dilluns, 24 de gener de 2011

La motxilla del passat *


Hi ha ferides del segle XX que encara fan mal. En aquesta Europa de fronteres canviants, d’imperis caiguts, de guerres cruentes i tractats de pau que s’escriuen sobre els vençuts, la revisió del passat encara treu vells fantasmes de l’armari. Que el govern d’Hongria hagi decidit decorar la seu del Consell de Ministres de Brussel•les amb una catifa on hi ha el mapa de l’imperi hongarès de 1848, és només una anècdota. Tot i que la lliçó d’història, per celebrar l’inici de la presidència de torn hongaresa de la UE, no ha agradat gens a alguns estats com Romania o Eslovàquia, nascuts del desmembrament del vell imperi. Després de la primera Guerra Mundial, Hongria va veure com li amputaven dos terços del seu territori i bona part de la seva població va quedar disseminada entre els nous estats veïns. Des de l´1 de gener d’aquest any, el govern de Budapest ha decidit oferir als més de dos milions i mig de magiars que viuen als 7 països que envolten les seves fronteres la possibilitat de tenir un passaport hongarès i gaudir dels mateixos drets que els ciutadans d’Hongria. Aquest cop, ni Bratislava ni Bucarest han aixecat massa el to de veu perquè ells són els primers de procurar pels eslovacs o romanesos que viuen més enllà dels seus límits administratius. Tota aquesta Europa central i oriental és un gran puzle de minories nacionals que no acaben d’encaixar en uns estats i societats, resultat de successives particions. Els anys de comunisme van silenciar unes minories que ara reclamen drets en uns països encara en transformació. Hongaresos a Romania, Eslovàquia o Sèrbia; turcs a Bulgària; polonesos a Lituània; albanesos a Macedònia; russos a Estònia... Identitats i fronteres discorren per línies diferents. Diu Steiner que“a Europa, fins i tot una criatura es doblega sota el pes del passat, com si portés una motxilla massa carregada.”
El pes de la memòria
Encara avui es passen comptes amb aquest passat depredador. El govern grec acaba d’anunciar el seu suport al poble de Distomo, que reclama a l’estat alemany una compensació per la massacre que van patir a mans dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Fa deu anys que els descendents de la pitjor matança de les SS durant l’ocupació de Grècia van guanyar als tribunals el dret a demanar la venda de propietats de l’estat alemany per restituir-los de la barbàrie. Ara, en plena tensió econòmica i social entre Atenes i Berlín, el govern grec de Papandreu ha decidit implicar-se a favor de la demanda.
Aquesta Europa que s’ha anat unificant com a superació dels seus autoritarismes i totalitarismes encara no ha fet net amb la història. Els ministres d’Afers Estrangers de Lituània, Letònia, Bulgària, Txèquia, Hongria i Romania van demanar a finals de l’any passat a la Comissió Europea que equiparés la condemna dels crims comesos pels règims comunistes als del nazisme i que es penalitzés la negació, el menyspreu o l’aprovació dels crims comesos per aquests règims totalitaris. Brussel•les ha optat per quedar-se’n al marge argumentant que ni els mateixos estats membres que van sortir de l’altra banda del teló d’acer persegueixen judicialment els crims del seu passat amb la mateixa intensitat. No és un problema únicament del centre i l’est del continent. Aquí sabem perfectament el que costa condemnar el franquisme des de les bancades del Partit Popular. L’italià Silvio Berlusconi s’ha despenjat més d’una vegada amb gracietes antisemites. El president romanès, Traian Basescu, ha dit que Nicolae Ceaucescu hauria estat un bon president si només hagués estat deu anys al poder. A Bulgària, un personatge com Boyko Borissov, ex-bomber, professor de karate, ex-policia i antic guardaespatlles del dictador comunista Todor Zhivkov i del destronat rei Simeó en el seu retorn al país, ha arribat a primer ministre. Borissov considera que si el seu govern aconsegueix construir “una centèsima part”del que va fer Zhivkov seria“un èxit enorme”. La motxilla del passat pesa per tot allò que no hem sabut o no hem volgut superar.

* Versió completa del text publicat ahir al diari ARA.
foto: el primer ministre d'Hongria, Víktor Orban, la setmana passada al Parlament Europeu.

diumenge, 9 de gener de 2011

Bèlgica atrapada en la crisi política més llarga de la seva història


Bèlgica ja ha batut el seu propi rècord, més de 200 dies sense govern. Sis mesos de desgast econòmic i polític sense un horitzó. L’enèssima proposta negociadora, d’un mediador que ja abans del fracàs es declarava esgotat, ha tornat a quedar en res. Flamencs i Valons s’enfronten per la reforma d’un estat que imaginen diferent, contraposat. No hi ha via política però ningú vol tornar a convocar unes eleccions que, segons les enquestes, polaritzarien encara més aquesta divisió, reforçant al nord l’opció independentista del N-VA i al sud els socialistes d’Elio di Rupo. Cadascú d’ells fa mesos que parlen exclusivament pels seus electors. L’independetista flamenc, Bart de Wever, guanyador dels comicis del 13 de juny, declarava fa poc en una entrevista al setmanari alemany Der Spiegel que els francòfons són com uns “drogoaddictes” dependents de “les transfusions financeres”. Les retallades que els flamencs volen imposar al model de finançament de l’estat suposaria la pèrdua d’uns 650 milions d’euros de fons públics per a Valònia.
En un país que es trenca, on ja no hi ha projecte ni visions comunes, l’economia tindrà l’última paraula. Bèlgica ha entrat en la llista d’objectius de l’especulació financera. El deute públic del país equival ja a tot el seu PIB anual. Fonts de la Comissió Europea reconeixen que una amenaça financera contra la debilitada Bèlgica sembla en aquests moments l’únic detonant possible que forci l’entesa política. Així mateix ho admetia el diari conservador francòfon La Libre Belgique en un editorial recent. “Una pressió econòmica cada cop més forta” –escrivia el rotatiu- “podria forçar el nord del país a acceptar un acord segons ells imperfecte o incomplert abans de continuar en un impàs que afegeixi riscos suplementaris a la prosperitat de Flandes”.