James Bond i el Mossad

El ministre d'Afers Exteriors israelià, l'ultra Avigdor Lieberman, ha visitat Brussel·les aquesta setmana en ple escàndol per l'assassinat a Dubai d'un líder de Hamas, presumptament a mans del Mossad. L'incòmode Lieberman s'ha reunit amb els ministres d'Afers Exteriors de la Unió Europea i amb la cap de la diplomàcia dels 27, Catherine Ashton, però cap d'ells el va sortir a rebre a la porta del Consell. Formalment calia evitar fotografies conjuntes.

La història és digna d'una pel·lícula d'espionatge i el cinisme de tot plegat, escandalós. Primer, la reacció dels 27 que "desaproven" l'assassinat i "condemnen fermament" que els suposats membres dels serveis secrets israelians utilitzessin passasports europeus falsificats. A la tèbia declaració de la Unió Europea ni tan sols apareix el nom d'Israel per enlloc.

Segons Lieberman, a més, "no hi ha res que vinculi directament Israel amb aquest incident". El problema -deia a la seu del Parlament Europeu- és que la premsa hem vist massa pel·lícules de James Bond.

La Comissió Europea menysté el català també a Catalunya

Portem anys sentint a parlar de l'anomalia del català a Europa. De fet, ho és. És difícil d'explicar que 10 milions de parlants -la vuitena llengua més parlada de la Unió Europea- no poden tenir els mateixos drets que 400 mil maltesos, únicament perquè Catalunya no és un estat.
L'ACN a Brussel·les ha destapat ara que la Comissió Europea prescindirà, a partir del pròxim 31 de juliol, de l'únic traductor de català que hi ha a la representació de la Comissió a Barcelona, encarregat de la traducció de publicacions, articles, comunicats de premsa i el web. La plaça es traslladarà a l'oficina de Madrid. Una decisió incoherent d'una Comissió que dedica anys europeus al multilingüisme i assegura que el més important és acostar Europa als ciutadans.

Els PIGS

Els periodistes de Brussel•les no són els únics especialistes en treure sobrenoms dels polítics de torn o en caricaturitzar algunes de les picabaralles constants que es viuen en aquest gran mercat de Calaf que és la Unió Europea. També hi ha diplomàtics força bons en això. Alguns amb més elegància que d’altres.

Aquests dies es torna a parlar molt dels PIGS, un sobrenom per a referir-se, aquesta vegada, als països de l'Europa mediterrània: Portugal, Itàlia, Grècia i Spain (Espanya). Aquells mateixos estats que, a finals de la dècada dels 90, un representant destacat del Bundesbank alemany, contrari a l'entrada de l'Europa meridional a l'euro, anomeva "els col·lectors d'olives".

Va ser per aquella època que vaig sentir a parlar per primera vegada dels PIGS. Erem en plena negociació de l'anomenada Agenda 2000, el pressupost comunitari pels anys 2000 al 2006. A Brussel·les, la diplomàcia espanyola havia ressucitat un altre vell sobrenom, el de la temuda “banda de los 4”.

Aquests quatre, però, no tenien res a veure amb aquella banda del mateix nom que va liderar la revolució cultural xinesa. Es tractava dels quatre països contribuents nèts al pressupost comunitari, és a dir, que aportaven molts més diners a les arques comunitàries dels que rebien a canvi. Eren Alemanya, Holanda, Suècia i Àustria. Tots quatre van marcar una negociació molt dura, negant-se a augmentar la seva contribució financera, mentre el govern espanyol que presidia José Maria Aznar estirava per l’altra banda intentant esgarrapar el màxim del fons de cohesió i de les ajudes agrícoles.

Els espanyols ironitzaven sobre “la banda de los 4” mentre al nord d’Europa havia començat a circular entre polítics i periodistes un altre sobrenom per definir als països de la cohesió. Es tractava d’utilitzar la inicial del país. Portugal, Irlanda, Grècia i Spain (Espanya). Eren els PIGS, que en anglès vol dir porcs. Quan es juga amb els diners, la diplomàcia també sap deixar de banda la finesa.

Han calgut més de 10 anys i  una crisi financera global però la debilitat d'algunes d'aquestes economies del sud d'Europa ha quedat al descobert. Algú, des de la seva poltrona en algun banc central del nord d'Europa, deu haver deixat anar un "ja us ho deia jo". La resta, amb la premsa anglosaxona al capdavant, han tret del calaix els "PIGS". No oblidem que aquesta és una unió econòmica i política, no pas cultural i identitària. Molts prejudicis continuen intactes.

L'Oracle al Parlament Europeu

Avui el programa L'Oracle de Catalunya Ràdio ha fet tertúlia en directe amb els eurodiputats catalans al Parlament Europeu de Estrasburg.
Podeu escoltar el programa aquí.

Nigèria

Nigèria és el país més poblat de l'Àfrica i un dels majors productors mundials de petroli. El delta del riu Níger, al sud del país, és una regió plena de llacs, de terres agrícoles, de boscos i aqüífers. Malgrat aquesta riquesa natural, el 75% de la seva població viu per sota el llindar de la pobresa. Segons l'ONU, aquest territori fèrtil, dues vegades i mitja més gran que Catalunya, es degrada des de fa dècades per culpa de la pobresa socio-econòmica, l'explotació mediambiental i la violència estructural.

Un buit de poder al govern de Nigèria ha trencat ara el fràgil alto-el-foc firmat l'octubre passat entre les autoritats d'Abuja i l'anomenat Moviment d'Emancipació del Delta del Níger, que amenaça de reprendre els atacs contra les petrolieres que exploten els hidrocarburs nigerians. L'anglo-holandesa Shell i les americanes Chevron i Exxon dominen el mercat.

Si voleu saber més sobre què està passant a Nigèria cliqueu aquí per escoltar el meu espai al pograma Solidaris de Catalunya Ràdio.

i Europa va despertar....

Feia temps que Washington enviava senyals. La Unió Europea ha perdut la seva condició de soci privilegiat i l'estan relegant al paper de fidel seguidor. La cimera del clima de Copenhaguen va consagrar aquesta derrota europea en favor de l’anomenat G-2, aquest nou pol transpacífic, que es vigila, s’alia i es desafia mútuament.

La mateixa setmana que Barak Obama anuncia que no tindrà temps per assistir a la cimera Unió Europea- Estats Units de Madrid, l’agenda internacional de la Casa Blanca està copada per Pekín. La Xina és ja el primer país exportador mundial (ha superat Alemanya) i els experts creuen que es convertirà en la locomotora de la recuperació de les principals economies del planeta. Washington i Pekín estan jugant el seu propi partit. Les denúncies de Google contra les autoritats xineses, la topada per la venda d’armes nord-americanes a Taiwan o l’anunci de trobada entre Obama i el Dalai Lama, són només els últims moviments.

Les paraules de la secretària d’estat nord-americana, Hillary Clinton, divendres a París defensant el compromís de la seva administració amb Europa han quedat en res. Tant se val que les relacions transatlàntiques funcionin amb fluïdesa a tots els nivells de l’administració, com justificava aquests dies el president de la Comissió Europea Durao Barroso. La feina dels tècnics la segellen els polítics.

Quan Obama mira al vell continent pensa en seguretat i defensa. En la pròxima cimera de l’OTAN a Portugal, a la qual té previst assistir. En aquesta nova etapa de les relacions nord-americanes amb Rússia. I recela, com tots els seus antecessor, d’una defensa comuna europea.

La UE córrer el risc de convertir-se en irrellevant. I és el president de les grans expectatives qui li ha demostrat.