La subasta del petroli iraquià

Sis anys després de la invasió internacional de l’Iraq i amb el compte enrere per la retirada de les tropes dels Estats Units, el repartiment del petroli iraquià s’accelera.  L’Iraq amaga la tercera reserva de petroli més gran del món, després de l'Aràbia Saudita i l'Iran. La cursa per gestionar aquests enormes recursos naturals ha viscut un últim capítol aquest mes de desembre. L’última gran subasta del petroli iraquià ha premiat totes les actuals grans petrolieres europees: British Petroleum, Eni, Shell, Total, o la russa Lukoil. Però, sobretot, el repartiment ha premiat destacats membres del lobby que va donar suport a George Buh en la invasió de l’Iraq. Entre els lobbistes que es beneficiaran del negoci del cru iraquià hi ha alts executius del sector petrolier amb base a Texas, d’empreses com Exxon, Hunt, o Hillwood (que integren el llistat de les 50 empreses que més van ajudar a finançar la campanya presidencial de George Bush l’any 2004). Al capdavant de Hunt Oil hi ha un personatge anomenat Ray Hunt, íntim amic de George Bush de la seva època de Dallas, membre del seu equip d'assessors per a assumptes internacionals durant la seva presidència, gran finançador de la seva campanya electoral i membre del consell de l'Institut George W. Bush.

Segons ha publicat la premsa internacional, en els últims mesos la llista d'amics de Bush agraciats amb concessions ha crescut molt, ja sigui a través de noves adjudicacions de camps per explotar o perquè han transcendit ara adjudicacions al nord de l'Iraq que s'havien mantingut ocultes. Més enllà dels magnats del petroli, la llista continua amb altres noms de polítics, diplomàtics i ex-militars, coneguts falcons dels Estats Units en favor de la guerra a l'Iraq.

L’any 2007, l’antic cap de la Reserva Federal dels Estats Units, Alan Greenspan, va publicar el seu llibre L'era de la turbulència on ja assegurava ras i curt que aquesta guerra s’havia fet pel control del petroli, un recurs escàs per a un món que s’acosta a l’anomenat peak oil, és a dir al moment en que la producció màxima de cru haurà arribat al seu límit més alt i a partir del qual començarà a devallar. Aquest peak oil està previst pel 2012.

El món consumeix avui 85 milions de barrils, dels quals l'OPEP aporta diàriament 26,5 milions. L’Aràbia Saudita, que és el major productor mundial, fa uns 8 milions i mig de barrils diaris. Es calcula que els contractes adjudicats ara a l'Iraq podrien posar al mercat diàriament fins a dotze milions de barrils addicionals de cru, d’aquí a set o vuit anys. I això no és tot. Segons el govern iraquià encara queden 50 jaciments més per explorar més endavant. I encara hi ha qui nega que el petroli ha estat clau en la guerra de l’Iraq.

*més informació al blog del SOLIDARIS de Catalunya Ràdio

La llarga ombra de Bush

Això de la Unió Europea és la realpolitik portada a l'extrem. Un gran mercat de Calaf on tot es ven i es compra. Tot es negocia i tot es decideix en funció d'uns equilibris. Ara hi ha en joc l'elecció dels càrrecs més importants de la Unió Europea i la maquinària de les negociacions, els globus sonda, les converses de passadissos i les llistes de candidats, més o menys reals, s'han posat en marxa. Cal triar el futur president de la Unió Europea, el nou cap de la Política Exterior i de Seguretat dels 27 i la nova Comissió pels pròxims 5 anys. Els més pragmàtics apunten que els equilibris territorials obliguen a buscar un candidat del nord, un del sud i un de l'est. I, a partir dels resultats electorals europeus, dos haurien de ser conservadors i un socialdemòcrata. Suècia ha dit, a més, que no pot ser que a les llistes de "possibles" no hi surti ni una sola dona quan les dones representen el 52% de la població de la Unió Europea.

Com us deia en l'últim post, en aquests moments tot apunta cap a Tony Blair per ocupar aquesta nova presidència de la Unió Europea. Un càrrec totpoderós, escollit per dos anys, que representarà la UE al món i haurà d'organitzar la feina de les presidències de torn. Blair és laborista (socialdemòcrata descafeïnat) i de l'Europa occidental. Els caps d'estat i de govern ja van confirmar també Jose Manuel Durao Barroso per continuar al capdavant de la Comissió Europea, així que ja tenim un candidat del sud i conservador. Ara cal mirar la llista de candidats a convertir-se en el nou Mister/Missis PESC. Per eliminació, caldria buscar una dona i de l'est. La candidata més ben situada és Vaira Vike-Freiberga, expresidenta de Letònia. Una política "no professional", respectada i estimada al seu país on la van escollir dues vegades com a cap de l'estat amb el 70% i el 85% dels vots. Freiberga va créixer al Canadà, on havien emigrat els seus pares, i la seva vida professional va estar sempre vinculada a la Universitat i a la promoció de la cultura del seu país.

Què tenen en comú tots aquests candidats? La guerra de l'Iraq. Dos d'ells, Blair i Barroso, van compartir foto a les Açores. Vaira Vike-Freiberga va ser també una ferma partidària de la intervenció dels Estats Units. George Bush i Condoleezza Rice van apadrinar la seva candidatura a secretària general de Nacions Unides, que va perdre en front de Ban Ki-moon.

Encara queden unes setmanes de negociació per endavant. Potser en les equacions d'equilibris territorials i polítics que barallen a Brussel·les i haurien d'afegir també la variable dels "nous temps de la política internacional". Ara que el món s'ha obert a nous lideratges no crec que haguem de posar la Unió Europea en mans dels grans defensors d'errors passats.