A la Unió Europea li falta transparència, il•lusió i fins i tot drama. Li falten líders carismàtics, grans projectes de futur i capacitat d’autocrítica. Aquesta és una Unió que els Estats es cuinen a mida, on el mercat interior continua sent la prioritat sempre i quan no ataqui els nostres “campions nacionals”, on el consens mata el debat polític i tots els grans càrrecs s’escullen a dit, encara que sigui el dit de governs elegits democràticament a les urnes, però a dit. Ara bé, res de tot això es canvia girant-nos d’esquena. L’abstenció empobrirà encara més la legitimitat democràtica d’aquesta Unió Europea que ha aconseguit donar-nos unes dècades de prosperitat com no n’havíem tingut mai. L’eurobaròmetre diu que més de la meitat dels europeus està convençut que pertànyer a la UE és beneficiós pel seu país però a un de cada dos ciutadans no li agrada la direcció que ha pres aquesta Unió. I quina direcció han pres els ciutadans? La de l’apatia?
El ciutadà creu en Europa però recela de les seves institucions. No acaba d’entendre ni de saber qui són els seus representants a Europa, qui parla per ells a Brussel•les. El desconeixement i la desafecció política en general es tradueixen en euroescepticisme i abstenció. L’Eurocambra es convertirà aquesta legislatura en el Parlament Europeu amb més poder de la història amb la paradoxa que probablement haurà estat escollit amb la participació electoral més baixa. El Parlament és avui l’única arena de debat polític obert a Europa. Una cambra amb dues ànimes, la ideològica i la que defensa els interessos nacionals o regionals.
Amb els seus 82 anys i molta història a l’esquena, Jose Vidal-Beneyto, director de l’escola d’alts estudis Miguel Servet de París, apel•lava, fa uns dies a Barcelona, a la mobilització, a treballar en xarxa per canviar allò que no ens agrada. Vidal-Beneyto defensava el seu dret a les “petites revolucions”. Votar aquest diumenge hauria de ser una d’aquestes petites revolucions.
El ciutadà creu en Europa però recela de les seves institucions. No acaba d’entendre ni de saber qui són els seus representants a Europa, qui parla per ells a Brussel•les. El desconeixement i la desafecció política en general es tradueixen en euroescepticisme i abstenció. L’Eurocambra es convertirà aquesta legislatura en el Parlament Europeu amb més poder de la història amb la paradoxa que probablement haurà estat escollit amb la participació electoral més baixa. El Parlament és avui l’única arena de debat polític obert a Europa. Una cambra amb dues ànimes, la ideològica i la que defensa els interessos nacionals o regionals.
Amb els seus 82 anys i molta història a l’esquena, Jose Vidal-Beneyto, director de l’escola d’alts estudis Miguel Servet de París, apel•lava, fa uns dies a Barcelona, a la mobilització, a treballar en xarxa per canviar allò que no ens agrada. Vidal-Beneyto defensava el seu dret a les “petites revolucions”. Votar aquest diumenge hauria de ser una d’aquestes petites revolucions.
