Sant Cugat instal·larà càmeres de videovigilància al carrer. Les primeres controlaran el trànsit a les entrades i sortides de la ciutat per millorar-ne els fluxos circulatoris. Les segones, més polèmiques i amb un procés d’autorització més llarg, haurien de vigilar la seguretat ciutadana al casc antic. S’obre el debat sobre el dret a la intimitat i a la pròpia imatge.
Si no ho tinc mal entès, el fenomen de la videovigilància es va estendre a l’estat espanyol sota el govern Aznar per dotar-se d’una eina de control contra la kale borroka que vivia una de les seves èpoques més dures a Euskadi. Les lleis, però, especifiquen que hi ha d’haver un risc raonable per a la seguretat que justifiqui la instal·lació d’aquestes càmeres i jo no percebo aquest risc a Sant Cugat del Vallès.
El Regne Unit, per exemple, té una gran experiència recent en el terreny de les restriccions de les llibertats individuals. Amb més de 4 milions de càmeres de vigilància arreu del país, un passeig pel centre de qualsevol ciutat et fa sentir que has passat de ciutadà a sospitós. Vivim en un món cada cop més obsessionat per la seguretat, aclaparat per les conseqüències tràgiques dels imprevistos, fins i tot si són en forma de fenòmens naturals. Exigim una seguretat total impossible de garantir i, alhora, ens deixem portar innocentment per aquesta mena de comunitat global que representen les xarxes socials a Internet. Fotos personals al flickr, xafarderies al facebook ... Amb cert exhibicionisme, pengem a la xarxa bocins de la nostra vida que, ben recopilats per grans empreses de marketing o de gestió de dades, podrien arribar a dibuixar la nostra personalitat fins a l’últim detall. En aquest món orwelià, la informació –la que ens robarà una càmera de vigilància al carrer o la que circularà sense límits per la xarxa- i sobretot la seva gestió i l’ús que se’n farà són una amenaça real a la nostra intimitat.
* article publicat al Diari de Sant Cugat el 30 de gener de 2009.
