dilluns, 28 de març de 2011

Créixer a cop de crisi

Article publicat al diari ARA

És un clàssic de Brussel·les això de dir que la Unió Europea s'ha anat fent a cop de crisi. I així estem. Enmig de dues crisis que ens han esquerdat econòmicament i políticament. Una profunda crisi financera que ens va confrontar amb les debilitats d'una unió monetària sense governança comuna i que, periòdicament, ha anat liquidant governs i economies d'algun històric estat de la cohesió. L'últim, Portugal.
Les revoltes al món àrab ens han revelat les febleses d'una realpolitik sense ètica i d'una UE sense visió comuna de quin ha de ser el paper global. les dues crisis poden confluir ben aviat en l'horitzó si el preu dels recursos energètics continua pujant i castiga encara més les economies europees.
Estem en el moment de la feina bruta. En el d'arremangar-nos i parar el cop, sense ser probablement conscients de la trascendència de tot el que la Unió europea ha anat aprovant els últims mesos, forçada per les circustàncies i després de penoses discussions.
Els caps d'estat i de govern de la UE van fer, la setmana a Brussel·les, el pas més important cap a un futur govern econòmic de l'euro. S'ha acordat un fons de rescat estable i amb més recursos; un Pacte per l'Euro amb nous instruments de coordinació i un compormís per formentar la competitivitat; més vigilància pressupostària, fins el punt que els govern accepten sotmetre a l'arovació de Brussel·les els pressupostos nacionals abans de presentar-los als seus Parlaments. Potser és el moment de recordar on érem ara fa un any. Tenim tendència a deixar-nos arrossegar per com ha estat de dolorós el part de qualsevol pas endavant. L'acord arriba sempre quan sembla que ja no hi ha una altra alternativa i tothom està esgotat d'haver-lo lluitat tant. Sempre ens deixa un regust amargant. Però arriba, i es consolida.
La resposta pendent
La crisi al món àrab ha posat el dit a la nafra d'uns governs temorosos de cedir iniciativa política i renunciar als seus interessos nacionals enfront dels de la Unió. Però hi ha un cos diplomàtic europeu en construcció.Hi ha més recursos per a la política exterior europe, encara que els resultats siguin avui ostatges de la ineficàcia de qui la dirigeix. S'està creant una diplomàcia comuna i, el dia que Catherine Ashton plegui com a alta representant, els caps d'estat i de govern de la Unió hauran de recordar molt bé el cost d'escollir el perfil equivocat. Hi haurà d'haver més ambició i generositat política.
I aquí és on arribem a l'última de les crisis no resolta: la de lideratge. Qui mana en aquesta aquesta nova UE 
que s'està repensant en l'economia i com a actor global? Herman van Rompuy, des de la seva discreció, ha anat consolidant la figura del president del Consell de la Unió. El possibilista Durao Barroso s'ha adonat finalment que aquest és l'últim mandat a la Comissió i que la docilitat que ha demostrat fins ara ja no li garanteix cap reelecció. Ha arribat el moment de marcar el seu territori. Barroso s'ha convertit, en els últims mesos, en el defensor del mètode comunitari, aixecant la veu davant d'una Angela Merkel partidària d'aquesta Unió cada cop més intergovernamental. I cal comptar també amb aquest Parlament Europeu, dotat de més autoritat en el control polític i financer. No està tot perdut.

dimarts, 22 de març de 2011

Estrategia y estrategas ¿Quién lidera la nueva diplomacia europea?

(nota internacional publicada al CIDOB)

La Unión Europea necesitó casi un mes entero de protestas y decenas de muertes civiles en Túnez para “deplorar” la violencia del régimen represor y corrupto de Ben Alí. Faltaban sólo unas horas para que el dictador abandonara el país por la puerta trasera. La intensidad de la respuesta comunitaria viró casi a la par de que se produjera el giro copernicano de la diplomacia francesa, que en cuestión de días pasó de ofrecer “savoir faire” policial a Ben Alí, a “tomar nota de la transición constitucional” en Túnez y, finalmente, con un Gobierno de unidad en ciernes, a “dar un apoyo decidido” a “la voluntad de democracia expresada por el pueblo tunecino”. Sólo unas horas separan el primer comunicado de la Alta Representante de la Política Exterior europea, Catherine Ashton, del cambio axiomático de actitud del Elíseo ante una revuelta que conseguía acabar con 23 años de dictadura de forma pacífica, y a pesar del silencio cómplice de una Europa mediterránea que había tratado a Ben Alí como a un socio privilegiado.
La posterior revuelta en Egipto empequeñeció aún más la capacidad de reacción institucional de la Unión Europea. El mismo día que en la plaza Tahrir, en el centro del Cairo, manifestantes a favor de la caída de Hosni Mubarak y supuestos partidarios del régimen se enfrentaban en un choque violento que dejó centenares de heridos, la comparecencia de la baronesa Ashton ante el Parlamento Europeo acabó en un aluvión de críticas y reproches a una Unión que, en palabras del líder de los Liberales Guy Verhofstat, “no entiende el momento histórico y tiene miedo” y que no es capaz de ser relevante ni siquiera en su “vecindad”. Esta vez fueron las grandes capitales las que tomaron la iniciativa y relegaron a la responsable de la diplomacia europea a un papel meramente secundario que recibía el encargo de visitar la zona en crisis. Francia, Alemania, Reino Unido, Italia y España firmaron un comunicado conjunto pidiendo una transición rápida en Egipto, exactamente en los mismos términos que la Casa Blanca lo había hecho 24 horas antes.
La sangrienta represión por parte del líder libio Muammar al-Gaddafi contra la oposición al régimen ha sido la estocada final a una imposible unidad política de la Unión Europea como actor global. La UE ha sabido reaccionar en el terreno humanitario, las sanciones económicas y el control fronterizo ante la llegada de refugiados del norte de África. Pero los 27 han sido incapaces de articular una posición común ante las demandas de la única oposición libia articulada, que reclamaba un reconocimiento político y apoyo internacional para imponer una zona de exclusión aérea, decidida finalmente in extremis el pasado jueves 17 de marzo por el Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas, con la abstención de Alemania. (seguir leyendo)

dissabte, 5 de març de 2011

Barroso i el català

La Comissió Europea ha penjat la conversa que van mantenir el president de la Comissió, Jose Manuel Durao Barroso, i el president Artur Mas. El portuguès li comenta com l'últim cop que va ser a Barcelona per rebre un premi ell va ser l'únic que va parlar en català! Jo hi era i va ser així. Després anem demanant de parlar en català a Brussel·les...