Europa als mitjans locals

Aprofito per passar-vos el link a una nova iniciativa per explicar la Unió Europea. Es tracta d'un programa produit per Vilafranca Televisió que s'emet també a través de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya.

Aquest 2009 inevitablement parlarem molt de la Unió Europea -també aquells que hi creuen poc- perquè el juny hi haurà eleccions al Parlament Europeu. L'Eurocambra cada cop té més poder així que potser ha arribat l'hora que, començant pels partits polítics i seguint pels mitjans de comunicació, aquests comicis es plantegin de manera seriosa. Uns escollint les millors persones que enviaran a Brussel·les, sense deixar-se portar per equilibris interns ni recol·locacions d'urgència de líders ara caiguts en desgràcia. Els altres explicant sense demagògies ni discursos fàcils què fa el Parlament Europeu i quins són els veritables temes de la campanya europea -no de la política nacional o estatal-.

Bon any a tots!

Recuperar la confiança *

La crisi econòmica i financera provoca nous perdedors cada dia. L’últim que ha quedat pel camí és la confiança dels industrials i dels consumidors de la zona euro que ha caigut fins a mínims històrics que no es vivien des del 1993. També els líders comunitaris semblen haver perdut la unitat de les primeres setmanes de la crisi en favor d’un seguit de plans de rescat nacionals dispars i descoordinats. La mateixa cancellera alemanya, Angela Merkel, es queixava fa uns dies que no ens podem permetre entrar en una cursa per veure “qui aprova el pla més car”. Merkel busca solucions que no costin diners mentre la seva prudència exaspera alguns dels seus companys. “França treballa i Alemanya reflexiona”, resumia Nicolas Sarkozy. Des de Brussel·les, la Comissió Europea ha optat per posar ordre en mig d’aquest reguitzell de mesures i estratègies que els governs comunitaris van aprovant unilateralment.

El Pla de Brussel·les. El nou pla de reactivació de l’economia dels 27, proposat per la Comissió, suposaria una injecció addicional de 200.000 milions d’euros, mesures fiscals i plans sectorials concrets, que encara han d’aconseguir l’aval dels caps d’estats i de govern de la Unió que es reuniran aquesta setmana a Brussel·les. Amb un pressupost comunitari compromès ja fins el 2013 i amb les finances estatals caminant indefectiblement cap a l’endeutament, serà difícil trobar liquiditat extra per aquest pla. Barroso aposta per la rebaixa d’impostos i de les cotitzacions socials per intentar reanimar el consum i salvar el màxim de llocs de treball. La crisi financera ens ha portat una profunda crisi econòmica i ara es tracta d’evitar de caure també en una perillosa crisi social.
La Unió Europea no es pot permetre que els dubtes dels seus líders i les diferències sobre les mesures i la magnitud d’aquests plans de rescat freni una nova resposta coordinada. Un cop a casa seva, però, cadascú respon a les pròpies necessitats del seu teixit industrial i financer i, perquè no, de les enquestes d’opinió. El Premier britànic, Gordon Brown, acaba d’apostar per la rebaixa d’impostos i el retorn a les velles tesis laboristes de penalitzar les rendes més altes. Brown ha renunciat a la prudència que el va caracteritzar com a cap de l’Exchequer però es recupera en els sondejos que el valoren com a primer ministre.
La premsa alemanya, en canvi, està dividida i desconcertada a l’hora d’analitzar la cautela d’Angela Merkel. “No hem de confondre acció amb precipitació” deia la cancellera mentre es revelava com la més ràpida en criticar el pla de Durao Barroso Tant ella com el president francès, Nicolas Sarkozy, no volen ni sentir parlar de rebaixar l’IVA per no perdre en aquests moments cap font de recursos per a l’estat. França i Alemanya, en canvi, tenen des de fa temps una batalla comuna oberta contra l’ortodòxia del Pacte d’Estabilitat. Però aquest rigor és precisament el que permetrà avui a alguns països de l’euro, com ara l’estat espanyol, comptar amb més marge per a l’endeutament públic.
Les mesures anticrisi del govern Zapatero elevaran el dèficit públic fins el 3% durant el 2008 i el 2009, malgrat les queixes i advertències públiques del Banc d’Espanya.

Unitat per salvar l’automoció. La potent indústria de l’automòbil europea, pel seu pes productiu, l’alta ocupació que suposa i la seva capacitat de pressió sobre els governs, és ara per ara l’únic sector industrial de la Unió Europea que ha aconseguit la unanimitat dels governs per dissenyar-li un pla de salvament propi. Merkel i Sarkozy asseguraven la setmana passada que el punt que comparteixen al 100% és “la seva determinació per ajudar la indústria de l’automòbil”. França i Espanya ja dissenyen plans concrets. El president francès ha aprofitat, a més, per criticar la duresa europea contra les ajudes d’Estat a la indústria. La Comissió adverteix, però, que no es pot entrar en un degoteig imparable d’ajudes a sectors determinats que acabin obrin fins i tot possibles guerres comercials. Uns i altres miren de reüll cap els Estats Units i les ajudes milionàries que preparen per a les grans empreses automobilístiques del país. De fet, el pla de Brussel·les preveu la injecció en sectors industrials molt concrets i preferentment per a l’automoció. Els fabricants europeus, però, no s’hi posen per poc. Demanen 40.000 milions d’euros per ajudar a la fabricació de cotxes menys contaminants. La Comissió n’ofereix 5.000.

*article publicat al mensual de l'AVUI, B-30.

Tot esperant Lisboa...

El Tractat de Lisboa ha superat un altre petit obstacle mentre mitja Europa anuncia ja la seva mort i l'altra mitja encara busca fulls de ruta que el ressucitin. Ara ha estat el més alt tribunal de la República Txeca qui ha dictaminat que el Tractat de Lisboa és compatible amb la Constitució del país. Petita victòria encara sense conseqüències. Cal que el Parlament txec hi digui la seva i que el president del país, Vaclav Klaus, una de les cares visibles de l'euroescepticisme més actiu, posi també la seva firma sobre un Tractat que ha vilipendiat i que es nega a defensar. No és l'únic. El president polonès també manté en suspens la seva ratificació fins que els irlandesos -els únics que oficialment han dit NO a Lisboa- es tornin a pronunciar. Però, qualsevol nova consulta popular en plena crisi econòmica i amb els problemes financers que arrossega el fins fa poc considerat "tigre celta" tornaria a ser un suicidi polític anunciat.

Acabo de tornar de Brussel·les i, una vegada més, tothom va fent especulacions interessades sobre com salvar el Tractat de Lisboa. Fonts del Consell de ministres de la UE m'asseguraven que Txèquia serà incapaç de resistir-se a la pressió dels grans estats, capaços d'arribar -si cal- al xantatge de retallar fons estructurals per aconseguir una firma allà on sigui necessari (el to de la conversa va ser exactament en aquests termes). Cal, primer, que els irlandesos presentin la setmana que ve, durant la cimera de caps d'estat i de govern de l'11 i 12 de desembre, la seva pròpia sortida a la crisi.

De moment, la Unió Europea s'haurà d'organitzar, una vegada més, amb unes institucions que li han quedat petites i amb una ambició política encara més encongida. I és amb aquestes limitacions que es convocaran les eleccions per renovar el Parlament Europeu el pròxim mes de juny. Així serà ben difícil d'engrescar uns electors cada cop més escèptics perquè vagin a votar per l'únic òrgan de poder dels 27 que s'escull per les urnes i que s'encarrega, precisament, del control democràtic sobre aquelles altres institucions -Comissió i Consell- on els governs fan i desfan segons la seva conveniència.

* foto: interior del Consell de ministres de la Unió Europea

Solidaritat en crisi

La crisi europea comença a passar factura també a la solidaritat. És l’últim capítol d’una guerra sorda que des de fa mesos mantenen alguns governs, la Comissió Europea i grans sectors industrials, que posen en qüestió compromisos ja firmats. En plena frenada econòmica, els gegants de l’automoció demanen ajuts econòmics a Brussel·les amb una mà i amb l’altre assenyalen les noves normes comunitàries per la reducció de gasos contaminants com les culpables del tancament d’empreses. Els governs d’Itàlia, Txèquia o Polònia, per exemple, relativitzen obertament la importància de lluitar contra el canvi climàtic. França, que tenia la cooperació al desenvolupament com una de les prioritats de la seva presidència europea, ha reconegut que l’any que ve haurà de retallar el seu pressupost nacional en aquest capítol.

Aquesta setmana són també els ajuts agrícoles de la Unió pel continent africà els que estan en perill. Brussel·les havia anunciat un Bilió d’euros del pressupost agrícola per comprar llavors i fertilitzants per a països en vies de desenvolupament, castigats per la continua escalada dels preus dels aliments. Els diners havien de sortir del pressupost sobrant de la PAC (Política Agrícola Comuna) que la Unió s’havia estalviat de pagar als seus pagesos, gràcies, precisament, a que amb l’augment de preus no havien necessitat compensacions comunitàries. Però els grans contribuents a les arques europees, amb Alemanya i Gran Bretanya al capdavant, prefereixen ara que els tornin els diners que sobren en lloc de fer donacions afegides.

La Comissió i el Parlament han començat a revisar el pressupost per l’any que ve del dret i del revés buscant alguna altra partida d’on poder treure aquest bilió. Les Nacions Unides alerten de les conseqüències a llarg termini que podria provocar una retallada de les inversions agrícoles en els països del sud. Però aquesta Europa espantada sembla oblidar que la solució a la crisi ha de ser global. I amb l’arribada de les vaques magres s’ha acabat també la voluntat política.

*col·laboració a L'APUNT Internacional de Catalunya Informació.

És el moment d'apostar per l'ètica

Quatre anys d’indiferència per la política europea i internacional no són la millor carta de presentació per intentar consolidar un lloc entre les economies grans i les emergents que han de “refundar” –ja veurem fins a on- el capitalisme actual. No és que l’estat espanyol no es mereixi lluitar per un lloc entre els que han de decidir. És legítim i desitjable encara que les formes i l’estratègia sonin més a intents desesperats de trucar a portes que no s’obren potser perquè fins ara mai s’havia mostrat cap interès per anar-hi de visita. A més, el model econòmic espanyol tampoc és cap referent, tot i la insistència sobre la fortalesa i la sanejada situació del sistema bancari –que el temps s’encarregarà de demostrar com és de sòlida-. Espanya conviu amb l’atur, la inflació, la desacceleració general, la parada en sec del sector estrella,l’immobiliari, i ara amb l’amenaça de l’automoció. El diagnòstic no és exclusiu per a l’economia espanyola. La crisi financera s’ha traduït ja en recessió per algunes de les grans potències mundials. Gegants de l’automòbil de França i Alemanya també demanen ajudes. BMW i Mercedes ja han anunciat aturades de la producció en algunes de les seves plantes alemanyes. Renault ha preferit començar per l’estranger i tancarà, per exemple, les fàbriques de Romania. Peugeot tampoc ho descarta. La crisi financera ha estat només el primer capítol.

Europa treu pit. Com a mínim aquest cop la Unió Europea ha demostrat certa capacitat de reacció. Sempre s’ha dit que “Europa és un gegant econòmic i un nan polític” però quan es tracta de salvar l’economia, els polítics fan el que calgui. Els 27 països de la UE han estat capaços d’aprovar el pla de rescat d’emergència cuinat a la zona euro per aturar la crisi financera. No hi ha hagut, però, la mateixa voluntat per part dels caps d’estat i de govern de la Unió d’intervenir en el rescat de l’economia real com demanaven alguns països. Austria o França, per exemple, voldrien aprovar també un paquet de mesures especials per lluitar contra la recessió i l’atur. Però els esforços de coordinació per salvar el sistema financer europeu no tindran, de moment, continuïtat en nous plans de rellançament que podrien disparar el deute públic, com s’encarreguen de recordar Alemanya, els Països Baixos o Espanya.

El Pla de Rescat de la banca. Les injeccions de milers de milions d’euros per aquells que han estat jugant amb els estalvis dels ciutadans, per aquells que han demostrat que el sistema no s’autoregula, és una aposta, potser necessària, però perillosa. Una desena de bancs europeus ja s’han acollit al pla però encara no hem rebut totes les garanties suficients de quin ús exacte es farà d’aquests diners. Poc dies després que les autoritats dels Estats Units es gastessin 85.000 milions de dòlars per evitar la fallida de l’asseguradora nord-americana AIG, executius d’aquesta companyia es van pagar una setmana de descans en un Spa Resort de luxe al sud de Califòrnia que els va sortir pel mòdic preu de 442.000 dòlars. No és un fet aïllat. A Europa també en saben d’això. El dia 10 d’octubre Fortis es va gastar 150.000 euros en un sopar de luxe a l’hotel més car de Montecarlo per a una cinquantena de socis d’aquesta societat asseguradora franco-belga que ha hagut de ser rescatada de la fallida amb diner públic. El que pels socialistes belgues va ser una “indecència i un insult als milers de petits estalviadors i inversors del país”, per a Fortis va ser només –i segons explicava en un comunicat- “un esdeveniment previst des de feia mesos, inscrit en la seva estratègia d’accions comercials habituals”. Sobren escàndols i falten responsables que assumeixin les conseqüències de fins on hem arribat. El rescat del sistema financer amb diner públic ha de comportar el control sobre l’ús que farà d’aquests ajuts. Calen garanties que els bancs repercutiran aquesta injecció de liquiditat en les hipoteques i els préstecs dels seus usuaris i especialment en la petita i mitjana empresa, que representa el 90% del teixit empresarial de Catalunya. Les PIMES hauran de passar aquest llarg hivern en plena retallada dràstica del crèdit i esquivant les conseqüències que es derivaran dels tancaments, les reduccions de la producció i la crisi en general de grans sectors manufacturers del país. No es pot obrir l’aixeta del diner públic per al sector financer sense garantir que es rescatarà també una prou asfixiada activitat empresarial.

*article publicat al mensual de l'AVUI, B-30, el 7 de novembre de 2008.

Rússia-Estats Units

Rússia ha agafat el gust a marcar el seu territori. El president Dimitri Medvedev només ha trigat unes hores a desafiar el nou president electe dels Estats Units. En el seu primer discurs sobre l'estat de la nació, Medvedev va anunciar el futur desplegament de míssils russos a l'enclau de Kaliningrad. L'armament de Moscou s'implantaria en ple territori de la Unió Europea, en la frontera entre Polònia i Lituània.

Rússia castiga així a una Unió Europea que s'estén cap a les seves fronteres, a una Aliança Atlàntica que va aprofitar el conflicte rus amb Geòrgia per enviar vaixells de guerra al Mar Negre i a uns Estats Units que pretenen desplegar un nou escut antimíssils en territori de Polònia i Txèquia.

Ni Europa ni els Estats Units es poden permetre jugar a curses d'armament amb Moscou. L'any que ve expira el Tractat START-I, que garanteix mecanismes de verificació de la reducció armamentística. El 2010 toca revisar el Tractat de No Proliferació Nuclear. Corea del Nord i l'Iran segueixen entorpint verificacions i mediacions de la comunitat internacional.

Rússia és avui un animal ferit, que aposta pel desafiament exterior i l'autoritarisme intern. En aquest nou món multipolar, que s'ha configurat a esquena dels Estats Units, la vella superpotència no vol renunciar al seu rol d'enemic a témer. Enterrada la política de "guerres preventives", Barak Obama haurà de dissenyar també un nou paper pel seu país.

* comentari per a L'APUNT de Catalunya Informació

Webs d'interès

En Juan Pablo, un periodista interessat en la informació internacional, ha deixat un comentari al blog demanant més informació sobre periodisme i política internacional i europea.

Us passo algunes de les adreces que més m'agrada consultar. Potser ja en coneixeu alguna...

Ja em direu a veure què us sembla.

Gràcies!


Un dels webs que més segueixo és el del Institute for War and Peace Reporting.
http://www.iwpr.net

També podeu trobar articles sobre periodisme, informació internacional, cursos o beques de treball al International Center for Journalist.
https://www.ijnet.org/es

Sobre Europa, us passo l'adreça d'un dels Think Tank més prestigiosos, el Centre for European Reform. Són britànics i laboristes així que ja us podeu imaginar la línia editorial, però fan una feina excel·lent.
http://www.cer.org.uk

i una altra de molt pràctica, EU for Journalist, pensada pels periodistes que aterren per primera vegada a Brussel·les o en la informació comunitària.
http://www.eu4journalists.eu