Parèntesi

Després d'aquest parell de mesos dedicada a "l'ampliació" familiar, torno a obrir el blog perquè amb unes eleccions europees en marxa hi ha molt a fer (o a dir).

Disculpeu tots aquells que durant tants dies us heu trobat amb el mateix últim post.

De moment, us recomano dos webs.

El primer és una iniciativa de la Fundació Catalunya-Europa inspirada en el You Choose'08 que You Tube i la CNN van posar en marxa per a les eleccions presidencials del 2008 als Etats Units. Entreu-hi si voleu adreçar preguntes en vídeo o text als candidats de totes les forces polítiques catalanes al Parlament Europeu.

http://www.feseuropa.cat/

L'altre web és obra de Miquel Català, el jove que ja va posar el Parlament Europeu contra les cordes fins aconseguir una versió oficial del web de l'Eurocambra en català. Ara ha presentat, amb el suport dels eurodiputats Maria Badia i Raül Romeva i del candidat, Ramon Tremosa, un nou portal per demanar l'oficialitat del català a la Unió Europea. Les adhesions que es recullin a través de la xarxa es volen fer arribar al govern espanyol coincidint amb la seva presidència de torn de la UE, el primer semestre del 2010.

http://www.oficialitat.cat/

L'efímera estrella de Veltroni

Itàlia s’ha quedat sense oposició tot i que, darrerament, l’oposició al primer ministre Silvio Berlusconi s’exercia més al carrer que al Parlament.
Walter Veltroni ha llançat la tovallola i ha assumit les culpes d’unes derrotes electorals continuades, que deixen orfe el Partit Democràtic a només quatre mesos de les eleccions europees i davant un Silvio Berlusconi a qui la crisi econòmica no sembla passar factura.
Veltroni ha estat víctima de la seva voluntat de consens. El seu projecte de centre-esquerra no ha aconseguit forjar una identitat pròpia constantment malmesa per una lluita interna de personalitats. Tampoc ha sabut erigir-se com el flagell d’un govern que fomenta actituds racistes, que desafia les decisions judicials, com en el cas de la mort d’Eluana Englaro, que continua modificant les lleis en favor de la immunitat del primer ministre, mentre els italians tenen cada cop més problemes per arribar a final de mes. Veltroni reconeixia que Berlusconi li ha guanyat la batalla de l’hegemonia en una societat on ha aconseguit revolucionar, amb els seus mitjans, el sistema de valors. L’antic alcalde de Roma, que fa només uns anys brillava com una de les poques personalitats carismàtiques de la política italiana, ha caigut, primer de tot, víctima dels cops baixos del seu propi partit. Amb l’oposició a la deriva, il Cavaliere sembla avui més fort que mai.

*Per escoltar el comentari L'APUNT Internacional emès el 19/02 a Catalunya Informació, cliqueu aquí.

Europa contra l'ensaïmada

S’acosten eleccions al Parlament Europeu (el pròxim 7 de juny) i altre cop s’obriran tota mena de debats sobre què fa la Unió Europea i quin paper hi té Catalunya.

Aquests dies s’alerta del perill que corre la Patum de Berga per culpa de la directiva europea sobre la venda i ús del material piroctècnic. Abans, ja s’havia acusat Brussel·les d’amenaçar el futur del tortell de Reis i dels ous Kinder perquè amagaven una figureta que algú es podia empassar sense voler. També la mal aplicada norma que impedia pujar substàncies líquides a la cabina dels avions era un atemptat contra les ensaïmades de cabell d’àngel que els turistes s’enduien de Ses IIles. Al final, només van ser bons exemples de la cínica màxima periodística: “No deixis que la realitat t’espatlli un bon titular”.
Si Brussel·les és tan poc atractiva pels mitjans de comunicació és perquè treballa sempre amb processos legislatius llarguíssims on hi intervenen moltes institucions diferents amb l’objectiu que, al final, tothom hi pugui dir la seva. Aquesta polèmica directiva que ara s’hauria d’adaptar a la legislació de l’estat espanyol fa més de dos anys que és damunt la taula. Primer la va redactar la Comissió Europea, després la van discutir els ministres dels 27 països membres per alertar si amenaçava o no alguna tradició o festa popular pròpia. La Generalitat té una delegació oficial a Brussel·les, precisament, per controlar que això no passi i fer sonar les alarmes si alguna llei en discussió pot ser perjudicial per a Catalunya. Finalment, els eurodiputats catalans també poden esmenar el que calgui quan la proposta de llei arriba al Parlament. Així ho van fer ja en el cas de la pirotècnia l’any 2006.

Els organitzadors de la Patum fan bé de defensar la continuitat de una tradició com aquesta i exigir a les administracions polítiques la responsabilitat que els pertoca, però hem de fugir de les demagògies i de la desinformació.

*article publicat al Diari de Sant Cugat

crisi social

La mobilització social contra la crisi ja s'ha fet forta als carrers d'Europa. Manifestacions a Lituània, Letònia, Grècia o Bulgària; vaga general a França i ara les protestes que s'estenen per Gran Bretanya exigint que els llocs de treball siguin només per als britànics. La frase populista que el primer ministre Gordon Brown va pronunciar el 2007 "British jobs for British people" se li ha acabat girant en contra i tenyint de xenofòbia les protestes d'un país oficialment en recessió.

Dues sentències del Tribunal de Justícia de Luxemburg donat la raó a empreses que operaven a Escandinàvia amb treballadors bàltics que cobraven salaris més baixos han acabat d'escalfar els ànims.

Europa endureix les sancions contra els empresaris que contractin treballadors en situació irregular i Itàlia preveu noves penes pels sense papers. Amb aquest escenari, molts dels que van marxar a treballar a l'oest es plantegen avui tornar a casa. Un estudi de l'Institut Britànic de Recerca en Polítiques Públiques assegura que del milió d'immigrants provinents de 8 països del centre i l'est del continent que havien arribat a l'illa entre el 2004 i el 2007, més de mig milió ja han abandonat el país.

La crisi, però, també sacseja els membres més joves de la Unió, que veuen com s'ensorren els progressos aconseguits en aquests anys de crèdit fàcil, alta inversió estrangera i un generós finançament europeu. Entre els governs comunitaris es multipliquen les demandes a favor d'un pla d'ajut al sector financer de l'est per evitar que la seva caiguda arrossegui encara més la precària economia de la zona euro. La frustració s'ha estès entre els treballadors europeus mentre els governs s'apunten als temors expressats pels gurus econòmics de Davos contra una onada de proteccionisme global i la por a una revolta social.

*Per escoltar el comentari de l'APUNT INTERNACIONAL a Catalunya Informació, cliqueu aquí

*Imatge: portada del setmanari The Economist d'aquesta setmana. Il·lustració de Jon Berkeley

Sota vigilància

Sant Cugat instal·larà càmeres de videovigilància al carrer. Les primeres controlaran el trànsit a les entrades i sortides de la ciutat per millorar-ne els fluxos circulatoris. Les segones, més polèmiques i amb un procés d’autorització més llarg, haurien de vigilar la seguretat ciutadana al casc antic. S’obre el debat sobre el dret a la intimitat i a la pròpia imatge.
Si no ho tinc mal entès, el fenomen de la videovigilància es va estendre a l’estat espanyol sota el govern Aznar per dotar-se d’una eina de control contra la kale borroka que vivia una de les seves èpoques més dures a Euskadi. Les lleis, però, especifiquen que hi ha d’haver un risc raonable per a la seguretat que justifiqui la instal·lació d’aquestes càmeres i jo no percebo aquest risc a Sant Cugat del Vallès.
El Regne Unit, per exemple, té una gran experiència recent en el terreny de les restriccions de les llibertats individuals. Amb més de 4 milions de càmeres de vigilància arreu del país, un passeig pel centre de qualsevol ciutat et fa sentir que has passat de ciutadà a sospitós. Vivim en un món cada cop més obsessionat per la seguretat, aclaparat per les conseqüències tràgiques dels imprevistos, fins i tot si són en forma de fenòmens naturals. Exigim una seguretat total impossible de garantir i, alhora, ens deixem portar innocentment per aquesta mena de comunitat global que representen les xarxes socials a Internet. Fotos personals al flickr, xafarderies al facebook ... Amb cert exhibicionisme, pengem a la xarxa bocins de la nostra vida que, ben recopilats per grans empreses de marketing o de gestió de dades, podrien arribar a dibuixar la nostra personalitat fins a l’últim detall. En aquest món orwelià, la informació –la que ens robarà una càmera de vigilància al carrer o la que circularà sense límits per la xarxa- i sobretot la seva gestió i l’ús que se’n farà són una amenaça real a la nostra intimitat.

* article publicat al Diari de Sant Cugat el 30 de gener de 2009.

Altre cop Blair

Tony Blair s'ha confirmat com un d'aquells polítics especialistes en renèixer de les seves cendres. Aquests dies la premsa britànica torna a vendre el seu antic primer ministre com un dels candidats amb més suport per convertir-se en el futur president de la Unió Europea. Si és que els 27, algun dia, aconsegueixen tirar endavant el Tractat de Lisboa i escollir un president comú per a un mandat de dos anys i mig.

L'argument al seu favor -diuen- és que la hiperactiva presidència de torn de Nicolas Sarkozy, en mig de turbulències financeres i desafiaments geopolítics de Rússia, ha demostrat que un líder fort, amb el pes d'un gran país al darrera, afavoreix la presència i el reconeixement internacional de la Unió Europea.

Però l'antic premier britànic arrossega també detractors, entre els qui no voldrien un president més amic de Washington que de Brussel·les, ni que recordi la ja superada era Bush-Blair a l'Iraq. Tampoc va agradar que intentés compaginar la seva tasca d'enviat especial del Quartet pel Pròxim Orient amb la de conseller d'adinerades entitats financeres internacionals. Ara es qüestiona també la seva capacitat de lideratge.

La Unió Europea no ha fet més que llençar missatges contradictoris durant l'ofensiva israeliana contra Gaza, amb més de cinc missions oficials diferents trucant a les portes d'Israel, algunes de les quals fins i tot coincidient en dates. La presidència txeca donava un suport inicial al govern hebreu mentre França parlava d'un ús desproporcionat de la força. I en mig de tot això, Tony Blair jugant un paper tebi i gairebé secundari a la regió, sense donar cap mostra de la força i el carisma que hauria d'assegurar la presència de la Unió Europea en aquest nou mapa del món.

Es tracta de triar la persona més competent pel futur càrrec de president dels 27, no només aquella que representi el país més gran.

* Per escoltar el comentari de l'Apunt Internacional de Catalunya Informació cliqueu aquí.

Bolonya sí, però no així

A la facultat de Comunicació de l’Autònoma encara queden alguns matalassos per terra d’alguna aula i poques pancartes contra el Pla Bolonya. Jo també em vaig manifestar quan em tocava, vaig dormir alguna nit a la facultat i recordo haver ocupat durant una hora alguna seu del govern a Barcelona a principis dels 90. Deuen ser els anys –estic disposada a admetre-ho- però, avui, crec que aquest moviment taxatiu del “No a Bolonya” ha deixat escapar una gran oportunitat per exigir millores reals a un pla que acabarà canviant inevitablement les nostres universitats. Bolonya és un procés imparable d’homogeneïtzació de l’ensenyament superior europeu. Es tracta de facilitar l’homologació de títols i de nivells, de millorar la mobilitat dels estudiants i d’acostar la universitat al món laboral relacionant plans d’estudi i necessitats concretes del mercat de treball. Els objectius, sobre el paper, semblen impecables però hi ha un munt de serrells que els responsables de la nova legislació encara no han aclarit. Com es finançarà el procés de Bolonya? Quines beques hi haurà perquè aquesta mobilitat dels estudiants sigui real? Els nous plans d’estudi exigiran haver de cursar postgraus que encariran encara més el cost d’una universitat on els ajuts públics pels estudiants són ínfims. Quin serà el nou finançament de la universitat pública per poder garantir les infraestructures necessàries pels nous plans d’estudi? I en aquesta nova universitat tan orientada a les necessitats del mercat laboral i a formar futurs treballadors tècnicament molt preparats, quin paper hi jugaran les humanitats? Estem renunciant a una formació humanista?
A aquestes alçades el pla Bolonya, que ja s’aplica a països com ara Alemanya, Itàlia o Noruega, no tornarà enrere. En aquests tres països, com arreu d'Europa, hi ha hagut, però, manifestacions de protesta contra el procés de Bolonya i els seus responsables haurien de reflexionar perquè.
Les ocupacions de facultats, l’eslògan del NO sense matisos i les diferències entre estudiants per reprendre les classes probablement els han donat protagonisme mediàtic però crec que s’ha perdut l’oportunitat d’exigir una negociació seriosa amb aquells que tenen la responsabilitat de defensar la universitat pública i de finançar-la.

*foto: manifestació contra Bolonya a la ciutat alemanya de Hannover.

*article publicat a Diari de Sant Cugat