Dones i crisi

* article publicat a la revista ONGC

Quantes vegades durant aquest any de crisi econòmica i financera hem sentit la pregunta de què hauria passat si en comptes de Lehmann Brothers haguessin estat Lehmann Sisters? Quina gestió del risc s’hauria fet? Cristina Vicini, empresària i presidenta de la Xarxa Internacional de Dones Professionals, creu que probablement haurien fet el mateix. Tots els bancs centrals europeus estan dirigits per homes i les dones suposen només un 16% dels alts càrrecs de les institucions financeres de la Unió Europea. Segons aquesta empresària italiana, la crisi actual no és qüestió de gènere sinó de persones. Ella en diu “monocultura”. Les decisions les prenen sempre les mateixes persones i per tant els errors es repeteixen. Accepta, però, que “les dones podrien trencar aquest cercle amb una nova perspectiva”.

El col•lapse econòmic i financer d’ara fa un any ha estat conseqüència d’un sistema de cobdícia global que torna a aixecar cap sense pràcticament assumir responsabilitats. Les promeses de canvi de model que els líders del G-20 van assumir el passat mes d’abril han estat efímeres. La nova governança econòmica anunciada amb grandiloqüència a l’última cimera dels països més industrialitzats i les potències emergents reunides a Pittsburgh no augura cap nova arquitectura financera global, ni tan sols un canvi de perspectiva, com a mínim en les qüestions de gènere. Seguirem sense saber si el lideratge econòmic femení hauria evitat una crisi que ha castigat les dones amb més cruesa que en recessions anteriors. La raó principal és que avui en dia la dona està més incorporada al mercat laboral que en dècades passades i el seu sou és imprescindible a moltes llars. La dona és també cap de família monoparental.

L’OIT calcula que la crisi provocarà que 51 milions de persones arreu del món es quedin sense feina, gairebé la meitat de les quals seran dones. Als països del sud, la crisi incideix i incidirà encara més en sectors importants per a les exportacions i retallarà els micro-crèdits que han ajudat a la creació de petits negocis liderats principalment per dones. Les previsions del Banc Mundial per aquest 2009 contemplen retallades de les exportacions de països en vies de desenvolupament en sectors com l’electrònica o el tèxtil, on el 80% de l’ocupació és femenina. Amèrica Llatina és la regió del planeta on l’atur femení pot créixer de manera més desproporcionada en els pròxims mesos. La crisi agreujarà la feminització de la pobresa.

Una fotografia incompleta

L’arrencada de la crisi econòmica ens va donar una imatge distorsionada. Els primers acomiadaments massius als països més industrialitzats van arribar a sectors tradicionalment d’ocupació masculina –construcció, indústria automobilística, sectors financers -. Les gràfiques de la zona euro deien que, per primera vegada, l’atur masculí i el femení, històricament més alt, gairebé s’equiparaven. La fotografia, però, estava distorsionada. Era incompleta. L’atur s’ha estès a tots els sectors de l’economia i ha arribat al sector serveis que proporciona el gran gruix dels llocs de treball a la UE. Les dones suposen gairebé el 50% d’aquest sector i el 60% del comerç. La fotografia tampoc ens diu que les europees cobren, de mitjana, un 17% menys que els homes i que, aquelles que treballen en l’economia submergida, quan es queden a l’atur, tornen a casa sense dret a subsidis i sense formar part de cap gràfica oficial.

Myria Vassiliadou, secretària general del Lobby Europeu de Dones, creu que “no es tracta de parlar de qui pateix més aquesta crisi –que ha castigat tant a homes com a dones- sinó d’acceptar que ens afecta de manera diferent” i els homes – afegeix Vassiliadou – “estan més equipats per a fer-hi front perquè estan més organitzats sindicalment i tenen més accés al crèdit”. Aquesta força ha tingut una conseqüència directa sobre els 200.000 milions d’euros dels plans de rescat aprovats pels governs europeus per intentar pal•liar els efectes d’aquesta crisi. En un primer moment, els bancs, juntament amb la indústria de l’automòbil i la construcció, se’n van endur bona part de les ajudes públiques. Maria Jepsen, directora de recerca de l’Institut Sindical Europeu (ETUI), critica que “els governs s’han centrat únicament en mesures que donin resultats a curt termini” i han perdut l’oportunitat d’utilitzar aquests plans de rescat “per buscar canvis més transformadors per a la societat”. Jepsen proposa la inversió en educació i en sanitat, uns sectors que afecten directament les dones, com a treballadores o com a usuàries, i beneficien els nens. Assenyala, com a exemple, el pla d’ajut local que ha posat en marxa el govern de Noruega i que preveu que aquest fons especial s’utilitzi per a la construcció d’escoles bressol municipals.

La realitat és que hem quedat en mans d’Estats endeutats i amb menys capacitat d’ingressos per culpa de la crisi. Quins efectes tindrà aquest debilitament de les finances públiques en la protecció social? Totes aquestes expertes estan convençudes que hi haurà un retrocés. Sylvia Walby, investigadora de la Universitat de Lancaster i autora de l’informe “Gènere i crisi financera”, argumenta que “la història demostra que, cada cop que s’ha apostat per mesures d’austeritat com a resposta política a una crisi financera, les dones n’han sortit perdent” i l’educació pública i els programes de salut han patit retallades. Nacions Unides n’ha fet la mateixa lectura. La reacció dels governs per intentar controlar les arques de l’estat acostuma a ser la retallada de la despesa social, particularment els serveis d’assistència primària, l’educació i el transport. Un informe de l’ONU sobre la crisi reconeix que la imatge de l’home com el responsable de “portar el pa a casa” continua “vigent arreu del món i de cultures diferents, des de Cuba fins el Japó”. Quan l’ocupació està en perill, “la tendència és protegir els llocs de treball pels homes i negociar sobre l’ocupació femenina.

Un any després de la fallida de Lehmann Brothers, l’economia mundial comença a mostrar signes de recuperació. Una vegada més, la fotografia general amaga realitats ben diferents. El Banc Mundial calcula que encara hi ha 43 països pobres atrapats en les conseqüències d’aquesta recessió global que en els últims 2 anys els ha castigat amb una crisi alimentària, el preu del petroli a màxims històrics i un daltabaix en el sistema financer internacional. És la població més vulnerable la que acabarà pagant el cost social i humà d’una crisi que va qüestionar la moral i els principis del sistema però que, finalment, ni tan sols ha canviat de lideratge.