Bèlgica, el país que no existeix

(article publicat al diari ARA)

Bèlgica és el país del surrealisme. De les carotes de carnaval d’Ensor, dels barrets voladors de Magritte, de la pipa de fumar pintada sobre la frase “això no és una pipa”. Bèlgica és un país surrealista. O com deia divendres l’editora en cap del diari francòfon Le Soir, Béatrice Delvaux, “això no és un país”. Una frase cada cop més repetida. Bèlgica va deixar d’existir per Le Soir dijous passat a les 14h., quan el líder dels independentistes flamencs, Bart de Wever, va tornar a dir no a l’última, l’enèsima, proposta negociadora per formar un govern. Han passat 13 mesos i el socialista való, Elio di Rupo, que tenia l’encàrrec in extremis d’intentar consensuar un programa de govern, va llençar la tovallola divendres, esgotat. El rei –figura decorativa i el primer amenaçat per la reforma profunda de l’estat que reclamen els flamencs- va fer un comunicat més enllà del seu llenguatge conciliador habitual per declarar que la situació és “molt greu”. Però, 400 dies de crisi política després, Bèlgica resisteix, fins i tot amb l’especulació contra un deute públic del 96% del PIB i la provisionalitat del govern.

Només queda una última carambola: provar de negociar un govern sense els independentistes flamencs, la força més votada a les eleccions d’ara fa un any. Algun partit flamenc s’hi comença a posar bé.

La frontera interior

Bart de Wever no té pressa. Cadascun dels seus ‘nos’ durant aquest temps l’ha anat enfortint. Tan se val si les enquestes demostren que una majoria dels flamencs no vol trencar el país, un sondeig realitzat divendres per una televisió privada flamenca assegurava que el 62% dels flamencs mantenen la seva confiança en el líder de la N-VA (Nova Aliança Flamenca), i més de la meitat no volen un govern sense els independentistes. Al sud, el socialista Elio di Rupo també manté el suport popular. Unes noves eleccions no farien res més que polaritzar encara més aquesta divisió.

Bèlgica és un país trencat per una frontera interior. Sis milions de flamencs al nord. Quatre milions de valons francòfons al sud, i una Brussel•les on conviuen totes les onades migratòries que han canviat la fesomia del regne de les patates fregides. Tots plegats practiquen un “patriotisme pràctic” –com l’anomena un historiador flamenc-, on mig país viu indiferent al drets i les necessitats de l’altra meitat. I cada formació política parla exclusivament per la seva parròquia.

L’home més llest del món

De Wever és un gat vell de la política que es va fer molt popular al nord del país participant en un concurs de televisió que buscava “l’home més llest del món”. De Wever va arribar a la final, exhibint cultura general, bonhomia, sentit de l’humor i sobretot molt autocontrol. Va demostrar que sabia jugar les seves cartes. És un personatge controvertit i provocador, capaç d’emocionar-se públicament durant l’enterrament d’una vella amiga, dirigent de l’extrema-dreta flamenca, i en política europea coqueteja amb l’euroescepticisme. Pels valons, és la imatge de la intransigència flamenca, però no l’únic responsable d’una erosió que des de fa dècades mina la continuïtat d’un país que perd sentit. Ho canta –en francès- el belga Arno: “Bèlgica és un país que no existeix. Ho sé molt bé perquè jo hi visc.”

TOT VA BÉ A BÈLGICA

Article publicat al diari ARA el 24 d'abril

Ara que ja s’han batut tots el rècords, que ja ha passat un any sencer des de les últimes eleccions federals, que s’ha representat un vodevil interminable de portes que s’obren i es tanquen, amb negociadors de noms diferents que entren i surten intentant formar un govern que no arriba, Bèlgica s’ha instal•lat en la quasi-normalitat. El món ha descobert que una de les democràcies liberals més antigues d’Europa pot viure eternament en aquesta provisionalitat fràgil però efectiva. Als cafès de Bèlgica, als dinars familiars ja gairebé no es parla de política. “És una crisi sense audiència”, deia fa poc un politòleg de la Universitat de Gand. El “semenfotisme”, que per a un observador extern pot caracteritzar de vegades als belgues, s’ha instal•lat en una societat resignada a esperar i veure. Les protestes esporàdiques a favor de la unitat belga són sobretot folklòriques, revoltes de les “patates fregides” i concentracions nudistes poc concorregudes en un país gris i fred.

Absurdistan

“El país va molt bé”, reconeixia ahir amb amargor l’editorial del diari francòfon més “belguicista” del país, La Libre Belgique. Aquesta és una de les Pasqües més càlides dels últims anys. Les terrasses dels cafès són plenes. Vacances, turisme, cervesa i xocolata. Els belgues ja no tenen sensació d’inestabilitat. Les negociacions polítiques ja fa temps que no obren diaris ni informatius.

“Bèlgica és Absurdistan” declarava divendres un politòleg flamenc indignat a la televisió pública de Flandes, reclamant la formació urgent d’un govern. La paràlisi encamina Bèlgica ara cap a unes noves eleccions sense garanties. Totes les enquestes auguren una nova victòria clara dels independentistes flamencs de la N-VA, la Nova Aliança Flamenca de Bart de Wever. Si en un any, cap força política belga ha volgut fer un pas enrere en la seva visió del que ha de ser l’estat belga, perquè ho hauria de fer en unes noves eleccions?

El govern provisional del primer ministre Yves Leterme s’ha convertit en un dels més estables dels últims anys, desproveït de tot el debat identitari i de la necessitat d’haver de tirar endavant una reforma de l’estat federal – els termes de la qual enverina des de fa un any la formació d’un nou govern -, l’executiu federal es limita a gestionar un estat descentralitzat. L’economia resisteix. L’índex de confiança dels consumidors continua pujant. La confiança empresarial ha arribat al nivell més alt des del 2007. Durant aquests mesos Bèlgica ha ocupat la presidència de torn de la Unió Europea i s’ha sumat a la intervenció militar a Líbia. L’única amenaça continua sent el desmesurat deute públic. És clar que els més cínics creuen que un govern provisional és la millor recepta per evitar despesa. Amb pressupostos prorrogats, no hi ha grans projectes de legislatura per finançar. Però tampoc hi ha mesures dràstiques cap a l’austeritat, ni reformes espectaculars. Bèlgica viu aliena a la tisorada general. Només una rebaixa en la nota del deute per part de les agències internacionals podria trencar aquest equilibri.

No hi ha un horitzó belga més enllà de la paràlisi. Però ja ningú sembla escandalitzat per això. Ells ja fa gairebé tres dècades que van trobar la frase lapidària perfecte per reaccionar a alguns dels escàndols i absurditats que els han anat marcant: “trop is te veel”, massa és massa (tan se val si ho dius en francès (trop) o en neerlandès (te veel).

Bèlgica: 250 dies sense govern

Bèlgica atrapada en la crisi política més llarga de la seva història

Bèlgica ja ha batut el seu propi rècord, més de 200 dies sense govern. Sis mesos de desgast econòmic i polític sense un horitzó. L’enèssima proposta negociadora, d’un mediador que ja abans del fracàs es declarava esgotat, ha tornat a quedar en res. Flamencs i Valons s’enfronten per la reforma d’un estat que imaginen diferent, contraposat. No hi ha via política però ningú vol tornar a convocar unes eleccions que, segons les enquestes, polaritzarien encara més aquesta divisió, reforçant al nord l’opció independentista del N-VA i al sud els socialistes d’Elio di Rupo. Cadascú d’ells fa mesos que parlen exclusivament pels seus electors. L’independetista flamenc, Bart de Wever, guanyador dels comicis del 13 de juny, declarava fa poc en una entrevista al setmanari alemany Der Spiegel que els francòfons són com uns “drogoaddictes” dependents de “les transfusions financeres”. Les retallades que els flamencs volen imposar al model de finançament de l’estat suposaria la pèrdua d’uns 650 milions d’euros de fons públics per a Valònia.

En un país que es trenca, on ja no hi ha projecte ni visions comunes, l’economia tindrà l’última paraula. Bèlgica ha entrat en la llista d’objectius de l’especulació financera. El deute públic del país equival ja a tot el seu PIB anual. Fonts de la Comissió Europea reconeixen que una amenaça financera contra la debilitada Bèlgica sembla en aquests moments l’únic detonant possible que forci l’entesa política. Així mateix ho admetia el diari conservador francòfon La Libre Belgique en un editorial recent. “Una pressió econòmica cada cop més forta” –escrivia el rotatiu- “podria forçar el nord del país a acceptar un acord segons ells imperfecte o incomplert abans de continuar en un impàs que afegeixi riscos suplementaris a la prosperitat de Flandes”.

Junts o separats?

El 30 minuts de TV3 ha fet un bon retrat del conflicte belga.

BELGIUM FOR DUMMIES

El que queda de Bèlgica

A només dos mesos d'agafar la presidència semestral de la Unió Europea, Bèlgica s'ha quedat novament sense govern . Aquesta és l'opinió que he escrit pel CIDOB sobre la crisi belga.

Le plat pays (de Jacques Brel i meu)

He tornat a Brussel·les després d'uns quants mesos. Res ha canviat. Les amistats tan intenses com sempre, les converses malaltisses de perodistes (i a sobre comunitaris) que arreglen el món a cada sobretaula, l'encant gris de la ciutat, la rue Dansaert, la Grand Place... He anat a la descoberta de cafès i nous locals per una petita guia que he d'escriure sobre aquesta ciutat que guarda cinc anys de la meva vida.
Ara ja no hi ha tantes banderes als balcons reclamant la unitat del país com al novembre. Bèlgica té un nou govern sense gaire esperances de continuitat, però el país, d'alguna manera, s'ha trencat. El discurs ha anat massa lluny com per fer-se enrera. A la Brussel·les turística tot continua igual.