Bèlgica: 250 dies sense govern

Sihem Bensedrine

Escoltar Sihem Bensedrine impressiona i conforta. Per la dolçor de la seva veu i la fermesa de les seves paraules. A "aquesta Europa que es pensava que érem incompatibles amb la democràcia" només els demanem una cosa: "no ens imposeu un model", advertia ahir al vespre en una conferència a l'Ajuntament de Barcelona.Túnisia està construint la seva pròpia democràcia.

La Sihem és una escriptora i periodista que porta un any acollida a Catalunya pel PEN català i que ara, després de dècades de persecució, repressió i censura, ha pogut tornar al seu país per participar en aquesta nova pàgina de la història de Tunísia.

Com a escriptora, Sihem té la paraula, una arma molt potent en aquestes revoltes que es viuen al nord d'Àfrica. Dissabte passat jo era al Caire amb l'escriptor egipci Alaa Al-Aswany que em deia: "en els meus llibres i en els meus articles he utilitzat moltes vegades la paraula el poble però no he sabut realment el significat d'aquesta paraula fins que no he estat a la plaça Tahrir (la plaça del centre del Caire on cada dia es manifesten milers i milers de persones per demanar la caiguda del règim de Mubàrak)". La Sihem Bensedrine té la paraula i la informació, la seva pròpia experiència d'aquests anys de repressió per part de la dictadura de Ben Alí i les fortes vivències d'aquet retorn en plena revolta tunisiana. Escoltant-la, ahir, desitjava que Tunísia, Egipte i els paísos que puguin venir al darrera puguin realment construir el seu propi model democràtic, capaç de donar una oportunitat a tots els joves que han covat durant anys aquesta revolta i a tots aquells que, aquests dies, lluiten de manera pacífica als carrers i les ciutats del seu país.

L'organització del caos

article publicat al diari ARA

Islam Abderrahmen és de la mateixa província on va néixer Mubàrak, al delta del Nil. Treballa en un hospital de la zona i quan dimecres passat va veure les imatges dels enfrontaments a la plaça Tahrir va decidir venir per ajudar. Com ell, 115 metges, tots voluntaris, treballen per torns a peu de plaça. Allà han atès milers de ferits des que va començar la revolta fa més d'onze dies. L'anomenen l'hospital de la mesquita però qualsevol imatge que ens sugereixi aquest nom quedarà molt lluny de la realitat. És un cobert, davant d'unes botigues tancades, amb mantes a terra perquè els comerciants puguin fer-hi les pregàries. En aquest carreró darrera la plaça ja fa dies que s'hi acumulen les destrosses, les escombraries i la pudor. Però, el caos de l'hospital, on s'apleguen ferits, bates blanques i ajudants, amaga una organització extraordinària que ha estat capaç de garantir els primers auxilis a milers de víctimes d'aquesta revolta. Una tauleta amb dos ordinadors ha registrat tots els ferits que han arribat cada dia. Només dijous, n'hi va haver 850. Al costat, una altra paradeta improvisada, plena de calmants, desinfectants i esparadrap, ven medicaments a qui els necessita. Les ambulàncies arriben fins a una de les sortides per emportar-se els pacients més greus. No han parat de circular. També de matinada. Sota el cobert hi ha menjar -sucs, formatgets i aigua-, pots de sabor, quatre cadires, un mostrador i molts analgèsics. A l'avinguda del museu egipci, en ple camp de batalla del xoc entre seguidors i detractors de Mubàrak, els metges van muntar la seva pròpia petita barricada on atenien els ferits més urgents. Entre dimecres i dijous, el doctor Mohamad Reshad -destinat al punt mèdic de la barricada- va atendre més d'una desena de ferits de bala. Li va costar donar-nos la xifra perquè “en aquest país només tenen armes les forces de seguerat”, va dir abaixant el to de veu.

Durant els 11 dies de protesta, els egipcis s'han encarregat de fer arribar provisions de menjar i medicaments a la plaça de la Llibertat. Cada carregament era estricament revisat per l'exèrcit. La seguretat a cada entrada de la protesta s'ha anat intensificant dia rera dia, controlant documentació, bosses i butxaques. I tothom ha aguantat pacientment el torn i les llargues cues d'entrada. Després de les agressions als mitjans de comunicació, ahir fins i tot hi havia una persona encarregada de donar a cada periodista que entrava el número de telèfon“d'emergència” del Sindicat Internacional de Periodistes, per avisar de qualsevol hostilitat. Durant aquests 11 dies, cada matí s'ha escombrat la plaça de punta a punta per recollir les deixalles i les fogueres que durant la nit escalfen als qui passen les hores al ras. Ahir, cada cinquanta metres hi havia un bon grapat de pedres i rocs acumulats, o preparats. Hi ha voluntaris a tota la plaça amb un braçal amb el seu nom i el servei que fan. Des de principis de setmana, fins i tot han aparegut els qui venen sucs, galetes o banderes egípcies. Aquest país tutel·lat durant trenta anys sap molt bé com organitzar-se.

La motxilla del passat *

Hi ha ferides del segle XX que encara fan mal. En aquesta Europa de fronteres canviants, d’imperis caiguts, de guerres cruentes i tractats de pau que s’escriuen sobre els vençuts, la revisió del passat encara treu vells fantasmes de l’armari. Que el govern d’Hongria hagi decidit decorar la seu del Consell de Ministres de Brussel•les amb una catifa on hi ha el mapa de l’imperi hongarès de 1848, és només una anècdota. Tot i que la lliçó d’història, per celebrar l’inici de la presidència de torn hongaresa de la UE, no ha agradat gens a alguns estats com Romania o Eslovàquia, nascuts del desmembrament del vell imperi. Després de la primera Guerra Mundial, Hongria va veure com li amputaven dos terços del seu territori i bona part de la seva població va quedar disseminada entre els nous estats veïns. Des de l´1 de gener d’aquest any, el govern de Budapest ha decidit oferir als més de dos milions i mig de magiars que viuen als 7 països que envolten les seves fronteres la possibilitat de tenir un passaport hongarès i gaudir dels mateixos drets que els ciutadans d’Hongria. Aquest cop, ni Bratislava ni Bucarest han aixecat massa el to de veu perquè ells són els primers de procurar pels eslovacs o romanesos que viuen més enllà dels seus límits administratius. Tota aquesta Europa central i oriental és un gran puzle de minories nacionals que no acaben d’encaixar en uns estats i societats, resultat de successives particions. Els anys de comunisme van silenciar unes minories que ara reclamen drets en uns països encara en transformació. Hongaresos a Romania, Eslovàquia o Sèrbia; turcs a Bulgària; polonesos a Lituània; albanesos a Macedònia; russos a Estònia... Identitats i fronteres discorren per línies diferents. Diu Steiner que“a Europa, fins i tot una criatura es doblega sota el pes del passat, com si portés una motxilla massa carregada.”

El pes de la memòria

Encara avui es passen comptes amb aquest passat depredador. El govern grec acaba d’anunciar el seu suport al poble de Distomo, que reclama a l’estat alemany una compensació per la massacre que van patir a mans dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Fa deu anys que els descendents de la pitjor matança de les SS durant l’ocupació de Grècia van guanyar als tribunals el dret a demanar la venda de propietats de l’estat alemany per restituir-los de la barbàrie. Ara, en plena tensió econòmica i social entre Atenes i Berlín, el govern grec de Papandreu ha decidit implicar-se a favor de la demanda.

Aquesta Europa que s’ha anat unificant com a superació dels seus autoritarismes i totalitarismes encara no ha fet net amb la història. Els ministres d’Afers Estrangers de Lituània, Letònia, Bulgària, Txèquia, Hongria i Romania van demanar a finals de l’any passat a la Comissió Europea que equiparés la condemna dels crims comesos pels règims comunistes als del nazisme i que es penalitzés la negació, el menyspreu o l’aprovació dels crims comesos per aquests règims totalitaris. Brussel•les ha optat per quedar-se’n al marge argumentant que ni els mateixos estats membres que van sortir de l’altra banda del teló d’acer persegueixen judicialment els crims del seu passat amb la mateixa intensitat. No és un problema únicament del centre i l’est del continent. Aquí sabem perfectament el que costa condemnar el franquisme des de les bancades del Partit Popular. L’italià Silvio Berlusconi s’ha despenjat més d’una vegada amb gracietes antisemites. El president romanès, Traian Basescu, ha dit que Nicolae Ceaucescu hauria estat un bon president si només hagués estat deu anys al poder. A Bulgària, un personatge com Boyko Borissov, ex-bomber, professor de karate, ex-policia i antic guardaespatlles del dictador comunista Todor Zhivkov i del destronat rei Simeó en el seu retorn al país, ha arribat a primer ministre. Borissov considera que si el seu govern aconsegueix construir “una centèsima part”del que va fer Zhivkov seria“un èxit enorme”. La motxilla del passat pesa per tot allò que no hem sabut o no hem volgut superar.

* Versió completa del text publicat ahir al diari ARA.
foto: el primer ministre d'Hongria, Víktor Orban, la setmana passada al Parlament Europeu.

Bèlgica atrapada en la crisi política més llarga de la seva història

Bèlgica ja ha batut el seu propi rècord, més de 200 dies sense govern. Sis mesos de desgast econòmic i polític sense un horitzó. L’enèssima proposta negociadora, d’un mediador que ja abans del fracàs es declarava esgotat, ha tornat a quedar en res. Flamencs i Valons s’enfronten per la reforma d’un estat que imaginen diferent, contraposat. No hi ha via política però ningú vol tornar a convocar unes eleccions que, segons les enquestes, polaritzarien encara més aquesta divisió, reforçant al nord l’opció independentista del N-VA i al sud els socialistes d’Elio di Rupo. Cadascú d’ells fa mesos que parlen exclusivament pels seus electors. L’independetista flamenc, Bart de Wever, guanyador dels comicis del 13 de juny, declarava fa poc en una entrevista al setmanari alemany Der Spiegel que els francòfons són com uns “drogoaddictes” dependents de “les transfusions financeres”. Les retallades que els flamencs volen imposar al model de finançament de l’estat suposaria la pèrdua d’uns 650 milions d’euros de fons públics per a Valònia.

En un país que es trenca, on ja no hi ha projecte ni visions comunes, l’economia tindrà l’última paraula. Bèlgica ha entrat en la llista d’objectius de l’especulació financera. El deute públic del país equival ja a tot el seu PIB anual. Fonts de la Comissió Europea reconeixen que una amenaça financera contra la debilitada Bèlgica sembla en aquests moments l’únic detonant possible que forci l’entesa política. Així mateix ho admetia el diari conservador francòfon La Libre Belgique en un editorial recent. “Una pressió econòmica cada cop més forta” –escrivia el rotatiu- “podria forçar el nord del país a acceptar un acord segons ells imperfecte o incomplert abans de continuar en un impàs que afegeixi riscos suplementaris a la prosperitat de Flandes”.

Blindar Europa

article publicat al diari ARA

La seguretat s’ha convertit en valor i en coartada. Aquesta ha estat la dècada de l’anomenada Europa fortalesa, d’una Unió que ha creat un gran espai de lliure circulació per a 400 milions de persones de 25 estats diferents, a canvi d’endurir i perfeccionar el control de les seves fronteres exteriors. Romania i Bulgària, els últims socis de la UE, aspiraven a entrar a formar part d’aquest espai Schengen a partir de març del 2011 però Alemanya i França han dit aquesta setmana, en una carta a la Comissió Europea, que la data és “prematura” per a uns estats encara castigats “per la corrupció i la persistència alarmant del crim organitzat” i amb moltes mancances en matèria de seguretat i de garanties judicials. Per dir-ho clar, París i Berlín no volen deixar en mans de romanesos i búlgars el control de la immigració provinent dels Balcans. Aquest any la UE ha viscut un increment considerable de demandants d’asil provinents de Sèrbia. Albània i Bòsnia acaben d’aconseguir el dret a viatjar a la Unió sense visat. Grècia intenta gestionar aquests dies un allau migratori que ha saturat un país empobrit i capficat en els seus propis problemes. Romania fa frontera amb Moldàvia, una de les regions més pobres d’Europa on el mercat negre de visats per entrar a la UE s’ha convertit en un negoci lucratiu. Les fronteres romaneses i búlgares són una zona sensible per aquesta Europa espantada. I són únicament els estats els qui, per unanimitat, tenen l’última paraula sobre qui pot entrar a formar part de Schengen, així que la carta franco-alemanya és ja un “no” anticipat.

Les factures es paguen

Nicolas Sarkozy ha demostrat que sap molt bé quan ha de passar factura. Les tradicionals bones relacions entre França i Romania feia temps que s’havien refredat i la crisi de les expulsions massives, dictades per París, de població gitana d’origen romanès les van acabar d’esquerdar. L’Elisi va retreure aleshores al govern de Bucarest que no assumís la seva responsabilitat d’integrar socialment aquest col•lectiu. De les paraules es va passar als gestos. L’escenari va ser la cimera de l’OTAN celebrada a Lisboa el mes de novembre. Les càmeres van captar el moment en que el president romanès, Traian Basescu, s’acostava per parlar amb Sarkozy i aquest es negava a aturar-se davant la insistència d’un Basescu que, humiliat, va anar a buscar refugi tot seguit en Berlusconi. El primer ministre italià no va tenir cap mirament a l’hora de calmar al seu col•lega mentre amb el dit índex es tocava la templa insinuant el poc seny d’algú.

Els últims de la cua

Romania ha reaccionat amb duresa contra el que qualifica d’“acte de discriminació dels estats més poderosos de la Unió”. Tot i que els recels franco-alemanys són menys arbitraris del que pensa Bucarest. L’últim informe de la Comissió Europea sobre els progressos dels dos països, publicat el mes de juliol passat, era demolidor. De Bulgària –que en sortia més ben parada- reconeixia la voluntat política de reformar el sistema judicial però criticava la falta de responsabilitat de les altes instàncies de la justícia búlgara per fer neteja i tirar endavant els processos oberts contra la corrupció d’alt nivell i el crim organitzat. Amb Romania va ser encara molt més dur. El país ha anat enrere. S’ha perdut voluntat política i compromís amb el procés de reformes que ja hi havia engegat. El sistema judicial no col•labora i debilita encara més la poca confiança que la UE ha tingut sempre en la jurisprudència i en els processos judicials en general oberts en aquest país. El pecat ve d’origen. Bulgària i Romania van entrar a la Unió sota vigilància. Ho van fer el 2007, després de quedar despenjats de la gran ampliació que el 2004 va reunificar el continent. Ningú es va atrevir a tornar a endarrerir una decisió prematura i des d’aleshores han arrossegat l’estigma i la seva pròpia realitat. Romania i Bulgària van entrar sense complir els estàndards exigits a la resta de membres de la Unió. Ni tan sols eren al mateix nivell que se li exigeix ara a Croàcia, palplantada davant d’una porta que continuarà tancada, de moment, fins l’1 de gener de 2012. El missatge, doncs, va més enllà. És per a tots aquells aspirants a entrar a la UE. La seguretat és clau i la voluntat de seguir creixent escassa.

La ràbia com a resposta

Article publicat al diari ARA

Era l'any 2007, als inicis de la crisi financera, Jean-Claude Juncker, primer ministre luxemburguès i president de l'Eurogrup, va deixar anar una de les seves frases, que marquen des de fa anys el dia a dia de la UE: "Tots sabem el que hem de fer. El que no sabem és com guanyar les eleccions després de fer-ho". La confessió no va evitar tres anys més de degradació econòmica, política i social. Avui els mercats amenacen aquells governs que no van tenir la valentia d'admetre la crisi i actuar quan l'aigua encara no els arribava al coll.

Sindicats d'arreu d'Europa han sortit al carrer l'última setmana. Una nova manifestació violenta va acabar amb agressions a Atenes. Itàlia ha viscut la vergonya de la decadència política personificada en la figura de Berlusconi, la compra de vots, l'enfrontament entre parlamentaris i als carrers de Roma. Els estudiants britànics han protagonitzat els aldarulls més greus dels últims 20 anys al Regne Unit. El model europeu està amenaçat. Perilla el contracte social que, després de la Segona Guerra Mundial, va permetre als fundadors d'aquella unió entre europeus construir un capitalisme de rostre humà. Els experts vaticinen que la revolta social creixerà el 2011.

Què canvien les protestes? En les seves previsions per l'any que ve, l'Agència Reuters es refereix a aquesta "violència urbana, sorollosa i alarmant" com els "gossos que no mosseguen". En aquesta crisi a moltes velocitats, la reacció social ha barrejat la revolta i la resignació, segons cultures polítiques, llibertats dels sistemes legals i els suports públics o familiars que han fet de xarxa dels més vulnerables. A l'Estat espanyol, la quarta economia de la zona euro, amenaçada pels mercats, amb un 20% d'atur i un deute tres vegades superior al de Grècia, les protestes només despunten.

Un alt responsable de la política europea explicava fa uns dies com, en aquest moment, un funcionari de la Comissió desplaçat a Atenes mana més en l'economia grega que el ministre del país. La crisi ha deixat ciutadans i governs exposats a atacs i solucions dictades des de l'exterior. Les reformes han arribat de la manera més dràstica i dolorosa, amplificant la legitimitat de les reivindicacions. Entre la ràbia i la impotència. La crisi econòmica i el malestar social poden acabar derivant en una crisi de la democràcia representativa. El problema d'Europa ja no és econòmic sinó polític.