formar un govern que no arriba, Bèlgica s’ha instal•lat en la quasi-normalitat. El món ha descobert que una de les democràcies liberals més antigues d’Europa pot viure eternament en aquesta provisionalitat fràgil però efectiva. Als cafès de Bèlgica, als dinars familiars ja gairebé no es parla de política. “És una crisi sense audiència”, deia fa poc un politòleg de la Universitat de Gand. El “semenfotisme”, que per a un observador extern pot caracteritzar de vegades als belgues, s’ha instal•lat en una societat resignada a esperar i veure. Les protestes esporàdiques a favor de la unitat belga són sobretot folklòriques, revoltes de les “patates fregides” i concentracions nudistes poc concorregudes en un país gris i fred.

Absurdistan

“El país va molt bé”, reconeixia ahir amb amargor l’editorial del diari francòfon més “belguicista” del país, La Libre Belgique. Aquesta és una de les Pasqües més càlides dels últims anys. Les terrasses dels cafès són plenes. Vacances, turisme, cervesa i xocolata. Els belgues ja no tenen sensació d’inestabilitat. Les negociacions polítiques ja fa temps que no obren diaris ni informatius.

“Bèlgica és Absurdistan” declarava divendres un politòleg flamenc indignat a la televisió pública de Flandes, reclamant la formació urgent d’un govern. La paràlisi encamina Bèlgica ara cap a unes noves eleccions sense garanties. Totes les enquestes auguren una nova victòria clara dels independentistes flamencs de la N-VA, la Nova Aliança Flamenca de Bart de Wever. Si en un any, cap força política belga ha volgut fer un pas enrere en la seva visió del que ha de ser l’estat belga, perquè ho hauria de fer en unes noves eleccions?

El govern provisional del primer ministre Yves Leterme s’ha convertit en un dels més estables dels últims anys, desproveït de tot el debat identitari i de la necessitat d’haver de tirar endavant una reforma de l’estat federal – els termes de la qual enverina des de fa un any la formació d’un nou govern -, l’executiu federal es limita a gestionar un estat descentralitzat. L’economia resisteix. L’índex de confiança dels consumidors continua pujant. La confiança empresarial ha arribat al nivell més alt des del 2007. Durant aquests mesos Bèlgica ha ocupat la presidència de torn de la Unió Europea i s’ha sumat a la intervenció militar a Líbia. L’única amenaça continua sent el desmesurat deute públic. És clar que els més cínics creuen que un govern provisional és la millor recepta per evitar despesa. Amb pressupostos prorrogats, no hi ha grans projectes de legislatura per finançar. Però tampoc hi ha mesures dràstiques cap a l’austeritat, ni reformes espectaculars. Bèlgica viu aliena a la tisorada general. Només una rebaixa en la nota del deute per part de les agències internacionals podria trencar aquest equilibri.

No hi ha un horitzó belga més enllà de la paràlisi. Però ja ningú sembla escandalitzat per això. Ells ja fa gairebé tres dècades que van trobar la frase lapidària perfecte per reaccionar a alguns dels escàndols i absurditats que els han anat marcant: “trop is te veel”, massa és massa (tan se val si ho dius en francès (trop) o en neerlandès (te veel).

Créixer a cop de crisi

2011-03-28T22:24:00.000+02:00

Article publicat al diari ARA

És un clàssic de Brussel·les això de dir que la Unió Europea s'ha anat fent a cop de crisi. I així estem. Enmig de dues crisis que ens han esquerdat econòmicament i políticament. Una profunda crisi financera que ens va confrontar amb les debilitats d'una unió monetària sense governança comuna i que, periòdicament, ha anat liquidant governs i economies d'algun històric estat de la cohesió. L'últim, Portugal.

Les revoltes al món àrab ens han revelat les febleses d'una realpolitik sense ètica i d'una UE sense visió comuna de quin ha de ser el paper global. les dues crisis poden confluir ben aviat en l'horitzó si el preu dels recursos energètics continua pujant i castiga encara més les economies europees.

Estem en el moment de la feina bruta. En el d'arremangar-nos i parar el cop, sense ser probablement conscients de la trascendència de tot el que la Unió europea ha anat aprovant els últims mesos, forçada per les circustàncies i després de penoses discussions.

Els caps d'estat i de govern de la UE van fer, la setmana a Brussel·les, el pas més important cap a un futur govern econòmic de l'euro. S'ha acordat un fons de rescat estable i amb més recursos; un Pacte per l'Euro amb nous instruments de coordinació i un compormís per formentar la competitivitat; més vigilància pressupostària, fins el punt que els govern accepten sotmetre a l'arovació de Brussel·les els pressupostos nacionals abans de presentar-los als seus Parlaments. Potser és el moment de recordar on érem ara fa un any. Tenim tendència a deixar-nos arrossegar per com ha estat de dolorós el part de qualsevol pas endavant. L'acord arriba sempre quan sembla que ja no hi ha una altra alternativa i tothom està esgotat d'haver-lo lluitat tant. Sempre ens deixa un regust amargant. Però arriba, i es consolida.

La resposta pendent

La crisi al món àrab ha posat el dit a la nafra d'uns governs temorosos de cedir iniciativa política i renunciar als seus interessos nacionals enfront dels de la Unió. Però hi ha un cos diplomàtic europeu en construcció.Hi ha més recursos per a la política exterior europe, encara que els resultats siguin avui ostatges de la ineficàcia de qui la dirigeix. S'està creant una diplomàcia comuna i, el dia que Catherine Ashton plegui com a alta representant, els caps d'estat i de govern de la Unió hauran de recordar molt bé el cost d'escollir el perfil equivocat. Hi haurà d'haver més ambició i generositat política.

I aquí és on arribem a l'última de les crisis no resolta: la de lideratge. Qui mana en aquesta aquesta nova UE

que s'està repensant en l'economia i com a actor global? Herman van Rompuy, des de la seva discreció, ha anat consolidant la figura del president del Consell de la Unió. El possibilista Durao Barroso s'ha adonat finalment que aquest és l'últim mandat a la Comissió i que la docilitat que ha demostrat fins ara ja no li garanteix cap reelecció. Ha arribat el moment de marcar el seu territori. Barroso s'ha convertit, en els últims mesos, en el defensor del mètode comunitari, aixecant la veu davant d'una Angela Merkel partidària d'aquesta Unió cada cop més intergovernamental. I cal comptar també amb aquest Parlament Europeu, dotat de més autoritat en el control polític i financer. No està tot perdut.

Estrategia y estrategas ¿Quién lidera la nueva diplomacia europea?

2011-03-22T22:10:00.000+01:00

(nota internacional publicada al CIDOB)

La Unión Europea necesitó casi un mes entero de protestas y decenas de muertes civiles en Túnez para “deplorar” la violencia del régimen represor y corrupto de Ben Alí. Faltaban sólo unas horas para que el dictador abandonara el país por la puerta trasera. La intensidad de la respuesta comunitaria viró casi a la par de que se produjera el giro copernicano de la diplomacia francesa, que en cuestión de días pasó de ofrecer “savoir faire” policial a Ben Alí, a “tomar nota de la transición constitucional” en Túnez y, finalmente, con un Gobierno de unidad en ciernes, a “dar un apoyo decidido” a “la voluntad de democracia expresada por el pueblo tunecino”. Sólo unas horas separan el primer comunicado de la Alta Representante de la Política Exterior europea, Catherine Ashton, del cambio axiomático de actitud del Elíseo ante una revuelta que conseguía acabar con 23 años de dictadura de forma pacífica, y a pesar del silencio cómplice de una Europa mediterránea que había tratado a Ben Alí como a un socio privilegiado.

La posterior revuelta en Egipto empequeñeció aún más la capacidad de reacción institucional de la Unión Europea. El mismo día que en la plaza Tahrir, en el centro del Cairo, manifestantes a favor de la caída de Hosni Mubarak y supuestos partidarios del régimen se enfrentaban en un choque violento que dejó centenares de heridos, la comparecencia de la baronesa Ashton ante el Parlamento Europeo acabó en un aluvión de críticas y reproches a una Unión que, en palabras del líder de los Liberales Guy Verhofstat, “no entiende el momento histórico y tiene miedo” y que no es capaz de ser relevante ni siquiera en su “vecindad”. Esta vez fueron las grandes capitales las que tomaron la iniciativa y relegaron a la responsable de la diplomacia europea a un papel meramente secundario que recibía el encargo de visitar la zona en crisis. Francia, Alemania, Reino Unido, Italia y España firmaron un comunicado conjunto pidiendo una transición rápida en Egipto, exactamente en los mismos términos que la Casa Blanca lo había hecho 24 horas antes.

La sangrienta represión por parte del líder libio Muammar al-Gaddafi contra la oposición al régimen ha sido la estocada final a una imposible unidad política de la Unión Europea como actor global. La UE ha sabido reaccionar en el terreno humanitario, las sanciones económicas y el control fronterizo ante la llegada de refugiados del norte de África. Pero los 27 han sido incapaces de articular una posición común ante las demandas de la única oposición libia articulada, que reclamaba un reconocimiento político y apoyo internacional para imponer una zona de exclusión aérea, decidida finalmente in extremis el pasado jueves 17 de marzo por el Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas, con la abstención de Alemania. (seguir leyendo)

Barroso i el català

2011-03-05T09:30:00.001+01:00

La Comissió Europea ha penjat la conversa que van mantenir el president de la Comissió, Jose Manuel Durao Barroso, i el president Artur Mas. El portuguès li comenta com l'últim cop que va ser a Barcelona per rebre un premi ell va ser l'únic que va parlar en català!Jo hi era i va ser així. Després anem demanant de parlar en català a Brussel·les...

Bèlgica: 250 dies sense govern

2011-02-20T22:05:00.000+01:00

Sihem Bensedrine

2011-02-10T10:39:00.001+01:00

Escoltar Sihem Bensedrine impressiona i conforta. Per la dolçor de la seva veu i la fermesa de les seves paraules. A "aquesta Europa que es pensava que érem incompatibles amb la democràcia" només els demanem una cosa: "no ens imposeu un model", advertia ahir al vespre en una conferència a l'Ajuntament de Barcelona.Túnisia està construint la seva pròpia democràcia.

La Sihem és una escriptora i periodista que porta un any acollida a Catalunya pel PEN català i que ara, després de dècades de persecució, repressió i censura, ha pogut tornar al seu país per participar en aquesta nova pàgina de la història de Tunísia.

Com a escriptora, Sihem té la paraula, una arma molt potent en aquestes revoltes que es viuen al nord d'Àfrica. Dissabte passat jo era al Caire amb l'escriptor egipci Alaa Al-Aswany que em deia: "en els meus llibres i en els meus articles he utilitzat moltes vegades la paraula el poble però no he sabut realment el significat d'aquesta paraula fins que no he estat a la plaça Tahrir (la plaça del centre del Caire on cada dia es manifesten milers i milers de persones per demanar la caiguda del règim de Mubàrak)". La Sihem Bensedrine té la paraula i la informació, la seva pròpia experiència d'aquests anys de repressió per part de la dictadura de Ben Alí i les fortes vivències d'aquet retorn en plena revolta tunisiana. Escoltant-la, ahir, desitjava que Tunísia, Egipte i els paísos que puguin venir al darrera puguin realment construir el seu propi model democràtic, capaç de donar una oportunitat a tots els joves que han covat durant anys aquesta revolta i a tots aquells que, aquests dies, lluiten de manera pacífica als carrers i les ciutats del seu país.

L'organització del caos

2011-02-06T00:06:00.000+01:00

article publicat al diari ARA

IslamAbderrahmen és de la mateixa província on va néixer Mubàrak, aldelta del Nil. Treballa en un hospital de la zona i quan dimecrespassat va veure les imatges dels enfrontaments a la plaça Tahrir vadecidir venir per ajudar. Com ell, 115 metges, tots voluntaris,treballen per torns a peu de plaça. Allà han atès milers de feritsdes que va començar la revolta fa més d'onze dies. L'anomenenl'hospital de la mesquita però qualsevol imatge que ens sugereixiaquest nom quedarà molt lluny de la realitat. És un cobert, davantd'unes botigues tancades, amb mantes a terra perquè els comerciantspuguin fer-hi les pregàries. En aquest carreró darrera la plaça jafa dies que s'hi acumulen les destrosses, les escombraries i lapudor. Però, el caos de l'hospital, on s'apleguen ferits,bates blanques i ajudants, amaga una organització extraordinàriaque ha estat capaç de garantir els primers auxilis a milers devíctimes d'aquesta revolta. Una tauleta amb dos ordinadors haregistrat tots els ferits que han arribat cada dia. Només dijous,n'hi va haver 850. Al costat, una altra paradeta improvisada, plenade calmants, desinfectants i esparadrap, ven medicaments a qui elsnecessita. Les ambulàncies arriben fins a una de les sortides peremportar-se els pacients més greus. No han parat de circular. Tambéde matinada. Sota el cobert hi ha menjar -sucs, formatgets i aigua-,pots de sabor, quatre cadires, un mostrador i molts analgèsics. Al'avinguda del museu egipci, en ple camp de batalla del xoc entreseguidors i detractors de Mubàrak, els metges van muntar la sevapròpia petita barricada on atenien els ferits més urgents. Entredimecres i dijous, el doctor Mohamad Reshad -destinat al punt mèdicde la barricada- va atendre més d'una desena de ferits de bala. Liva costar donar-nos la xifra perquè “en aquest país només tenenarmes les forces de seguerat”, va dir abaixant el to de veu.

Durantels 11 dies de protesta, els egipcis s'han encarregat de fer arribarprovisions de menjar i medicaments a la plaça de la Llibertat. Cadacarregament era estricament revisat per l'exèrcit. La seguretat acada entrada de la protesta s'ha anat intensificant dia rera dia,controlant documentació, bosses i butxaques. I tothom ha aguantatpacientment el torn i les llargues cues d'entrada. Després de lesagressions als mitjans de comunicació, ahir fins i tot hi havia unapersona encarregada de donar a cada periodista que entrava el númerode telèfon“d'emergència” del Sindicat Internacional dePeriodistes, per avisar de qualsevol hostilitat. Durant aquests 11dies, cada matí s'ha escombrat la plaça de punta a punta perrecollir les deixalles i les fogueres que durant la nit escalfen alsqui passen les hores al ras. Ahir, cada cinquanta metres hi havia unbon grapat de pedres i rocs acumulats, o preparats. Hi ha voluntarisa tota la plaça amb un braçal amb el seu nom i el servei que fan.Des de principis de setmana, fins i tot han aparegut els qui venensucs, galetes o banderes egípcies. Aquest país tutel·lat duranttrenta anys sap molt bé com organitzar-se.

La motxilla del passat *

2011-01-24T21:29:00.001+01:00

Hi ha ferides del segle XX que encara fan mal. En aquesta Europa de fronteres canviants, d’imperis caiguts, de guerres cruentes i tractats de pau que s’escriuen sobre els vençuts, la revisió del passat encara treu vells fantasmes de l’armari. Que el govern d’Hongria hagi decidit decorar la seu del Consell de Ministres de Brussel•les amb una catifa on hi ha el mapa de l’imperi hongarès de 1848, és només una anècdota. Tot i que la lliçó d’història, per celebrar l’inici de la presidència de torn hongaresa de la UE, no ha agradat gens a alguns estats com Romania o Eslovàquia, nascuts del desmembrament del vell imperi. Després de la primera Guerra Mundial, Hongria va veure com li amputaven dos terços del seu territori i bona part de la seva població va quedar disseminada entre els nous estats veïns. Des de l´1 de gener d’aquest any, el govern de Budapest ha decidit oferir als més de dos milions i mig de magiars que viuen als 7 països que envolten les seves fronteres la possibilitat de tenir un passaport hongarès i gaudir dels mateixos drets que els ciutadans d’Hongria. Aquest cop, ni Bratislava ni Bucarest han aixecat massa el to de veu perquè ells són els primers de procurar pels eslovacs o romanesos que viuen més enllà dels seus límits administratius. Tota aquesta Europa central i oriental és un gran puzle de minories nacionals que no acaben d’encaixar en uns estats i societats, resultat de successives particions. Els anys de comunisme van silenciar unes minories que ara reclamen drets en uns països encara en transformació. Hongaresos a Romania, Eslovàquia o Sèrbia; turcs a Bulgària; polonesos a Lituània; albanesos a Macedònia; russos a Estònia... Identitats i fronteres discorren per línies diferents. Diu Steiner que“a Europa, fins i tot una criatura es doblega sota el pes del passat, com si portés una motxilla massa carregada.”

El pes de la memòria

Encara avui es passen comptes amb aquest passat depredador. El govern grec acaba d’anunciar el seu suport al poble de Distomo, que reclama a l’estat alemany una compensació per la massacre que van patir a mans dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Fa deu anys que els descendents de la pitjor matança de les SS durant l’ocupació de Grècia van guanyar als tribunals el dret a demanar la venda de propietats de l’estat alemany per restituir-los de la barbàrie. Ara, en plena tensió econòmica i social entre Atenes i Berlín, el govern grec de Papandreu ha decidit implicar-se a favor de la demanda.

Aquesta Europa que s’ha anat unificant com a superació dels seus autoritarismes i totalitarismes encara no ha fet net amb la història. Els ministres d’Afers Estrangers de Lituània, Letònia, Bulgària, Txèquia, Hongria i Romania van demanar a finals de l’any passat a la Comissió Europea que equiparés la condemna dels crims comesos pels règims comunistes als del nazisme i que es penalitzés la negació, el menyspreu o l’aprovació dels crims comesos per aquests règims totalitaris. Brussel•les ha optat per quedar-se’n al marge argumentant que ni els mateixos estats membres que van sortir de l’altra banda del teló d’acer persegueixen judicialment els crims del seu passat amb la mateixa intensitat. No és un problema únicament del centre i l’est del continent. Aquí sabem perfectament el que costa condemnar el franquisme des de les bancades del Partit Popular. L’italià Silvio Berlusconi s’ha despenjat més d’una vegada amb gracietes antisemites. El president romanès, Traian Basescu, ha dit que Nicolae Ceaucescu hauria estat un bon president si només hagués estat deu anys al poder. A Bulgària, un personatge com Boyko Borissov, ex-bomber, professor de karate, ex-policia i antic guardaespatlles del dictador comunista Todor Zhivkov i del destronat rei Simeó en el seu retorn al país, ha arribat a primer ministre. Borissov considera que si el seu govern aconsegueix construir “una centèsima part”del que va fer Zhivkov seria“un èxit enorme”. La motxilla del passat pesa per tot allò que no hem sabut o no hem volgut superar.

* Versió completa del text publicat ahir al diari ARA.
foto: el primer ministre d'Hongria, Víktor Orban, la setmana passada al Parlament Europeu.

Bèlgica atrapada en la crisi política més llarga de la seva història

2011-01-09T23:55:00.001+01:00

Bèlgica ja ha batut el seu propi rècord, més de 200 dies sense govern. Sis mesos de desgast econòmic i polític sense un horitzó. L’enèssima proposta negociadora, d’un mediador que ja abans del fracàs es declarava esgotat, ha tornat a quedar en res. Flamencs i Valons s’enfronten per la reforma d’un estat que imaginen diferent, contraposat. No hi ha via política però ningú vol tornar a convocar unes eleccions que, segons les enquestes, polaritzarien encara més aquesta divisió, reforçant al nord l’opció independentista del N-VA i al sud els socialistes d’Elio di Rupo. Cadascú d’ells fa mesos que parlen exclusivament pels seus electors. L’independetista flamenc, Bart de Wever, guanyador dels comicis del 13 de juny, declarava fa poc en una entrevista al setmanari alemany Der Spiegel que els francòfons són com uns “drogoaddictes” dependents de “les transfusions financeres”. Les retallades que els flamencs volen imposar al model de finançament de l’estat suposaria la pèrdua d’uns 650 milions d’euros de fons públics per a Valònia.

En un país que es trenca, on ja no hi ha projecte ni visions comunes, l’economia tindrà l’última paraula. Bèlgica ha entrat en la llista d’objectius de l’especulació financera. El deute públic del país equival ja a tot el seu PIB anual. Fonts de la Comissió Europea reconeixen que una amenaça financera contra la debilitada Bèlgica sembla en aquests moments l’únic detonant possible que forci l’entesa política. Així mateix ho admetia el diari conservador francòfon La Libre Belgique en un editorial recent. “Una pressió econòmica cada cop més forta” –escrivia el rotatiu- “podria forçar el nord del país a acceptar un acord segons ells imperfecte o incomplert abans de continuar en un impàs que afegeixi riscos suplementaris a la prosperitat de Flandes”.

Blindar Europa

2010-12-29T23:44:00.000+01:00

article publicat al diari ARA

La seguretat s’ha convertit en valor i en coartada. Aquesta ha estat la dècada de l’anomenada Europa fortalesa, d’una Unió que ha creat un gran espai de lliure circulació per a 400 milions de persones de 25 estats diferents, a canvi d’endurir i perfeccionar el control de les seves fronteres exteriors. Romania i Bulgària, els últims socis de la UE, aspiraven a entrar a formar part d’aquest espai Schengen a partir de març del 2011 però Alemanya i França han dit aquesta setmana, en una carta a la Comissió Europea, que la data és “prematura” per a uns estats encara castigats “per la corrupció i la persistència alarmant del crim organitzat” i amb moltes mancances en matèria de seguretat i de garanties judicials. Per dir-ho clar, París i Berlín no volen deixar en mans de romanesos i búlgars el control de la immigració provinent dels Balcans. Aquest any la UE ha viscut un increment considerable de demandants d’asil provinents de Sèrbia. Albània i Bòsnia acaben d’aconseguir el dret a viatjar a la Unió sense visat. Grècia intenta gestionar aquests dies un allau migratori que ha saturat un país empobrit i capficat en els seus propis problemes. Romania fa frontera amb Moldàvia, una de les regions més pobres d’Europa on el mercat negre de visats per entrar a la UE s’ha convertit en un negoci lucratiu. Les fronteres romaneses i búlgares són una zona sensible per aquesta Europa espantada. I són únicament els estats els qui, per unanimitat, tenen l’última paraula sobre qui pot entrar a formar part de Schengen, així que la carta franco-alemanya és ja un “no” anticipat.

Les factures es paguen

Nicolas Sarkozy ha demostrat que sap molt bé quan ha de passar factura. Les tradicionals bones relacions entre França i Romania feia temps que s’havien refredat i la crisi de les expulsions massives, dictades per París, de població gitana d’origen romanès les van acabar d’esquerdar. L’Elisi va retreure aleshores al govern de Bucarest que no assumís la seva responsabilitat d’integrar socialment aquest col•lectiu. De les paraules es va passar als gestos. L’escenari va ser la cimera de l’OTAN celebrada a Lisboa el mes de novembre. Les càmeres van captar el moment en que el president romanès, Traian Basescu, s’acostava per parlar amb Sarkozy i aquest es negava a aturar-se davant la insistència d’un Basescu que, humiliat, va anar a buscar refugi tot seguit en Berlusconi. El primer ministre italià no va tenir cap mirament a l’hora de calmar al seu col•lega mentre amb el dit índex es tocava la templa insinuant el poc seny d’algú.

Els últims de la cua

Romania ha reaccionat amb duresa contra el que qualifica d’“acte de discriminació dels estats més poderosos de la Unió”. Tot i que els recels franco-alemanys són menys arbitraris del que pensa Bucarest. L’últim informe de la Comissió Europea sobre els progressos dels dos països, publicat el mes de juliol passat, era demolidor. De Bulgària –que en sortia més ben parada- reconeixia la voluntat política de reformar el sistema judicial però criticava la falta de responsabilitat de les altes instàncies de la justícia búlgara per fer neteja i tirar endavant els processos oberts contra la corrupció d’alt nivell i el crim organitzat. Amb Romania va ser encara molt més dur. El país ha anat enrere. S’ha perdut voluntat política i compromís amb el procés de reformes que ja hi havia engegat. El sistema judicial no col•labora i debilita encara més la poca confiança que la UE ha tingut sempre en la jurisprudència i en els processos judicials en general oberts en aquest país. El pecat ve d’origen. Bulgària i Romania van entrar a la Unió sota vigilància. Ho van fer el 2007, després de quedar despenjats de la gran ampliació que el 2004 va reunificar el continent. Ningú es va atrevir a tornar a endarrerir una decisió prematura i des d’aleshores han arrossegat l’estigma i la seva pròpia realitat. Romania i Bulgària van entrar sense complir els estàndards exigits a la resta de membres de la Unió. Ni tan sols eren al mateix nivell que se li exigeix ara a Croàcia, palplantada davant d’una porta que continuarà tancada, de moment, fins l’1 de gener de 2012. El missatge, doncs, va més enllà. És per a tots aquells aspirants a entrar a la UE. La seguretat és clau i la voluntat de seguir creixent escassa.

La ràbia com a resposta

2010-12-21T22:51:00.000+01:00

Article publicat al diari ARA

Era l'any 2007, als inicis de la crisi financera, Jean-Claude Juncker, primer ministre luxemburguès i president de l'Eurogrup, va deixar anar una de les seves frases, que marquen des de fa anys el dia a dia de la UE: "Tots sabem el que hem de fer. El que no sabem és com guanyar les eleccions després de fer-ho". La confessió no va evitar tres anys més de degradació econòmica, política i social. Avui els mercats amenacen aquells governs que no van tenir la valentia d'admetre la crisi i actuar quan l'aigua encara no els arribava al coll.

Sindicats d'arreu d'Europa han sortit al carrer l'última setmana. Una nova manifestació violenta va acabar amb agressions a Atenes. Itàlia ha viscut la vergonya de la decadència política personificada en la figura de Berlusconi, la compra de vots, l'enfrontament entre parlamentaris i als carrers de Roma. Els estudiants britànics han protagonitzat els aldarulls més greus dels últims 20 anys al Regne Unit. El model europeu està amenaçat. Perilla el contracte social que, després de la Segona Guerra Mundial, va permetre als fundadors d'aquella unió entre europeus construir un capitalisme de rostre humà. Els experts vaticinen que la revolta social creixerà el 2011.

Què canvien les protestes? En les seves previsions per l'any que ve, l'Agència Reuters es refereix a aquesta "violència urbana, sorollosa i alarmant" com els "gossos que no mosseguen". En aquesta crisi a moltes velocitats, la reacció social ha barrejat la revolta i la resignació, segons cultures polítiques, llibertats dels sistemes legals i els suports públics o familiars que han fet de xarxa dels més vulnerables. A l'Estat espanyol, la quarta economia de la zona euro, amenaçada pels mercats, amb un 20% d'atur i un deute tres vegades superior al de Grècia, les protestes només despunten.

Un alt responsable de la política europea explicava fa uns dies com, en aquest moment, un funcionari de la Comissió desplaçat a Atenes mana més en l'economia grega que el ministre del país. La crisi ha deixat ciutadans i governs exposats a atacs i solucions dictades des de l'exterior. Les reformes han arribat de la manera més dràstica i dolorosa, amplificant la legitimitat de les reivindicacions. Entre la ràbia i la impotència. La crisi econòmica i el malestar social poden acabar derivant en una crisi de la democràcia representativa. El problema d'Europa ja no és econòmic sinó polític.

Junts o separats?

2010-12-13T22:21:00.000+01:00

El 30 minuts de TV3 ha fet un bon retrat del conflicte belga.

EL SUD-EST ASIÀTIC ES REARMA

2010-12-01T23:13:00.000+01:00

L'últim episodi de tensió entre les dues Corees no és un fet aïllat al continent asiàtic. Els conflictes territorials són cada cop més presents en una regió que des de fa anys s’està rearmant a gran velocitat. Segons un dels instituts de recerca sobre la pau més prestigiosos del món, el SIPRI de Noruega, la despesa en armament als països del sud-est asiàtic s’ha doblat en els últims quatre anys i està previst que aquest augment de la inversió en defensa continuï també durant tot l’any que ve, malgrat la crisi econòmica. Les dades són claríssimes. La Xina ha augmentat el seu pressupost de defensa un 10%. La Junta militar de Birmània, que aquests dies torna a violentar les minories ètniques del país, acaba de gastar 600 milions de dòlars en la compra de 20 avions de guerra russos. Pakistan, un dels estats més inestables de la regió, ha previst incrementar el seu pressupost de defensa un 17% l’any que ve. I això passa en un moment de molta debilitat política del govern d’Asif Alí Zardari, en plena amenaça de la violència taliban a les seves fronteres del nord i l’aparició de nous grups radicals violents. I la gran potència nuclear de la zona, l’Índia, és una "mina d’or" per les empreses d’armament dels Estats Units, segons ho qualificava la setmana passada el setmanari nord-americà Newsweek. Nova Delhi va augmentar el seu pressupost de defensa un 20% l’any passat.

La crisi econòmica i financera pràcticament no ha tingut cap efecte sobre la venda d’armes al món. Segons l'informe anual del SIPRI, l’any 2009, en plena expansió de les turbulències econòmiques arreu del planeta, la despesa global en armament va créixer un 6%. 16 dels països membres del G-20 –aquells que han estat incapaços de frenar la guerra de divises ni reformar el sistema financer mundial- van augmentar molt considerablement la seva despesa militar l’any passat. Els Estats Units van liderar aquest increment. Però la clau, precisament, és Àsia. Les noves potències econòmiques no han notat la crisi de la mateixa manera i s’han convertit en la “terra promesa” dels fabricants d’armes europeus i nord-americans. Brasil, Xina, Rússia i Índia han fet de la potència militar una clau més per guanyar poder regional i global.

Tot i això, la crisi ha passat factura. Segons aquest informe, són sobretot els petits estats de l’Europa central i oriental, castigats per la inestabilitat financera, els qui més han retallat el seu pressupost de defensa l’últim any. Bulgària i Romania, Croàcia, Sèrbia, Montenegro, Eslovàquia, Estònia i Lituània o Ucraïna són dels qui han passat la tisora més dràsticament en la seva despesa militar.

Aquest va ser el tema de l'últim SOLIDARIS de Catalunya Ràdio.

Parlant d'Europa a Budapest

2010-11-13T12:04:00.000+01:00

He tornat a Budapest 12 anys després i poques coses han canviat. És la mateixa ciutat que recordava, amb la seva història, l'arquitectura neoclàssica, els cafès que defineixen aquesta Europa de Steiner, i el Danubi amb els seus ponts traçant la línia divisòria entre Buda i Pest. Aleshores ja era una ciutat encantadora, voltada de freds edificis de l'època soviètica. Els aparadors buits de les botigues han estat substituïts per les grans cadenes de roba que estandaritzen qualsevol zona comercial del continent. Però l'entrada a la Unió Europea no ha transformat Hongria en la mesura que jo esperava. El país continua castigat per la crisi econòmica, en mans d'un govern que provoca desconfiança a Brussel·les. Els vells apartaments a l'entrada de la capital no han canviat de fesomia. Locals tancats i molta austeritat. Els hongaresos diuen que encara no se senten ciutadans de primera en aquesta Unió Europea. La modernització de les infrastructures és lenta i els diners comunitaris -que la UE no ha fet més que retallar en l'última dècada- no arriben en la força que ells voldrien.

El pròxim 1 de gener de 2011, Hongria s'estranarà com a nova presidenta de torn de la Unió Europea i vaig tenir la sort de que em convidessin a la European Central University de Budapest a parlar d'aquest últim i difícil semestre espanyol al capdavant de la UE.

BELGIUM FOR DUMMIES

2010-10-19T21:35:00.000+02:00

Debat euromediterrani a l'IEMED

2010-10-14T12:09:00.008+02:00

Jornada sobre "Conflicte, pau i sostenibilitat a la Mediterrània" organitzada a l'Institut Europeu de la Mediterrània de Barcelona.

Taula rdona: "Quina contribució pot fer la Unió per la Mediterrània (UpM) a la pau i la sostenibilitat de la Mediterrània?"

POPULISME ELECTORAL

2010-09-24T09:53:00.001+02:00

El populisme també és un moviment global. Uns ho vesteixen de valors tradicionals, d’autodefensa i de crítica a la burocràcia governamental, com en el Tea Party dels Estats Units. Altres d’euroescepticisme o anti-immigració. L’extrema dreta britànica, sueca, noruega o el populisme del Partit de la Llibertat holandès s’han fet forts amb el discurs de la por, del replegament i la desconfiança. El populisme es disfressa d’antisistema, es posa en mans de personatges discutiblement carismàtics, i aplega el vot de càstig a uns partits tradicionals que es van empeltant del discurs de la mà forta a la recerca de rèdits electorals. El president francès, Nicolas Sarkozy, fill d’un immigrant hongarès, està decidit a menjar-se l’espai polític de l’extrema dreta lepenista i tant se li en fa si en aquest intent esquerda encara més una ja fràgil Unió Europea.

Les diferències culturals són un material sensible fàcil d’explotar. Així, la xenofòbia ha entrat en campanya a Catalunya per la porta falsa de les deportacions decretades a França contra ciutadans d’ètnia gitana. El panorama mediàtic català encara divagava sobre les possibilitats reals d’una formació xenòfoba com Plataforma per Catalunya en la política nacional, quan el Partit Popular ha decidit agafar la bandera de l’ordre i el control per acabar estigmatitzant tot un col•lectiu. Ara li ha tocat a la comunitat gitana. Demà en pot ser una altra. No n’hi ha prou amb la condemna de la demagògia. Cal un discurs alternatiu, realista i franc, que parli obertament de la immigració i deixi d’alimentar la temptació dels eslògans fàcils i les promeses quimèriques.

* article publicat al Diari de Sant Cugat
foto: Oliver Willis

armes i ajuda humanitària

2010-09-19T10:30:00.001+02:00

Què tenen en comú l'ajuda humanitària i el tràfic d'armes? Ho hem explicat a l'espai del SOLIDARIS de Catalunya Ràdio.

També podeu mirar el portal http://www.ethicalcargo.org/

La UE calla davant les expulsions massives a França

2010-09-13T21:52:00.000+02:00

Centenars de persones d'ètnia gitana han estat expulsades de França l'últim mes en mig d'un silenci còmplice que només es va atrevir a trencar, la setmana passada, el Parlament Europeu. El trist paper de la Comissió en tota aquesta polèmica i la indiferència de la resta de governs de la Unió Europea diu molt del nivell polític que hi ha en aquests moments a la UE. Tot plegat és un episodi vergonyós on s’han barrejat la xenofòbia i el populisme que explota al màxim una falsa idea de seguretat i de mà forta.

Aquí podeu escoltar la conversa que hem tingut aquesta setmana al Solidaris de Catalunya Ràdio sobre aquesta campanya d'expulsions massives que ha organitzat el govern de Nicolas Sarkozy.

AL SERVEI DEL PRESIDENT

2010-09-09T14:25:00.000+02:00

Hi ha polítics amb una agenda política que sembla començar i acabar per ells mateixos. Aquesta és la sensació que sempre tinc amb Jose Manuel Durao Barroso. La Comissió Europea prepara una reforma a fons de la seva política de comunicació. De fet, des del fracàs de la Constitució Europea, la comunicació es va convertir en una de les prioritats de l’executiu de Brussel•les, convençut que el daltabaix constitucional no tenia res a veure amb el contingut del text sinó amb que no s’havia explicat prou bé. Hi van abocar personal i diners. Ara la comunicació té un altre objectiu prioritari: l’enfortiment de la figura del president de la Comissió Europea. Fa molt de temps que sento a dir des de dins del Berlaymont, la seu de la CE, que cada cop s’acosten més a un règim presidencialista. Ara, ja s’ha posat sobre paper. Els nous plans preveuen que Durao Barroso es converteixi en l’única cara visible i preeminent d’un executiu cada cop més gran i despersonalitzat. Els defensors de la reforma diuen que la credibilitat de la Comissió només se salvarà “si els ciutadans la perceben com un autèntic govern europeu” i Barroso vol aprofitar que aquell que va ser designat president del Consell de la Unió Europea treballa pràcticament des de l’anonimat per consolidar-se com l’home fort del projecte europeu.

El portuguès tanca una setmana important amb el primer discurs sobre l’Estat de la Unió davant el Parlament Europeu al més pur estil dels Estats Units. Hemicicle ple. Deixem de banda que des de l’Eurocambra s’havien arribat a plantejar de multar els eurodiputats que no assistissin. Les bones paraules de la Comissió Europea han quedat, però, molt curtes davant les crítiques del Parlament contra la política francesa d’expulsió massiva de població d’ètnia gitana. El dit acusador de Brussel•les tampoc ha aturat el govern italià que acaba de reprendre el desmantellament de campaments pròxims a Roma i Milà.

El pla de comunicació que preparen per a Barroso hauria de començar pel més bàsic de tots els principis: el lideratge es guanya tenint en compte a la gent i la credibilitat, amb les accions. Amb un discurs de paraules vehements però sense propostes concretes ni actuacions o condemnes directes contra aquells que estan violant principis i valors europeus, Barroso no guanyarà el lideratge que anhela, si més no entre els ciutadans.

Georgia, August 2010: Conflict flows under frozen hostilities

2010-08-06T12:51:00.001+02:00

Two years after its five-day’s war with Russia little has changed in Georgia. The postcards evoking Russian military threats sold in the small souvenir shops in Tbilisi’s old town are just one sign of the lingering presence of the 2008 conflict over the secessionist republics of Abkhazia and South Ossetia. There is a similar mark on the minds of the people: they are still living a post-war experience. ”Fear of Russia” rhetoric poisons every political discussion and it’s a card President Mikheil Saakashvili plays constantly, in both internal and external politics, even if the European Union insists that Georgia’s relationship with the EU will never be a matter of choosing between Brussels and Moscow. Tanks remain silent, but the Russo-Georgian propaganda war is still going on. (...)

published in http://www.cidob.org/

El puzle de l'Àsia Central

2010-07-29T12:16:00.000+02:00

Aquesta setmana al matí de Catalunya Ràdio hem parlat dels interessos econòmics i militars que mouen les relacions entre Rússia, la Xina, els Estats Units, la Unió Europea i les repúbliques de l'Àsia Central.

Podeu escoltar aquí la conversa amb en Xavier Vilà.

La Haia avala la independència de Kósovo

2010-07-22T22:45:00.000+02:00

Ja hi ha veredicte. El Tribunal Internacional de Justícia de La Haia considera que la decisió unilateral de Kósovo de separar-se de Sèrbia no viola el dret internacional general, ni la resolució 1244 del Consell de Seguretat de l'ONU (del 1999), ni el marc constitucional. És una victòria clara per Kósovo perquè, tot i que la sentència no és vinculant, el Tribunal ho ha expressat sense ambigüitats:

V. GENERAL CONCLUSION

122. The Court has concluded above that the adoption of the declaration of independence of 17 February 2008 did not violate general international law, Security Council resolution 1244 (1999) or the Constitutional Framework. Consequently the adoption of that declaration did not violate any applicable rule of international law.

Aquí teniu un recull ràpid de titulars de premsa d'aquesta tarda:

International Herald Tribune U.N. Court Rules Kosovo Declaration Was Legal
B92 (Sèrbia) Serbia looks to UN after ICJ ruling
Le Monde   La décision de la Cour de La Haye, une large victoire pour Pristina
El País   Kosovo, una independencia legal
The Guardian  The end of the battle for Kosovo
Avui   El catalanisme polític celebra que l'Haia avali la independència de Kosova

La legalitat d'una independència

2010-07-20T21:50:00.001+02:00

Aquesta setmana es pot resoldre una nova batalla per Kósovo. Aquest cop ha estat una batalla diplomàtica i judicial. El Tribunal Internacional de La Haia dirà dijous si la declaració unilateral d’independència, proclamada el febrer de 2008, va ser o no legal. La sentència no és vinculant però molts la veuen com un precedent important per a altres processos secessionistes.

La de Kósovo encara és una independència supervisada per la Unió Europea i vigilada per les tropes de l’OTAN. El país arrossega greus problemes econòmics perquè la construcció d’un estat tan malmès necessita anys per endavant. La comunitat internacional ha fet arribar més de 4 mil milions d’euros a Kósovo des que va acabar la guerra del 1999¸ però aquesta continua sent la regió més pobre d’Europa.

Aquesta ha estat la conversa sobre Kósovo que hem tingut aquest matí amb el Xavier Vilà del Matí de Catalunya Ràdio.

Presidències rotatòries [irrellevants] invisibles **

2010-07-05T22:05:00.002+02:00

Quan l'1 de gener de 2010, Espanya va estrenar presidència rotatòria de la Unió Europea no podia imaginar que s'acostava un semestre d'autèntica lluita contra els elements, alguns molt més previsibles que d'altres. El repte d'adaptar-se institucionalment al nou Tractat de Lisboa quedaria petit davant la magnitud de la crisi econòmica que amenaça a l'euro i a l'actual estat de benestar.

Aquesta ha estat la quarta presidència rotatòria d'Espanya des que, fa exactament 25 anys, va firmar el seu Tractat d'Adhesió a la Comunitat Econòmica Europea. Però aquest semestre quedarà associat en la memòria amb la més greu crisi de la moneda única des de la seva creació. El tortuós camí per a l'aprovació dels plans de rescat de Grècia i el debat sobre una major coordinació de la política econòmica europea han posat en evidència que el difícil acoblament polític, econòmic i institucional entre els 27 membres de l'UE va més enllà de la nova distribució de poders dissenyada pel Tractat de Lisboa.

La maquinària diplomàtica espanyola, amb l'experiència de les presidències anteriors de 1989, 1995 i 2002, ha facilitat la transició al Tractat de Lisboa, acceptant el paper secundari atorgat a les presidències rotatòries. Però una deslluïda agenda exterior, amb la cancel•lació de dues cimeres, amb els Estats Units i els països de la Mediterrània, amb les que la presidència espanyola aspirava a elevar el seu protagonisme internacional, van aigualir les esperances dipositades per José Luís Rodríguez Zapatero en aquest semestre europeu. La pròpia situació de l'economia espanyola va acabar determinant l'agenda política de la seva presidència i va debilitar la capacitat de lideratge del govern, que es va quedar sense un relat propi que li atorgués certa autoritat o capacitat d'iniciativa política en el debat europeu i mundial sobre com superar la crisi. Aquesta Espanya, debilitada també en la seva imatge exterior, va passar de l'ambició d'un programa ple de cimeres bilaterals a la decepció d'una agenda exterior minvada i la pressió dels seus socis per reformar a fons l'economia espanyola i retallar la despesa pública.

Inevitablement, els resultats d'aquest semestre seran jutjats per les expectatives exagerades que es van generar durant la seva preparació.

Però Espanya només ha estat la primera de patir el desagraït paper de les presidències rotatòries que el Tractat de Lisboa ha previst per les capitals que cada sis mesos assumiran la coordinació tècnica de la major part dels consell de ministres europeus. Les noves presidències semestrals, obligades a viatjar al "seient del darrera" del cotxe, com ho definia un diplomàtic belga, s'han quedat sense la visibilitat i lideratge polític de què abans van gaudir. Com a mínim, les pròximes presidències ja saben que no cal anunciar una agenda massa ambiciosa que no podran complir.

** He corregit el títol d'aquest post perquè, com comenta un lector d'aquest bloc, és injust parlar d'irrellevant si tenim en compte tota la feina de coordinació que s'ha fet des de la presidència rotatòria i té raó. Amb el Tractat de Lisboa, les presidències semestrals continuen aportant un treball tècnic molt important però s'han vist desprovistes de la rellevança i la visibilitat amb què comptaven abans. Un dèficit que s`hauria de corregir perquè els estats membres tenen dret a poder capitalitzar d'alguna manera tota la feina que fan en un semestre que, a més, acostuma a servir per acostar la UE a la ciutadania del país que ocupa la presidència de torn.

Cohn-Bendit denuncia la incoherència europea sobre Grècia

2010-06-06T21:58:00.000+02:00

La intervenció al Parlament Europeu de Daniel Cohn-Bendit (Els Verds) sobre la situació a Grècia s'ha convertit en un dels vídeos més vistos al YouTube.

An Iron Chancellor for Europe

2010-05-19T15:41:00.000+02:00

Publicat al CIDOB per Deniz Devrim i Carme Colomina

In recent weeks, German Chancellor Angela Merkel seems to have turned into Europe’s new iron lady, allegedly fulfilling the prediction of her British predecessor Margaret Thatcher who believed that once reunified, Germany would loose its interest in the EU. Since reunification, German politicians consistently proved that this fear was misplaced; however, the current Chancellor’s delayed reaction to the Greek crisis, the failure to make an early commitment and her stubbornness to bring the IMF into the rescue caused Europe-wide uproar and granted debt speculators extra time. On the other hand, some would argue that Germany’s tough position has forced the Greeks to seriously commit themselves to painful and unpopular but necessary internal reforms, credible fiscal and financial control, and transparency. (seguir llegint)

EUROPA EN CRISI

2010-05-14T16:20:00.000+02:00

Nosaltres que havíem de reformar el capitalisme i resulta que el capitalisme ens està reformant a nosaltres. Ha arribat el moment d’estrènyer seriosament el cinturó. A finals del 2008 la revista britànica The Economist titulava “Spain, the party is over”. Ha passat més d’un any i mig però la festa s’ha acabat per tothom.

La crisi no només ha empobrit la nostra economia, ha augmentat les diferències entre tots els països de la Unió Europea, ha fet créixer la desconfianza i l’especulació, i ha replegat cada govern a casa seva lluitant amb programes i mesures diferents per amortir la caiguda. El risc de fallida de l’economia grega amenaça el present de la moneda única però, sobretot, ha posat en qüestió el valor del projecte comunitari. La lenta reacció dels 27 i les seves institucions comunitàries per acordar un pla de rescat i el debat sobre els límits de la solidaritat entre els socis de l’euro suposen un desafiament als principis fundacionals d’aquesta unió.

A Brussel•les sempre diuen que la Unió Europea s’ha fet a cop de crisi. I és així. Una vegada més, quan ens hem adonat que aquest no és un problema d’uns quants malgastadors sinó que arrossegarà a tota la UE, hem acceptat sotmetre’ns a la tutela comunitària. Hem demanat ajut, supervisió i comprensió a aquells que, quan hi havia vaques grasses, menysteníem perquè no entorpissin els nostres èxits ara desinflats. Ha arribat el moment de les grans rectificacions polítiques i esperem que el manà europeu ens ajudi a sortir del pou. El mateix manà que durant tots aquests anys ha anat injectant diners a la nostra economia, a les infraestructures i al nostre desenvolupament local i regional.

Ara ja no reformem el sistema econòmic mundial sinó que intentem sobreviure perquè no ens inclogui en el llistat de víctimes de l’últim joc especulatiu i capriciós dels mercats bursaris internacionals.

La festa s’ha acabat però Europa es queda perquè sense la UE no ens en sortirem.

*article publicat avui al Diari de Sant Cugat

El dia d'Europa

2010-05-09T21:47:00.000+02:00

Parlem de l'actualidat europea al programa de TVE a Catalunya Aquí Parlem amb el periodista Lluís Falgàs.

Aquí Parlem (6 de maig) El dia dEuropa

El que queda de Bèlgica

2010-05-06T14:16:00.000+02:00

A només dos mesos d'agafar la presidència semestral de la Unió Europea, Bèlgica s'ha quedat novament sense govern . Aquesta és l'opinió que he escrit pel CIDOB sobre la crisi belga.

Unió Europea-Colòmbia: comerç i Drets Humans

2010-05-03T22:48:00.000+02:00

La Unió Europea ha enllestit amb Colòmbia i el Perú un nou acord comercial que s'ha de signar a la cimera UE-Amèrica Llatina que es farà a Madrid el pròxim 18 de maig.

Aquí teniu alguns detalls d'aquest Tractat de Lliure Comerç que vam explicar al programa SOLIDARIS de Catalunya Ràdio.

EUROPEAN UNION – UNITED STATES: A CHRONICLE OF DISAPPOINTMENT

2010-04-26T23:19:00.000+02:00

*Article publicat a Catalan International View

Washington has been sending signals for some time now. The European Union has lost its privileged position as a favoured partner of the United States and is being relegated to the role of faithful follower. Transatlantic relations are swimming in a sea of economic and political misunderstandings.

‘The Europeans have to forget Henry Kissinger’s telephone once and for all’ wrote Tom Spencer, executive director of the Centre for Public Affairs, at the start of the year. ‘Foreign relations no longer depend solely upon a good bilateral connection’. The European Union is not the only one to have to reinvent its foreign policy to adapt itself to the new players and new rules on the world stage. The United States is also hard at work defending its dominant position in a world that is turning towards Asia.

The Copenhagen Summit on climate change, organised by the UN in December 2009, confirmed European defeat when faced with the so-called G-2, the new transpacific axis that mutually observes, trusts and mistrusts each other. Sidelined from the final agreement between the United States and China in what was supposed to be its great role as a world leader, the EU finally woke up to the new geopolitical reality. A reality that it appeared to be the only one who was unaware of up until then.

Obama and Europe had already had several months of mutual disappointment that neither had so far dared to acknowledge. The Old Continent had unrealistic expectations on the arrival of the Democratic candidate in the White House. Meanwhile, the Obama administration had to accept that any electoral support did not imply the expected complicity or collaboration from this side of the Atlantic in tackling some of the priorities on Washington’s political agenda.

The European Union continues to be stuck in its own debates and in the temporal nature of its representation in foreign affairs that the implementation of the Lisbon Treaty has yet to fully resolve. The first time the new stable President of the Council of Europe, Herman Van Rompuy, and the new High Representative for Foreign Affairs and Security Policy, Catherine Ashton, appeared before the press, minutes after their nomination, a German journalist asked them, ‘which of you will Barack Obama call now when he wants to talk to Europe?’. There was a brief, pregnant pause. Van Rompuy, Ashton, the President of the Commission Durao Barroso and the rotating President of the EU, the Swedish Prime Minister Fredrik Reinfeldt all exchanged glances. Following some malicious chuckles from the assembled journalists, Herman Van Rompuy replied, ‘I’m anxiously waiting for the first phone call’. At the time he did not know that the first call from Washington would be to confirm that Barack Obama did not plan to attend the bilateral EU-US summit that was to be held in the spring in Madrid and finally postponed. Obama fails to understand the European tendency to hold summits that are big on protocol whilst achieving little. According to him, their last joint summit of April 2009 in Prague was literally ‘a waste of time’ and the European Union did not appear to have got the message. The Spanish presidency seemed to have become so obsessed with the idea of who would be the first to shake Obama’s hand in Madrid that they completely forgot to work on the contents of a bilateral agenda that was politically poisonous. Nobody cares whether transatlantic relations run smoothly at all levels of administration, as the President of the European Commission José Manuel Durao Barroso argued. The politicians rubber stamp the work of the bureaucrats and they won’t meet so far.

The end of the affair

Reality has once more demonstrated that perhaps the US still does not know which number to ring, but the transatlantic telephone continues to work. The mutual disenchantment has festered for months on three radically different fronts: Afghanistan, the fight against terrorism and global economic governance. The European Union and the United States have clashed on the new financial regulation measures that need to be imposed on the markets. When the economic recovery began to appear, discussions within the G-20 for a change in the financial model and better government began to weaken. Both sides now appear to see the conclusions reached by the meeting in a very different light. The United States’ Secretary of the Treasury Tim Geithner, had no qualms in letting his misgivings be known in a letter to the EU regarding their intention to regulate high risk funds (hedge funds and private equity) which had been questioned since the financial crisis began. In case the message was not sufficiently clear and the accusations of protectionism against the Europeans did not have the desired effect, Washington called its allies in London. Premier Gordon Brown asked the Spanish presidency of the European Union for more time. Bilateral phone calls continue to work after all.

The American administration has found it more difficult to find the necessary partners to strengthen its military strategy in Afghanistan. Robert Gates, the United States Secretary of Defence, summed it up nicely for a group of NATO officers at the end of February, ‘the demilitarisation of Europe, where large sectors of the general population and the political class are against military force and the risk it brings with it, was a blessing during the twentieth century, but in the twenty-first century it has turned into a serious handicap to achieving security and lasting peace’. The United States observes with frustration as a Europe with a shrinking military budget reneges on support in terms of personnel and material for a war which is a priority for the Obama administration. This Europe that is proud of its soft power, the exporter of economic development and democratising reforms, sends soldiers to Afghanistan while refusing to accept the cost in terms of possible military and civilian casualties of a war that has go on for over 8 years. Nederland has paid the price with the fall of its government and Germany has reopened the debate as to its participation in military missions.

As a guardian and defender of European civil liberties, Europe has also become the voice of disagreement in the application of some controversial measures in the fight against terrorism. The most recent debate was held in the European parliament, leading to a renegotiation of the signed agreement between the EU and the US relating to the passing on of personal bank details of EU citizens. According to the Euro-parliament it is a measure that may infringe European citizens’ right to privacy.

Nonetheless, Europe reveals its own contradictions. The EU applauded when Obama announced the closure of the Guantánamo prison, but then it fell into an internal debate, which has still not been resolved, as to the possibility of transferring some prisoners to European prisons. The same territory in which the CIA organised rendition flights and illegal arrests of suspected terrorists, today hesitates before collaborating in dismantling of the shameful spectacle that is Guantánamo. Only a dozen or so EU states have agreed to the transfer of a small number of detainees. Barak Obama will have to wait until 2013 to be able to carry out the election promise he ratified just 48 hours after arriving in the White House.

Barack Obama has still not set foot in Brussels. When the American president looks to the Old Continent he thinks of its capitals and prioritises security and defence. NATO is considering a new defence strategy adapted to the new global threats (cyber-terrorism and the destructive effects of climate change). The United States speaks to Russia about disarmament. The president of the United States has already confirmed his attendance at the NATO summit to be held in Portugal next autumn. Meanwhile he deals with success the intense domestic political agenda that, in theory, spoiled the photo with Rodríguez Zapatero.

Transatlantic relations are weakening. Nevertheless, perhaps being stood up by Obama has done us a favour, forcing the Europeans to be more decisive, clarifying their representation with the exterior and adapting their expectations to the new situation and new global challenges. They should realise that the United States, China and India want a strong European Union with its own voice on a global level that will allow balance to be restored in this new game of power. The EU runs the risk of becoming irrelevant. The president for whom everyone had such high hopes was the one to show them. This has been a genuine wake up call. Now all we need to do is to answer it.

Geòrgia i el somni europeu

2010-04-22T23:14:00.002+02:00

Fins on arriben les fronteres de la Unió Europea? A Geòrgia, al Càucas sud, ho tenen claríssim: ells són un país europeu que ambiciona l'adhesió a l'OTAN i la UE. Una ambició que, avui, és gairebé utopia i no només per la fatiga de l'ampliació que arrosseguen els 27.

El president georgià, Mikhail Shakasvili, s'ha convertit en un personatge incòmode i imprevisible. Geòrgia s'ha abocat a un procés de liberalització salvatge que ha aixecat molts recels a Brussel·les. La Unió Europea li retreu la poca capacitat de diàleg i consens. Cal millorar els estàndards democràtics i crear un sistema de partits que afavoreixi el diàleg polític entre govern i oposició.

Sense una resolució del conflicte que enfronta Geòrgia i Rússia a Abkhàsia i Ossètia del Sud no hi hauria adhesió. Rússia ha reconegut l'autoproclamada independència d'Abkhàsia i Ossètia del Sud, uns territoris que el govern de Tbilisi continua anomenant "entitats de facto" o "territoris ocupats.

Aquesta és la conversa que vaig mantenir amb la Rita Marzoa al programa SOLIDARIS de Catalunya Ràdio des de Tbilisi.

Cafè Brussel·les a TV3

2010-04-16T22:56:00.002+02:00

Herman Van Rompuy o la "determinació tranquil·la"

2010-04-14T12:56:00.000+02:00

Herman Van Rompuy ha superat els seus primers 100 dies com a president del Consell de la Unió Europea. A les portades d'alguns diaris europeus avui Van Rompuy somriu mentre encaixa la mà de Barak Obama als Estats Units. En pocs mesos, el nou president ha transformat la seva discreció en determinació i ha teixit un estil, un mètode de treball i un terreny de joc per aquest càrrec de nova creació.

Cent dies després, Van Rompuy continua tenint un cognom difícil de pronunciar però ja no és el polític desconegut que els caps d'Estat i de govern van escollir el mes de novembre passat en una cimera garrepa d'interessos partidistes i poca ambició política.

Aquí podeu llegir la nota internacional sobre Van Rompuy que he escrit pel CIDOB.

Lech Kaczynski

2010-04-10T14:33:00.005+02:00

Lech Kaczynski ha marcat la política polonesa i europea dels últims anys. Els Kaczynski -Lech i el seu germà bessó Jaroslav com a primer ministre- es van fer amb el poder amb el suport de la Polònia rural i el catolicisme més conservador. La seva política va imposar relectures del passat i del present, traslladant també a la Unió Europea debats que qüestionaven valors fonamentals i sacsejaven les relacions dels europeus amb Rússia i els Estats Units.

Els Kaczynski van obrir una autèntica cacera de bruixes per destapar el passat comunista de mig país. Van desafiar valors que la Unió Europea creia completament consolidats dins les seves fronteres: defensant la pena de mort, mantenint posicions radicalment anti-abortistes, incitant a l’homofòbia o qüestionant fins i tot Darwin i la teoria de l’evolució. L’esperpent es va magnificar perquè oferia titulars molt llaminers per la premsa.

De fronteres europees enllà, Lech Kaczynski va ser una de les bèsties negres de les relacions de la Unió Europea amb Rússia. Polònia era un dels grans aliats de l’administració Bush per a la instal•lació de l’escut anti-missils que el Kremlin interpretava com un autèntic desafiament.

Els últims minuts de glòria de Kaczynski a la Unió Europea van ser la dura negociació del Tractat de Lisboa on, de la mà del Regne Unit, van acabar de passar el ribot a aquesta versió ja descafeinada de la Constitució Europea. I després, allargant també fins al final la ratificació del text perquè pogués entrar en vigor.

Precisament, la mort de Lech Kaczynski ha arribat en un moment d’acostament entre Polònia i Rússia que, per primer cop en moltes dècades, encaraven el seu passat comú.

El fenomen Kaczynski va sorgir en un moment d’agitació política intensa en un estat en transformació però només representava a una part petita de la societat polonesa. La pròpia incertesa interna que vivia la Unió Europea li va proporcionar un bon altaveu.

Hi ha una dita popular en aquest país que diu que “mentre el Vístula flueixi, Polònia viurà”. I Polònia ha aconseguit consolidar-se com un dels grans estats d’Europa malgrat els germans Kaczynski. Ara, a més, és un soci respectat que se’n va sortint econòmicament.

* Comentari per a Catalunya Informació

Collateral murder

2010-04-06T16:33:00.001+02:00

5th April 2010 10:44 EST WikiLeaks has released a classified US military video depicting the indiscriminate slaying of over a dozen people in the Iraqi suburb of New Baghdad -- including two Reuters news staff.

Reuters has been trying to obtain the video through the Freedom of Information Act, without success since the time of the attack. The video, shot from an Apache helicopter gun-site, clearly shows the unprovoked slaying of a wounded Reuters employee and his rescuers. Two young children involved in the rescue were also seriously wounded.

According to The Guardian
"...The newly released video of the Baghdad attacks was recorded on one of two Apache helicopters hunting for insurgents on 12 July 2007. Among the dead were a 22-year-old Reuters photographer, Namir Noor-Eldeen, and his driver, Saeed Chmagh, 40. The Pentagon blocked an attempt by Reuters to obtain the video through a freedom of information request. Wikileaks director Julian Assange said his organisation had to break through encryption by the military to view it.

In the recording, the helicopter crews can be heard discussing the scene on the street below. One American claims to have spotted six people with AK-47s and one with a rocket-propelled grenade. It is unclear if some of the men are armed but Noor-Eldeen can be seen with a camera. Chmagh is talking on his mobile phone.
One of the helicopter crew is then heard saying that one of the group is shooting. But the video shows there is no shooting or even pointing of weapons. The men are standing around, apparently unperturbed.
The lead helicopter, using the moniker Crazyhorse, opens fire. "Hahaha. I hit 'em," shouts one of the American crew. Another responds a little later: "Oh yeah, look at those dead bastards."
One of the men on the ground, believed to be Chmagh, is seen wounded and trying to crawl to safety. One of the helicopter crew is heard wishing for the man to reach for a gun, even though there is none visible nearby, so he has the pretext for opening fire: "All you gotta do is pick up a weapon." A van draws up next to the wounded man and Iraqis climb out. They are unarmed and start to carry the victim to the vehicle in what would appear to be an attempt to get him to hospital. One of the helicopters opens fire with armour-piercing shells. "Look at that. Right through the windshield," says one of the crew. Another responds with a laugh.
Sitting behind the windscreen were two children who were wounded.
After ground forces arrive and the children are discovered, the American air crew blame the Iraqis. "Well it's their fault for bringing kids in to a battle," says one. "That's right," says another.
Initially the US military said that all the dead were insurgents. Then it claimed the helicopters reacted to an active firefight. Assange said that the video demonstrated that neither claim was true..."

ESPECULACIONS

2010-04-01T10:29:00.000+02:00

Fa pocs dies, en una sessió sobre la nova estratègia econòmica d’Europa pels pròxims anys, em vaig haver d’empassar el discurs d’un d’aquests taurons financers encorbatat i engominat que partia de la base que no hi ha res dolent en l’especulació. Tots especulem en les nostres vides, deia. Els especuladors únicament aprofiten oportunitats. Com si es tractés d’un tràgic determinisme, resulta que hi ha algú –el mercat- amb tot el dret de decidir quin és el teu nivell de credibilitat. L’endeutament dels Estats Units és en proporció tant alt com el de Grècia. El nivell de risc de l’estat espanyol és tan alt com el de Gran Bretanya. Però algú ha decidit que Washington i Londres són més creíbles. I quina credibilitat tenen les agències que avaluen als estats, aquelles que van falsejar la realitat de moltes entitats bancàries i les seves pràctiques fins que la crisi els va explotar a les mans? Això no és important. El que compta és que el model, els valors i l’ambició prèvies al crack de Lehman Brothers semblen intactes. El gurú de la gomina il•lustrava la seva anàlisi dels mals resultats econòmics dels països de l’Europa mediterrània amb un gràfic titulat “when PIGS fly” (quan els porcs volen). Els PIGS són, per les inicials dels noms en anglès, Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya, els estats que durant molts anys es van beneficiar dels fons de cohesió europeus.
D’entrada em vaig indignar. Des d’aleshores, però, no paro de sentir la paraula especulació arreu. Especulem amb el significat de les imatges. Especulem sobre les intencions polítiques del govern. Aprofitem les oportunitats que ens brinda una enquesta d’intenció de vot que, sense ànims de falsejar la realitat –suposo-, interroga als ciutadans en ple caos per les nevades. Dubtem constantment de la credibilitat dels qui ens representen. Per no parlar dels anys que hem especulat, cadascú al seu nivell, amb el mercat immobiliari. Em nego a creure, però, que els porcs acabaran volant i que uns mercats regenerats i desregulats tornaran a dictar el nostre futur més immediat.

* article publicat al Diari de Sant Cugat

La llarga crisi

2010-03-22T16:13:00.001+01:00

La crisi econòmica té segrestada des de fa mesos la Unió Europea. Com ens en sortirem? Quina solidaritat estan disposats a oferir aquells països que ja comencen a aixecar cap amb els qui encara tenen uns anys foscos per davant? Quan podrem començar a passar pàgina? Hi ha crisi per anys.

He passat uns dies a Brussel·les ecoltant experts de la Comissió Europea, de les ONG, de les Cambres de Comerç i dels mercats financers i les perspectives no són bones. Segons la Comissió, el procés de recuperació encara és molt fràgil, ple de riscos i amb un atur que seguirà en augment. Els ajuts públics han amortiguat una crisi que encara ha de colpejar amb força el sector privat. Els funcionaris de Brussel·les calculen un parell d'anys díficils més per endavant.

Altres anàlisis són encara a més llarg termini, com la de l’antic ministre de finances polonès, Grzegorz Kolodko, que veu una llarga crisi de més de 10 anys que passaria per 5 fases diferents. La primera ha estat la crisi financera, de la qual s’intenta passar pàgina sense aclarir qui han estat els responsables. Després s’ha estès la crisi econòmica i ara també la crisi social, amb l’atur desbocat, la rebaixa de salaris, treballadors obligats a canviar de sector i la caiguda dels preus dels habitatges. Aquesta fase, segons Kolodko, encara pot durar 2 o 3 anys més. Després vindrà la crisi de la política perquè la gent necessàriament exigirà responsabilitats a la classe dirigent que no ha evitat el daltabaix. Finalment, una crisi de valors i de cultura ens ha de fer qüestionar el model de cobdícia que ens han portat fins aquí per replantejar-nos una altra manera de viure i de créixer econòmicament. Si això fos cert, seria un llarg i dolorós procés però, com a mínim, implicaria que hem après alguna cosa pel camí.

Aquesta setmana hi haurà cimera de caps d'Estat i de govern a Brussel·les i, sobre la taula, els líders dels 27 tindran la nova estratègia econòmica de la Unió per a la pròxima dècada anomenada Europa 2020. Per saber quines novetats i debilitats amaga la successora de la fracassada Agenda de Lisboa, podeu escoltar aquí la meva col·laboració al programa de Catalunya Ràdio, SOLIDARIS.

8 de març i Beijing+15

2010-03-08T11:46:00.004+01:00

Ja fa 15 anys d’aquella cimera de la dona que Nacions Unides va celebrar a Pekin. Una trobada que es considera un punt d’inflexió important en la consciència social i política sobre els drets de les dones però, tot i aquest reconeixement, les qüestions de gènere continuen sent una assignatura pendent a gairebé tot el planeta. Aquests dies, a la seu de l’ONU a Nova York, se celebra la trobada Beijing + 15 per commemorar la signatura d’aquella “Plataforma per l’Acció” però també per revisar de manera objectiva què s’ha aconseguit fins ara perquè la fotografia és plena de taques fosques. En aquests 15 anys la pobresa ha seguit creixent a tot el planeta i, com sabem, la pobresa és femenina. El 70% de les persones pobres són dones. El 80% dels refugiats i desplaçats de guerra són dones i infants. Les dones només reben un 10% de tots els ingressos mundials i només representen el 16% dels parlamentaris que hi ha arreu del món. De fet, hi ha països on encara no tenen dret a vot. En els països en vies de desenvolupament només el 43% de les nenes van a l’escola.

Cada cop que s'ha fet balanç d'aquella cimera (Beijing +5, +10 i ara +15) s’ha anat denunciant l’incompliment dels compromisos firmats i ha quedat ben clar que aprovar legislació no sempre vol dir aplicar-la. Però aquest Beijing +15 té encara un altre problema greu afegit que fa témer a molts que hi pugui haver un retrocés en la feina feta. Són els efectes de la crisi econòmica mundial. Segons la OIT, l’Organització Internacional del Treball, 22 milions de dones es veuran afectades directament per la crisi i el descens dels ajuts al desenvolupament podrà tenir conseqüències greus sobre la mortalitat infantil, que podria augmentar en els pròxims anys.

Avui que es parlarà tant de les dones és el moment de recordar la llarga llista de promeses pendents i que les lleis no canvien mentalitats d'un dia per l'altra.

Si voleu més dades podeu escoltar el meu espai al programa SOLIDARIS de Catalunya Ràdio

fotos: escola dels camps de refugiats afganesos a Peshawar, Pakistan.

James Bond i el Mossad

2010-02-26T11:02:00.001+01:00

El ministre d'Afers Exteriors israelià, l'ultra Avigdor Lieberman, ha visitat Brussel·les aquesta setmana en ple escàndol per l'assassinat a Dubai d'un líder de Hamas, presumptament a mans del Mossad. L'incòmode Lieberman s'ha reunit amb els ministres d'Afers Exteriors de la Unió Europea i amb la cap de la diplomàcia dels 27, Catherine Ashton, però cap d'ells el va sortir a rebre a la porta del Consell. Formalment calia evitar fotografies conjuntes.

La història és digna d'una pel·lícula d'espionatge i el cinisme de tot plegat, escandalós. Primer, la reacció dels 27 que "desaproven" l'assassinat i "condemnen fermament" que els suposats membres dels serveis secrets israelians utilitzessin passasports europeus falsificats. A la tèbia declaració de la Unió Europea ni tan sols apareix el nom d'Israel per enlloc.

Segons Lieberman, a més, "no hi ha res que vinculi directament Israel amb aquest incident". El problema -deia a la seu del Parlament Europeu- és que la premsa hem vist massa pel·lícules de James Bond.

La Comissió Europea menysté el català també a Catalunya

2010-02-22T22:31:00.000+01:00

Portem anys sentint a parlar de l'anomalia del català a Europa. De fet, ho és. És difícil d'explicar que 10 milions de parlants -la vuitena llengua més parlada de la Unió Europea- no poden tenir els mateixos drets que 400 mil maltesos, únicament perquè Catalunya no és un estat.
L'ACN a Brussel·les ha destapat ara que la Comissió Europea prescindirà, a partir del pròxim 31 de juliol, de l'únic traductor de català que hi ha a la representació de la Comissió a Barcelona, encarregat de la traducció de publicacions, articles, comunicats de premsa i el web. La plaça es traslladarà a l'oficina de Madrid. Una decisió incoherent d'una Comissió que dedica anys europeus al multilingüisme i assegura que el més important és acostar Europa als ciutadans.

Els PIGS

2010-02-15T11:02:00.001+01:00

Els periodistes de Brussel•les no són els únics especialistes en treure sobrenoms dels polítics de torn o en caricaturitzar algunes de les picabaralles constants que es viuen en aquest gran mercat de Calaf que és la Unió Europea. També hi ha diplomàtics força bons en això. Alguns amb més elegància que d’altres.

Aquests dies es torna a parlar molt dels PIGS, un sobrenom per a referir-se, aquesta vegada, als països de l'Europa mediterrània: Portugal, Itàlia, Grècia i Spain (Espanya). Aquells mateixos estats que, a finals de la dècada dels 90, un representant destacat del Bundesbank alemany, contrari a l'entrada de l'Europa meridional a l'euro, anomeva "els col·lectors d'olives".

Va ser per aquella època que vaig sentir a parlar per primera vegada dels PIGS. Erem en plena negociació de l'anomenada Agenda 2000, el pressupost comunitari pels anys 2000 al 2006. A Brussel·les, la diplomàcia espanyola havia ressucitat un altre vell sobrenom, el de la temuda “banda de los 4”.

Aquests quatre, però, no tenien res a veure amb aquella banda del mateix nom que va liderar la revolució cultural xinesa. Es tractava dels quatre països contribuents nèts al pressupost comunitari, és a dir, que aportaven molts més diners a les arques comunitàries dels que rebien a canvi. Eren Alemanya, Holanda, Suècia i Àustria. Tots quatre van marcar una negociació molt dura, negant-se a augmentar la seva contribució financera, mentre el govern espanyol que presidia José Maria Aznar estirava per l’altra banda intentant esgarrapar el màxim del fons de cohesió i de les ajudes agrícoles.

Els espanyols ironitzaven sobre “la banda de los 4” mentre al nord d’Europa havia començat a circular entre polítics i periodistes un altre sobrenom per definir als països de la cohesió. Es tractava d’utilitzar la inicial del país. Portugal, Irlanda, Grècia i Spain (Espanya). Eren els PIGS, que en anglès vol dir porcs. Quan es juga amb els diners, la diplomàcia també sap deixar de banda la finesa.

Han calgut més de 10 anys i una crisi financera global però la debilitat d'algunes d'aquestes economies del sud d'Europa ha quedat al descobert. Algú, des de la seva poltrona en algun banc central del nord d'Europa, deu haver deixat anar un "ja us ho deia jo". La resta, amb la premsa anglosaxona al capdavant, han tret del calaix els "PIGS". No oblidem que aquesta és una unió econòmica i política, no pas cultural i identitària. Molts prejudicis continuen intactes.

L'Oracle al Parlament Europeu

2010-02-09T20:07:00.001+01:00

Avui el programa L'Oracle de Catalunya Ràdio ha fet tertúlia en directe amb els eurodiputats catalans al Parlament Europeu de Estrasburg.
Podeu escoltar el programa aquí.

Nigèria

2010-02-08T10:28:00.000+01:00

Nigèria és el país més poblat de l'Àfrica i un dels majors productors mundials de petroli. El delta del riu Níger, al sud del país, és una regió plena de llacs, de terres agrícoles, de boscos i aqüífers. Malgrat aquesta riquesa natural, el 75% de la seva població viu per sota el llindar de la pobresa. Segons l'ONU, aquest territori fèrtil, dues vegades i mitja més gran que Catalunya, es degrada des de fa dècades per culpa de la pobresa socio-econòmica, l'explotació mediambiental i la violència estructural.

Un buit de poder al govern de Nigèria ha trencat ara el fràgil alto-el-foc firmat l'octubre passat entre les autoritats d'Abuja i l'anomenat Moviment d'Emancipació del Delta del Níger, que amenaça de reprendre els atacs contra les petrolieres que exploten els hidrocarburs nigerians. L'anglo-holandesa Shell i les americanes Chevron i Exxon dominen el mercat.

Si voleu saber més sobre què està passant a Nigèria cliqueu aquí per escoltar el meu espai al pograma Solidaris de Catalunya Ràdio.

i Europa va despertar....

2010-02-03T23:14:00.000+01:00

Feia temps que Washington enviava senyals. La Unió Europea ha perdut la seva condició de soci privilegiat i l'estan relegant al paper de fidel seguidor. La cimera del clima de Copenhaguen va consagrar aquesta derrota europea en favor de l’anomenat G-2, aquest nou pol transpacífic, que es vigila, s’alia i es desafia mútuament.

La mateixa setmana que Barak Obama anuncia que no tindrà temps per assistir a la cimera Unió Europea- Estats Units de Madrid, l’agenda internacional de la Casa Blanca està copada per Pekín. La Xina és ja el primer país exportador mundial (ha superat Alemanya) i els experts creuen que es convertirà en la locomotora de la recuperació de les principals economies del planeta. Washington i Pekín estan jugant el seu propi partit. Les denúncies de Google contra les autoritats xineses, la topada per la venda d’armes nord-americanes a Taiwan o l’anunci de trobada entre Obama i el Dalai Lama, són només els últims moviments.

Les paraules de la secretària d’estat nord-americana, Hillary Clinton, divendres a París defensant el compromís de la seva administració amb Europa han quedat en res. Tant se val que les relacions transatlàntiques funcionin amb fluïdesa a tots els nivells de l’administració, com justificava aquests dies el president de la Comissió Europea Durao Barroso. La feina dels tècnics la segellen els polítics.

Quan Obama mira al vell continent pensa en seguretat i defensa. En la pròxima cimera de l’OTAN a Portugal, a la qual té previst assistir. En aquesta nova etapa de les relacions nord-americanes amb Rússia. I recela, com tots els seus antecessor, d’una defensa comuna europea.

La UE córrer el risc de convertir-se en irrellevant. I és el president de les grans expectatives qui li ha demostrat.

aquí parlem

2010-01-29T22:25:00.002+01:00

Debat al programa Aquí Parlem de TVE Catalunya amb Lluís Falgàs i Xavier Ferrer, economista i politòleg.

Aquí parlem: (28 gener): L’atur a Catalunya i a Europa

Jeleva, Asthon i altres debilitats

2010-01-20T14:06:00.003+01:00

He sentit algú que deia que "si la Unió Europea presentés la seva candidatura per entrar a la UE probablement li posarien pegues per la seva falta de democràcia". Una exageració que amaga algunes veritats. Per això el que està passant aquests dies al Parlament Europeu és tan important. No hi ha cap govern de cap país de la Unió que, un cop elaborada la llista de futurs ministres d'un executiu, aquests se sotmetin a un examen exhaustiu del Parlament per veure si coneixen a fons els temes que hauran de gestionar. El Parlament Europeu sí que ho fa. Podem recriminar -amb tota la raó- que la Comissió Europea està escollida a dit, que els ciutadans no han elegit Durao Barroso, però, per molt que els caps d'estat i de govern cuinin un executiu a mida, Barroso i el seu nou equip no podran exercir si no passen l'examen a l'Eurocambra.

Ja hi ha hagut la primera víctima política d'aquestes audiències. La búlgara Rumiana Jeleva ha renunciat, finalment, a ocupar la comissaria d'Ajuda Humanitària i el govern de Sofia ha proposat una nova candidata. La caiguda de Jeleva, que també deixa el càrrec actual de ministra d'Afers Exteriors de Bulgària, no ha tingut res a veure amb les suposades acusacions d'haver amagat informació sobre els seus negocis, ni per les presumptes "amistats perilloses" del seu marit (com explicava el post anterior). Jeleva marxa perquè no estava preparada per ocupar la comissaria que li havien assignat. Els eurodiputats la van cosir a preguntes i ella no va estar a l'alçada.

Tampoc va convèncer la nova cap de la diplomàcia europea, Catherine Asthon, a qui un eurodiputat li va retreure que semblava més "l'ambaixadora dels 27 que no pas la nova líder d'una política exterior comuna". La catàstrofe humanitària d'Haití ho ha deixat ben clar. Mentre Hillary Clinton volava a Port-au-Prince, Ashton marxava de cap de setmana a Londres amb la família, com explica el corresponsal de Liberation en el seu blog i així han reconegut fonts del Consell.

Mentre els Estats Units desplegaven 10.000 soldats, un portaavions i 19 helicòpters per assegurar la distribució de l'ajuda humanitària, Ashton considerava que la prioritat pels europeus era una bona coordinació entre ells. Després de rebre crítiques de totes bandes, Catherine Ashton ha marxat avui cap els Estats Units per parlar amb l'administració nordamericana sobre Haití.

La realitat és que els Estats Units han desbloquejat 100 milions de dòlars per ajudar les víctimes del terratrèmol. La Unió Europea ha promès d'entrada més de 400 milions d'euros, 150 dels quals en ajuda urgent. Seguim sent el primer donant d'ajuda humanitària del món i seguim sense un lideratge que ho visualitzi.

L'últim ball de Jeleva

2010-01-14T18:48:00.002+01:00

Rumiana Jeleva és la candidata de Bulgària per ocupar la comissaria europea de Cooperació Internacional i Ajuda Humanitària però el seu futur càrrec penja d'un fil. Jeleva ja ha passat l'examen davant el Parlament Europeu, que aquests dies està avaluant a tots els membres de la nova Comissió Barrosso, que necessita el vist-i-plau de l'Eurocambra per començar a treballar. A Jeleva no li ha anat gens bé. El Parlament ha demanat que es verifiqui si ha mentit en la seva declaració d'interessos econòmics. Els rumors publicats a Bulgària sobre unes presumptes vinculacions del seu marit amb la màfia tampoc són una carta de presentació gaire recomanable. Però, per acabar-ho d'adobar, la seva compareixença davant els eurodiputats ha aixecat dubtes també sobre la seva preparació per ocupar la cartera de Cooperació Internacional. Jeleva, fins ara ministra d'Afers Exteriors del seu país, es va perdre en dossiers tan importants en la política de cooperació de la Unió Europea com el Congo, on la UE hi està força implicada tant a nivell d'ajuda econòmica com amb la presència de tropes de pau.

Per això, l'aparició al YouTube d'aquest vídeo de Rumiana Jeleva participant, ara fa pocs mesos, en un programa de televisió del seu país ha estat l'excusa perfecta per tota mena de titulars als blogs de Brussel·les: "Jeleva balla cap a la sortida de Brussel·les" (Financial Times), "l'últim ball de Jeleva" (Liberation)

Mireu com balla la ministra búlgara d'Afers Exteriors a ritme de Julio Iglesias.

Bulgària, màfia i corrupció

2010-01-11T23:06:00.001+01:00

Bobi Tsankov és l'última víctima de la màfia búlgara. Ara fa una setmana, aquest periodista de només 30 anys va ser assassinat a trets en plena llum del dia al centre de la capital del país, Sofia, a pocs metres del palau presidencial. Tsankov és el segon periodista crític amb el crim organitzat que ha estat assassinat en menys d’un any a Bulgària i l’últim d’una llarga llista de morts comeses des de la impunitat. 150 persones han estat assassinades des del 2001 però, en tots aquests anys, són comptats els casos que han arribat a judici i encara més minoritaris els que han acabat amb una condemna i l’ingrés dels acusats a la presó.

L’últim baròmetre global de la corrupció publicat el 2009 per Transparència Internacional assegura que el sistema judicial és l’estament més corrupte de Bulgària. Està al mateix nivell que el de països com Cambodja, Mongòlia o Geòrgia. La Comissió Europea explica en un informe també com sovint les proves es “perden” durant la instrucció dels casos o bé com els testimonis moltes vegades “obliden el que han vist” quan els toca declarar en un judici. Assassinats, segrestos i suborns són a l’ordre del dia.

El sou mínim a Bulgària és de poc més de 200 euros al mes. Però una de les coses que més em va sorprendre quan vaig visitar Sofia, ara fa un parell d’anys, va ser la gran quantitat de casinos que hi havia al centre de la ciutat. Locals d’estripteasse i una gran discoteca amb detector de metalls a l'entrada i una llarga filera de cotxes de luxe aparcats al davant.

Bulgària va entrar a la Unió Europea ara fa tres anys sense estar preparada. Els defensors d'aquesta adhesió deien que des de dins seria més fàcil poder influir i pressionar perquè el país fes les reformes necessàries. La realitat, però, és que la percepció de corrupció que tenen avui en dia els búlgars és encara molt superior a la que tenien quan van entrar a la Unió. Un eurobaròmetre recent diu que el 97% dels búlgars reconeixen que la corrupció és el problema més greu del país i gairebé el mateix tant per cent consideren que aquesta corrupció està estesa per totes les institucions i organismes oficials.

La impunitat del crim organitzat és tan gran que fins i tot arriba a provocar situacions surrealistes com ara la llista de noms relacionats amb les màfies locals que van concórrer a les passades eleccions al Parlament Europeu celebrades el mes de juny passat. A Bulgària si un ciutadà es registra com a candidat electoral atura immediatament qualsevol procés legal en contra seva i, fins i tot, se'l pot autoritzar a sortir temporalment de la presó per fer campanya. Els últims comicis europeus van ser l'excusa perfecta per alguns “fitxats”, empresaris de màfies locals i un parell de gàngsters coneguts com els germans Galevi que es van apuntar a llistes de grans partits o van crear formacions propies per presentar-se a les eleccions. Per sort cap d'aquests noms coneguts va aconseguir un escó.

Si voleu més detalls sobre aquest tema podeu escoltar aquí el meu espai al programa SOLIDARIS de Catalunya Ràdio.

Bon any a tots!

2009-12-31T00:18:00.000+01:00

El 2010 serà millor.

La subasta del petroli iraquià

2009-12-30T01:51:00.001+01:00

Sis anys després de la invasió internacional de l’Iraq i amb el compte enrere per la retirada de les tropes dels Estats Units, el repartiment del petroli iraquià s’accelera. L’Iraq amaga la tercera reserva de petroli més gran del món, després de l'Aràbia Saudita i l'Iran. La cursa per gestionar aquests enormes recursos naturals ha viscut un últim capítol aquest mes de desembre. L’última gran subasta del petroli iraquià ha premiat totes les actuals grans petrolieres europees: British Petroleum, Eni, Shell, Total, o la russa Lukoil. Però, sobretot, el repartiment ha premiat destacats membres del lobby que va donar suport a George Buh en la invasió de l’Iraq. Entre els lobbistes que es beneficiaran del negoci del cru iraquià hi ha alts executius del sector petrolier amb base a Texas, d’empreses com Exxon, Hunt, o Hillwood (que integren el llistat de les 50 empreses que més van ajudar a finançar la campanya presidencial de George Bush l’any 2004). Al capdavant de Hunt Oil hi ha un personatge anomenat Ray Hunt, íntim amic de George Bush de la seva època de Dallas, membre del seu equip d'assessors per a assumptes internacionals durant la seva presidència, gran finançador de la seva campanya electoral i membre del consell de l'Institut George W. Bush.

Segons ha publicat la premsa internacional, en els últims mesos la llista d'amics de Bush agraciats amb concessions ha crescut molt, ja sigui a través de noves adjudicacions de camps per explotar o perquè han transcendit ara adjudicacions al nord de l'Iraq que s'havien mantingut ocultes. Més enllà dels magnats del petroli, la llista continua amb altres noms de polítics, diplomàtics i ex-militars, coneguts falcons dels Estats Units en favor de la guerra a l'Iraq.

L’any 2007, l’antic cap de la Reserva Federal dels Estats Units, Alan Greenspan, va publicar el seu llibre L'era de la turbulència on ja assegurava ras i curt que aquesta guerra s’havia fet pel control del petroli, un recurs escàs per a un món que s’acosta a l’anomenat peak oil, és a dir al moment en que la producció màxima de cru haurà arribat al seu límit més alt i a partir del qual començarà a devallar. Aquest peak oil està previst pel 2012.

El món consumeix avui 85 milions de barrils, dels quals l'OPEP aporta diàriament 26,5 milions. L’Aràbia Saudita, que és el major productor mundial, fa uns 8 milions i mig de barrils diaris. Es calcula que els contractes adjudicats ara a l'Iraq podrien posar al mercat diàriament fins a dotze milions de barrils addicionals de cru, d’aquí a set o vuit anys. I això no és tot. Segons el govern iraquià encara queden 50 jaciments més per explorar més endavant. I encara hi ha qui nega que el petroli ha estat clau en la guerra de l’Iraq.

*més informació al blog del SOLIDARIS de Catalunya Ràdio

Dones i crisi

2009-12-24T00:18:00.000+01:00

* article publicat a la revista ONGC

Quantes vegades durant aquest any de crisi econòmica i financera hem sentit la pregunta de què hauria passat si en comptes de Lehmann Brothers haguessin estat Lehmann Sisters? Quina gestió del risc s’hauria fet? Cristina Vicini, empresària i presidenta de la Xarxa Internacional de Dones Professionals, creu que probablement haurien fet el mateix. Tots els bancs centrals europeus estan dirigits per homes i les dones suposen només un 16% dels alts càrrecs de les institucions financeres de la Unió Europea. Segons aquesta empresària italiana, la crisi actual no és qüestió de gènere sinó de persones. Ella en diu “monocultura”. Les decisions les prenen sempre les mateixes persones i per tant els errors es repeteixen. Accepta, però, que “les dones podrien trencar aquest cercle amb una nova perspectiva”.

El col•lapse econòmic i financer d’ara fa un any ha estat conseqüència d’un sistema de cobdícia global que torna a aixecar cap sense pràcticament assumir responsabilitats. Les promeses de canvi de model que els líders del G-20 van assumir el passat mes d’abril han estat efímeres. La nova governança econòmica anunciada amb grandiloqüència a l’última cimera dels països més industrialitzats i les potències emergents reunides a Pittsburgh no augura cap nova arquitectura financera global, ni tan sols un canvi de perspectiva, com a mínim en les qüestions de gènere. Seguirem sense saber si el lideratge econòmic femení hauria evitat una crisi que ha castigat les dones amb més cruesa que en recessions anteriors. La raó principal és que avui en dia la dona està més incorporada al mercat laboral que en dècades passades i el seu sou és imprescindible a moltes llars. La dona és també cap de família monoparental.

L’OIT calcula que la crisi provocarà que 51 milions de persones arreu del món es quedin sense feina, gairebé la meitat de les quals seran dones. Als països del sud, la crisi incideix i incidirà encara més en sectors importants per a les exportacions i retallarà els micro-crèdits que han ajudat a la creació de petits negocis liderats principalment per dones. Les previsions del Banc Mundial per aquest 2009 contemplen retallades de les exportacions de països en vies de desenvolupament en sectors com l’electrònica o el tèxtil, on el 80% de l’ocupació és femenina. Amèrica Llatina és la regió del planeta on l’atur femení pot créixer de manera més desproporcionada en els pròxims mesos. La crisi agreujarà la feminització de la pobresa.

Una fotografia incompleta

L’arrencada de la crisi econòmica ens va donar una imatge distorsionada. Els primers acomiadaments massius als països més industrialitzats van arribar a sectors tradicionalment d’ocupació masculina –construcció, indústria automobilística, sectors financers -. Les gràfiques de la zona euro deien que, per primera vegada, l’atur masculí i el femení, històricament més alt, gairebé s’equiparaven. La fotografia, però, estava distorsionada. Era incompleta. L’atur s’ha estès a tots els sectors de l’economia i ha arribat al sector serveis que proporciona el gran gruix dels llocs de treball a la UE. Les dones suposen gairebé el 50% d’aquest sector i el 60% del comerç. La fotografia tampoc ens diu que les europees cobren, de mitjana, un 17% menys que els homes i que, aquelles que treballen en l’economia submergida, quan es queden a l’atur, tornen a casa sense dret a subsidis i sense formar part de cap gràfica oficial.

Myria Vassiliadou, secretària general del Lobby Europeu de Dones, creu que “no es tracta de parlar de qui pateix més aquesta crisi –que ha castigat tant a homes com a dones- sinó d’acceptar que ens afecta de manera diferent” i els homes – afegeix Vassiliadou – “estan més equipats per a fer-hi front perquè estan més organitzats sindicalment i tenen més accés al crèdit”. Aquesta força ha tingut una conseqüència directa sobre els 200.000 milions d’euros dels plans de rescat aprovats pels governs europeus per intentar pal•liar els efectes d’aquesta crisi. En un primer moment, els bancs, juntament amb la indústria de l’automòbil i la construcció, se’n van endur bona part de les ajudes públiques. Maria Jepsen, directora de recerca de l’Institut Sindical Europeu (ETUI), critica que “els governs s’han centrat únicament en mesures que donin resultats a curt termini” i han perdut l’oportunitat d’utilitzar aquests plans de rescat “per buscar canvis més transformadors per a la societat”. Jepsen proposa la inversió en educació i en sanitat, uns sectors que afecten directament les dones, com a treballadores o com a usuàries, i beneficien els nens. Assenyala, com a exemple, el pla d’ajut local que ha posat en marxa el govern de Noruega i que preveu que aquest fons especial s’utilitzi per a la construcció d’escoles bressol municipals.

La realitat és que hem quedat en mans d’Estats endeutats i amb menys capacitat d’ingressos per culpa de la crisi. Quins efectes tindrà aquest debilitament de les finances públiques en la protecció social? Totes aquestes expertes estan convençudes que hi haurà un retrocés. Sylvia Walby, investigadora de la Universitat de Lancaster i autora de l’informe “Gènere i crisi financera”, argumenta que “la història demostra que, cada cop que s’ha apostat per mesures d’austeritat com a resposta política a una crisi financera, les dones n’han sortit perdent” i l’educació pública i els programes de salut han patit retallades. Nacions Unides n’ha fet la mateixa lectura. La reacció dels governs per intentar controlar les arques de l’estat acostuma a ser la retallada de la despesa social, particularment els serveis d’assistència primària, l’educació i el transport. Un informe de l’ONU sobre la crisi reconeix que la imatge de l’home com el responsable de “portar el pa a casa” continua “vigent arreu del món i de cultures diferents, des de Cuba fins el Japó”. Quan l’ocupació està en perill, “la tendència és protegir els llocs de treball pels homes i negociar sobre l’ocupació femenina.

Un any després de la fallida de Lehmann Brothers, l’economia mundial comença a mostrar signes de recuperació. Una vegada més, la fotografia general amaga realitats ben diferents. El Banc Mundial calcula que encara hi ha 43 països pobres atrapats en les conseqüències d’aquesta recessió global que en els últims 2 anys els ha castigat amb una crisi alimentària, el preu del petroli a màxims històrics i un daltabaix en el sistema financer internacional. És la població més vulnerable la que acabarà pagant el cost social i humà d’una crisi que va qüestionar la moral i els principis del sistema però que, finalment, ni tan sols ha canviat de lideratge.

El 13-D a la premsa internacional

2009-12-14T11:00:00.002+01:00

Què es diu avui per Europa?

Financial Times: "Milers de catalans voten per la separació"

Le Monde: "El sí informal dels catalans a la independència"

BBC: "La regió espanyola de Catalunya organitza un referèndum simbòlic per la independència"

La libre Belgique: "Els catalans voten sí a la independència"

Euronews: "Un sí massiu i simbòlic a la independència de Catalunya"

AGENCE FRANCE PRESSE

Les Catalans votent "oui" mais peu nombreux pour l'indépendance (ACTUALISATION, PAPIER GENERAL)

BARCELONE (Espagne), 14 déc 2009 (AFP) - Les Catalans ont voté dimanche, mais fort peu nombreux, en faveur de l'indépendance de leur riche région du nord-est de l'Espagne, ce qui relativise nettement la victoire massive du "oui" à un référendum symbolique organisé dimanche dans 166 communes.

Le "oui" l'a sans surprise emporté à une écrasante majorité de 94,71% des suffrages, ont annoncé dans la soirée les associations citoyennes indépendantistes qui organisaient ce scrutin sans valeur juridique.

Mais l'engouement n'a pas été au rendez-vous. N'ont en effet voté que 30%" des 700.000 Catalans concernés par cette consultation, soit environ 10% des 7,5 millions de personnes qui peuplent la région.

La participation a été sensiblement inférieure à l'objectif de 40% fixé par les organisateurs et de 20 points inférieur à celui enregistré en 2006 lors du référendum régional officiel qui avait validé le statut d'autonomie élargie de la région, approuvé préalablement par le parlement espagnol.

Les Catalans étaient invités à répondre à la question: "Etes-vous favorable à ce que la Catalogne soit un Etat souverain, social et démocratique, intégré dans l'Union européenne?".

"Il est évident quil s'agissait d'un divertissement organisé par et pour les indépendantistes, de sorte que ceux qui ne le sont pas n'étaient pas très incités à se rendre aux urnes", commentait le quotidien espagnol El Pais dans un éditorial intitulé "Désaffection catalane", à paraître lundi.

Le quotidien espagnol relevait toutefois que le chiffre de participation a été "sensiblement supérieur au poids sociologique de l'indépendantisme catalan que les sondages situent autour de 20%".

Tout résident, y compris immigré, de plus de 16 ans pouvait participer à ce vote "privé" organisé dans 166 villages et petites villes, soit 17% des communes de la région.

"C'est une chose nécessaire pour mon pays, parce que c'est la cause de la Catalogne. Personne ne peut nier notre identité et décider comment nous voulons vivre", a expliqué dans l'après-midi Lluis Cais, 16 ans, dans la coquette ville de San Cugat, avant d'aller voter.

Quelques mètres en retrait dans la file d'attente, Roser Carbonell, mère au foyer de 44 ans, dit voter "pour l'avenir de (sa) fille". "Ni l'Espagne ni l'Europe ne peuvent nous empêcher d'avoir notre propre Etat", affirme-t-elle.

La participation a été plus importante dans les petits villages et villes de l'intérieur que sur la côte, comme dans le bastion "catalaniste" de Vic, ville agricole et industrielle de 40.000 habitants où même les immigrés ont voté en nombre, profitant du droit qui leur était pour une fois accordé.

La consultation visait, selon les organisateurs, à susciter le "débat sur les relations entre la Catalogne et l'Espagne". Mais elle sonnait aussi comme un avertissement à Madrid.

Le Tribunal constitutionnel risque en effet prochainement de gommer de nombreux aspects de l'actuel "statut" de la Catalogne, qui a accordé en 2006 une autonomie élargie à la région élevée au rang symbolique de "nation".

Le pouvoir socialiste espagnol a observé une relative neutralité face à la consultation. Le chef du gouvernement José Luis Rodriguez Zapatero avait toutefois estimé vendredi quelle "ne menait nulle part".

Le leader du principal parti nationaliste catalan, CiU, Artur Mas, s'est dit favorable au "oui" mais a jugé quun référendum dans toute la Catalogne serait une "erreur" car le non l'emporterait.

bur-apa-pal/jr

NYTIMES (REUTERS)

Low Turnout In Catalan Independence "Referendum"

MADRID (Reuters) - Turnout in an "informal" referendum on Sunday on whether wealthy Catalonia should secede from Spain fell short of organisers' hopes, but they said enough voters showed up to energise their separatist campaign.

About 30 percent of 700,000 eligible voters in 170 towns and villages in the region's Catalan-language-speaking heartland voted on the question of whether Catalonia should become an independent state within the European Union, organisers said.

This was below the 40 percent target initially mentioned by leaders of the campaign, which aims to put pressure on Catalonia's biggest political parties to call for a real referendum on secession in the future.

Early results showed almost 95 percent of those who voted wanted Catalonia, which has a population of seven million and already enjoys considerable autonomy, to leave Spain.

But, with separatists bound to be more likely to take part in a vote which the Spanish government had dismissed as illegitimate, organisers had been more interested in seeing the level of turnout.

The result of the vote, which was dismissed as futile by the Spanish government, will have no legal impact, but organisers hope to organise another, bigger referendum in the region's capital, Barcelona, next year.

"This has been a powerful event that is going to push us towards independence," referendum campaign spokesman Uriel Beltran told Reuters by telephone.

The campaign was organised by a coalition of Catalan nationalists, including left-wing parties and dissident members of Catalonia's biggest political group, the centre-right Convergencia i Unio. Their campaign has been well organised, but backers say they have had to mobilise voters with a fraction of the resources available for official elections.

SEPARATISM DISTRACTING FOR ZAPATERO

Catalan regional elections are due by the end of 2010, and any surge in separatist sentiment would be a serious problem for Spain's Socialist prime minister, Jose Luis Rodriguez Zapatero, just when he needs to focus on dragging Spain from recession without unsettling debt markets.

There was a steady flow of voters throughout the day in the towns chosen for the vote, which included nationalist heartlands where the Catalan language is widely spoken instead of Spanish.

Catalonia, which has a distinct cultural identity reaching back to the Middle Ages, already enjoys considerable control over its own affairs.

But separatist sentiment, which re-emerged after the death of dictator Francisco Franco in 1975, has been stirred by rumours that Spain's constitutional court will reject much of the region's new constitution, which includes a preamble defining Catalonia as a nation.

"For years I never had any problems and I felt just as Spanish as Catalan, but the politicians are making me feel more Catalan all the time and less Spanish," said Gil Jimenez Pastor, an older man wearing a beret who spoke to local television in a voting centre.

Sunday's vote moved the referendum campaign up a gear following its first foray in September, when more than 2,000 inhabitants of the small town of Arenys de Munt voted on the question, 96 percent of them favouring independence.

Opinion polls differ over the level of support for independence in Catalonia, where about half the population speaks Catalan at home instead of Spanish.

The Spanish government says the constitution would not allow a real referendum on regional independence.

(Reporting by Jason Webb, editing by Tim Pearce)

Un altre editorial conjunt

2009-12-09T12:56:00.000+01:00

En un gest sense precedents, 56 diaris de 45 països diferents han decidit publicar un editorial conjunt demanant als líders mundials que participen a la Cimera de Copenhaguen que prenguin mesures decisives en la lluita contra el canvi climàtic. Podeu llegir la notícia al The Guardian. L'article el va publicar dilluns El País.

Aquest cop no hi ha hagut cap reacció contra "el pensament únic"...

Mulla't i vota

2009-12-09T11:29:00.002+01:00

La dignitat de la premsa

2009-12-04T13:18:00.001+01:00

Els mitjans de comunicació són intèrprets de la realitat. Han de ser altaveus però no distorsionadors. Seleccionen d’entre un doll de notícies quins seran els temes prioritaris i en decideixen l’enfocament. Els mitjans informen, no jutgen. Però un estat amb problemes de cultura política, de respecte als drets individuals, arrossega massa sovint els mitjans de comunicació cap al fangar de l’espectacle i la falta de veracitat. L’anomenada “pena de telediario”, que ha propiciat imatges condemnatòries de sospitosos que encara han de ser jutjats. El moment de la detenció d’un pare, que poques hores després sortirà en llibertat sense càrrecs, però que les càmeres enregistren mentre animen a les persones presents a cridar ben fort “assassí!”, perquè així les imatges guanyen més. La multiplicació d’opinadors que no saben de què parlen. Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat social.

Excepcionalment, dotze diaris catalans s’han posat d’acord en publicar un editorial conjunt en defensa de l’Estatut de Catalunya perquè creien que havia arribat el moment d’expressar amb força el malestar d’una societat preocupada, tipa i menystinguda. La premsa ha estat el reflex d’un estat d’opinió generalitzat, que ha rebut l’adhesió de centenars d’associacions civils. Però els mitjans de comunicació del fangar, aquells que no escolten sinó que jutgen, acusen la premsa catalana d’imposar un pensament únic.

Una societat necessita dels seus mitjans de comunicació i aquests han de ser dignes de la responsabilitat que se’ls otorga. El baròmetre de la comunicació de Catalunya conegut aquesta setmana demostra que, tot i aquesta crisi de llarga durada, la premsa catalana torna a aixecar cap i guanya lectors. Ràdios i teles en català continuen copant els lideratges d’audiència i la premsa local i comarcal ha aguantat la sotregada fins i tot millor que les grans capçaleres del país. Tenen feina per fer.

*article publicat avui al Diari de Sant Cugat

Des de Cuba

2009-11-25T16:23:00.002+01:00

Una nova dissidència desafia el règim cubà. Són joves, viuen a l'illa i utilitzen les noves tecnologies. Ho explica avui, Fernando García, corresponsal de La Vanguardia a La Habana. Només un 13% dels cubans té accés a Internet però la veu d'aquests nous dissidents, menys organitzats i sense presentar alternatives polítiques pròpies, ha arribat fins al despatx oval.

Yoani Sánchez és la bloggera més coneguda, reconeguda i premiada fora de Cuba. El seu blog "Generación Y" et sacseja. (millor blog del 2009 per la revista Time)

En un post escriu:

"La diplomacia popular no necesita de memorándums o declaraciones de intención, se hace directamente entre los pueblos sin pasar por las cancillerías y los palacios de gobierno. Es esa que va acompañada de un abrazo, un apretón de manos o una larga charla en la sala de una casa. Sin aspirar a los flashazos o a los grandes titulares, las personas comunes han sacado al mundo de varios entuertos, han evitado quizás un sinnúmero de guerras y hasta puede que sean los responsables de ciertas alianzas y de algunos –escasos- momentos de paz.

De vez en cuando un individuo sin carteras ministeriales, ni privilegios oficiales, interpela al poder, le lanza una pregunta que queda sin respuesta. Los cubanos nos hemos conformado con que desde “allá arriba” nadie intente explicarnos o consultarnos el derrotero que tomará esta Isla, tan parecida a un barco que hace aguas a punto del naufragio. Cansada de que no nos reconozcan en nuestra pequeñez, me decidí a lanzar siete interrogantes a quienes considero que están –ahora mismo y con su actuación- marcando el destino de mi país."

Barak Obama ha respost a les seves preguntes.

I aquesta és Yoani Sánchez parlant de periodisme ciutadà:

Catherine Ashton

2009-11-23T13:21:00.000+01:00

La Unió Europea aposta per dos desconeguts

2009-11-20T18:35:00.001+01:00

entrevista al 3/24

Tertúlia a L'Oracle de Xavier Grasset

2009-11-20T17:39:00.003+01:00

Avui, a la tertúlia de L'Oracle de Catalunya Ràdio, moltes dones, molta política i molta Unió Europea.

La convidada era Arantxa Capdevila, doctora en Comunicació.

Podeu escoltar-la aquí.

El problema és de missatge o de missatger?

2009-11-18T10:58:00.001+01:00

He participat en la presentació al Consell Comarcal del Garraf del nou punt d'informació Europe Direct de la Comissió Europea, que a les comarques de Barcelona gestiona la Diputació.

Des que la Unió Europea va arribar a la conclusió que tenia un problema de comunicació (després del fracàs de la Constitució Europea), el pressupost, els esforços i les iniciatives en aquest terreny s'han disparat. Actualment hi ha més de 660 persones que treballen directament en la comunicació de les institucions europees i només l'any 2007 la Comissió va gastar 86 milions d'euros en activitats d'informació i divulgació.

Al Garraf, una de les comarques més actives en l'interès i la difussió del que passa a Brussel·les, em van demanar que els parlés de com podem millorar la comunicació entre la ciutadania i les institucions europees. La meva pregunta és el títol d'aquest post: el problema és el missatger o és el missatge?

La comunicació entre Europa i els seus ciutadans depèn d'una manera crucial dels mitjans d'informació. Però, si mirem el context actual, la baixa participació electoral, els fracassos d'alguns referèndums europeus, l'augment de forces euroescèptiques al Parlament Europeu i el populisme antieuropeista d'alguns líders polítics que només recentment han entrat a formar part de la UE, tot plegat denota un problema de fons que va més enllà d'una mala comunicació.

Demà al vespre a Brussel·les s'ha de fer història. Per primera vegada s'hauria d'escollir un president de la Unió Europea. Algú amb prou pes polític i institucional per representar durant 2 anys la UE davant d'un món que canvia a una velocitat que amenaça de deixar-nos fora de joc. I quina és la imatge que estan donant els 27 governs que han de protagonitzar aquest nomenament històric? Negociacions de passadissos, poca transparència, llistes de candidats on tots neguen ser aspirants al càrrec i, fins i tot, desavinences sobre quin perfil polític es busca exactament per dotar aquesta presidència de contingut i fortalesa institucional.

Això no s'arregla invertint en comunicació.

La caiguda del Mur de Berlín

2009-11-10T10:33:00.000+01:00

Article del professor Francesc Granell al Periódico: "L'economia després de la caiguda del mur"

Perilla la cimera euromediterrània de Barcelona

2009-11-09T12:26:00.000+01:00

L'enèssim enfrontament entre les països àrabs i Israel amenaça la celebració d'una cimera euromeditarrània a Barcelona, que el govern espanyol vol organitzar abans de l'estiu coincidint amb el final de la seva presidència de torn de la Unió Europea, que comença l'1 de gener.

El govern egipci assegura que els països àrabs no s'asseuran a negociar amb el ministre d'Afers Estrangers israelià, l'ultraconservador Avigdor Lieberman, a qui no reconeixen com a interlocutor. Aquesta negativa ha obligat a anul·lar sine die la trobada ministerial que s'havia de celebrar a finals de novembre a Turquia i que havia de servir per desbloquejar els nomenaments del futur secretariat tècnic que -des de la seva seu a Barcelona- ha de començar a treballar per la Unió per la Mediterrània. La UpM continua sent la peça més feble de la col·laboració euromediterrània. Un ostatge fàcil per poder denunciar tots els clonflictes evidents i latents que enverinen el procés de Barcelona des del seu naixement.

Aquest és el tema que he tractat aquesta setmana al programa SOLIDARIS de Catalunya Ràdio. El podeu llegir aquí.

presidència espanyola

2009-11-06T15:56:00.001+01:00

El president de la patronal vallesana Cecot, Antoni Abad, creu que Rodríguez Zapatero hauria de renunciar a la presidència de torn de la Unió Europea, que encetarà el pròxim 1 de gener, per dedicar tots els seus esforços a sortir de la crisi. Estic convençuda que el que ens cal és precisament tot el contrari. Les mesures ideades fins ara pel govern espanyol han estat incapaces d’aturar una inèrcia que ens ha arrossegat fins a les pitjors xifres d’atur de la UE i al major endeutament públic de tota la zona euro. Per una vegada, durant tot un semestre, el president del govern espanyol es veurà obligat a escoltar i vigilar què passa per Europa. Potser aleshores s’adonarà de la gravetat dels pronòstics que aquesta setmana li anunciava un company de partit, el comissari europeu d’Afers Econòmics, Joaquín Almunia, vaticinant que l’estat espanyol serà l’últim de sortir de la crisi i haurà d’esperar fins el 2011, acompanyat únicament de Letònia i Bulgària, per trobar el camí cap a la fi de la recessió. Les advertències d’Almunia no són gaire diferents d’aquelles que ja li va fer Pedro Solbes però l’experiència i el prestigi guanyat a Europa pel seu vicepresident econòmic tampoc van pesar gaire aleshores. Que Rodríguez Zapatero miri durant 6 mesos cap a Europa ha de ser bo. El que em sorprèn és que el govern espanyol digui que la innovació serà una de les prioritats del seu semestre –ara que li retalla el pressupost-, que plantegi –encara sense èxit- organitzar una cimera especial sobre ocupació i que sigui la presidència encarregada de renovar l’Estratègia de Lisboa pel creixement econòmic i la competitivitat, que ja ha complert 10 anys i encara és lluny d’aconseguir alguns dels objectius que es va marcar el 2000. Inevitablement els mals resultats espanyols desacrediten el seu discurs econòmic pels pròxims 6 mesos.

*article publicat avui al Diari de Sant Cugat

Google Earth i el terrorisme

2009-11-03T13:03:00.001+01:00

Des del seu naixement Google Earth ha obert una nova via d'informació en imatges que s'escapa, de vegades, al control dels governs. Les imatges via satèl·lit han ajudat a descobrir fosses comunes, camps d'internament o rastres de matances, que alguns dictadors volien amagar, però també han facilitat la localització de tropes estrangeres per part de la insurgència iraquiana. Google Earth ha obert un nou debat sobre la seguretat, que qüestiona l'ús que es fa de tota la informació que circula per la xarxa i amaga un cert recel contra els avenços tecnològics.

Aquesta és la història que explico aquesta setmana al programa SOLIDARIS de Catalunya Ràdio. Entreu-hi.

El mercat de Peshawar

2009-10-29T23:09:00.002+01:00

Més de 90 persones han mort per un cotxe bomba al mercat de Peshawar en l'atac més mortífer d'aquest any al Pakistan.

Els Talibans assetgen des de fa mesos els seus veïns i la premsa dels Estats Units parla de l' "AfPak war", la guerra de l'Afganistan i el Pakistan. Un únic conflicte. Han passat 8 anys des dels inicis d'uns bombardejos que havien d'acabar amb Ossama Bin Laden. La violència s'ha estès per tota la regió i Barak Obama encara reflexiona sobre quina ha de ser la nova estratègia per aturar una guerra que es pot convertir en el seu Vietnam. El cap militar nord-americà a la zona li reclama milers de soldats més però la Casa Blanca, de moment, busca aliats polítics a l'Afganistan i abasteix el Pakistan de diners i equipament militar.

Aquest era el mercat de Peshawar que jo vaig conèixer la tardor del 2001, quan les bombes queien "només" de l'altra banda de la frontera. La ciutat, refugi de milers d'afganesos, bullia d'activitat, caos i contaminació.

La llarga ombra de Bush

2009-10-28T11:01:00.002+01:00

Això de la Unió Europea és la realpolitik portada a l'extrem. Un gran mercat de Calaf on tot es ven i es compra. Tot es negocia i tot es decideix en funció d'uns equilibris. Ara hi ha en joc l'elecció dels càrrecs més importants de la Unió Europea i la maquinària de les negociacions, els globus sonda, les converses de passadissos i les llistes de candidats, més o menys reals, s'han posat en marxa. Cal triar el futur president de la Unió Europea, el nou cap de la Política Exterior i de Seguretat dels 27 i la nova Comissió pels pròxims 5 anys. Els més pragmàtics apunten que els equilibris territorials obliguen a buscar un candidat del nord, un del sud i un de l'est. I, a partir dels resultats electorals europeus, dos haurien de ser conservadors i un socialdemòcrata. Suècia ha dit, a més, que no pot ser que a les llistes de "possibles" no hi surti ni una sola dona quan les dones representen el 52% de la població de la Unió Europea.

Com us deia en l'últim post, en aquests moments tot apunta cap a Tony Blair per ocupar aquesta nova presidència de la Unió Europea. Un càrrec totpoderós, escollit per dos anys, que representarà la UE al món i haurà d'organitzar la feina de les presidències de torn. Blair és laborista (socialdemòcrata descafeïnat) i de l'Europa occidental. Els caps d'estat i de govern ja van confirmar també Jose Manuel Durao Barroso per continuar al capdavant de la Comissió Europea, així que ja tenim un candidat del sud i conservador. Ara cal mirar la llista de candidats a convertir-se en el nou Mister/Missis PESC. Per eliminació, caldria buscar una dona i de l'est. La candidata més ben situada és Vaira Vike-Freiberga, expresidenta de Letònia. Una política "no professional", respectada i estimada al seu país on la van escollir dues vegades com a cap de l'estat amb el 70% i el 85% dels vots. Freiberga va créixer al Canadà, on havien emigrat els seus pares, i la seva vida professional va estar sempre vinculada a la Universitat i a la promoció de la cultura del seu país.

Què tenen en comú tots aquests candidats? La guerra de l'Iraq. Dos d'ells, Blair i Barroso, van compartir foto a les Açores. Vaira Vike-Freiberga va ser també una ferma partidària de la intervenció dels Estats Units. George Bush i Condoleezza Rice van apadrinar la seva candidatura a secretària general de Nacions Unides, que va perdre en front de Ban Ki-moon.

Encara queden unes setmanes de negociació per endavant. Potser en les equacions d'equilibris territorials i polítics que barallen a Brussel·les i haurien d'afegir també la variable dels "nous temps de la política internacional". Ara que el món s'ha obert a nous lideratges no crec que haguem de posar la Unió Europea en mans dels grans defensors d'errors passats.

Tremosa, Zapatero i Blair

2009-10-26T13:14:00.001+01:00

Hi ha determinats temes que sempre aconsegueixen trencar la prudència de Ramon Tremosa. L'eurodiputat de CIU ha criticat amb contundència el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, de qui ha dit que "no sap llengües, no té ni idea d'economia i no està fent les necessàries i imprescindibles reformes econòmiques que l'estat necessita per sortir de la crisi". En un esmorzar de treball amb l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC), Tremosa ha explicat que n'espera ben poca cosa de la presidència espanyola de la Unió Europea que s'estrenarà el pròxim 1 de gener perquè, segons l'eurodiputat, hi ha una mancança greu d'idees.

La grisor europea de Zapatero encara es podria veure més eclipsada per l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa. Si finalment el president txec, Václav Klaus, acaba firmant el Tractat i la cimera europea del mes de desembre desencalla els nomenaments dels nous càrrecs que preveu Lisboa, Zapatero haurà d'estrenar el seu semestre al capdavant de la UE sota les ordres d'un nou president de la Unió Europea, elegit per un mandat de 2 anys, que exercirà de mestre de cerimònies i cap visible de la UE al món.

De moment, el nom amb més pes per ocupar aquesta presidència de la Unió Europea continua sent el de l'exprimer ministre britànic, Tony Blair. Una mala notícia per als qui creuen que això de la Unió Europea té un projecte, uns valors i uns principis que van més enllà dels interessos dels seus governants.

Des de fa molts mesos, aquest web recull signatures contra la designació de Blair com a primer president de la UE http://www.stopblair.eu/ o en català www.stopblair.eu/ca

La plataforma recorda la intervenció decidida de Blair a favor de la guerra a l'Iraq i "la complicitat" del seu govern amb l'Administració Bush en el programa il·legal de "rendicions extraordinàries", que van portar a una forta reducció de les llibertats civils al Regne Unit. També recorden que va ser Tony Blair qui va lluitar contra la inclusió en el Tractat de Lisboa de la Carta Europea de Drets Fonamentals i com el Regne Unit n'ha quedat finalment exclós.

El dret a escollir

2009-10-23T23:05:00.001+02:00

Aquest no és un país normal. Potser per això ens calen mesures excepcionals. El govern ha d’imposar per llei que el 50% de les pel•lícules que s’estrenin doblades a Catalunya ho estiguin en català. Jo, que per principis sóc contrària a les quotes, he de fer gestos d’autèntica militància quan busco pel•lícules i dibuixos en català per als meus fills. M’indignen les amenaces que ens recorden com intents passats d’imposar el català al cinema van acabar traslladant part del negoci del doblatge a Madrid. Ens adverteixen en to apocalíptic que s’atempta contra la llibertat empresarial de les grans distribuïdores nord-americanes i s’insinua que es podria acabar provocant el tancament de sales de cinema perquè el públic no està acostumat a consumir pel•lícules en català. Però, al cap i a la fi, es tracta de poder triar. De tenir l’opció d’escollir. Potser, fins i tot, ens podrien sorprendre els resultats.

Quan el diari El Periódico va treure la seva edició en català estaven convençuts que probablement hi hauria una desproporció molt gran entre el nombre d’exemplars que vendrien a les comarques gironines i, posem per cas, els del Baix Llobregat. El temps ha demostrat que les diferències en les vendes no són tan abismals. El lector ha pogut triar.

Jo sempre havia pensat que la pregunta correcte no era “independència, sí o no?” sinó més aviat “independència, per a què?”. El més important és tenir la certesa que estem governats pels millors, per una classe política competent, fiable i amb un projecte sòlid de país. El temps també m’ha posat a lloc. La regeneració política és cada cop més urgent però encara llunyana i el que està en qüestió és el dret a poder escollir. La consulta del pròxim 13 de desembre a Sant Cugat, fins i tot per a aquells que els incomoda, és una oportunitat. Es tracta que tothom es pugui expressar.

* article publicat avui al Diari de Sant Cugat

La dona no és el missatge

2009-10-20T00:50:00.001+02:00

Els mitjans de comunicació han destacat en titulars que, per primera vegada, el premi Nobel d'Economia ha estat per una dona i, en canvi, han deixat per a la lletra petita el missatge que amaga el reconeixement a la feina d'Elinor Ostrom i Oliver Williamson. Quan encara estem curant les ferides de la fallida financera i lluitant per sortir de la crisi econòmica, el premi Nobel ha guardonat dos nordamericans que reconeixen els límits de les empreses i defensen la gestió responsable, sostenible i col·lectiva dels recursos naturals. Ostrom està convençuda que recursos com la pesca, les pastures o l’aigua es poden gestionar de manera col•lectiva i sense caure en la cobdícia individual.
La influència d’Elinor Ostrom també ha arribat als països catalans a través dels estudis de la Meritxell Costejà, una investigadora de la UAB, a qui la premi Nobel va codirigir la tesi doctoral sobre la governança de l’aigua i el futur del Tribunal de les Aigües de València, una antiquíssima comunitat de regants cada cop més amenaçada pel creixement demogràfic i els canvis econòmics i socials que s'han produït al territori. El més “revolucionari” de les teories d'Ostrom és que no es limita a qüestionar la propietat privada sinó que també posa en dubte que, en molts casos, l’Estat pugui aportar la millor solució.

Naturalment que ens hem de plantejar perquè en els 30 anys de vida del Nobel d'Economia encara no s'havia guardonat a cap dona però fer del gènere d'Ostrom el més destacat d'aquest premi seria menystenir-la com a investigadora.

Tinc una amiga, periodista brillant, que fa anys va guanyar una beca Fullbright per estudiar a Georgetown i encara avui s'indigna quan recorda com, la primera setmana de classe, un company li va preguntar: "Tu has entrat per la quota d'hispans o de dones?"
Sense comentaris.

lobby català a Brussel·les

2009-10-14T22:12:00.001+02:00

Fa temps que ens hem instal·lat en el discurs que la Unió Europea no entén la realitat catalana i no ens plantegem, en canvi, si nosaltres hem descuidat Brussel·les. Aquesta UE s'ha fet tan gran que no podem deixar d'explicar-nos una i una altra vegada. Aquesta setmana, sis associacions catalanes han presentat a Brussel·les la Xarxa d'Entitats Europeistes de Catalunya. Sis entitats que sumen esforços en la seva tasca d'explicar Europa i es presenten amb un manifest comú. La Fundació Catalunya Europa (FCE), Horitzó Europa, Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) Joventut Europea Federalista de Catalunya (JEF – UEF), Consell Català del Moviment Europeu (CCME) i l'Associació de Diplomats de la Unió Europea (ADICEC) van comptar per aquesta presentació amb el suport de tots els eurodiputats catalans.

Primer èxit de la xarxa, encara que sigui per casualitat: l'eurodiputat del PP, Santiago Fisas, va assegurar durant l'acte de presentació que no hi veu "cap inconvenient" en que el català sigui llengua oficial de la Unió Europea i que està disposat a donar suport "amb molt de gust" a qualsevol iniciativa del Parlament Europeu per aconseguir-ho. No sabem què en pensa el seu company de files, Aleix Vidal-Quadras, vicepresident del Parlament i responsable d'aturar totes les peticions que s'han presentat darrerament a l'Eurocambra en favor de l'ús oral del català. El Parlament d'Estrasburg, l'única institució europea que escollim per sufragi universal directe, és també l'única on els representants polítics catalans no es poden expressar en la seva llengua.

foto: ACN

abús d'autoritat

2009-10-10T19:14:00.003+02:00

Benvingut a la república bananera de casa teva. Aquest és el rètol que podrien penjar sobre la sòbria i moderna T-1 de l’aeroport del Prat. Un gran edifici pel futur vigilat amb la perícia, les maneres i els uniformes dels mateixos d’ahir i de sempre. Dimecres al migdia, un grup de persones recullen les maletes a la nova terminal i un d’ells fa unes fotografies del grup i del panell on s’indica les arribades dels vols. Un guarda de seguretat privada l’amonesta tot i que no hi ha cap senyal penjada en tota la terminal que adverteixi que està prohibit fer fotografies. El vigilant se sent menystingut i el grup acaba envoltat per quatre guàrdia civils que a crits diuen que el de la càmera els ha d’acompanyar i que la resta ja podem sortir cap a fora perquè entorpim la circulació dels altres passatgers. Demanen la documentació. Exigeixen veure les fotografies. Amenacen que hi haurà una denúncia per desacatament i alteració de l’ordre. El català, per descomptat, no el parlen. Tres quarts d’hora retinguts.

Aquest va ser el punt i final d’un viatge de periodistes a Estocolm. Feia només 24 hores que havíem dinat amb el líder del Partit Pirata, una formació que té més de moviment civil, lobby i grup de protesta que no pas de partit polític, però que ha arribat al Parlament Europeu amb un discurs de defensa dels drets civils, les llibertats individuals i de denúncia del control i l’ús que l’Estat fa de totes les nostres dades personals. Dilluns, vam accedir a la seu del ministeri d’Exteriors suec sense passar cap control de seguretat, cap escàner per les bosses, sense cap acreditació que digui en lletres ben grosses que som visitants de pas. La ministra d’Afers Europeus ens va venir a rebre, ens va saludar un per un i ens va explicar que entenia el català perquè va viure un any a Barcelona i va fer la seva tesi doctoral sobre el nacionalisme català.

L’aterratge a Barcelona ens ha recordat que encara vivim immersos en un altre discurs sobre l’autoritat de l’Estat i d’aquells que el representen davant els ciutadans.

d'Irlanda a Txèquia passant per Suècia

2009-10-08T13:01:00.000+02:00

Divendres, finalment, Irlanda va dir SÍ al Tractat de Lisboa. Un breu respir per tombar el cap d'oest a est. La Unió Europea dóna per fet que el president polonès Kaczynski acabarà ratificant el text un dia d'aquests i ara tota la diplomàcia es concentra en el més incòmode de tots els caps d'estat europeus, el txec Vaclav Klaus. Acabo de tornar de tres dies a Suècia en un viatge organitzat per la Representació de la Comissió Europea a Barcelona i no he aconseguit empeltar-me de la racionalitat sueca. Li vaig demanar a la ministra d'Afers Europeus de Suècia, Cecilia Malmström, què considerava més antidemocràtic que 26 països que han ratificat un tractat el tirin endavant sense tenir en compta a aquell que no s'hi ha volgut sumar o bé que una sola firma privi a 26 estats, a la Unió Europea en general, d'avançar. La seva resposta no em va deixar gaire marge per la rèplica. "Comprenc la seva frustració -em va dir- però segons els tractats cal la unanimitat per aprovar un nou text". Punt i final. No hi ha pla B. Aquí estarem fins que Txèquia, o més ben dit el seu president -perquè el Parlament txec ja ha ratificat Lisboa-, vulgui firmar. Així anem fent temps a veure si, amb una mica de sort, arribem a la primavera, es celebren eleccions a Gran Bretanya i els Tories tornen al poder amb la promesa de convocar un referèndum sobre Lisboa... No crec que aquesta aliança euroescèptica Klaus-Cameron (David Cameron és el líder dels conservadors britànics) s'acabi sortint amb la seva però, si arriba el moment, per què no són prou valents i en comptes de preguntar pel Tractat de Lisboa no convoquen un referèndum sobre la seva continuïtat de Gran Bretanya dins la Unió Europea?

Sobre aquest etern dilema dels britànics us recomano el llibre del Timothy Garton Ash, Mundo Libre. Europa y Estados Unidos ante la crisis de Occidente de Tusquets.

Ocasions perdudes

2009-09-28T11:24:00.002+02:00

Les promeses en boca dels polítics són efímeres. Els líders dels països més rics del món i de les potències emergents han anunciat amb grandiloqüència que “comença una nova etapa en la governança econòmica i financera mundial”. Jo no hi veig una revolució sinó, probablement, una mica més seny i ni la més mínima voluntat d'exigir responsabilitats a aquells que ara fa un any van esfondrar un sistema financer que havia esdevingut global. El comunicat final de la reunió del G-20 a Pittsburgh diu només que les primes als alts executius financers s’han d’establir a partir dels beneficis aconseguits a llarg termini i sense operacions d’alt risc. I quins han estat els grans defensors de no tocar res? Barak Obama i Gordon Brown. Aquells que el passat mes d’abril asseguraven que anaven a canviar el món però que, finalment, han cedit a la pressió dels lobbys financers de Wall Street i la City de Londres. La Unió Europea, amb França i Alemanya al capdavant fent bandera dels límits imposats als consells de direcció dels grans bancs, s'han quedat sense aliats. El ministre de Finances brasiler ho va predir només arribar a la reunió: “ara que la situació comença a millorar la pressió dels bancs per endarrerir les reformes cada cop serà més gran”. I és que el missatge ha començat a canviar. Només les ONG els han recordat que dels 50 mil milions de dòlars que van prometre el passat mes d'abril pels països més pobres no se n'ha tornat a parlar i això que només n'han desemborsat menys de la meitat. La reforma a fons del FMI també ha quedat en res. Les regles de joc seguiran sent pràcticament les mateixes però es donarà més veu a les economies emergents.

A Pittsburgh s'hi asseien els representants del 90% del PIB mundial i quan ells diuen que "això funciona" vol dir que el moment de l'autocrítica i la voluntat d'esmena ja ha passat. No calia esperar al final de la cimera per a descobrir-ho. La tranquilitat que torna a regnar als mercats financers feia setmanes que ens ho anunciava a crits.

El G-20 diu que la recuperació encara és fràgil i, per tant, es mantindran els ajuts actuals. A finals d'aquesta setmana, però, els ministres d’Economia de la Unió Europea es reuniran a Goteborg per parlar de què fa la UE amb els seus plans de rescat. Hi ha governs partidaris de començar-ne una retirada progressiva. La zona euro va recuperant els índex positius de creixement. La borsa ha anat tornant als nivells d’abans de la fallida de Lehmann Brothers. Alemanya deixa enrera la campanya electoral i Angela Merkel estrena legislatura amb l'anunci d'una rebaixa d'impostos... Fa només uns dies la Comissió Europea va proposar un pla per ajudar amb diners comunitaris a aquells estats on hi ha més atur i els ministres li van tirar per terra.... Tota una sèrie de símptomes que haurien de fer reflexionar força l’estat espanyol, amb una càrrega tan feixuga de deute públic i desocupació, que podria quedar despenjat de la resta de socis de la moneda única. Totes les previsions confirmen les dificultats i el temps que caldrà perquè Espanya surti de la crisi i les mesures que es prenen van en direcció oposada a les de la resta d'Europa.

Les amistats perilloses

2009-09-22T14:06:00.005+02:00

L'alliberament "per motius humanitaris" d'Abdel Baset al-Megrahi, l’única persona condemnada per l’atemptat de Lockerbie, i el seu retorn triomfal a Líbia ha acabat destapant una història fosca de pressions polítiques, interessos petroliers i d’amistats perilloses dels governs de Gordon Brown i Tony Blair. I en mig de tota aquesta història hi ha una empresa, British Petroleum.
La premsa anglosaxona ha explicat que British Petroleum ja va intentar pressionar a finals del 2007 al govern britànic perquè transferís Megrahi a Líbia. L’empresa acabava de signar un acord de 900 milions de dòlars amb el govern de Trípoli per explorar nous jaciments de gas en un pam de territori gairebé tan gran com Catalunya. Les operacions, però, ha anat patint tota una sèrie d’endarreriments burocràtics durant aquests anys que –segons apuntava The Times- ara podrien anar desapareixent. La premsa també explica que la persona que va fer aquests contactes l’any 2007 amb el govern britànic era un vell conegut de l’administració londinenca. Mark Allen, en aquell moment assessor especial de BP, havia estat anteriorment oficial del servei d’intel·ligència britànic, MI6, i el negociador que, l’any 2003, havia mediat en nom del govern de Londres perquè Líbia abandonés el seu programa nuclear.
Blair-Brown Petroleum
Les relacions que BP i els governs laboristes han anat teixint en el temps són tantes que -segons diuen- a BP (les sigles de British Petroleum) se la coneix amb el sobrenom de Blair-Brown Petroleum. Aquestes connexions es remunten al 1997, poc després de l’arribada dels laboristes de Tony Blair al poder. Blair tria l’aleshores president de BP per ocupar el càrrec de secretari d’estat de Comerç i Competitivitat. Des d’aleshores, Lord Simon ha estat un assessor a l’ombra tant dels governs de Blair com de Brown. És l’inici de tot un entramat.
Una de les persones de confiança de Tony Blair a Downing Street abandona al primer ministre per convertir-se en la cap de comunicació de BP des del 2001 fins el 2009. Diversos càrrecs del ministeri de finances durant l’etapa Brown van passar a treballar per la companyia energètica. I, en canvi, nombrosos responsables de BP han format part dels comitès econòmics i socials creats pel Nou Laborisme durant aquests anys.
L'amic Gaddafi
Tampoc hi ha dubtes sobre les estretes relacions entre la política i la indústria petroliera a Líbia on el 95% dels ingressos per exportacions ve, precisament, del gas i el petroli. És el poder dels recursos naturals. Els nous interessos geopolítics i geoestratègics han rehabilitat la figura del general Gaddafi, un dels repudiats de l'escena internacional. Hi ha en joc milers de milions de dòlars en contractes armamentístics i energètics i la seguretat de l’aprovisionament de gas per Europa.
Líbia és la primera gran reserva petrolífera de l’Àfrica. Per a la Unió Europea s'ha convertit també en una alternativa real a la seva dependència del gas de Rússia. Cal tenir altres fonts d’entrada per quan Moscou tanca l’aixeta. Les grans companyies energètiques europees, dels Estats Units, Canadà, Rússia i la Xina ja tenen interessos a la zona. I Gaddafi es deixa estimar. Per la seva proximitat, a l’altra banda del Mediterrani, La Unió Europea considera Trípoli com una peça clau en la seva seguretat a llarg termini i l’ofensiva de Gazprom –el gegant energètic rus- pel nord d’Àfrica –no només a Líbia, també a Algèria- és definitiva per a l'estratègia de deixar Europa atrapada en una pinça.

Les noves regles del joc prefereixen no fer memòria d'allò que va passar ara fa dues dècades a la petita població escocesa de Lockerbie: l'explosió en ple vol d'un avió de la Pan-Am i la mort de 270 persones.

Què hi fem a l'Afganistan?

2009-09-14T11:47:00.003+02:00

La guerra de l'Afganistan passa per un dels seus pitjors moments. Han passat 8 anys des dels atacs de l'11/S. Els atemptats contra les torres bessones de Nova York ha entrat ja en els llibres d’història dels país però encara no s'ha aconseguit tancar les dues guerres posteriors que el govern Bush va declarar com a represàlia. Aquests dies l’Afganistan és omnipresent. El frau electoral que ha marcat la reelecció a la presidència de Hamid Karzai. Les declaracions del cap militar del desplegament dels Estats Units a l'Afganistan advertint que si no hi ha més efectius serà impossible guanyar aquesta guerra. La denúncia dels abusos i les vexacions comeses per la seguretat privada nordamericana que vigilava l’ambaixada dels Estats Units a Kabul. Les investigacions d'un nou atac –aquest cop contra uns camions que transportaven combustible- que pot haver causat la mort de desenes més de civils.
Ara, a més, el Pentàgon té problemes amb la premsa. Un diari independent per a la comunitat militar dels Estats Units "Stars and Stripes" assegura que el Pentàgon es dedica a avaluar la feina dels corresponsals de guerra nordamericans abans de decidir si els permet anar encastats o no en les seves missions. Segons aquesta publicació, el Pentàgon va contractar una empresa externa –una polèmica firma de Relacions Públiques de Washington- perquè analitzés la informació que es publica sobre la guerra. L’informe qualifica la tasca dels periodistes com a "positiva, neutra o negativa” i fins i tot en algun cas concret s’especifica que les informacions negatives d’un dels reporters es podrien mitigar amb filtracions d'altres fonts militars. L'erràtica reacció del Pentàgon ha agreujat la situació. En un primer moment van negar l'existència d'aquestes qualificacions per després acabar matisant que les úniques avaluacions que es feien era sobre la base de si la notícia publicada era "acurada" o no ho era, deixant de banda l'enfoc positiu o negatiu. L’últim gir ha estat reconèixer que els responsables militars que operen a l’Afganistan ha rescindit el contracte amb la consultora de Washington The Rendon Group. Aquesta firma es una vella coneguda de l'administració nordamericana. Segons publica Stars and Stripes, l'any 2003, en plena invasió de l’Iraq, el Rendon Group va ser un dels assessors que va ajudar a crear el Congrés Nacional Iraquià. Un grup opositor, finançat també per la CIA, i que –segons el mateix diari- va ser l’encarregat de subministrar "molta de la informació falsa sobre les armes de destrucció massiva que es va utilitzar per justificar la invasió".
De fet, la companyia ha reconegut que des del 2005 ha elaborat diversos informes d’anàlisi sobre notícies periodístiques relacionades amb les operacions de l’exèrcit nordamericà.
Els problemes s'agreugen perquè el suport de l’opinió pública a la guerra de l’Afganistan va decreixent. No és per menys. Si mirem bé la radiografia del que ha esdevingut l’Afganistan els últims anys costarà molt d’entendre el perquè d’aquesta guerra. De moment, el nombre de civils morts ja és 6 vegades superior al de les víctimes de les Torres Bessones. Només entre gener i maig d’aquest any hi hagut fins a 800 morts civils. L’any passat van superar els 2 mil.
L’Afganistan és avui el segon país més corrupte del món. El respecte als Drets Humans ha empitjorat des del 2001. Fa només un parell de mesos, el Parlament afganès va aprovar un nou codi que converteix la dona literalment en una esclava. Una dona no pot sortir de casa sense el permís del marit que, a més, -i segons aquesta llei- té dret a deixar-la sense aliment si no el satisfà sexualment. El conreu de l’opi, que els Talibans havien aconseguit controlar, s’ha multiplicat fins a l’extrem que avui són l'origen del 90% de la producció mundial. El govern de Karzai té relacions massa directes amb senyors de la guerra i traficants de droga. Els indicadors de mortalitat infantil, l’accés a l’aigua potable o la sanitat gairebé no han millorat des dels inicis de la guerra.
Aquest és l'escenari després de més de 7 anys de desplegament internacional. Les tropes internacionals estan perdent la guerra i els seus governs tampoc hi envien tots els fons d’ajuda compromesos per a la reconstrucció des de fa temps.
En un país de 650.000 km2 -gairebé com dues vegades Alemanya- i 27 milions d’habitants, on la població està armada i al servei d'uns senyors de la guerra que imposen la seva llei, què hi poden fer 110 mil soldats de la coalició internacional?

El nou curs

2009-09-01T12:44:00.001+02:00

De petita jo era de les que sempre tenia ganes de tornar a l’escola al final de les vacances i encara avui continuo fruint d’aquesta sensació de retrobament. El mes de setembre em portava l’olor dels llibres nous, fullejar les pàgines que hauríem d’aprendre durant l’any, tornar a veure els amics i sentir-nos una mica més grans.
Gairebé cada any, les acaballes del mes d’agost ens regalaven un bon xàfec d’estiu d’aquells que rebaixen la xafogor i ens anuncien canvis.
Han passat els anys i m’agrada tornar a la feina després de vacances. Aquests primers dies d’intercanvi d’experiències, d’atresorar els últims records d’unes setmanes viscudes intensament i, alhora, l’oportunitat de recuperar tot allò que som també durant l’any. M’agrada el que faig. És una part important del que sóc. Recupero aquest espai que és meu. A partir d’ara, però, hauré d’esforçar-me per seguir esgarrapant temps i energies perquè totes aquestes hores de lectures, de converses, d’amics i viatges, de jocs i abraçades amb els meus fills no quedin únicament en instantànies de l’estiu. Si tots aquests moments no tenen continuïtat, els altres 335 dies de l’any quedaran incomplets.
Ben diferent, però, és la tornada del curs polític. Fa temps que els estius passen sense treva. Els diaris s’aprimen però la política, tot i baixar d’intensitat, no fa vacances. Tot és pràcticament allà on ho havíem deixat, el Tribunal Constitucional, la sentència de l’estatut, l’enèsim intercanvi d’acusacions entre PP i PSOE... Ara li han afegit una mica de manifestacions preventives, un debat sobre pactes incomplerts entre Catalunya i Espanya, posicionaments més o menys unitaris del govern i desgovern en el posicionament d’algun partit. I per sobre de tot la crisi i l’anunci de noves mesures estèrils. No sé si un bon xàfec d’estiu podria aclarir una mica aquest panorama.

*article publicat al Diari de Sant Cugat

TANCAT PER VACANCES

2009-08-15T21:44:00.002+02:00

De fet, això és el que no hauria de fer mai un bloc però m'haureu de perdonar perquè aquests dies tinc força problemes per connectar-me i més encara per trobar els accents en aquest teclat (azerty)... Torno ben aviat i espero posar-me ràpid les piles. Bé, segur que la feina m'hi obligarà.

Bones vacances a tots!

Brots verds

2009-07-16T13:25:00.002+02:00

Hi ha qui parla de brots verds i qui els comença a veure de molt a prop. Per primera vegada en molt de temps, l’activitat industrial de la Unió Europea ha donat mostres d’una lleugera recuperació. Al nord, Alemanya, França, Holanda, Eslovènia o Lituània han aconseguit reactivar la producció de les seves empreses, mentre l’estat espanyol, molt lluny dels seus socis de la zona euro, no aixeca cap entre els pitjors dels 27.
La setmana passada a Brussel·les, un alt responsable de la política econòmica europea m’assegurava que hi ha una veritable preocupació pels efectes socials d’aquesta crisi a l’estat espanyol. Espanya té un dels pitjors índex d’atur i un alt percentatge d’immigració recent. La tardor tornarà a enfosquir qualsevol signe d’optimisme. Hi empreses que quan marxin de vacances tancaran definitivament la persiana i no tornaran a obrir. S’acabaran els contractes temporals vinculats a la campanya turística i es posarà punt i final també a aquestes ajudes limitades del govern espanyol per al finançament d’obres municipals. L’anomenat Plan E, que ha omplert de rètols ben visibles cantonades, esvorancs i tanques, ha estat només un coixí en la caiguda lliure del sector de la construcció. Mentre la confiança econòmica dels països de l’euro està despertant, un informe de La Caixa vaticina que aquí seguirem engrandint les xifres de desocupació, que avui ja estan més de 8 punts per sobre de la mitjana europea.
Els més optimistes diuen que Estats Units podria sortir de la crisi a finals de 2009 i Europa el 2010, però encara no sabem quin cost tindrà aquest fort endeutament dels estats sobre les polítiques de protecció social. Per on començaran a retallar quan, un cop superada la crisi, s’hagi de tornar a sanejar l’economia? Hi ha qui anuncia brots verds i qui només hi veu un alleujament conjuntural.

*article publicat al Diari de Sant Cugat

Londres revisa el seu paper a l'Iraq

2009-06-25T20:29:00.005+02:00

Gran Bretanya ha decidit revisar finalment el seu paper a l'Iraq. Una comissió d'investigació ha d'identificar a partir d'ara els errors comesos en una guerra que ha durat 6 anys, ha costat prop de mil milions de lliures anuals i on han mort 179 soldats britànics.

L'Iraq ha estat per a molts un dels pitjors errors de la història de la política exterior britànica. Un conflicte que ha desestabilitzat el món i ha multiplicat el nivell d'inseguretat al Regne Unit. Una guerra impopular que va provocar les manifestacions de protesta més massives de les últimes dècades a la ciutat de Londres.

Ara que Gran Bretanya és a punt de completar la seva retirada total de l'Iraq, Gordon Brown ha donat el tret de sortida a una investigació que ha rebut crítiques per totes bandes. Els conservadors li retreuen que les conclusions dels pròxims 12 mesos d'investigació no es faran públiques fins passades les pròximes eleccions generals, que s'haurien de celebrar com a molt tard el juny de 2010. Des del seu propi, el moviment Laboristes contra la Guerra, adverteix que si la intenció de Brown és tornar-se a guanyar la confiança dels ciutadans, el fet que la investigació es faci de manera secreta i a porta tancada es pot acabar convertint -diuen literalment- "en l'últim clau del seu taüd".

Probablement aquesta serà una investigació decebedora, plena de secretismes i autocensura, que no tindrà conseqüències penals ni pretén repartir culpes però, tot i això, hi ha moltes respostes pendents. Lliçons d'història recent d'una guerra basada en proves falses, en l'ocupació indefinida d'un poder i on encara planen els dubtes sobre com el govern de Tony Blair va intentar fer callar les veus més crítiques.

*Comentari per a l'APUNT INTERNACIONAL de Catalunya Informació.

Voler votar i no poder

2009-06-22T12:09:00.003+02:00

Fa massa temps que ens omplim la boca parlant del que s’ha anomenat la “desafecció política” dels ciutadans. Els últims 15 dies, hem sentit excuses, explicacions i fins i tot la preocupació sobtada dels mateixos protagonistes d’una campanya electoral nefasta, abocada a consolidar el bipartidisme a l’estat i allunyada de tot allò que realment s’havia de decidir el 7 de juny. Catalunya –com la Unió Europea- no necessita més informes que analitzin l’abstenció. Només calen polítics amb missatge que no tractin els electors de babaus amb eslògans simplistes i sense explicar-los les raons principals de perquè cal anar a votar.
Entre aquells que es van quedar a casa el 7 de juny, n’hi havia que desconeixien la convocatòria d’eleccions. Altres van preferir anar a la platja o senzillament van creure que al Parlament Europeu no ens hi juguem res de res. També n’hi havia que haurien volgut votar però es van sentir incapaços de decidir-se per cap dels candidats o van pensar que així castigaven la classe política per la seva poca credibilitat.
En l’anàlisi d’aquestes eleccions no em preocupa tant l’abstenció com el vot en blanc, que a Catalunya s’ha multiplicat per 6 respecte a les europees del 2004. És el vot de protesta més cívic. El que no renuncia a la participació democràtica. El que fa l’esforç d’anar fins el col·legi electoral per deixar un sobre en blanc. No guixa la papereta. No tria cap partit “freak”. No cau en el vot de protesta extremista que ha alimentat les forces populistes i xenòfobes de mitja Europa. Diu a les urnes que, en mig d’aquestes baralles de pati d’escola, no ha trobat ningú que realment el representi. El més gran de tots els desencantaments: voler votar i no poder. Si no hi ha una reforma valenta de la llei electoral serà impossible capgirar aquest desengany.

*article publicat al Diari de Sant Cugat

Barroso vol 5 anys més

2009-06-11T09:44:00.005+02:00

La victòria del Partit Popular Europeu a les eleccions de diumenge aplana el camí per a la reelecció de Jose Manuel Durao Barroso com a president de la Comissió Europea. L'exprimer ministre portuguès ha trigat només 48 hores a presentar formalment la seva candidatura amb la certesa de comptar amb el suport dels grans governs de la Unió i sense cap altre aspirant de pes a fes-se amb el càrrec. La socialdemocràcia europea -tot i omplir-se la boca de crítiques a la pobre iniciativa política de Barroso- ha estat incapaç de presentar un candidat propi de manera unitària.

Durao Barroso va arribar a la Comissió amb l'aval del primer ministre, Tony Blair, i amb el recel de França que el veia com un defensor de les tesis del liberalisme i la poca regulació britàniques. Avui, Sarkozy, Merkel, Brown i Rodríguez Zapatero aposten per la continuïtat de Barroso. L'únic problema sobre la taula és de dates. Txèquia, l'actual presidència de torn de la Unió, i la pròxima, Suècia, volen que el nomenament es confirmi el més ràpid possible, a la cimera de caps d'estat i de govern de la setmana que ve, per acabar amb aquesta provisionalitat en plena crisi econòmica.

Alemanya i França, en canvi, prefereixen esperar a que Irlanda torni a votar el Tractat de Lisboa i així estrenar Comissió amb les noves regles de joc.

Europa no pot seguir esperant eternament el Tractat de Lisboa. Els reptes són massa urgents. Ara bé, Durao Barroso no ha estat un gran president de la Comissió Europea, un executiu cada cop més despersonalitzat, al servei dels estats. Ell és una de les cares grises d'aquesta Unió sense lideratge i les urgències polítiques podrien jugar a favor de seguir amb les mires molt baixes.

Podeu escoltar aquest APUNT INTERNACIONAL de Catalunya Informació.

anàlisi dels resultats del 7-J al 3/24

2009-06-08T22:09:00.002+02:00

Eleccions europees 2009

Petites revolucions

2009-06-05T21:53:00.005+02:00

A la Unió Europea li falta transparència, il•lusió i fins i tot drama. Li falten líders carismàtics, grans projectes de futur i capacitat d’autocrítica. Aquesta és una Unió que els Estats es cuinen a mida, on el mercat interior continua sent la prioritat sempre i quan no ataqui els nostres “campions nacionals”, on el consens mata el debat polític i tots els grans càrrecs s’escullen a dit, encara que sigui el dit de governs elegits democràticament a les urnes, però a dit. Ara bé, res de tot això es canvia girant-nos d’esquena. L’abstenció empobrirà encara més la legitimitat democràtica d’aquesta Unió Europea que ha aconseguit donar-nos unes dècades de prosperitat com no n’havíem tingut mai. L’eurobaròmetre diu que més de la meitat dels europeus està convençut que pertànyer a la UE és beneficiós pel seu país però a un de cada dos ciutadans no li agrada la direcció que ha pres aquesta Unió. I quina direcció han pres els ciutadans? La de l’apatia?
El ciutadà creu en Europa però recela de les seves institucions. No acaba d’entendre ni de saber qui són els seus representants a Europa, qui parla per ells a Brussel•les. El desconeixement i la desafecció política en general es tradueixen en euroescepticisme i abstenció. L’Eurocambra es convertirà aquesta legislatura en el Parlament Europeu amb més poder de la història amb la paradoxa que probablement haurà estat escollit amb la participació electoral més baixa. El Parlament és avui l’única arena de debat polític obert a Europa. Una cambra amb dues ànimes, la ideològica i la que defensa els interessos nacionals o regionals.
Amb els seus 82 anys i molta història a l’esquena, Jose Vidal-Beneyto, director de l’escola d’alts estudis Miguel Servet de París, apel•lava, fa uns dies a Barcelona, a la mobilització, a treballar en xarxa per canviar allò que no ens agrada. Vidal-Beneyto defensava el seu dret a les “petites revolucions”. Votar aquest diumenge hauria de ser una d’aquestes petites revolucions.

L'Europa del futur

2009-05-28T12:40:00.002+02:00

Debat al programa Àgora del Canal 33

Trajectòria europeista

2009-05-22T17:23:00.004+02:00

L'APEC, l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya, hem lliurat avui el IV premi Ernets Udina a la Trajectòria Europeista, que aquest any ha homenatjat a un periodista amb vocació europea i mediterrània, l'Andreu Claret. Claret és avui director executiu de la Fundació Anna Lindh pel diàleg entre cultures i, des d'Alexandria, treballa per unir les dues ribes de la Mediterrània. El guardó li ha lliurat l'expresident Maragall.
En aquests dies de tanta professió de fe euroescèptica, reconforta retrobar-se amb aquells que creuen -com deia avui Andreu Claret- que "Europa està en el nostre ADN".

Sempre hi ha temps per anar a votar!

2009-05-19T10:30:00.002+02:00

Els sondejos ens preparen per una de les participacions més baixes de la història així que el Parlament Europeu recorre ja a mesures desesperades...
L'eslògan és: "sempre hi ha temps per votar"

entrevista al 3/24 en motiu del "Dia d'Europa"

2009-05-12T10:09:00.001+02:00

Apunts d'un debat

2009-05-12T09:31:00.004+02:00

El Consell Català del Moviment Europeu i una desena d'associacions europeistes més han organitzat el primer debat electoral públic dels candidats a les pròximes eleccions europees del 7 de juny.

Hi havia el "morbo" de veure en acció els nous fitxatges de la política catalana i certa esperança -no gaire reeixida- en una renovació del discurs.

Aquí teniu algunes de les frases que es van dir:

Maria Badia (PSC)

"La unió política la fan els ciutadans. El problema que tenim és que la UE ha crescut molt, sense teixir els ponts necessaris entre els ciutadans i les institucions."

Ramon Tremosa (CiU)

"Si la construcció d'Europa significa sacrificar interessos locals, aquesta Europa no interessarà als ciutadans."
Per una qüestió d'eficàcia i racionalització de les despeses "estic a favor d'unificar els dos parlaments europeus (de Brussel·les i Estrasburg) en un".

Oriol Junqueras (ERC)

"Tant Catalunya com Europa tenen en comú la feblesa de les seves institucions per fer front a qüestions importants com la crisi econòmica."
"Com que Catalunya encara no és un estat i no tenim un comissari propi, l'única institució on hi podem ser de forma explícita i permanent és el Parlament Europeu."

Santiago Fisas (PPC)

"En aquests moments de cada 3 nous aturats a Europa, 2 són espanyols."
"A Europa només hi ha una llengua per estat i per Espanya és l'espanyol." (fals)

Raül Romeva (ICV)

"Europa no està en crisi per culpa del NO al Tractat Constitucional. El NO al Tractat va ser la resposta a la crisi de lideratge europea".
"Brussel·les és un excel·lent espai per visualitzar una situació que és singular però que volem que sigui reconeguda amb tots els seus drets." (sobre Catalunya i el català)
"El que hi ha en joc és quin model d'Europa volem?"

Aquí teniu la informació que ha publicat el diari EL PUNT

balanç de legislatura

2009-05-07T22:35:00.007+02:00

El Parlament Europeu tanca avui una de les legislatures amb més visibilitat de la seva història. Les protestes de sindicats, estibadors o detractors de la directiva de serveis a les portes d'Estrasburg han servit per posar el focus d'atenció sobre una Cambra que ha anat guanyant poder mentre perdia suport entre els electors que han de decidir les majories parlamentàries. Els 736 escons del Parlament reuneixen el millor i el pitjor de la política europea: la força de l'extrema dreta i l'euroescepticisme, polítics retirats de l'escena nacional i autèntics convençuts de la construcció europea que hi deixen hores de feina gairebé en mig de l'anonimat i el desconeixement del seu propi país.

El Parlament Europeu, que és l'única institució comunitària que s'escull per sufragi universal directe, té -com les altres- un deute pendent amb la transparència. Només en aquesta legislatura hi ha hagut queixes al defensor del poble europeu per poder conèixer el sou real dels eurodiputats. S'ha forçat el tancament d'una web que posava en evidència els diputats que més treballen i els qui menys. I, per primera vegada, s'ha reconegut la necessitat de regular el poder dels grups de pressió que influencien la Cambra. Uns 5.000 lobbistes estan acreditats al Parlament Europeu amb la llibertat d'accedir als treballs de les comissions i, fins i tot, utilitzar el despatx d'agun eurodiputat, segons s'ha denunciat.

Aquesta cambra amb el cor dividit entre la ideologia i els interessos nacionals haurà de convèncer ara els electors de la importància d'anar a votar el pròxim mes de juny. Després té l'obligació d'estar a l'alçada d'un Parlament cada cop més poderós en la presa de decisions comunitàries. Millorar la higiene democràtica superant el gran pacte entre socialistes i populars que tradicionalment comença per repartir-se la presidència de la Cambra. I, després, aspirar a elegir un president del Parlament amb més capacitat de lideratge que l'actual presidència representativa del correcte Hans-Gert Pöttering, més pròpia del parlamentari gris i aplicat que ha estat tots aquests anys, que no pas d'un lider amb discurs propi en una Unió Europea tan mancada de personalitat.

APUNT INTERNACIONAL emès avui a Catalunya Informació. Per escoltar l'audio cliqueu aquí.

Parèntesi

2009-04-30T11:45:00.007+02:00

Després d'aquest parell de mesos dedicada a "l'ampliació" familiar, torno a obrir el blog perquè amb unes eleccions europees en marxa hi ha molt a fer (o a dir).

Disculpeu tots aquells que durant tants dies us heu trobat amb el mateix últim post.

De moment, us recomano dos webs.

El primer és una iniciativa de la Fundació Catalunya-Europa inspirada en el You Choose'08 que You Tube i la CNN van posar en marxa per a les eleccions presidencials del 2008 als Etats Units. Entreu-hi si voleu adreçar preguntes en vídeo o text als candidats de totes les forces polítiques catalanes al Parlament Europeu.

http://www.feseuropa.cat/

L'altre web és obra de Miquel Català, el jove que ja va posar el Parlament Europeu contra les cordes fins aconseguir una versió oficial del web de l'Eurocambra en català. Ara ha presentat, amb el suport dels eurodiputats Maria Badia i Raül Romeva i del candidat, Ramon Tremosa, un nou portal per demanar l'oficialitat del català a la Unió Europea. Les adhesions que es recullin a través de la xarxa es volen fer arribar al govern espanyol coincidint amb la seva presidència de torn de la UE, el primer semestre del 2010.

http://www.oficialitat.cat/

L'efímera estrella de Veltroni

2009-02-20T12:24:00.005+01:00

Itàlia s’ha quedat sense oposició tot i que, darrerament, l’oposició al primer ministre Silvio Berlusconi s’exercia més al carrer que al Parlament.
Walter Veltroni ha llançat la tovallola i ha assumit les culpes d’unes derrotes electorals continuades, que deixen orfe el Partit Democràtic a només quatre mesos de les eleccions europees i davant un Silvio Berlusconi a qui la crisi econòmica no sembla passar factura.
Veltroni ha estat víctima de la seva voluntat de consens. El seu projecte de centre-esquerra no ha aconseguit forjar una identitat pròpia constantment malmesa per una lluita interna de personalitats. Tampoc ha sabut erigir-se com el flagell d’un govern que fomenta actituds racistes, que desafia les decisions judicials, com en el cas de la mort d’Eluana Englaro, que continua modificant les lleis en favor de la immunitat del primer ministre, mentre els italians tenen cada cop més problemes per arribar a final de mes. Veltroni reconeixia que Berlusconi li ha guanyat la batalla de l’hegemonia en una societat on ha aconseguit revolucionar, amb els seus mitjans, el sistema de valors. L’antic alcalde de Roma, que fa només uns anys brillava com una de les poques personalitats carismàtiques de la política italiana, ha caigut, primer de tot, víctima dels cops baixos del seu propi partit. Amb l’oposició a la deriva, il Cavaliere sembla avui més fort que mai.

*Per escoltar el comentari L'APUNT Internacional emès el 19/02 a Catalunya Informació, cliqueu aquí.

Europa contra l'ensaïmada

2009-02-13T10:35:00.004+01:00

S’acosten eleccions al Parlament Europeu (el pròxim 7 de juny) i altre cop s’obriran tota mena de debats sobre què fa la Unió Europea i quin paper hi té Catalunya.

Aquests dies s’alerta del perill que corre la Patum de Berga per culpa de la directiva europea sobre la venda i ús del material piroctècnic. Abans, ja s’havia acusat Brussel·les d’amenaçar el futur del tortell de Reis i dels ous Kinder perquè amagaven una figureta que algú es podia empassar sense voler. També la mal aplicada norma que impedia pujar substàncies líquides a la cabina dels avions era un atemptat contra les ensaïmades de cabell d’àngel que els turistes s’enduien de Ses IIles. Al final, només van ser bons exemples de la cínica màxima periodística: “No deixis que la realitat t’espatlli un bon titular”.
Si Brussel·les és tan poc atractiva pels mitjans de comunicació és perquè treballa sempre amb processos legislatius llarguíssims on hi intervenen moltes institucions diferents amb l’objectiu que, al final, tothom hi pugui dir la seva. Aquesta polèmica directiva que ara s’hauria d’adaptar a la legislació de l’estat espanyol fa més de dos anys que és damunt la taula. Primer la va redactar la Comissió Europea, després la van discutir els ministres dels 27 països membres per alertar si amenaçava o no alguna tradició o festa popular pròpia. La Generalitat té una delegació oficial a Brussel·les, precisament, per controlar que això no passi i fer sonar les alarmes si alguna llei en discussió pot ser perjudicial per a Catalunya. Finalment, els eurodiputats catalans també poden esmenar el que calgui quan la proposta de llei arriba al Parlament. Així ho van fer ja en el cas de la pirotècnia l’any 2006.

Els organitzadors de la Patum fan bé de defensar la continuitat de una tradició com aquesta i exigir a les administracions polítiques la responsabilitat que els pertoca, però hem de fugir de les demagògies i de la desinformació.

*article publicat al Diari de Sant Cugat

crisi social

2009-02-06T12:09:00.009+01:00

La mobilització social contra la crisi ja s'ha fet forta als carrers d'Europa. Manifestacions a Lituània, Letònia, Grècia o Bulgària; vaga general a França i ara les protestes que s'estenen per Gran Bretanya exigint que els llocs de treball siguin només per als britànics. La frase populista que el primer ministre Gordon Brown va pronunciar el 2007 "British jobs for British people" se li ha acabat girant en contra i tenyint de xenofòbia les protestes d'un país oficialment en recessió.

Dues sentències del Tribunal de Justícia de Luxemburg donat la raó a empreses que operaven a Escandinàvia amb treballadors bàltics que cobraven salaris més baixos han acabat d'escalfar els ànims.

Europa endureix les sancions contra els empresaris que contractin treballadors en situació irregular i Itàlia preveu noves penes pels sense papers. Amb aquest escenari, molts dels que van marxar a treballar a l'oest es plantegen avui tornar a casa. Un estudi de l'Institut Britànic de Recerca en Polítiques Públiques assegura que del milió d'immigrants provinents de 8 països del centre i l'est del continent que havien arribat a l'illa entre el 2004 i el 2007, més de mig milió ja han abandonat el país.

La crisi, però, també sacseja els membres més joves de la Unió, que veuen com s'ensorren els progressos aconseguits en aquests anys de crèdit fàcil, alta inversió estrangera i un generós finançament europeu. Entre els governs comunitaris es multipliquen les demandes a favor d'un pla d'ajut al sector financer de l'est per evitar que la seva caiguda arrossegui encara més la precària economia de la zona euro. La frustració s'ha estès entre els treballadors europeus mentre els governs s'apunten als temors expressats pels gurus econòmics de Davos contra una onada de proteccionisme global i la por a una revolta social.

*Per escoltar el comentari de l'APUNT INTERNACIONAL a Catalunya Informació, cliqueu aquí

*Imatge: portada del setmanari The Economist d'aquesta setmana. Il·lustració de Jon Berkeley