Créixer a cop de crisi

Article publicat al diari ARA

És un clàssic de Brussel·les això de dir que la Unió Europea s'ha anat fent a cop de crisi. I així estem. Enmig de dues crisis que ens han esquerdat econòmicament i políticament. Una profunda crisi financera que ens va confrontar amb les debilitats d'una unió monetària sense governança comuna i que, periòdicament, ha anat liquidant governs i economies d'algun històric estat de la cohesió. L'últim, Portugal.

Les revoltes al món àrab ens han revelat les febleses d'una realpolitik sense ètica i d'una UE sense visió comuna de quin ha de ser el paper global. les dues crisis poden confluir ben aviat en l'horitzó si el preu dels recursos energètics continua pujant i castiga encara més les economies europees.

Estem en el moment de la feina bruta. En el d'arremangar-nos i parar el cop, sense ser probablement conscients de la trascendència de tot el que la Unió europea ha anat aprovant els últims mesos, forçada per les circustàncies i després de penoses discussions.

Els caps d'estat i de govern de la UE van fer, la setmana a Brussel·les, el pas més important cap a un futur govern econòmic de l'euro. S'ha acordat un fons de rescat estable i amb més recursos; un Pacte per l'Euro amb nous instruments de coordinació i un compormís per formentar la competitivitat; més vigilància pressupostària, fins el punt que els govern accepten sotmetre a l'arovació de Brussel·les els pressupostos nacionals abans de presentar-los als seus Parlaments. Potser és el moment de recordar on érem ara fa un any. Tenim tendència a deixar-nos arrossegar per com ha estat de dolorós el part de qualsevol pas endavant. L'acord arriba sempre quan sembla que ja no hi ha una altra alternativa i tothom està esgotat d'haver-lo lluitat tant. Sempre ens deixa un regust amargant. Però arriba, i es consolida.

La resposta pendent

La crisi al món àrab ha posat el dit a la nafra d'uns governs temorosos de cedir iniciativa política i renunciar als seus interessos nacionals enfront dels de la Unió. Però hi ha un cos diplomàtic europeu en construcció.Hi ha més recursos per a la política exterior europe, encara que els resultats siguin avui ostatges de la ineficàcia de qui la dirigeix. S'està creant una diplomàcia comuna i, el dia que Catherine Ashton plegui com a alta representant, els caps d'estat i de govern de la Unió hauran de recordar molt bé el cost d'escollir el perfil equivocat. Hi haurà d'haver més ambició i generositat política.

I aquí és on arribem a l'última de les crisis no resolta: la de lideratge. Qui mana en aquesta aquesta nova UE 

que s'està repensant en l'economia i com a actor global? Herman van Rompuy, des de la seva discreció, ha anat consolidant la figura del president del Consell de la Unió. El possibilista Durao Barroso s'ha adonat finalment que aquest és l'últim mandat a la Comissió i que la docilitat que ha demostrat fins ara ja no li garanteix cap reelecció. Ha arribat el moment de marcar el seu territori. Barroso s'ha convertit, en els últims mesos, en el defensor del mètode comunitari, aixecant la veu davant d'una Angela Merkel partidària d'aquesta Unió cada cop més intergovernamental. I cal comptar també amb aquest Parlament Europeu, dotat de més autoritat en el control polític i financer. No està tot perdut.

La ràbia com a resposta

Article publicat al diari ARA

Era l'any 2007, als inicis de la crisi financera, Jean-Claude Juncker, primer ministre luxemburguès i president de l'Eurogrup, va deixar anar una de les seves frases, que marquen des de fa anys el dia a dia de la UE: "Tots sabem el que hem de fer. El que no sabem és com guanyar les eleccions després de fer-ho". La confessió no va evitar tres anys més de degradació econòmica, política i social. Avui els mercats amenacen aquells governs que no van tenir la valentia d'admetre la crisi i actuar quan l'aigua encara no els arribava al coll.

Sindicats d'arreu d'Europa han sortit al carrer l'última setmana. Una nova manifestació violenta va acabar amb agressions a Atenes. Itàlia ha viscut la vergonya de la decadència política personificada en la figura de Berlusconi, la compra de vots, l'enfrontament entre parlamentaris i als carrers de Roma. Els estudiants britànics han protagonitzat els aldarulls més greus dels últims 20 anys al Regne Unit. El model europeu està amenaçat. Perilla el contracte social que, després de la Segona Guerra Mundial, va permetre als fundadors d'aquella unió entre europeus construir un capitalisme de rostre humà. Els experts vaticinen que la revolta social creixerà el 2011.

Què canvien les protestes? En les seves previsions per l'any que ve, l'Agència Reuters es refereix a aquesta "violència urbana, sorollosa i alarmant" com els "gossos que no mosseguen". En aquesta crisi a moltes velocitats, la reacció social ha barrejat la revolta i la resignació, segons cultures polítiques, llibertats dels sistemes legals i els suports públics o familiars que han fet de xarxa dels més vulnerables. A l'Estat espanyol, la quarta economia de la zona euro, amenaçada pels mercats, amb un 20% d'atur i un deute tres vegades superior al de Grècia, les protestes només despunten.

Un alt responsable de la política europea explicava fa uns dies com, en aquest moment, un funcionari de la Comissió desplaçat a Atenes mana més en l'economia grega que el ministre del país. La crisi ha deixat ciutadans i governs exposats a atacs i solucions dictades des de l'exterior. Les reformes han arribat de la manera més dràstica i dolorosa, amplificant la legitimitat de les reivindicacions. Entre la ràbia i la impotència. La crisi econòmica i el malestar social poden acabar derivant en una crisi de la democràcia representativa. El problema d'Europa ja no és econòmic sinó polític.

EL SUD-EST ASIÀTIC ES REARMA

L'últim episodi de tensió entre les dues Corees no és un fet aïllat al continent asiàtic. Els conflictes territorials són cada cop més presents en una regió que des de fa anys s’està rearmant a gran velocitat. Segons un dels instituts de recerca sobre la pau més prestigiosos del món, el SIPRI de Noruega, la despesa en armament als països del sud-est asiàtic s’ha doblat en els últims quatre anys i està previst que aquest augment de la inversió en defensa continuï també durant tot l’any que ve, malgrat la crisi econòmica. Les dades són claríssimes. La Xina ha augmentat el seu pressupost de defensa un 10%. La Junta militar de Birmània, que aquests dies torna a violentar les minories ètniques del país, acaba de gastar 600 milions de dòlars en la compra de 20 avions de guerra russos. Pakistan, un dels estats més inestables de la regió, ha previst incrementar el seu pressupost de defensa un 17% l’any que ve. I això passa en un moment de molta debilitat política del govern d’Asif Alí Zardari, en plena amenaça de la violència taliban a les seves fronteres del nord i l’aparició de nous grups radicals violents. I la gran potència nuclear de la zona, l’Índia, és una "mina d’or" per les empreses d’armament dels Estats Units, segons ho qualificava la setmana passada el setmanari nord-americà Newsweek. Nova Delhi va augmentar el seu pressupost de defensa un 20% l’any passat.

La crisi econòmica i financera pràcticament no ha tingut cap efecte sobre la venda d’armes al món. Segons l'informe anual del SIPRI, l’any 2009, en plena expansió de les turbulències econòmiques arreu del planeta, la despesa global en armament va créixer un 6%. 16 dels països membres del G-20 –aquells que han estat incapaços de frenar la guerra de divises ni reformar el sistema financer mundial- van augmentar molt considerablement la seva despesa militar l’any passat. Els Estats Units van liderar aquest increment. Però la clau, precisament, és Àsia. Les noves potències econòmiques no han notat la crisi de la mateixa manera i s’han convertit en la “terra promesa” dels fabricants d’armes europeus i nord-americans. Brasil, Xina, Rússia i Índia han fet de la potència militar una clau més per guanyar poder regional i global.

Tot i això, la crisi ha passat factura. Segons aquest informe, són sobretot els petits estats de l’Europa central i oriental, castigats per la inestabilitat financera, els qui més han retallat el seu pressupost de defensa l’últim any. Bulgària i Romania, Croàcia, Sèrbia, Montenegro, Eslovàquia, Estònia i Lituània o Ucraïna són dels qui han passat la tisora més dràsticament en la seva despesa militar.

Aquest va ser el tema de l'últim SOLIDARIS de Catalunya Ràdio.

Cohn-Bendit denuncia la incoherència europea sobre Grècia

La intervenció al Parlament Europeu de Daniel Cohn-Bendit (Els Verds) sobre la situació a Grècia s'ha convertit en un dels vídeos més vistos al YouTube.

An Iron Chancellor for Europe

Publicat al CIDOB per Deniz Devrim i Carme Colomina

In recent weeks, German Chancellor Angela Merkel seems to have turned into Europe’s new iron lady, allegedly fulfilling the prediction of her British predecessor Margaret Thatcher who believed that once reunified, Germany would loose its interest in the EU. Since reunification, German politicians consistently proved that this fear was misplaced; however, the current Chancellor’s delayed reaction to the Greek crisis, the failure to make an early commitment and her stubbornness to bring the IMF into the rescue caused Europe-wide uproar and granted debt speculators extra time. On the other hand, some would argue that Germany’s tough position has forced the Greeks to seriously commit themselves to painful and unpopular but necessary internal reforms, credible fiscal and financial control, and transparency.  (seguir llegint)

EUROPA EN CRISI

Nosaltres que havíem de reformar el capitalisme i resulta que el capitalisme ens està reformant a nosaltres. Ha arribat el moment d’estrènyer seriosament el cinturó. A finals del 2008 la revista britànica The Economist titulava “Spain, the party is over”. Ha passat més d’un any i mig però la festa s’ha acabat per tothom.

La crisi no només ha empobrit la nostra economia, ha augmentat les diferències entre tots els països de la Unió Europea, ha fet créixer la desconfianza i l’especulació, i ha replegat cada govern a casa seva lluitant amb programes i mesures diferents per amortir la caiguda. El risc de fallida de l’economia grega amenaça el present de la moneda única però, sobretot, ha posat en qüestió el valor del projecte comunitari. La lenta reacció dels 27 i les seves institucions comunitàries per acordar un pla de rescat i el debat sobre els límits de la solidaritat entre els socis de l’euro suposen un desafiament als principis fundacionals d’aquesta unió.

A Brussel•les sempre diuen que la Unió Europea s’ha fet a cop de crisi. I és així. Una vegada més, quan ens hem adonat que aquest no és un problema d’uns quants malgastadors sinó que arrossegarà a tota la UE, hem acceptat sotmetre’ns a la tutela comunitària. Hem demanat ajut, supervisió i comprensió a aquells que, quan hi havia vaques grasses, menysteníem perquè no entorpissin els nostres èxits ara desinflats. Ha arribat el moment de les grans rectificacions polítiques i esperem que el manà europeu ens ajudi a sortir del pou. El mateix manà que durant tots aquests anys ha anat injectant diners a la nostra economia, a les infraestructures i al nostre desenvolupament local i regional.

Ara ja no reformem el sistema econòmic mundial sinó que intentem sobreviure perquè no ens inclogui en el llistat de víctimes de l’últim joc especulatiu i capriciós dels mercats bursaris internacionals.

La festa s’ha acabat però Europa es queda perquè sense la UE no ens en sortirem.

*article publicat avui al Diari de Sant Cugat

ESPECULACIONS

Fa pocs dies, en una sessió sobre la nova estratègia econòmica d’Europa pels pròxims anys, em vaig haver d’empassar el discurs d’un d’aquests taurons financers encorbatat i engominat que partia de la base que no hi ha res dolent en l’especulació. Tots especulem en les nostres vides, deia. Els especuladors únicament aprofiten oportunitats. Com si es tractés d’un tràgic determinisme, resulta que hi ha algú –el mercat- amb tot el dret de decidir quin és el teu nivell de credibilitat. L’endeutament dels Estats Units és en proporció tant alt com el de Grècia. El nivell de risc de l’estat espanyol és tan alt com el de Gran Bretanya. Però algú ha decidit que Washington i Londres són més creíbles. I quina credibilitat tenen les agències que avaluen als estats, aquelles que van falsejar la realitat de moltes entitats bancàries i les seves pràctiques fins que la crisi els va explotar a les mans? Això no és important. El que compta és que el model, els valors i l’ambició prèvies al crack de Lehman Brothers semblen intactes. El gurú de la gomina il•lustrava la seva anàlisi dels mals resultats econòmics dels països de l’Europa mediterrània amb un gràfic titulat “when PIGS fly” (quan els porcs volen). Els PIGS són, per les inicials dels noms en anglès, Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya, els estats que durant molts anys es van beneficiar dels fons de cohesió europeus.
D’entrada em vaig indignar. Des d’aleshores, però, no paro de sentir la paraula especulació arreu. Especulem amb el significat de les imatges. Especulem sobre les intencions polítiques del govern. Aprofitem les oportunitats que ens brinda una enquesta d’intenció de vot que, sense ànims de falsejar la realitat –suposo-, interroga als ciutadans en ple caos per les nevades. Dubtem constantment de la credibilitat dels qui ens representen. Per no parlar dels anys que hem especulat, cadascú al seu nivell, amb el mercat immobiliari. Em nego a creure, però, que els porcs acabaran volant i que uns mercats regenerats i desregulats tornaran a dictar el nostre futur més immediat.

* article publicat al Diari de Sant Cugat

La llarga crisi

La crisi econòmica té segrestada des de fa mesos la Unió Europea. Com ens en sortirem? Quina solidaritat estan disposats a oferir aquells països que ja comencen a aixecar cap amb els qui encara tenen uns anys foscos per davant? Quan podrem començar a passar pàgina? Hi ha crisi per anys.

He passat uns dies a Brussel·les ecoltant experts de la Comissió Europea, de les ONG, de les Cambres de Comerç i dels mercats financers i les perspectives no són bones. Segons la Comissió, el procés de recuperació encara és molt fràgil, ple de riscos i amb un atur que seguirà en augment. Els ajuts públics han amortiguat una crisi que encara ha de colpejar amb força el sector privat. Els funcionaris de Brussel·les calculen un parell d'anys díficils més per endavant.

Altres anàlisis són encara a més llarg termini, com la de l’antic ministre de finances polonès, Grzegorz Kolodko, que veu una llarga crisi de més de 10 anys que passaria per 5 fases diferents. La primera ha estat la crisi financera, de la qual s’intenta passar pàgina sense aclarir qui han estat els responsables. Després s’ha estès la crisi econòmica i ara també la crisi social, amb l’atur desbocat, la rebaixa de salaris, treballadors obligats a canviar de sector i la caiguda dels preus dels habitatges. Aquesta fase, segons Kolodko, encara pot durar 2 o 3 anys més. Després vindrà la crisi de la política perquè la gent necessàriament exigirà responsabilitats a la classe dirigent que no ha evitat el daltabaix. Finalment, una crisi de valors i de cultura ens ha de fer qüestionar el model de cobdícia que ens han portat fins aquí per replantejar-nos una altra manera de viure i de créixer econòmicament. Si això fos cert, seria un llarg i dolorós procés però, com a mínim, implicaria que hem après alguna cosa pel camí.

Aquesta setmana hi haurà cimera de caps d'Estat i de govern a Brussel·les i, sobre la taula, els líders dels 27 tindran la nova estratègia econòmica de la Unió per a la pròxima dècada anomenada Europa 2020. Per saber quines novetats i debilitats amaga la successora de la fracassada Agenda de Lisboa, podeu escoltar aquí la meva col·laboració al programa de Catalunya Ràdio, SOLIDARIS.

Els PIGS

Els periodistes de Brussel•les no són els únics especialistes en treure sobrenoms dels polítics de torn o en caricaturitzar algunes de les picabaralles constants que es viuen en aquest gran mercat de Calaf que és la Unió Europea. També hi ha diplomàtics força bons en això. Alguns amb més elegància que d’altres.

Aquests dies es torna a parlar molt dels PIGS, un sobrenom per a referir-se, aquesta vegada, als països de l'Europa mediterrània: Portugal, Itàlia, Grècia i Spain (Espanya). Aquells mateixos estats que, a finals de la dècada dels 90, un representant destacat del Bundesbank alemany, contrari a l'entrada de l'Europa meridional a l'euro, anomeva "els col·lectors d'olives".

Va ser per aquella època que vaig sentir a parlar per primera vegada dels PIGS. Erem en plena negociació de l'anomenada Agenda 2000, el pressupost comunitari pels anys 2000 al 2006. A Brussel·les, la diplomàcia espanyola havia ressucitat un altre vell sobrenom, el de la temuda “banda de los 4”.

Aquests quatre, però, no tenien res a veure amb aquella banda del mateix nom que va liderar la revolució cultural xinesa. Es tractava dels quatre països contribuents nèts al pressupost comunitari, és a dir, que aportaven molts més diners a les arques comunitàries dels que rebien a canvi. Eren Alemanya, Holanda, Suècia i Àustria. Tots quatre van marcar una negociació molt dura, negant-se a augmentar la seva contribució financera, mentre el govern espanyol que presidia José Maria Aznar estirava per l’altra banda intentant esgarrapar el màxim del fons de cohesió i de les ajudes agrícoles.

Els espanyols ironitzaven sobre “la banda de los 4” mentre al nord d’Europa havia començat a circular entre polítics i periodistes un altre sobrenom per definir als països de la cohesió. Es tractava d’utilitzar la inicial del país. Portugal, Irlanda, Grècia i Spain (Espanya). Eren els PIGS, que en anglès vol dir porcs. Quan es juga amb els diners, la diplomàcia també sap deixar de banda la finesa.

Han calgut més de 10 anys i  una crisi financera global però la debilitat d'algunes d'aquestes economies del sud d'Europa ha quedat al descobert. Algú, des de la seva poltrona en algun banc central del nord d'Europa, deu haver deixat anar un "ja us ho deia jo". La resta, amb la premsa anglosaxona al capdavant, han tret del calaix els "PIGS". No oblidem que aquesta és una unió econòmica i política, no pas cultural i identitària. Molts prejudicis continuen intactes.

L'Oracle al Parlament Europeu

Avui el programa L'Oracle de Catalunya Ràdio ha fet tertúlia en directe amb els eurodiputats catalans al Parlament Europeu de Estrasburg.
Podeu escoltar el programa aquí.

Dones i crisi

* article publicat a la revista ONGC

Quantes vegades durant aquest any de crisi econòmica i financera hem sentit la pregunta de què hauria passat si en comptes de Lehmann Brothers haguessin estat Lehmann Sisters? Quina gestió del risc s’hauria fet? Cristina Vicini, empresària i presidenta de la Xarxa Internacional de Dones Professionals, creu que probablement haurien fet el mateix. Tots els bancs centrals europeus estan dirigits per homes i les dones suposen només un 16% dels alts càrrecs de les institucions financeres de la Unió Europea. Segons aquesta empresària italiana, la crisi actual no és qüestió de gènere sinó de persones. Ella en diu “monocultura”. Les decisions les prenen sempre les mateixes persones i per tant els errors es repeteixen. Accepta, però, que “les dones podrien trencar aquest cercle amb una nova perspectiva”.

El col•lapse econòmic i financer d’ara fa un any ha estat conseqüència d’un sistema de cobdícia global que torna a aixecar cap sense pràcticament assumir responsabilitats. Les promeses de canvi de model que els líders del G-20 van assumir el passat mes d’abril han estat efímeres. La nova governança econòmica anunciada amb grandiloqüència a l’última cimera dels països més industrialitzats i les potències emergents reunides a Pittsburgh no augura cap nova arquitectura financera global, ni tan sols un canvi de perspectiva, com a mínim en les qüestions de gènere. Seguirem sense saber si el lideratge econòmic femení hauria evitat una crisi que ha castigat les dones amb més cruesa que en recessions anteriors. La raó principal és que avui en dia la dona està més incorporada al mercat laboral que en dècades passades i el seu sou és imprescindible a moltes llars. La dona és també cap de família monoparental.

L’OIT calcula que la crisi provocarà que 51 milions de persones arreu del món es quedin sense feina, gairebé la meitat de les quals seran dones. Als països del sud, la crisi incideix i incidirà encara més en sectors importants per a les exportacions i retallarà els micro-crèdits que han ajudat a la creació de petits negocis liderats principalment per dones. Les previsions del Banc Mundial per aquest 2009 contemplen retallades de les exportacions de països en vies de desenvolupament en sectors com l’electrònica o el tèxtil, on el 80% de l’ocupació és femenina. Amèrica Llatina és la regió del planeta on l’atur femení pot créixer de manera més desproporcionada en els pròxims mesos. La crisi agreujarà la feminització de la pobresa.

Una fotografia incompleta

L’arrencada de la crisi econòmica ens va donar una imatge distorsionada. Els primers acomiadaments massius als països més industrialitzats van arribar a sectors tradicionalment d’ocupació masculina –construcció, indústria automobilística, sectors financers -. Les gràfiques de la zona euro deien que, per primera vegada, l’atur masculí i el femení, històricament més alt, gairebé s’equiparaven. La fotografia, però, estava distorsionada. Era incompleta. L’atur s’ha estès a tots els sectors de l’economia i ha arribat al sector serveis que proporciona el gran gruix dels llocs de treball a la UE. Les dones suposen gairebé el 50% d’aquest sector i el 60% del comerç. La fotografia tampoc ens diu que les europees cobren, de mitjana, un 17% menys que els homes i que, aquelles que treballen en l’economia submergida, quan es queden a l’atur, tornen a casa sense dret a subsidis i sense formar part de cap gràfica oficial.

Myria Vassiliadou, secretària general del Lobby Europeu de Dones, creu que “no es tracta de parlar de qui pateix més aquesta crisi –que ha castigat tant a homes com a dones- sinó d’acceptar que ens afecta de manera diferent” i els homes – afegeix Vassiliadou – “estan més equipats per a fer-hi front perquè estan més organitzats sindicalment i tenen més accés al crèdit”. Aquesta força ha tingut una conseqüència directa sobre els 200.000 milions d’euros dels plans de rescat aprovats pels governs europeus per intentar pal•liar els efectes d’aquesta crisi. En un primer moment, els bancs, juntament amb la indústria de l’automòbil i la construcció, se’n van endur bona part de les ajudes públiques. Maria Jepsen, directora de recerca de l’Institut Sindical Europeu (ETUI), critica que “els governs s’han centrat únicament en mesures que donin resultats a curt termini” i han perdut l’oportunitat d’utilitzar aquests plans de rescat “per buscar canvis més transformadors per a la societat”. Jepsen proposa la inversió en educació i en sanitat, uns sectors que afecten directament les dones, com a treballadores o com a usuàries, i beneficien els nens. Assenyala, com a exemple, el pla d’ajut local que ha posat en marxa el govern de Noruega i que preveu que aquest fons especial s’utilitzi per a la construcció d’escoles bressol municipals.

La realitat és que hem quedat en mans d’Estats endeutats i amb menys capacitat d’ingressos per culpa de la crisi. Quins efectes tindrà aquest debilitament de les finances públiques en la protecció social? Totes aquestes expertes estan convençudes que hi haurà un retrocés. Sylvia Walby, investigadora de la Universitat de Lancaster i autora de l’informe “Gènere i crisi financera”, argumenta que “la història demostra que, cada cop que s’ha apostat per mesures d’austeritat com a resposta política a una crisi financera, les dones n’han sortit perdent” i l’educació pública i els programes de salut han patit retallades. Nacions Unides n’ha fet la mateixa lectura. La reacció dels governs per intentar controlar les arques de l’estat acostuma a ser la retallada de la despesa social, particularment els serveis d’assistència primària, l’educació i el transport. Un informe de l’ONU sobre la crisi reconeix que la imatge de l’home com el responsable de “portar el pa a casa” continua “vigent arreu del món i de cultures diferents, des de Cuba fins el Japó”. Quan l’ocupació està en perill, “la tendència és protegir els llocs de treball pels homes i negociar sobre l’ocupació femenina.

Un any després de la fallida de Lehmann Brothers, l’economia mundial comença a mostrar signes de recuperació. Una vegada més, la fotografia general amaga realitats ben diferents. El Banc Mundial calcula que encara hi ha 43 països pobres atrapats en les conseqüències d’aquesta recessió global que en els últims 2 anys els ha castigat amb una crisi alimentària, el preu del petroli a màxims històrics i un daltabaix en el sistema financer internacional. És la població més vulnerable la que acabarà pagant el cost social i humà d’una crisi que va qüestionar la moral i els principis del sistema però que, finalment, ni tan sols ha canviat de lideratge.

presidència espanyola

El president de la patronal vallesana Cecot, Antoni Abad, creu que Rodríguez Zapatero hauria de renunciar a la presidència de torn de la Unió Europea, que encetarà el pròxim 1 de gener, per dedicar tots els seus esforços a sortir de la crisi. Estic convençuda que el que ens cal és precisament tot el contrari. Les mesures ideades fins ara pel govern espanyol han estat incapaces d’aturar una inèrcia que ens ha arrossegat fins a les pitjors xifres d’atur de la UE i al major endeutament públic de tota la zona euro. Per una vegada, durant tot un semestre, el president del govern espanyol es veurà obligat a escoltar i vigilar què passa per Europa. Potser aleshores s’adonarà de la gravetat dels pronòstics que aquesta setmana li anunciava un company de partit, el comissari europeu d’Afers Econòmics, Joaquín Almunia, vaticinant que l’estat espanyol serà l’últim de sortir de la crisi i haurà d’esperar fins el 2011, acompanyat únicament de Letònia i Bulgària, per trobar el camí cap a la fi de la recessió. Les advertències d’Almunia no són gaire diferents d’aquelles que ja li va fer Pedro Solbes però l’experiència i el prestigi guanyat a Europa pel seu vicepresident econòmic tampoc van pesar gaire aleshores. Que Rodríguez Zapatero miri durant 6 mesos cap a Europa ha de ser bo. El que em sorprèn és que el govern espanyol digui que la innovació serà una de les prioritats del seu semestre –ara que li retalla el pressupost-, que plantegi –encara sense èxit- organitzar una cimera especial sobre ocupació i que sigui la presidència encarregada de renovar l’Estratègia de Lisboa pel creixement econòmic i la competitivitat, que ja ha complert 10 anys i encara és lluny d’aconseguir alguns dels objectius que es va marcar el 2000. Inevitablement els mals resultats espanyols desacrediten el seu discurs econòmic pels pròxims 6 mesos.

*article publicat avui al Diari de Sant Cugat

Ocasions perdudes

Les promeses en boca dels polítics són efímeres. Els líders dels països més rics del món i de les potències emergents han anunciat amb grandiloqüència que “comença una nova etapa en la governança econòmica i financera mundial”. Jo no hi veig una revolució sinó, probablement, una mica més seny i ni la més mínima voluntat d'exigir responsabilitats a aquells que ara fa un any van esfondrar un sistema financer que havia esdevingut global.  El comunicat final de la reunió del G-20 a Pittsburgh diu només que les primes als alts executius financers s’han d’establir a partir dels beneficis aconseguits a llarg termini i sense operacions d’alt risc. I quins han estat els grans defensors de no tocar res? Barak Obama i Gordon Brown. Aquells que el passat mes d’abril asseguraven que anaven a canviar el món però que, finalment, han cedit a la pressió dels lobbys financers de Wall Street i la City de Londres. La Unió Europea, amb França i Alemanya al capdavant fent bandera dels límits imposats als consells de direcció dels grans bancs, s'han quedat sense aliats. El ministre de Finances brasiler ho va predir només arribar a la reunió: “ara que la situació comença a millorar la pressió dels bancs per endarrerir les reformes cada cop serà més gran”. I és que el missatge ha començat a canviar. Només les ONG els han recordat que dels 50 mil milions de dòlars que van prometre el passat mes d'abril pels països més pobres no se n'ha tornat a parlar i això que només n'han desemborsat menys de la meitat. La reforma a fons del FMI també ha quedat en res. Les regles de joc seguiran sent pràcticament les mateixes però es donarà més veu a les economies emergents.

A Pittsburgh s'hi asseien els representants del 90% del PIB mundial i quan ells diuen que "això funciona" vol dir que el moment de l'autocrítica i la voluntat d'esmena ja ha passat. No calia esperar al final de la cimera per a descobrir-ho. La tranquilitat que torna a regnar als mercats financers feia setmanes que ens ho anunciava a crits.

El G-20 diu que la recuperació encara és fràgil i, per tant, es mantindran els ajuts actuals. A finals d'aquesta setmana, però, els ministres d’Economia de la Unió Europea es reuniran a Goteborg per parlar de què fa la UE amb els seus plans de rescat. Hi ha governs partidaris de començar-ne una retirada progressiva. La zona euro va recuperant els índex positius de creixement. La borsa ha anat tornant als nivells d’abans de la fallida de Lehmann Brothers. Alemanya deixa enrera la campanya electoral i Angela Merkel estrena legislatura amb l'anunci d'una rebaixa d'impostos... Fa només uns dies la Comissió Europea va proposar un pla per ajudar amb diners comunitaris a aquells estats on hi ha més atur i els ministres li van tirar per terra.... Tota una sèrie de símptomes que haurien de fer reflexionar força l’estat espanyol, amb una càrrega tan feixuga de deute públic i desocupació, que podria quedar despenjat de la resta de socis de la moneda única. Totes les previsions confirmen les dificultats i el temps que caldrà perquè Espanya surti de la crisi i les mesures que es prenen van en direcció oposada a les de la resta d'Europa.

Brots verds

Hi ha qui parla de brots verds i qui els comença a veure de molt a prop. Per primera vegada en molt de temps, l’activitat industrial de la Unió Europea ha donat mostres d’una lleugera recuperació. Al nord, Alemanya, França, Holanda, Eslovènia o Lituània han aconseguit reactivar la producció de les seves empreses, mentre l’estat espanyol, molt lluny dels seus socis de la zona euro, no aixeca cap entre els pitjors dels 27.
La setmana passada a Brussel·les, un alt responsable de la política econòmica europea m’assegurava que hi ha una veritable preocupació pels efectes socials d’aquesta crisi a l’estat espanyol. Espanya té un dels pitjors índex d’atur i un alt percentatge d’immigració recent. La tardor tornarà a enfosquir qualsevol signe d’optimisme. Hi empreses que quan marxin de vacances tancaran definitivament la persiana i no tornaran a obrir. S’acabaran els contractes temporals vinculats a la campanya turística i es posarà punt i final també a aquestes ajudes limitades del govern espanyol per al finançament d’obres municipals. L’anomenat Plan E, que ha omplert de rètols ben visibles cantonades, esvorancs i tanques, ha estat només un coixí en la caiguda lliure del sector de la construcció. Mentre la confiança econòmica dels països de l’euro està despertant, un informe de La Caixa vaticina que aquí seguirem engrandint les xifres de desocupació, que avui ja estan més de 8 punts per sobre de la mitjana europea.
Els més optimistes diuen que Estats Units podria sortir de la crisi a finals de 2009 i Europa el 2010, però encara no sabem quin cost tindrà aquest fort endeutament dels estats sobre les polítiques de protecció social. Per on començaran a retallar quan, un cop superada la crisi, s’hagi de tornar a sanejar l’economia? Hi ha qui anuncia brots verds i qui només hi veu un alleujament conjuntural.

*article publicat al Diari de Sant Cugat

crisi social

La mobilització social contra la crisi ja s'ha fet forta als carrers d'Europa. Manifestacions a Lituània, Letònia, Grècia o Bulgària; vaga general a França i ara les protestes que s'estenen per Gran Bretanya exigint que els llocs de treball siguin només per als britànics. La frase populista que el primer ministre Gordon Brown va pronunciar el 2007 "British jobs for British people" se li ha acabat girant en contra i tenyint de xenofòbia les protestes d'un país oficialment en recessió.

Dues sentències del Tribunal de Justícia de Luxemburg donat la raó a empreses que operaven a Escandinàvia amb treballadors bàltics que cobraven salaris més baixos han acabat d'escalfar els ànims.

Europa endureix les sancions contra els empresaris que contractin treballadors en situació irregular i Itàlia preveu noves penes pels sense papers. Amb aquest escenari, molts dels que van marxar a treballar a l'oest es plantegen avui tornar a casa. Un estudi de l'Institut Britànic de Recerca en Polítiques Públiques assegura que del milió d'immigrants provinents de 8 països del centre i l'est del continent que havien arribat a l'illa entre el 2004 i el 2007, més de mig milió ja han abandonat el país.

La crisi, però, també sacseja els membres més joves de la Unió, que veuen com s'ensorren els progressos aconseguits en aquests anys de crèdit fàcil, alta inversió estrangera i un generós finançament europeu. Entre els governs comunitaris es multipliquen les demandes a favor d'un pla d'ajut al sector financer de l'est per evitar que la seva caiguda arrossegui encara més la precària economia de la zona euro. La frustració s'ha estès entre els treballadors europeus mentre els governs s'apunten als temors expressats pels gurus econòmics de Davos contra una onada de proteccionisme global i la por a una revolta social.

*Per escoltar el comentari de l'APUNT INTERNACIONAL a Catalunya Informació, cliqueu aquí

*Imatge: portada del setmanari The Economist d'aquesta setmana. Il·lustració de Jon Berkeley

Recuperar la confiança *

La crisi econòmica i financera provoca nous perdedors cada dia. L’últim que ha quedat pel camí és la confiança dels industrials i dels consumidors de la zona euro que ha caigut fins a mínims històrics que no es vivien des del 1993. També els líders comunitaris semblen haver perdut la unitat de les primeres setmanes de la crisi en favor d’un seguit de plans de rescat nacionals dispars i descoordinats. La mateixa cancellera alemanya, Angela Merkel, es queixava fa uns dies que no ens podem permetre entrar en una cursa per veure “qui aprova el pla més car”. Merkel busca solucions que no costin diners mentre la seva prudència exaspera alguns dels seus companys. “França treballa i Alemanya reflexiona”, resumia Nicolas Sarkozy. Des de Brussel·les, la Comissió Europea ha optat per posar ordre en mig d’aquest reguitzell de mesures i estratègies que els governs comunitaris van aprovant unilateralment.

El Pla de Brussel·les. El nou pla de reactivació de l’economia dels 27, proposat per la Comissió, suposaria una injecció addicional de 200.000 milions d’euros, mesures fiscals i plans sectorials concrets, que encara han d’aconseguir l’aval dels caps d’estats i de govern de la Unió que es reuniran aquesta setmana a Brussel·les. Amb un pressupost comunitari compromès ja fins el 2013 i amb les finances estatals caminant indefectiblement cap a l’endeutament, serà difícil trobar liquiditat extra per aquest pla. Barroso aposta per la rebaixa d’impostos i de les cotitzacions socials per intentar reanimar el consum i salvar el màxim de llocs de treball. La crisi financera ens ha portat una profunda crisi econòmica i ara es tracta d’evitar de caure també en una perillosa crisi social.
La Unió Europea no es pot permetre que els dubtes dels seus líders i les diferències sobre les mesures i la magnitud d’aquests plans de rescat freni una nova resposta coordinada. Un cop a casa seva, però, cadascú respon a les pròpies necessitats del seu teixit industrial i financer i, perquè no, de les enquestes d’opinió. El Premier britànic, Gordon Brown, acaba d’apostar per la rebaixa d’impostos i el retorn a les velles tesis laboristes de penalitzar les rendes més altes. Brown ha renunciat a la prudència que el va caracteritzar com a cap de l’Exchequer però es recupera en els sondejos que el valoren com a primer ministre.
La premsa alemanya, en canvi, està dividida i desconcertada a l’hora d’analitzar la cautela d’Angela Merkel. “No hem de confondre acció amb precipitació” deia la cancellera mentre es revelava com la més ràpida en criticar el pla de Durao Barroso Tant ella com el president francès, Nicolas Sarkozy, no volen ni sentir parlar de rebaixar l’IVA per no perdre en aquests moments cap font de recursos per a l’estat. França i Alemanya, en canvi, tenen des de fa temps una batalla comuna oberta contra l’ortodòxia del Pacte d’Estabilitat. Però aquest rigor és precisament el que permetrà avui a alguns països de l’euro, com ara l’estat espanyol, comptar amb més marge per a l’endeutament públic.
Les mesures anticrisi del govern Zapatero elevaran el dèficit públic fins el 3% durant el 2008 i el 2009, malgrat les queixes i advertències públiques del Banc d’Espanya.

Unitat per salvar l’automoció. La potent indústria de l’automòbil europea, pel seu pes productiu, l’alta ocupació que suposa i la seva capacitat de pressió sobre els governs, és ara per ara l’únic sector industrial de la Unió Europea que ha aconseguit la unanimitat dels governs per dissenyar-li un pla de salvament propi. Merkel i Sarkozy asseguraven la setmana passada que el punt que comparteixen al 100% és “la seva determinació per ajudar la indústria de l’automòbil”. França i Espanya ja dissenyen plans concrets. El president francès ha aprofitat, a més, per criticar la duresa europea contra les ajudes d’Estat a la indústria. La Comissió adverteix, però, que no es pot entrar en un degoteig imparable d’ajudes a sectors determinats que acabin obrin fins i tot possibles guerres comercials. Uns i altres miren de reüll cap els Estats Units i les ajudes milionàries que preparen per a les grans empreses automobilístiques del país. De fet, el pla de Brussel·les preveu la injecció en sectors industrials molt concrets i preferentment per a l’automoció. Els fabricants europeus, però, no s’hi posen per poc. Demanen 40.000 milions d’euros per ajudar a la fabricació de cotxes menys contaminants. La Comissió n’ofereix 5.000.

*article publicat al mensual de l'AVUI, B-30.

Solidaritat en crisi

La crisi europea comença a passar factura també a la solidaritat. És l’últim capítol d’una guerra sorda que des de fa mesos mantenen alguns governs, la Comissió Europea i grans sectors industrials, que posen en qüestió compromisos ja firmats. En plena frenada econòmica, els gegants de l’automoció demanen ajuts econòmics a Brussel·les amb una mà i amb l’altre assenyalen les noves normes comunitàries per la reducció de gasos contaminants com les culpables del tancament d’empreses. Els governs d’Itàlia, Txèquia o Polònia, per exemple, relativitzen obertament la importància de lluitar contra el canvi climàtic. França, que tenia la cooperació al desenvolupament com una de les prioritats de la seva presidència europea, ha reconegut que l’any que ve haurà de retallar el seu pressupost nacional en aquest capítol.

Aquesta setmana són també els ajuts agrícoles de la Unió pel continent africà els que estan en perill. Brussel·les havia anunciat un Bilió d’euros del pressupost agrícola per comprar llavors i fertilitzants per a països en vies de desenvolupament, castigats per la continua escalada dels preus dels aliments. Els diners havien de sortir del pressupost sobrant de la PAC (Política Agrícola Comuna) que la Unió s’havia estalviat de pagar als seus pagesos, gràcies, precisament, a que amb l’augment de preus no havien necessitat compensacions comunitàries. Però els grans contribuents a les arques europees, amb Alemanya i Gran Bretanya al capdavant, prefereixen ara que els tornin els diners que sobren en lloc de fer donacions afegides.

La Comissió i el Parlament han començat a revisar el pressupost per l’any que ve del dret i del revés buscant alguna altra partida d’on poder treure aquest bilió. Les Nacions Unides alerten de les conseqüències a llarg termini que podria provocar una retallada de les inversions agrícoles en els països del sud. Però aquesta Europa espantada sembla oblidar que la solució a la crisi ha de ser global. I amb l’arribada de les vaques magres s’ha acabat també la voluntat política.

*col·laboració a L'APUNT Internacional de Catalunya Informació.

És el moment d'apostar per l'ètica

Quatre anys d’indiferència per la política europea i internacional no són la millor carta de presentació per intentar consolidar un lloc entre les economies grans i les emergents que han de “refundar” –ja veurem fins a on- el capitalisme actual. No és que l’estat espanyol no es mereixi lluitar per un lloc entre els que han de decidir. És legítim i desitjable encara que les formes i l’estratègia sonin més a intents desesperats de trucar a portes que no s’obren potser perquè fins ara mai s’havia mostrat cap interès per anar-hi de visita. A més, el model econòmic espanyol tampoc és cap referent, tot i la insistència sobre la fortalesa i la sanejada situació del sistema bancari –que el temps s’encarregarà de demostrar com és de sòlida-. Espanya conviu amb l’atur, la inflació, la desacceleració general, la parada en sec del sector estrella,l’immobiliari, i ara amb l’amenaça de l’automoció. El diagnòstic no és exclusiu per a l’economia espanyola. La crisi financera s’ha traduït ja en recessió per algunes de les grans potències mundials. Gegants de l’automòbil de França i Alemanya també demanen ajudes. BMW i Mercedes ja han anunciat aturades de la producció en algunes de les seves plantes alemanyes. Renault ha preferit començar per l’estranger i tancarà, per exemple, les fàbriques de Romania. Peugeot tampoc ho descarta. La crisi financera ha estat només el primer capítol.

Europa treu pit. Com a mínim aquest cop la Unió Europea ha demostrat certa capacitat de reacció. Sempre s’ha dit que “Europa és un gegant econòmic i un nan polític” però quan es tracta de salvar l’economia, els polítics fan el que calgui. Els 27 països de la UE han estat capaços d’aprovar el pla de rescat d’emergència cuinat a la zona euro per aturar la crisi financera. No hi ha hagut, però, la mateixa voluntat per part dels caps d’estat i de govern de la Unió d’intervenir en el rescat de l’economia real com demanaven alguns països. Austria o França, per exemple, voldrien aprovar també un paquet de mesures especials per lluitar contra la recessió i l’atur. Però els esforços de coordinació per salvar el sistema financer europeu no tindran, de moment, continuïtat en nous plans de rellançament que podrien disparar el deute públic, com s’encarreguen de recordar Alemanya, els Països Baixos o Espanya.

El Pla de Rescat de la banca. Les injeccions de milers de milions d’euros per aquells que han estat jugant amb els estalvis dels ciutadans, per aquells que han demostrat que el sistema no s’autoregula, és una aposta, potser necessària, però perillosa. Una desena de bancs europeus ja s’han acollit al pla però encara no hem rebut totes les garanties suficients de quin ús exacte es farà d’aquests diners. Poc dies després que les autoritats dels Estats Units es gastessin 85.000 milions de dòlars per evitar la fallida de l’asseguradora nord-americana AIG, executius d’aquesta companyia es van pagar una setmana de descans en un Spa Resort de luxe al sud de Califòrnia que els va sortir pel mòdic preu de 442.000 dòlars. No és un fet aïllat. A Europa també en saben d’això. El dia 10 d’octubre Fortis es va gastar 150.000 euros en un sopar de luxe a l’hotel més car de Montecarlo per a una cinquantena de socis d’aquesta societat asseguradora franco-belga que ha hagut de ser rescatada de la fallida amb diner públic. El que pels socialistes belgues va ser una “indecència i un insult als milers de petits estalviadors i inversors del país”, per a Fortis va ser només –i segons explicava en un comunicat- “un esdeveniment previst des de feia mesos, inscrit en la seva estratègia d’accions comercials habituals”. Sobren escàndols i falten responsables que assumeixin les conseqüències de fins on hem arribat. El rescat del sistema financer amb diner públic ha de comportar el control sobre l’ús que farà d’aquests ajuts. Calen garanties que els bancs repercutiran aquesta injecció de liquiditat en les hipoteques i els préstecs dels seus usuaris i especialment en la petita i mitjana empresa, que representa el 90% del teixit empresarial de Catalunya. Les PIMES hauran de passar aquest llarg hivern en plena retallada dràstica del crèdit i esquivant les conseqüències que es derivaran dels tancaments, les reduccions de la producció i la crisi en general de grans sectors manufacturers del país. No es pot obrir l’aixeta del diner públic per al sector financer sense garantir que es rescatarà també una prou asfixiada activitat empresarial.

*article publicat al mensual de l'AVUI, B-30, el 7 de novembre de 2008.

crisi europea

Després d'uns inicis maldestres, de mesures nacionals sense consens i poca solidaritat, la crisi financera ha aconseguit redefinir el projecte europeu i la fortalesa d'alguns dels seus líders.

A Brussel·les s'acostuma a dir que la Unió Europea creix a cops de crisi. Probablement els 27 no estan pensant en més integració política però sí que han sabut demostrar una consciència europea.

La tempesta financera també ha resituat lideratges. Ha ressucitat al primer ministre Gordon Brown quan al seu país ja no se'l considerava gaire més que un cadàver polític. Irònicament, Brown, que havia allunyat Gran Bretanya del continent a una distància que recordava els millors anys de Margaret Thatcher, és avui un dels pares del pla que ha de salvar la zona euro. En canvi, la cancellera, Angela Merkel, ha passat per la incoherència d'haver d'aplicar mesures unilaterals urgents que només 24 hores abans havia criticat en públic. Fins fa uns mesos, Irlanda semblava el nen mimat per les subvencions de la Unió i el creixement econòmic, que li permetien dir no al Tractat de Lisboa. Avui és un dels països més afectats per la bombolla immobiliària i per la por a la contaminació bancària dels Estats Units. I l'hiperactiu Nicolas Sarkozy, que tants dubtes aixecava abans de l'estiu, ha liderat el joc en equip, arreplegant elogis a dreta i esquerra entre homòlegs europeus i als grans mitjans de comunicació del continent. Algú s'imagina que hauria estat de la Unió Europea si aquest semestre la presidència de torn hagués estat en mans de Txèquia, com passarà l'1 de gener? Un país majoritàriament euroescèptic, partidari de la desregulació màxima de l'economia, enemic declarat de Rússia i fins i tot insolidari davant d'un pla de rescat financer que ell mateix considera que no necessita. Com s'hauria fet front a la crisi de Geòrgia? a la caiguda dels mercats? o a les debilitats institucionals d'aquesta Unió? La resposta està en un text que Txèquia tampoc vol aprovar. El Tractat de Lisboa -que avui molt consideren tocat de mort- preveu que la UE tingui un president, escollit per un mandat de 2 anys i mig, que garanteixi la fortalesa i el lideratge necessari. Sempre i quan els 27 triïn bé, és clar.

*comentari per a L'APUNT de Catalunya Informació. 16/10/2008

La Unió Europea es desarma davant la crisi

La Unió Europea va donant pals de cec contra la crisi econòmica mentre la trama de les desigualtats internes entre socis comunitaris s'amplia. La globalització ja és un fet i la UE viu els seus propis xocs interns entre els països que millor han fet els deures i els qui, amb el peu de la crisi al coll, busquen mesures urgents per pal·liar els efectes de la puja de preus en el poder adquisitiu dels seus ciutadans. Aquesta mateixa divisió interna es va viure a l'última cimera de caps d'estat i de govern, que es va celebrar el 19 i 20 de juny a Brussel·les. En paraules d'un alt funcionari del Consell, "una línia divisòria va partir Europa en dos a l'altura del Sarre". Amb França al capdavant, l'Europa meridional va demanar mesures fiscal per rebaixar la pressió del preu del petroli en la butxaca dels seus consumidors, mentre que Alemanya i els països nòrdics defensaven que l'única recepta vàlida possible és menys consum i mesures a favor de la sostenibilitat. En mig d'un procés de globalització tan profund, aquesta Unió, debilitada institucionalment després de tornar a patir el rebuig dels ciutadans en forma de referèndum a Irlanda, està cada cop més desarmada per fer front al nou escenari mundial.

La fragilitat europea
En aquesta època de menys creixement i més inflació, una Unió Europea fràgil, desunida, és la pitjor manera d’encarar problemes greus com la dependència energètica, el canvi climàtic o la gestió de la immigració. No són bons moments per al model social europeu. La decisió del Consell de Ministres dels 27 de flexibilitzar encara més el temps de treball i obrir la porta a jornades laborals de fins a 65 hores setmanals per a determinades professions és l’últim exemple d’una nova Europa cada cop més “britànica” en les seves concepcions, feta de mínims comuns denominadors entre models completament oposats. Tot i que la directiva no canvia la base de les 48 hores setmanals de mitjana, sí que defensa la possibilitat del pacte bilateral entre treballador i empresari en un mercat laboral que s’ha anat precaritzant, o si més no que ha anat guanyant en inestabilidad i en pèrdua continuada de poder adquisitiu.

Avançar sense projecte
Amb el Tractat de Lisboa pendent novament de com acabi el drama dels processos de ratificació, la Unió Europea continuarà sense una cara visible, forta i consensuada a l’exterior, que la representi davant el nou lideratge mundial. L’escena política global ha començat la seva renovació, primer a Rússia amb l’arribada de Dimitri Medvedev, i seguirà als Estats Units, el pròxim mes de novembre, amb el duel entre Barack Obama i John McCain. Mentrestant la Unió Europea continua paralitzada perquè no troba la manera de desencallar les seves reformes internes més urgents i, en el desconcert, aposta per una construcció política sense objectius clars ni un model consensuat. Així, dia a dia, es va transformant el que fins ara es considerava –amb cert orgull- el valor més compartit i identificatiu de la Unió Europea, el seu model social.

(article publicat al suplement del diari AVUI, B-30)