Cordó sanitari

El tots contra un és una estratègia perillosa. Els anys de “cordó sanitari” a Bèlgica per evitar que l’extrema dreta flamenca arribés al poder es van convertir en una trampa pels partits tradicionals. L’extremisme es va apropiar de l’únic discurs d’oposició a unes forces que cada cop sumaven més desencantament. Malgrat no governar, l’extrema dreta era present a tots els debats polítics, als mitjans de comunicació, compartint tertúlies i minuts d’intervenció parlamentària. Van aglutinar el vot de càstig i, quan finalment els partits tradicionals van parlar d’immigració, el discurs de l’intolerància ja ho havia contaminat tot. Els austríacs, en canvi, van seguir l’estratègia contrària. Van normalitzar el populisme de dretes i el van fer soci de govern. També els van enfortir.

Quan la xenofòbia arriba, ho fa per quedar-se. Ja sigui sota les sigles que l'han fet sortir del polícament incorrecte o bé contaminant el discurs dels partits tradicionals. Cap país europeu -on l'extrema dreta és forta des de fa anys- ha trobat la manera de neutralitzar-la. Aquesta és la conseqüència més greu d'aquest 22-M a Catalunya.

El 13-D a la premsa internacional

Què es diu avui per Europa?

Financial Times: "Milers de catalans voten per la separació"

Le Monde: "El sí informal dels catalans a la independència"

BBC: "La regió espanyola de Catalunya organitza un referèndum simbòlic per la independència"

La libre Belgique: "Els catalans voten sí a la independència"

Euronews: "Un sí massiu i simbòlic a la independència de Catalunya"


AGENCE FRANCE PRESSE

Les Catalans votent "oui" mais peu nombreux pour l'indépendance (ACTUALISATION, PAPIER GENERAL)

BARCELONE (Espagne), 14 déc 2009 (AFP) - Les Catalans ont voté dimanche, mais fort peu nombreux, en faveur de l'indépendance de leur riche région du nord-est de l'Espagne, ce qui relativise nettement la victoire massive du "oui" à un référendum symbolique organisé dimanche dans 166 communes.

Le "oui" l'a sans surprise emporté à une écrasante majorité de 94,71% des suffrages, ont annoncé dans la soirée les associations citoyennes indépendantistes qui organisaient ce scrutin sans valeur juridique.

Mais l'engouement n'a pas été au rendez-vous. N'ont en effet voté que 30%" des 700.000 Catalans concernés par cette consultation, soit environ 10% des 7,5 millions de personnes qui peuplent la région.

La participation a été sensiblement inférieure à l'objectif de 40% fixé par les organisateurs et de 20 points inférieur à celui enregistré en 2006 lors du référendum régional officiel qui avait validé le statut d'autonomie élargie de la région, approuvé préalablement par le parlement espagnol.

Les Catalans étaient invités à répondre à la question: "Etes-vous favorable à ce que la Catalogne soit un Etat souverain, social et démocratique, intégré dans l'Union européenne?".

"Il est évident quil s'agissait d'un divertissement organisé par et pour les indépendantistes, de sorte que ceux qui ne le sont pas n'étaient pas très incités à se rendre aux urnes", commentait le quotidien espagnol El Pais dans un éditorial intitulé "Désaffection catalane", à paraître lundi.

Le quotidien espagnol relevait toutefois que le chiffre de participation a été "sensiblement supérieur au poids sociologique de l'indépendantisme catalan que les sondages situent autour de 20%".

Tout résident, y compris immigré, de plus de 16 ans pouvait participer à ce vote "privé" organisé dans 166 villages et petites villes, soit 17% des communes de la région.

"C'est une chose nécessaire pour mon pays, parce que c'est la cause de la Catalogne. Personne ne peut nier notre identité et décider comment nous voulons vivre", a expliqué dans l'après-midi Lluis Cais, 16 ans, dans la coquette ville de San Cugat, avant d'aller voter.

Quelques mètres en retrait dans la file d'attente, Roser Carbonell, mère au foyer de 44 ans, dit voter "pour l'avenir de (sa) fille". "Ni l'Espagne ni l'Europe ne peuvent nous empêcher d'avoir notre propre Etat", affirme-t-elle.

La participation a été plus importante dans les petits villages et villes de l'intérieur que sur la côte, comme dans le bastion "catalaniste" de Vic, ville agricole et industrielle de 40.000 habitants où même les immigrés ont voté en nombre, profitant du droit qui leur était pour une fois accordé.

La consultation visait, selon les organisateurs, à susciter le "débat sur les relations entre la Catalogne et l'Espagne". Mais elle sonnait aussi comme un avertissement à Madrid.

Le Tribunal constitutionnel risque en effet prochainement de gommer de nombreux aspects de l'actuel "statut" de la Catalogne, qui a accordé en 2006 une autonomie élargie à la région élevée au rang symbolique de "nation".

Le pouvoir socialiste espagnol a observé une relative neutralité face à la consultation. Le chef du gouvernement José Luis Rodriguez Zapatero avait toutefois estimé vendredi quelle "ne menait nulle part".

Le leader du principal parti nationaliste catalan, CiU, Artur Mas, s'est dit favorable au "oui" mais a jugé quun référendum dans toute la Catalogne serait une "erreur" car le non l'emporterait.

bur-apa-pal/jr



NYTIMES  (REUTERS)

Low Turnout In Catalan Independence "Referendum"

MADRID (Reuters) - Turnout in an "informal" referendum on Sunday on whether wealthy Catalonia should secede from Spain fell short of organisers' hopes, but they said enough voters showed up to energise their separatist campaign.

About 30 percent of 700,000 eligible voters in 170 towns and villages in the region's Catalan-language-speaking heartland voted on the question of whether Catalonia should become an independent state within the European Union, organisers said.

This was below the 40 percent target initially mentioned by leaders of the campaign, which aims to put pressure on Catalonia's biggest political parties to call for a real referendum on secession in the future.

Early results showed almost 95 percent of those who voted wanted Catalonia, which has a population of seven million and already enjoys considerable autonomy, to leave Spain.

But, with separatists bound to be more likely to take part in a vote which the Spanish government had dismissed as illegitimate, organisers had been more interested in seeing the level of turnout.

The result of the vote, which was dismissed as futile by the Spanish government, will have no legal impact, but organisers hope to organise another, bigger referendum in the region's capital, Barcelona, next year.

"This has been a powerful event that is going to push us towards independence," referendum campaign spokesman Uriel Beltran told Reuters by telephone.

The campaign was organised by a coalition of Catalan nationalists, including left-wing parties and dissident members of Catalonia's biggest political group, the centre-right Convergencia i Unio. Their campaign has been well organised, but backers say they have had to mobilise voters with a fraction of the resources available for official elections.

SEPARATISM DISTRACTING FOR ZAPATERO

Catalan regional elections are due by the end of 2010, and any surge in separatist sentiment would be a serious problem for Spain's Socialist prime minister, Jose Luis Rodriguez Zapatero, just when he needs to focus on dragging Spain from recession without unsettling debt markets.

There was a steady flow of voters throughout the day in the towns chosen for the vote, which included nationalist heartlands where the Catalan language is widely spoken instead of Spanish.

Catalonia, which has a distinct cultural identity reaching back to the Middle Ages, already enjoys considerable control over its own affairs.

But separatist sentiment, which re-emerged after the death of dictator Francisco Franco in 1975, has been stirred by rumours that Spain's constitutional court will reject much of the region's new constitution, which includes a preamble defining Catalonia as a nation.

"For years I never had any problems and I felt just as Spanish as Catalan, but the politicians are making me feel more Catalan all the time and less Spanish," said Gil Jimenez Pastor, an older man wearing a beret who spoke to local television in a voting centre.

Sunday's vote moved the referendum campaign up a gear following its first foray in September, when more than 2,000 inhabitants of the small town of Arenys de Munt voted on the question, 96 percent of them favouring independence.

Opinion polls differ over the level of support for independence in Catalonia, where about half the population speaks Catalan at home instead of Spanish.

The Spanish government says the constitution would not allow a real referendum on regional independence.

(Reporting by Jason Webb, editing by Tim Pearce)

Mulla't i vota

La dignitat de la premsa

Els mitjans de comunicació són intèrprets de la realitat. Han de ser altaveus però no distorsionadors. Seleccionen d’entre un doll de notícies quins seran els temes prioritaris i en decideixen l’enfocament. Els mitjans informen, no jutgen. Però un estat amb problemes de cultura política, de respecte als drets individuals, arrossega massa sovint els mitjans de comunicació cap al fangar de l’espectacle i la falta de veracitat. L’anomenada “pena de telediario”, que ha propiciat imatges condemnatòries de sospitosos que encara han de ser jutjats. El moment de la detenció d’un pare, que poques hores després sortirà en llibertat sense càrrecs, però que les càmeres enregistren mentre animen a les persones presents a cridar ben fort “assassí!”, perquè així les imatges guanyen més. La multiplicació d’opinadors que no saben de què parlen. Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat social.

Excepcionalment, dotze diaris catalans s’han posat d’acord en publicar un editorial conjunt en defensa de l’Estatut de Catalunya perquè creien que havia arribat el moment d’expressar amb força el malestar d’una societat preocupada, tipa i menystinguda. La premsa ha estat el reflex d’un estat d’opinió generalitzat, que ha rebut l’adhesió de centenars d’associacions civils. Però els mitjans de comunicació del fangar, aquells que no escolten sinó que jutgen, acusen la premsa catalana d’imposar un pensament únic.

Una societat necessita dels seus mitjans de comunicació i aquests han de ser dignes de la responsabilitat que se’ls otorga. El baròmetre de la comunicació de Catalunya conegut aquesta setmana demostra que, tot i aquesta crisi de llarga durada, la premsa catalana torna a aixecar cap i guanya lectors. Ràdios i teles en català continuen copant els lideratges d’audiència i la premsa local i comarcal ha aguantat la sotregada fins i tot millor que les grans capçaleres del país. Tenen feina per fer.

*article publicat avui al Diari de Sant Cugat

El problema és de missatge o de missatger?

He participat en la presentació al Consell Comarcal del Garraf del nou punt d'informació Europe Direct de la Comissió Europea, que a les comarques de Barcelona gestiona la Diputació.

Des que la Unió Europea va arribar a la conclusió que tenia un problema de comunicació (després del fracàs de la Constitució Europea), el pressupost, els esforços i les iniciatives en aquest terreny s'han disparat. Actualment hi ha més de 660 persones que treballen directament en la comunicació de les institucions europees i només l'any 2007 la Comissió va gastar 86 milions d'euros en activitats d'informació i divulgació.

Al Garraf, una de les comarques més actives en l'interès i la difussió del que passa a Brussel·les, em van demanar que els parlés de com podem millorar la comunicació entre la ciutadania i les institucions europees. La meva pregunta és el títol d'aquest post: el problema és el missatger o és el missatge?

La comunicació entre Europa i els seus ciutadans depèn d'una manera crucial dels mitjans d'informació. Però, si mirem el context actual, la baixa participació electoral, els fracassos d'alguns referèndums europeus, l'augment de forces euroescèptiques al Parlament Europeu i el populisme antieuropeista d'alguns líders polítics que només recentment han entrat a formar part de la UE, tot plegat denota un problema de fons que va més enllà d'una mala comunicació.

Demà al vespre a Brussel·les s'ha de fer història. Per primera vegada s'hauria d'escollir un president de la Unió Europea. Algú amb prou pes polític i institucional per representar durant 2 anys la UE davant d'un món que canvia a una velocitat que amenaça de deixar-nos fora de joc. I quina és la imatge que estan donant els 27 governs que han de protagonitzar aquest nomenament històric? Negociacions de passadissos, poca transparència, llistes de candidats on tots neguen ser aspirants al càrrec i, fins i tot, desavinences sobre quin perfil polític es busca exactament per dotar aquesta presidència de contingut i fortalesa institucional.

Això no s'arregla invertint en comunicació.

El dret a escollir

Aquest no és un país normal. Potser per això ens calen mesures excepcionals. El govern ha d’imposar per llei que el 50% de les pel•lícules que s’estrenin doblades a Catalunya ho estiguin en català. Jo, que per principis sóc contrària a les quotes, he de fer gestos d’autèntica militància quan busco pel•lícules i dibuixos en català per als meus fills. M’indignen les amenaces que ens recorden com intents passats d’imposar el català al cinema van acabar traslladant part del negoci del doblatge a Madrid. Ens adverteixen en to apocalíptic que s’atempta contra la llibertat empresarial de les grans distribuïdores nord-americanes i s’insinua que es podria acabar provocant el tancament de sales de cinema perquè el públic no està acostumat a consumir pel•lícules en català. Però, al cap i a la fi, es tracta de poder triar. De tenir l’opció d’escollir. Potser, fins i tot, ens podrien sorprendre els resultats.

Quan el diari El Periódico va treure la seva edició en català estaven convençuts que probablement hi hauria una desproporció molt gran entre el nombre d’exemplars que vendrien a les comarques gironines i, posem per cas, els del Baix Llobregat. El temps ha demostrat que les diferències en les vendes no són tan abismals. El lector ha pogut triar.

Jo sempre havia pensat que la pregunta correcte no era “independència, sí o no?” sinó més aviat “independència, per a què?”. El més important és tenir la certesa que estem governats pels millors, per una classe política competent, fiable i amb un projecte sòlid de país. El temps també m’ha posat a lloc. La regeneració política és cada cop més urgent però encara llunyana i el que està en qüestió és el dret a poder escollir. La consulta del pròxim 13 de desembre a Sant Cugat, fins i tot per a aquells que els incomoda, és una oportunitat. Es tracta que tothom es pugui expressar.

* article publicat avui al Diari de Sant Cugat

lobby català a Brussel·les

Fa temps que ens hem instal·lat en el discurs que la Unió Europea no entén la realitat catalana i no ens plantegem, en canvi, si nosaltres hem descuidat Brussel·les. Aquesta UE s'ha fet tan gran que no podem deixar d'explicar-nos una i una altra vegada. Aquesta setmana, sis associacions catalanes han presentat a Brussel·les la Xarxa d'Entitats Europeistes de Catalunya. Sis entitats que sumen esforços en la seva tasca d'explicar Europa i es presenten amb un manifest comú. La Fundació Catalunya Europa (FCE), Horitzó Europa, Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) Joventut Europea Federalista de Catalunya (JEF – UEF), Consell Català del Moviment Europeu (CCME)  i l'Associació de Diplomats de la Unió Europea (ADICEC) van comptar per aquesta presentació amb el suport de tots els eurodiputats catalans.  

Primer èxit de la xarxa, encara que sigui per casualitat: l'eurodiputat del PP, Santiago Fisas, va assegurar durant l'acte de presentació que no hi veu "cap inconvenient" en que el català sigui llengua oficial de la Unió Europea i que està disposat a donar suport "amb molt de gust" a qualsevol iniciativa del Parlament Europeu per aconseguir-ho. No sabem què en pensa el seu company de files, Aleix Vidal-Quadras, vicepresident del Parlament i responsable d'aturar totes les peticions que s'han presentat darrerament a l'Eurocambra en favor de l'ús oral del català. El Parlament d'Estrasburg, l'única institució europea que escollim per sufragi universal directe, és també l'única on els representants polítics catalans no es poden expressar en la seva llengua.

foto: ACN

abús d'autoritat

a

Benvingut a la república bananera de casa teva. Aquest és el rètol que podrien penjar sobre la sòbria i moderna T-1 de l’aeroport del Prat. Un gran edifici pel futur vigilat amb la perícia, les maneres i els uniformes dels mateixos d’ahir i de sempre. Dimecres al migdia, un grup de persones recullen les maletes a la nova terminal i un d’ells fa unes fotografies del grup i del panell on s’indica les arribades dels vols. Un guarda de seguretat privada l’amonesta tot i que no hi ha cap senyal penjada en tota la terminal que adverteixi que està prohibit fer fotografies. El vigilant se sent menystingut i el grup acaba envoltat per quatre guàrdia civils que a crits diuen que el de la càmera els ha d’acompanyar i que la resta ja podem sortir cap a fora perquè entorpim la circulació dels altres passatgers. Demanen la documentació. Exigeixen veure les fotografies. Amenacen que hi haurà una denúncia per desacatament i alteració de l’ordre. El català, per descomptat, no el parlen. Tres quarts d’hora retinguts.

Aquest va ser el punt i final d’un viatge de periodistes a Estocolm. Feia només 24 hores que havíem dinat amb el líder del Partit Pirata, una formació que té més de moviment civil, lobby i grup de protesta que no pas de partit polític, però que ha arribat al Parlament Europeu amb un discurs de defensa dels drets civils, les llibertats individuals i de denúncia del control i l’ús que l’Estat fa de totes les nostres dades personals. Dilluns, vam accedir a la seu del ministeri d’Exteriors suec sense passar cap control de seguretat, cap escàner per les bosses, sense cap acreditació que digui en lletres ben grosses que som visitants de pas. La ministra d’Afers Europeus ens va venir a rebre, ens va saludar un per un i ens va explicar que entenia el català perquè va viure un any a Barcelona i va fer la seva tesi doctoral sobre el nacionalisme català.

L’aterratge a Barcelona ens ha recordat que encara vivim immersos en un altre discurs sobre l’autoritat de l’Estat i d’aquells que el representen davant els ciutadans.

Europa contra l'ensaïmada

S’acosten eleccions al Parlament Europeu (el pròxim 7 de juny) i altre cop s’obriran tota mena de debats sobre què fa la Unió Europea i quin paper hi té Catalunya.

Aquests dies s’alerta del perill que corre la Patum de Berga per culpa de la directiva europea sobre la venda i ús del material piroctècnic. Abans, ja s’havia acusat Brussel·les d’amenaçar el futur del tortell de Reis i dels ous Kinder perquè amagaven una figureta que algú es podia empassar sense voler. També la mal aplicada norma que impedia pujar substàncies líquides a la cabina dels avions era un atemptat contra les ensaïmades de cabell d’àngel que els turistes s’enduien de Ses IIles. Al final, només van ser bons exemples de la cínica màxima periodística: “No deixis que la realitat t’espatlli un bon titular”.
Si Brussel·les és tan poc atractiva pels mitjans de comunicació és perquè treballa sempre amb processos legislatius llarguíssims on hi intervenen moltes institucions diferents amb l’objectiu que, al final, tothom hi pugui dir la seva. Aquesta polèmica directiva que ara s’hauria d’adaptar a la legislació de l’estat espanyol fa més de dos anys que és damunt la taula. Primer la va redactar la Comissió Europea, després la van discutir els ministres dels 27 països membres per alertar si amenaçava o no alguna tradició o festa popular pròpia. La Generalitat té una delegació oficial a Brussel·les, precisament, per controlar que això no passi i fer sonar les alarmes si alguna llei en discussió pot ser perjudicial per a Catalunya. Finalment, els eurodiputats catalans també poden esmenar el que calgui quan la proposta de llei arriba al Parlament. Així ho van fer ja en el cas de la pirotècnia l’any 2006.

Els organitzadors de la Patum fan bé de defensar la continuitat de una tradició com aquesta i exigir a les administracions polítiques la responsabilitat que els pertoca, però hem de fugir de les demagògies i de la desinformació.

*article publicat al Diari de Sant Cugat

Fracàs escolar

Vull aclarir, abans de començar, que estic contenta amb l’escola pública dels meus fills i amb els seus mestres. Dit això, estic decebuda amb el sistema educatiu en general, amb els informes –tant si s’anomenen PISA com Bofill- que ens recorden periòdicament que estem a la cua d’un munt de rankings i que bona part dels estudiants d’avui estan abocats al fracàs de demà. M’entristeix començar el curs escolar el 15 de setembre amb un anunci de vaga per abans de dos mesos. Em revolta que, després d’un nou informe, els col·lectius i les institucions implicades surtin a defensar-se corporativament de la part de responsabilitat que els tocaria a cadascú. I a l’hora de repartir responsabilitats hi incloc també els pares. Ja no ens calen més informes. La diagnosi està clara des de fa temps i cal començar a aplicar solucions duradores, sòlides i consensuades. No dubto de la dedicació i la qualitat del professorat que ha d’aconseguir els millors resultats amb uns recursos cada cop més esquifits i repartits de manera força desigual. Tal i com va la negociació del nou sistema de finançament, la crisi econòmica i el creixement demogràfic de Catalunya, es fa difícil de creure en miracles que ens puguin arreglar aquest panorama. L’informe Bofill torna a furgar, a més, en la ferida de les desigualtats d’oportunitats entre l’escola pública i la privada i especialment per als alumnes d’origen immigrant escolaritzats majoritàriament als centres públics. Però tampoc els alumnes de l’escola privada catalana se situen entre els primers d’Europa.
La mediocritat d’avui a les aules haurà de gestionar el nostre futur. Potser aquesta mediocritat i autocomplaença és ja el reflex d’alguns aspectes de la nostra societat. El fracàs de l’educació és el fracàs de tot un país.

(article publicat al Diari de Sant Cugat)