AL SERVEI DEL PRESIDENT

Hi ha polítics amb una agenda política que sembla començar i acabar per ells mateixos. Aquesta és la sensació que sempre tinc amb Jose Manuel Durao Barroso. La Comissió Europea prepara una reforma a fons de la seva política de comunicació. De fet, des del fracàs de la Constitució Europea, la comunicació es va convertir en una de les prioritats de l’executiu de Brussel•les, convençut que el daltabaix constitucional no tenia res a veure amb el contingut del text sinó amb que no s’havia explicat prou bé. Hi van abocar personal i diners. Ara la comunicació té un altre objectiu prioritari: l’enfortiment de la figura del president de la Comissió Europea. Fa molt de temps que sento a dir des de dins del Berlaymont, la seu de la CE, que cada cop s’acosten més a un règim presidencialista. Ara, ja s’ha posat sobre paper. Els nous plans preveuen que Durao Barroso es converteixi en l’única cara visible i preeminent d’un executiu cada cop més gran i despersonalitzat. Els defensors de la reforma diuen que la credibilitat de la Comissió només se salvarà “si els ciutadans la perceben com un autèntic govern europeu” i Barroso vol aprofitar que aquell que va ser designat president del Consell de la Unió Europea treballa pràcticament des de l’anonimat per consolidar-se com l’home fort del projecte europeu.

El portuguès tanca una setmana important amb el primer discurs sobre l’Estat de la Unió davant el Parlament Europeu al més pur estil dels Estats Units. Hemicicle ple. Deixem de banda que des de l’Eurocambra s’havien arribat a plantejar de multar els eurodiputats que no assistissin. Les bones paraules de la Comissió Europea han quedat, però, molt curtes davant les crítiques del Parlament contra la política francesa d’expulsió massiva de població d’ètnia gitana. El dit acusador de Brussel•les tampoc ha aturat el govern italià que acaba de reprendre el desmantellament de campaments pròxims a Roma i Milà.

El pla de comunicació que preparen per a Barroso hauria de començar pel més bàsic de tots els principis: el lideratge es guanya tenint en compte a la gent i la credibilitat, amb les accions. Amb un discurs de paraules vehements però sense propostes concretes ni actuacions o condemnes directes contra aquells que estan violant principis i valors europeus, Barroso no guanyarà el lideratge que anhela, si més no entre els ciutadans.

Georgia, August 2010: Conflict flows under frozen hostilities

Two years after its five-day’s war with Russia little has changed in Georgia. The postcards evoking Russian military threats sold in the small souvenir shops in Tbilisi’s old town are just one sign of the lingering presence of the 2008 conflict over the secessionist republics of Abkhazia and South Ossetia. There is a similar mark on the minds of the people: they are still living a post-war experience. ”Fear of Russia” rhetoric poisons every political discussion and it’s a card President Mikheil Saakashvili plays constantly, in both internal and external politics, even if the European Union insists that Georgia’s relationship with the EU will never be a matter of choosing between Brussels and Moscow. Tanks remain silent, but the Russo-Georgian propaganda war is still going on. (...)


published in http://www.cidob.org/

El puzle de l'Àsia Central

Aquesta setmana al matí de Catalunya Ràdio hem parlat dels interessos econòmics i militars que mouen les relacions entre Rússia, la Xina, els Estats Units, la Unió Europea i les repúbliques de l'Àsia Central.

Podeu escoltar aquí la conversa amb en Xavier Vilà.

La Haia avala la independència de Kósovo

Ja hi ha veredicte. El Tribunal Internacional de Justícia de La Haia considera que la decisió unilateral de Kósovo de separar-se de Sèrbia no viola el dret internacional general, ni la resolució 1244 del Consell de Seguretat de l'ONU (del 1999), ni el marc constitucional. És una victòria clara per Kósovo perquè, tot i que la sentència no és vinculant, el Tribunal ho ha expressat sense ambigüitats:

V. GENERAL CONCLUSION

122. The Court has concluded above that the adoption of the declaration of independence of 17 February 2008 did not violate general international law, Security Council resolution 1244 (1999) or the Constitutional Framework. Consequently the adoption of that declaration did not violate any applicable rule of international law.

Aquí teniu un recull ràpid de titulars de premsa d'aquesta tarda:

International Herald Tribune  U.N. Court Rules Kosovo Declaration Was Legal
B92 (Sèrbia)  Serbia looks to UN after ICJ ruling
Le Monde   La décision de la Cour de La Haye, une large victoire pour Pristina
El País   Kosovo, una independencia legal
The Guardian  The end of the battle for Kosovo
Avui   El catalanisme polític celebra que l'Haia avali la independència de Kosova

La legalitat d'una independència

Aquesta setmana es pot resoldre una nova batalla per Kósovo. Aquest cop ha estat una batalla diplomàtica i judicial. El Tribunal Internacional de La Haia dirà dijous si la declaració unilateral d’independència, proclamada el febrer de 2008, va ser o no legal. La sentència no és vinculant però molts la veuen com un precedent important per a altres processos secessionistes.

La de Kósovo encara és una independència supervisada per la Unió Europea i vigilada per les tropes de l’OTAN. El país arrossega greus problemes econòmics perquè la construcció d’un estat tan malmès necessita anys per endavant. La comunitat internacional ha fet arribar més de 4 mil milions d’euros a Kósovo des que va acabar la guerra del 1999¸ però aquesta continua sent la regió més pobre d’Europa.

Aquesta ha estat la conversa sobre Kósovo que hem tingut aquest matí amb el Xavier Vilà del Matí de Catalunya Ràdio.

Presidències rotatòries [irrellevants] invisibles **

Quan l'1 de gener de 2010, Espanya va estrenar presidència rotatòria de la Unió Europea no podia imaginar que s'acostava un semestre d'autèntica lluita contra els elements, alguns molt més previsibles que d'altres. El repte d'adaptar-se institucionalment al nou Tractat de Lisboa quedaria petit davant la magnitud de la crisi econòmica que amenaça a l'euro i a l'actual estat de benestar.

Aquesta ha estat la quarta presidència rotatòria d'Espanya des que, fa exactament 25 anys, va firmar el seu Tractat d'Adhesió a la Comunitat Econòmica Europea. Però aquest semestre quedarà associat en la memòria amb la més greu crisi de la moneda única des de la seva creació. El tortuós camí per a l'aprovació dels plans de rescat de Grècia i el debat sobre una major coordinació de la política econòmica europea han posat en evidència que el difícil acoblament polític, econòmic i institucional entre els 27 membres de l'UE va més enllà de la nova distribució de poders dissenyada pel Tractat de Lisboa.

La maquinària diplomàtica espanyola, amb l'experiència de les presidències anteriors de 1989, 1995 i 2002, ha facilitat la transició al Tractat de Lisboa, acceptant el paper secundari atorgat a les presidències rotatòries. Però una deslluïda agenda exterior, amb la cancel•lació de dues cimeres, amb els Estats Units i els països de la Mediterrània, amb les que la presidència espanyola aspirava a elevar el seu protagonisme internacional, van aigualir les esperances dipositades per José Luís Rodríguez Zapatero en aquest semestre europeu. La pròpia situació de l'economia espanyola va acabar determinant l'agenda política de la seva presidència i va debilitar la capacitat de lideratge del govern, que es va quedar sense un relat propi que li atorgués certa autoritat o capacitat d'iniciativa política en el debat europeu i mundial sobre com superar la crisi. Aquesta Espanya, debilitada també en la seva imatge exterior, va passar de l'ambició d'un programa ple de cimeres bilaterals a la decepció d'una agenda exterior minvada i la pressió dels seus socis per reformar a fons l'economia espanyola i retallar la despesa pública.

Inevitablement, els resultats d'aquest semestre seran jutjats per les expectatives exagerades que es van generar durant la seva preparació.

Però Espanya només ha estat la primera de patir el desagraït paper de les presidències rotatòries que el Tractat de Lisboa ha previst per les capitals que cada sis mesos assumiran la coordinació tècnica de la major part dels consell de ministres europeus. Les noves presidències semestrals, obligades a viatjar al "seient del darrera" del cotxe, com ho definia un diplomàtic belga, s'han quedat sense la visibilitat i lideratge polític de què abans van gaudir. Com a mínim, les pròximes presidències ja saben que no cal anunciar una agenda massa ambiciosa que no podran complir.

** He corregit el títol d'aquest post perquè, com comenta un lector d'aquest bloc, és injust parlar d'irrellevant si tenim en compte tota la feina de coordinació que s'ha fet des de la presidència rotatòria i té raó. Amb el Tractat de Lisboa, les presidències semestrals continuen aportant un treball tècnic molt important però s'han vist desprovistes de la rellevança i la visibilitat amb què comptaven abans. Un dèficit que s`hauria de corregir perquè els estats membres tenen dret a poder capitalitzar d'alguna manera tota la feina que fan en un semestre que, a més, acostuma a servir per acostar la UE a la ciutadania del país que ocupa la presidència de torn.

Cohn-Bendit denuncia la incoherència europea sobre Grècia

La intervenció al Parlament Europeu de Daniel Cohn-Bendit (Els Verds) sobre la situació a Grècia s'ha convertit en un dels vídeos més vistos al YouTube.