La directiva de la vergonya

L'anomenada, pels seus detractors, "directiva de la vergonya" ha quedat aprovada. La política comuna en matèria d'immigració comença a ser una realitat i s'estrena amb la seva cara més dura: atacant directament la immigració irregular.

La Comissió Europea estima, en un càlcul impossible, que uns 8 milions de persones viuen sense papers en algun dels països de la Unió.

Una vegada més, la disparitat de legislacions entre socis ens torna a igualar per la línia més dura i el Parlament Europeu ha acabat cedint davant d'un text criticat des de tots els flancs, fins i tot per la mateixa comissària de l'ONU pels Drets Humans.

En aquests moments hi ha 7 països de la Unió on un immigrant sense papers pot estar tancat indefinidament fins que no es resolgui la seva situació. Ara la legislació europea fixa que aquesta detenció no podrà excedir els 18 mesos, com a màxim. Però com passa ja massa vegades, la llei comunitària no és igual per a tothom. Britànics o danesos, per exemple, podran seguir aplicant les reclusions indefinides perquè no formen part de Schengen. I, en canvi, aquells estats -com França o Espanya- on les lleis són més flexibles no es veuran obligats a endurir-les. Això sí, el dia que ho vulguin fer, ja tindran el marc legal que els empararà.

La immigració serà també un dels temes estrella de la presidència europea que prepara Nicolas Sarkozy que, a partir del mes de juliol, espera ocupar-se -diu- dels "problemes urgents que de veritat preocupen als ciutadans". El president francès promet una Europa que respongui a les necessitats dels europeus però és difícil reconciliar-se amb aquesta Europea que, de vegades, fa una mica de por.

Itàlia, mà dura contra la immigració

El nou govern de Silvio Berlusconi endureix la legislació contra la immigració il·legal.

Escolteu, si voleu, el meu comentari a Catalunya Informació.

L'Apunt internacional

El nou escenari rus

Rússia estrena nou escenari polític amb vells actors interpretant nous papers. La viabilitat del repartiment de rols escenificat aquesta setmana, però, encara està per demostrar.

Vladimir Putin, cap de la Rússia autocràtica, autor del reforçament del paper de l'Estat en els últims 8 anys, ha passat el maletí nuclear al seu protegit, Dimitri Medvédev, antic director del monopoli gasista Gazprom. El nou president rus controla a la perfecció el principal instrument de la política exterior de Moscou: l'energia, com a esquer per a aliances polítiques o econòmiques o com a arma per a la submissió. Mitja Europa juga al seu joc. Rússia allarga els seus braços en forma de gasoducte, al nord per Alemanya i al sud per Grècia i Itàlia.

El gas ha estimulat també l'economia d'un país que ara Putin haurà de governar des d'aspectes potser més prosaics. Però, en realitat, és la inflació, les desigualtats socials, la corrupció, la fallida de l'administració i l'empresa pública, la poca iniciativa privada i els problemes de salut de la població els que fan tan difícil de creure que Rússia pugui seguir exercint de potència mundial.

Medvèdev ha arribat a la presidència parlant de ciutadans lliures en un estat on les llibertats fa temps que van en retrocés. S'ha retornat als bells estils bel·licistes. S'ha castigat l'oposició política i s'ha domesticat la Duma, aquest mateix parlament que ha ratificiat de manera aclaparadora a Vladimir Putin com a nou primer ministre, segons el guió a mida que ell mateix ha escrit. Cal veure qui seguirà dictant, a partir d'ara, les polítiques del país i com es mourà Medvèdev entre aquests clans polítics i empresarials fidels a Putin. De moment la premsa russa ha comparat Medvèdev amb la reina d'Anglaterra i dos de cada tres russos, segons un sondeig independent, creuen que el nou president estarà sota el control de Vladimir Putin.

Bulgària, mal company de viatge

La Unió Europea va obrir la porta a Romania i Bulgària sabent molt bé que no estaven preparades i l’enduriment dels discursos i les amenaces de Brussel·les, els últims mesos, no ha aconseguit aturar una corrupció generalitzada que va a més. Segons l’ONG Transparency International, Bulgària va caure el 2007 fins a la posició 64 dels 180 països investigats i Romania encara va quedar un lloc per sota.
Els assassinats mafiosos són ja rutina. Aquest mes d'abril n’hi ha hagut dos mes, el d’un responsable d’una empresa de material nuclear i un escriptor de llibres-denúncia contra el crim organitzat. 120 morts, des de l’any 2001, continuen sense resoldre’s i els casos més flagrants de corrupció que s’arriben a investigar s’eternitzen als jutjats sense dictar sentències.
El malversament, els suborns i la corrupció està generalitzada en àmbits com l’administració local, l’ensenyament i la sanitat, segons un informe comunitari, i arriben a tocar també directament a ministres i alts càrrecs del govern.
“Canviar els mobles de lloc” com titulava ahir un diari de Sofia no suposa cap renovació i la debilitat del govern tripartit de Bulgària no es refarà amb l’anunciada entrada de cinc ministres nous. Encara que un d’ells, sense cartera, es dediqui exclusivament a controlar l’ús que es fa de les subvencions comunitàries. La remodelació governamental només ha convençut al primer ministre.
La Unió Europea ha promès més de 11 mil milions d’euros fins l’any 2013, pel més pobre dels socis comunitaris. Però l’ús arbitrari d’algunes d’aquestes ajudes ja ha provocat que es congeli el pagament de subvencions atorgades abans de l’adhesió. Brussel·les estudia ara, a més, noves sancions que es podrien anunciar el mes de juny. Entre elles, no reconèixer en territori comunitari les decisions judicials que es prenguin a Bulgària. En una Unió Europea que ha anat intensificant els últims anys la cooperació judicial i policial amb l’intercanvi entre socis d’informació reservada, cada cop es veu amb més preocupació les filtracions constants entre funcionaris búlgars i organitzacions mafioses que controlen el país, també a través de negocis legals com ara empreses constructores, centres comercials o clubs de futbol.

Xipre, el conflicte oblidat

Les esperances de pau han tornat a Xipre. El nou president greco-xipriota, Demetris Christofias, ha trigat només un mes a complir la seva promesa electoral més important: donar la mà al cap de la república turca de Xipre i començar a parlar de reconciliació.
Després de quatre anys de paràlisi diplomàtica, des del rebuig greco-xipriota al pla de l’ONU, l’entrada d’aquesta part de l’illa a la Unió Europea, i l’enverinament de les negociacions comunitàries amb Turquia, la reunificació de Xipre torna a formar part de l’agenda política. I tot procés de pau ha de començar per un gest simbòlic: l’enderroc del mur de la vergonya que encara separa l’última capital europea dividida. De moment, l’obertura d’un nou pas pel centre comercial de Nicòsia, ara trencat per una terra de ningú de cases en runes, botigues buides, barricades de sacs de sorra i controls militars a banda i banda.
Aquesta setmana equips tècnics dels governs grec i turc de l’illa han començat a treballar per una futura trobada de pau. Fins avui només hi ha un únic projecte conjunt on grecs i turcs intenten superar les ferides d’aquesta violència intercomunal de fa gairebé mig segle: l’exhumació de fosses comunes per buscar i identificar els gairebé 1.500 greco-xipriotes i els 500 turco-xipriotes desapareguts en aquest conflicte.
Per primera vegada des de la partició de l’illa, les dues comunitats tenen a l’hora líders disposats a negociar la reunificació. Ha estat el primer cop de mall contra aquest mur polític que el 1974 va separar les dues comunitats, però per enderrocar-lo completament caldrà superar problemes de divisió del territori i de repartiment de poder, caldrà solucionar el retorn dels refugiats i acabar amb la presència dels 30 mil soldats que Turquia té desplegats a l’illa. El termini que s’han fixat acaba a final del 2008.

Le plat pays (de Jacques Brel i meu)

He tornat a Brussel·les després d'uns quants mesos. Res ha canviat. Les amistats tan intenses com sempre, les converses malaltisses de perodistes (i a sobre comunitaris) que arreglen el món a cada sobretaula, l'encant gris de la ciutat, la rue Dansaert, la Grand Place... He anat a la descoberta de cafès i nous locals per una petita guia que he d'escriure sobre aquesta ciutat que guarda cinc anys de la meva vida.
Ara ja no hi ha tantes banderes als balcons reclamant la unitat del país com al novembre. Bèlgica té un nou govern sense gaire esperances de continuitat, però el país, d'alguna manera, s'ha trencat. El discurs ha anat massa lluny com per fer-se enrera. A la Brussel·les turística tot continua igual.

L'energia com a arma política

En només unes hores, el nou president electe de Rússia, Dimitri Medvedev, va deixar clar que l’estratègia de la força que ha marcat els 8 anys de Putin al Kremlin continua vigent. Dura repressió policial a Moscou contra les manifestacions que qüestionaven els resultats electorals i una nova amenaça de guerra del gas amb Ucraïna, que posa en alerta el subministrament energètic de la Unió Europea. Encara en el seu paper de president del gegant rus, Gazprom, Medvedev ha tornat a fer del gas l’instrument perfecte per mostrar una musculatura política alimentada bàsicament de recursos energètics.
Rússia subministra el 25% del petroli i un terç del gas que consumeix la Unió Europea.
Bona part de l’electorat rus sembla creure encara en el mite que Putin els ha tornat el poder perdut. Certament, NO a l’exterior. Quan l’antic cap de la KGB va arribar al poder, Geòrgia, Ucraïna, Azerbaidjan i Moldàvia tenien governs amics. Ara, totes aquestes repúbliques somnien amb entrar a l’OTAN quan abans millor, enfrontades amb una diplomàcia russa instal·lada en la confrontació.
Fa dos anys, Moscou ja va tancar l’aixeta del gas a Ucraïna, en el que es va interpretar com una clara represàlia a la revolució taronja que va entregar el govern de Kiev a una coalició pro-occidental. Els antics herois taronges, que avui tornen a ocupar el poder, fa temps que van perdre la màgia de la revolució en mig de lluites internes, que encara els debiliten més enfront de Moscou i en el seu paper de socis fiables de la Unió Europea. Fa només un mes, i després de les amenaces russes de prendre “les mesures apropiades”, el parlament ucraïnès va aprovar un pla d’acció pel seu acostament a l’Aliança Atlàntica.
Avui Gazprom assegura que si retalla el subministrament de gas a Ucraïna és únicament per pressionar pel cobrament de rebuts impagats. En qualsevol cas, el moment i el mètode escollit és tota una declaració de principis, una clara senyal de continuïtat.