divendres, 4 de desembre de 2009

La dignitat de la premsa


Els mitjans de comunicació són intèrprets de la realitat. Han de ser altaveus però no distorsionadors. Seleccionen d’entre un doll de notícies quins seran els temes prioritaris i en decideixen l’enfocament. Els mitjans informen, no jutgen. Però un estat amb problemes de cultura política, de respecte als drets individuals, arrossega massa sovint els mitjans de comunicació cap al fangar de l’espectacle i la falta de veracitat. L’anomenada “pena de telediario”, que ha propiciat imatges condemnatòries de sospitosos que encara han de ser jutjats. El moment de la detenció d’un pare, que poques hores després sortirà en llibertat sense càrrecs, però que les càmeres enregistren mentre animen a les persones presents a cridar ben fort “assassí!”, perquè així les imatges guanyen més. La multiplicació d’opinadors que no saben de què parlen. Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat social.
Excepcionalment, dotze diaris catalans s’han posat d’acord en publicar un editorial conjunt en defensa de l’Estatut de Catalunya perquè creien que havia arribat el moment d’expressar amb força el malestar d’una societat preocupada, tipa i menystinguda. La premsa ha estat el reflex d’un estat d’opinió generalitzat, que ha rebut l’adhesió de centenars d’associacions civils. Però els mitjans de comunicació del fangar, aquells que no escolten sinó que jutgen, acusen la premsa catalana d’imposar un pensament únic.
Una societat necessita dels seus mitjans de comunicació i aquests han de ser dignes de la responsabilitat que se’ls otorga. El baròmetre de la comunicació de Catalunya conegut aquesta setmana demostra que, tot i aquesta crisi de llarga durada, la premsa catalana torna a aixecar cap i guanya lectors. Ràdios i teles en català continuen copant els lideratges d’audiència i la premsa local i comarcal ha aguantat la sotregada fins i tot millor que les grans capçaleres del país. Tenen feina per fer.

*article publicat avui al Diari de Sant Cugat