Quan l'1 de gener de 2010, Espanya va estrenar presidència rotatòria de la Unió Europea no podia imaginar que s'acostava un semestre d'autèntica lluita contra els elements, alguns molt més previsibles que d'altres. El repte d'adaptar-se institucionalment al nou Tractat de Lisboa quedaria petit davant la magnitud de la crisi econòmica que amenaça a l'euro i a l'actual estat de benestar.
Aquesta ha estat la quarta presidència rotatòria d'Espanya des que, fa exactament 25 anys, va firmar el seu Tractat d'Adhesió a la Comunitat Econòmica Europea. Però aquest semestre quedarà associat en la memòria amb la més greu crisi de la moneda única des de la seva creació. El tortuós camí per a l'aprovació dels plans de rescat de Grècia i el debat sobre una major coordinació de la política econòmica europea han posat en evidència que el difícil acoblament polític, econòmic i institucional entre els 27 membres de l'UE va més enllà de la nova distribució de poders dissenyada pel Tractat de Lisboa.
La maquinària diplomàtica espanyola, amb l'experiència de les presidències anteriors de 1989, 1995 i 2002, ha facilitat la transició al Tractat de Lisboa, acceptant el paper secundari atorgat a les presidències rotatòries. Però una deslluïda agenda exterior, amb la cancel•lació de dues cimeres, amb els Estats Units i els països de la Mediterrània, amb les que la presidència espanyola aspirava a elevar el seu protagonisme internacional, van aigualir les esperances dipositades per José Luís Rodríguez Zapatero en aquest semestre europeu. La pròpia situació de l'economia espanyola va acabar determinant l'agenda política de la seva presidència i va debilitar la capacitat de lideratge del govern, que es va quedar sense un relat propi que li atorgués certa autoritat o capacitat d'iniciativa política en el debat europeu i mundial sobre com superar la crisi. Aquesta Espanya, debilitada també en la seva imatge exterior, va passar de l'ambició d'un programa ple de cimeres bilaterals a la decepció d'una agenda exterior minvada i la pressió dels seus socis per reformar a fons l'economia espanyola i retallar la despesa pública.
Inevitablement, els resultats d'aquest semestre seran jutjats per les expectatives exagerades que es van generar durant la seva preparació.
Però Espanya només ha estat la primera de patir el desagraït paper de les presidències rotatòries que el Tractat de Lisboa ha previst per les capitals que cada sis mesos assumiran la coordinació tècnica de la major part dels consell de ministres europeus. Les noves presidències semestrals, obligades a viatjar al "seient del darrera" del cotxe, com ho definia un diplomàtic belga, s'han quedat sense la visibilitat i lideratge polític de què abans van gaudir. Com a mínim, les pròximes presidències ja saben que no cal anunciar una agenda massa ambiciosa que no podran complir.
** He corregit el títol d'aquest post perquè, com comenta un lector d'aquest bloc, és injust parlar d'irrellevant si tenim en compte tota la feina de coordinació que s'ha fet des de la presidència rotatòria i té raó. Amb el Tractat de Lisboa, les presidències semestrals continuen aportant un treball tècnic molt important però s'han vist desprovistes de la rellevança i la visibilitat amb què comptaven abans. Un dèficit que s`hauria de corregir perquè els estats membres tenen dret a poder capitalitzar d'alguna manera tota la feina que fan en un semestre que, a més, acostuma a servir per acostar la UE a la ciutadania del país que ocupa la presidència de torn.
** He corregit el títol d'aquest post perquè, com comenta un lector d'aquest bloc, és injust parlar d'irrellevant si tenim en compte tota la feina de coordinació que s'ha fet des de la presidència rotatòria i té raó. Amb el Tractat de Lisboa, les presidències semestrals continuen aportant un treball tècnic molt important però s'han vist desprovistes de la rellevança i la visibilitat amb què comptaven abans. Un dèficit que s`hauria de corregir perquè els estats membres tenen dret a poder capitalitzar d'alguna manera tota la feina que fan en un semestre que, a més, acostuma a servir per acostar la UE a la ciutadania del país que ocupa la presidència de torn.
