Collateral murder

5th April 2010 10:44 EST WikiLeaks has released a classified US military video depicting the indiscriminate slaying of over a dozen people in the Iraqi suburb of New Baghdad -- including two Reuters news staff.

Reuters has been trying to obtain the video through the Freedom of Information Act, without success since the time of the attack. The video, shot from an Apache helicopter gun-site, clearly shows the unprovoked slaying of a wounded Reuters employee and his rescuers. Two young children involved in the rescue were also seriously wounded.



According to The Guardian
"...The newly released video of the Baghdad attacks was recorded on one of two Apache helicopters hunting for insurgents on 12 July 2007. Among the dead were a 22-year-old Reuters photographer, Namir Noor-Eldeen, and his driver, Saeed Chmagh, 40. The Pentagon blocked an attempt by Reuters to obtain the video through a freedom of information request. Wikileaks director Julian Assange said his organisation had to break through encryption by the military to view it.

In the recording, the helicopter crews can be heard discussing the scene on the street below. One American claims to have spotted six people with AK-47s and one with a rocket-propelled grenade. It is unclear if some of the men are armed but Noor-Eldeen can be seen with a camera. Chmagh is talking on his mobile phone.
One of the helicopter crew is then heard saying that one of the group is shooting. But the video shows there is no shooting or even pointing of weapons. The men are standing around, apparently unperturbed.
The lead helicopter, using the moniker Crazyhorse, opens fire. "Hahaha. I hit 'em," shouts one of the American crew. Another responds a little later: "Oh yeah, look at those dead bastards."
One of the men on the ground, believed to be Chmagh, is seen wounded and trying to crawl to safety. One of the helicopter crew is heard wishing for the man to reach for a gun, even though there is none visible nearby, so he has the pretext for opening fire: "All you gotta do is pick up a weapon." A van draws up next to the wounded man and Iraqis climb out. They are unarmed and start to carry the victim to the vehicle in what would appear to be an attempt to get him to hospital. One of the helicopters opens fire with armour-piercing shells. "Look at that. Right through the windshield," says one of the crew. Another responds with a laugh.
Sitting behind the windscreen were two children who were wounded.
After ground forces arrive and the children are discovered, the American air crew blame the Iraqis. "Well it's their fault for bringing kids in to a battle," says one. "That's right," says another.
Initially the US military said that all the dead were insurgents. Then it claimed the helicopters reacted to an active firefight. Assange said that the video demonstrated that neither claim was true..."

ESPECULACIONS

Fa pocs dies, en una sessió sobre la nova estratègia econòmica d’Europa pels pròxims anys, em vaig haver d’empassar el discurs d’un d’aquests taurons financers encorbatat i engominat que partia de la base que no hi ha res dolent en l’especulació. Tots especulem en les nostres vides, deia. Els especuladors únicament aprofiten oportunitats. Com si es tractés d’un tràgic determinisme, resulta que hi ha algú –el mercat- amb tot el dret de decidir quin és el teu nivell de credibilitat. L’endeutament dels Estats Units és en proporció tant alt com el de Grècia. El nivell de risc de l’estat espanyol és tan alt com el de Gran Bretanya. Però algú ha decidit que Washington i Londres són més creíbles. I quina credibilitat tenen les agències que avaluen als estats, aquelles que van falsejar la realitat de moltes entitats bancàries i les seves pràctiques fins que la crisi els va explotar a les mans? Això no és important. El que compta és que el model, els valors i l’ambició prèvies al crack de Lehman Brothers semblen intactes. El gurú de la gomina il•lustrava la seva anàlisi dels mals resultats econòmics dels països de l’Europa mediterrània amb un gràfic titulat “when PIGS fly” (quan els porcs volen). Els PIGS són, per les inicials dels noms en anglès, Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya, els estats que durant molts anys es van beneficiar dels fons de cohesió europeus.
D’entrada em vaig indignar. Des d’aleshores, però, no paro de sentir la paraula especulació arreu. Especulem amb el significat de les imatges. Especulem sobre les intencions polítiques del govern. Aprofitem les oportunitats que ens brinda una enquesta d’intenció de vot que, sense ànims de falsejar la realitat –suposo-, interroga als ciutadans en ple caos per les nevades. Dubtem constantment de la credibilitat dels qui ens representen. Per no parlar dels anys que hem especulat, cadascú al seu nivell, amb el mercat immobiliari. Em nego a creure, però, que els porcs acabaran volant i que uns mercats regenerats i desregulats tornaran a dictar el nostre futur més immediat.

* article publicat al Diari de Sant Cugat

La llarga crisi

La crisi econòmica té segrestada des de fa mesos la Unió Europea. Com ens en sortirem? Quina solidaritat estan disposats a oferir aquells països que ja comencen a aixecar cap amb els qui encara tenen uns anys foscos per davant? Quan podrem començar a passar pàgina? Hi ha crisi per anys.

He passat uns dies a Brussel·les ecoltant experts de la Comissió Europea, de les ONG, de les Cambres de Comerç i dels mercats financers i les perspectives no són bones. Segons la Comissió, el procés de recuperació encara és molt fràgil, ple de riscos i amb un atur que seguirà en augment. Els ajuts públics han amortiguat una crisi que encara ha de colpejar amb força el sector privat. Els funcionaris de Brussel·les calculen un parell d'anys díficils més per endavant.

Altres anàlisis són encara a més llarg termini, com la de l’antic ministre de finances polonès, Grzegorz Kolodko, que veu una llarga crisi de més de 10 anys que passaria per 5 fases diferents. La primera ha estat la crisi financera, de la qual s’intenta passar pàgina sense aclarir qui han estat els responsables. Després s’ha estès la crisi econòmica i ara també la crisi social, amb l’atur desbocat, la rebaixa de salaris, treballadors obligats a canviar de sector i la caiguda dels preus dels habitatges. Aquesta fase, segons Kolodko, encara pot durar 2 o 3 anys més. Després vindrà la crisi de la política perquè la gent necessàriament exigirà responsabilitats a la classe dirigent que no ha evitat el daltabaix. Finalment, una crisi de valors i de cultura ens ha de fer qüestionar el model de cobdícia que ens han portat fins aquí per replantejar-nos una altra manera de viure i de créixer econòmicament. Si això fos cert, seria un llarg i dolorós procés però, com a mínim, implicaria que hem après alguna cosa pel camí.

Aquesta setmana hi haurà cimera de caps d'Estat i de govern a Brussel·les i, sobre la taula, els líders dels 27 tindran la nova estratègia econòmica de la Unió per a la pròxima dècada anomenada Europa 2020. Per saber quines novetats i debilitats amaga la successora de la fracassada Agenda de Lisboa, podeu escoltar aquí la meva col·laboració al programa de Catalunya Ràdio, SOLIDARIS.

8 de març i Beijing+15

Ja fa 15 anys d’aquella cimera de la dona que Nacions Unides va celebrar a Pekin. Una trobada que es considera un punt d’inflexió important en la consciència social i política sobre els drets de les dones però, tot i aquest reconeixement, les qüestions de gènere continuen sent una assignatura pendent a gairebé tot el planeta. Aquests dies, a la seu de l’ONU a Nova York, se celebra la trobada Beijing + 15 per commemorar la signatura d’aquella “Plataforma per l’Acció” però també per revisar de manera objectiva què s’ha aconseguit fins ara perquè la fotografia és plena de taques fosques. En aquests 15 anys la pobresa ha seguit creixent a tot el planeta i, com sabem, la pobresa és femenina. El 70% de les persones pobres són dones. El 80% dels refugiats i desplaçats de guerra són dones i infants. Les dones només reben un 10% de tots els ingressos mundials i només representen el 16% dels parlamentaris que hi ha arreu del món. De fet, hi ha països on encara no tenen dret a vot. En els països en vies de desenvolupament només el 43% de les nenes van a l’escola.

Cada cop que s'ha fet balanç d'aquella cimera (Beijing +5, +10 i ara +15) s’ha anat denunciant l’incompliment dels compromisos firmats i ha quedat ben clar que aprovar legislació no sempre vol dir aplicar-la. Però aquest Beijing +15 té encara un altre problema greu afegit que fa témer a molts que hi pugui haver un retrocés en la feina feta. Són els efectes de la crisi econòmica mundial. Segons la OIT, l’Organització Internacional del Treball, 22 milions de dones es veuran afectades directament per la crisi i el descens dels ajuts al desenvolupament podrà tenir conseqüències greus sobre la mortalitat infantil, que podria augmentar en els pròxims anys.

Avui que es parlarà tant de les dones és el moment de recordar la llarga llista de promeses pendents i que les lleis no canvien mentalitats d'un dia per l'altra.

Si voleu més dades podeu escoltar el meu espai al programa SOLIDARIS de Catalunya Ràdio

fotos: escola dels camps de refugiats afganesos a Peshawar, Pakistan.

James Bond i el Mossad

El ministre d'Afers Exteriors israelià, l'ultra Avigdor Lieberman, ha visitat Brussel·les aquesta setmana en ple escàndol per l'assassinat a Dubai d'un líder de Hamas, presumptament a mans del Mossad. L'incòmode Lieberman s'ha reunit amb els ministres d'Afers Exteriors de la Unió Europea i amb la cap de la diplomàcia dels 27, Catherine Ashton, però cap d'ells el va sortir a rebre a la porta del Consell. Formalment calia evitar fotografies conjuntes.

La història és digna d'una pel·lícula d'espionatge i el cinisme de tot plegat, escandalós. Primer, la reacció dels 27 que "desaproven" l'assassinat i "condemnen fermament" que els suposats membres dels serveis secrets israelians utilitzessin passasports europeus falsificats. A la tèbia declaració de la Unió Europea ni tan sols apareix el nom d'Israel per enlloc.

Segons Lieberman, a més, "no hi ha res que vinculi directament Israel amb aquest incident". El problema -deia a la seu del Parlament Europeu- és que la premsa hem vist massa pel·lícules de James Bond.

La Comissió Europea menysté el català també a Catalunya

Portem anys sentint a parlar de l'anomalia del català a Europa. De fet, ho és. És difícil d'explicar que 10 milions de parlants -la vuitena llengua més parlada de la Unió Europea- no poden tenir els mateixos drets que 400 mil maltesos, únicament perquè Catalunya no és un estat.
L'ACN a Brussel·les ha destapat ara que la Comissió Europea prescindirà, a partir del pròxim 31 de juliol, de l'únic traductor de català que hi ha a la representació de la Comissió a Barcelona, encarregat de la traducció de publicacions, articles, comunicats de premsa i el web. La plaça es traslladarà a l'oficina de Madrid. Una decisió incoherent d'una Comissió que dedica anys europeus al multilingüisme i assegura que el més important és acostar Europa als ciutadans.

Els PIGS

Els periodistes de Brussel•les no són els únics especialistes en treure sobrenoms dels polítics de torn o en caricaturitzar algunes de les picabaralles constants que es viuen en aquest gran mercat de Calaf que és la Unió Europea. També hi ha diplomàtics força bons en això. Alguns amb més elegància que d’altres.

Aquests dies es torna a parlar molt dels PIGS, un sobrenom per a referir-se, aquesta vegada, als països de l'Europa mediterrània: Portugal, Itàlia, Grècia i Spain (Espanya). Aquells mateixos estats que, a finals de la dècada dels 90, un representant destacat del Bundesbank alemany, contrari a l'entrada de l'Europa meridional a l'euro, anomeva "els col·lectors d'olives".

Va ser per aquella època que vaig sentir a parlar per primera vegada dels PIGS. Erem en plena negociació de l'anomenada Agenda 2000, el pressupost comunitari pels anys 2000 al 2006. A Brussel·les, la diplomàcia espanyola havia ressucitat un altre vell sobrenom, el de la temuda “banda de los 4”.

Aquests quatre, però, no tenien res a veure amb aquella banda del mateix nom que va liderar la revolució cultural xinesa. Es tractava dels quatre països contribuents nèts al pressupost comunitari, és a dir, que aportaven molts més diners a les arques comunitàries dels que rebien a canvi. Eren Alemanya, Holanda, Suècia i Àustria. Tots quatre van marcar una negociació molt dura, negant-se a augmentar la seva contribució financera, mentre el govern espanyol que presidia José Maria Aznar estirava per l’altra banda intentant esgarrapar el màxim del fons de cohesió i de les ajudes agrícoles.

Els espanyols ironitzaven sobre “la banda de los 4” mentre al nord d’Europa havia començat a circular entre polítics i periodistes un altre sobrenom per definir als països de la cohesió. Es tractava d’utilitzar la inicial del país. Portugal, Irlanda, Grècia i Spain (Espanya). Eren els PIGS, que en anglès vol dir porcs. Quan es juga amb els diners, la diplomàcia també sap deixar de banda la finesa.

Han calgut més de 10 anys i  una crisi financera global però la debilitat d'algunes d'aquestes economies del sud d'Europa ha quedat al descobert. Algú, des de la seva poltrona en algun banc central del nord d'Europa, deu haver deixat anar un "ja us ho deia jo". La resta, amb la premsa anglosaxona al capdavant, han tret del calaix els "PIGS". No oblidem que aquesta és una unió econòmica i política, no pas cultural i identitària. Molts prejudicis continuen intactes.