dimecres, 30 de desembre de 2009

La subasta del petroli iraquià


Sis anys després de la invasió internacional de l’Iraq i amb el compte enrere per la retirada de les tropes dels Estats Units, el repartiment del petroli iraquià s’accelera.  L’Iraq amaga la tercera reserva de petroli més gran del món, després de l'Aràbia Saudita i l'Iran. La cursa per gestionar aquests enormes recursos naturals ha viscut un últim capítol aquest mes de desembre. L’última gran subasta del petroli iraquià ha premiat totes les actuals grans petrolieres europees: British Petroleum, Eni, Shell, Total, o la russa Lukoil. Però, sobretot, el repartiment ha premiat destacats membres del lobby que va donar suport a George Buh en la invasió de l’Iraq. Entre els lobbistes que es beneficiaran del negoci del cru iraquià hi ha alts executius del sector petrolier amb base a Texas, d’empreses com Exxon, Hunt, o Hillwood (que integren el llistat de les 50 empreses que més van ajudar a finançar la campanya presidencial de George Bush l’any 2004). Al capdavant de Hunt Oil hi ha un personatge anomenat Ray Hunt, íntim amic de George Bush de la seva època de Dallas, membre del seu equip d'assessors per a assumptes internacionals durant la seva presidència, gran finançador de la seva campanya electoral i membre del consell de l'Institut George W. Bush.
Segons ha publicat la premsa internacional, en els últims mesos la llista d'amics de Bush agraciats amb concessions ha crescut molt, ja sigui a través de noves adjudicacions de camps per explotar o perquè han transcendit ara adjudicacions al nord de l'Iraq que s'havien mantingut ocultes. Més enllà dels magnats del petroli, la llista continua amb altres noms de polítics, diplomàtics i ex-militars, coneguts falcons dels Estats Units en favor de la guerra a l'Iraq.

L’any 2007, l’antic cap de la Reserva Federal dels Estats Units, Alan Greenspan, va publicar el seu llibre L'era de la turbulència on ja assegurava ras i curt que aquesta guerra s’havia fet pel control del petroli, un recurs escàs per a un món que s’acosta a l’anomenat peak oil, és a dir al moment en que la producció màxima de cru haurà arribat al seu límit més alt i a partir del qual començarà a devallar. Aquest peak oil està previst pel 2012.

El món consumeix avui 85 milions de barrils, dels quals l'OPEP aporta diàriament 26,5 milions. L’Aràbia Saudita, que és el major productor mundial, fa uns 8 milions i mig de barrils diaris. Es calcula que els contractes adjudicats ara a l'Iraq podrien posar al mercat diàriament fins a dotze milions de barrils addicionals de cru, d’aquí a set o vuit anys. I això no és tot. Segons el govern iraquià encara queden 50 jaciments més per explorar més endavant. I encara hi ha qui nega que el petroli ha estat clau en la guerra de l’Iraq.

*més informació al blog del SOLIDARIS de Catalunya Ràdio

dijous, 24 de desembre de 2009

Dones i crisi

* article publicat a la revista ONGC

Quantes vegades durant aquest any de crisi econòmica i financera hem sentit la pregunta de què hauria passat si en comptes de Lehmann Brothers haguessin estat Lehmann Sisters? Quina gestió del risc s’hauria fet? Cristina Vicini, empresària i presidenta de la Xarxa Internacional de Dones Professionals, creu que probablement haurien fet el mateix. Tots els bancs centrals europeus estan dirigits per homes i les dones suposen només un 16% dels alts càrrecs de les institucions financeres de la Unió Europea. Segons aquesta empresària italiana, la crisi actual no és qüestió de gènere sinó de persones. Ella en diu “monocultura”. Les decisions les prenen sempre les mateixes persones i per tant els errors es repeteixen. Accepta, però, que “les dones podrien trencar aquest cercle amb una nova perspectiva”.


El col•lapse econòmic i financer d’ara fa un any ha estat conseqüència d’un sistema de cobdícia global que torna a aixecar cap sense pràcticament assumir responsabilitats. Les promeses de canvi de model que els líders del G-20 van assumir el passat mes d’abril han estat efímeres. La nova governança econòmica anunciada amb grandiloqüència a l’última cimera dels països més industrialitzats i les potències emergents reunides a Pittsburgh no augura cap nova arquitectura financera global, ni tan sols un canvi de perspectiva, com a mínim en les qüestions de gènere. Seguirem sense saber si el lideratge econòmic femení hauria evitat una crisi que ha castigat les dones amb més cruesa que en recessions anteriors. La raó principal és que avui en dia la dona està més incorporada al mercat laboral que en dècades passades i el seu sou és imprescindible a moltes llars. La dona és també cap de família monoparental.

L’OIT calcula que la crisi provocarà que 51 milions de persones arreu del món es quedin sense feina, gairebé la meitat de les quals seran dones. Als països del sud, la crisi incideix i incidirà encara més en sectors importants per a les exportacions i retallarà els micro-crèdits que han ajudat a la creació de petits negocis liderats principalment per dones. Les previsions del Banc Mundial per aquest 2009 contemplen retallades de les exportacions de països en vies de desenvolupament en sectors com l’electrònica o el tèxtil, on el 80% de l’ocupació és femenina. Amèrica Llatina és la regió del planeta on l’atur femení pot créixer de manera més desproporcionada en els pròxims mesos. La crisi agreujarà la feminització de la pobresa.

Una fotografia incompleta

L’arrencada de la crisi econòmica ens va donar una imatge distorsionada. Els primers acomiadaments massius als països més industrialitzats van arribar a sectors tradicionalment d’ocupació masculina –construcció, indústria automobilística, sectors financers -. Les gràfiques de la zona euro deien que, per primera vegada, l’atur masculí i el femení, històricament més alt, gairebé s’equiparaven. La fotografia, però, estava distorsionada. Era incompleta. L’atur s’ha estès a tots els sectors de l’economia i ha arribat al sector serveis que proporciona el gran gruix dels llocs de treball a la UE. Les dones suposen gairebé el 50% d’aquest sector i el 60% del comerç. La fotografia tampoc ens diu que les europees cobren, de mitjana, un 17% menys que els homes i que, aquelles que treballen en l’economia submergida, quan es queden a l’atur, tornen a casa sense dret a subsidis i sense formar part de cap gràfica oficial.

Myria Vassiliadou, secretària general del Lobby Europeu de Dones, creu que “no es tracta de parlar de qui pateix més aquesta crisi –que ha castigat tant a homes com a dones- sinó d’acceptar que ens afecta de manera diferent” i els homes – afegeix Vassiliadou – “estan més equipats per a fer-hi front perquè estan més organitzats sindicalment i tenen més accés al crèdit”. Aquesta força ha tingut una conseqüència directa sobre els 200.000 milions d’euros dels plans de rescat aprovats pels governs europeus per intentar pal•liar els efectes d’aquesta crisi. En un primer moment, els bancs, juntament amb la indústria de l’automòbil i la construcció, se’n van endur bona part de les ajudes públiques. Maria Jepsen, directora de recerca de l’Institut Sindical Europeu (ETUI), critica que “els governs s’han centrat únicament en mesures que donin resultats a curt termini” i han perdut l’oportunitat d’utilitzar aquests plans de rescat “per buscar canvis més transformadors per a la societat”. Jepsen proposa la inversió en educació i en sanitat, uns sectors que afecten directament les dones, com a treballadores o com a usuàries, i beneficien els nens. Assenyala, com a exemple, el pla d’ajut local que ha posat en marxa el govern de Noruega i que preveu que aquest fons especial s’utilitzi per a la construcció d’escoles bressol municipals.

La realitat és que hem quedat en mans d’Estats endeutats i amb menys capacitat d’ingressos per culpa de la crisi. Quins efectes tindrà aquest debilitament de les finances públiques en la protecció social? Totes aquestes expertes estan convençudes que hi haurà un retrocés. Sylvia Walby, investigadora de la Universitat de Lancaster i autora de l’informe “Gènere i crisi financera”, argumenta que “la història demostra que, cada cop que s’ha apostat per mesures d’austeritat com a resposta política a una crisi financera, les dones n’han sortit perdent” i l’educació pública i els programes de salut han patit retallades. Nacions Unides n’ha fet la mateixa lectura. La reacció dels governs per intentar controlar les arques de l’estat acostuma a ser la retallada de la despesa social, particularment els serveis d’assistència primària, l’educació i el transport. Un informe de l’ONU sobre la crisi reconeix que la imatge de l’home com el responsable de “portar el pa a casa” continua “vigent arreu del món i de cultures diferents, des de Cuba fins el Japó”. Quan l’ocupació està en perill, “la tendència és protegir els llocs de treball pels homes i negociar sobre l’ocupació femenina.

Un any després de la fallida de Lehmann Brothers, l’economia mundial comença a mostrar signes de recuperació. Una vegada més, la fotografia general amaga realitats ben diferents. El Banc Mundial calcula que encara hi ha 43 països pobres atrapats en les conseqüències d’aquesta recessió global que en els últims 2 anys els ha castigat amb una crisi alimentària, el preu del petroli a màxims històrics i un daltabaix en el sistema financer internacional. És la població més vulnerable la que acabarà pagant el cost social i humà d’una crisi que va qüestionar la moral i els principis del sistema però que, finalment, ni tan sols ha canviat de lideratge.


dilluns, 14 de desembre de 2009

El 13-D a la premsa internacional

Què es diu avui per Europa?

Financial Times: "Milers de catalans voten per la separació"

Le Monde: "El sí informal dels catalans a la independència"

BBC: "La regió espanyola de Catalunya organitza un referèndum simbòlic per la independència"

La libre Belgique: "Els catalans voten a la independència"

Euronews: "Un sí massiu i simbòlic a la independència de Catalunya"


AGENCE FRANCE PRESSE

Les Catalans votent "oui" mais peu nombreux pour l'indépendance (ACTUALISATION, PAPIER GENERAL)

BARCELONE (Espagne), 14 déc 2009 (AFP) - Les Catalans ont voté dimanche, mais fort peu nombreux, en faveur de l'indépendance de leur riche région du nord-est de l'Espagne, ce qui relativise nettement la victoire massive du "oui" à un référendum symbolique organisé dimanche dans 166 communes.

Le "oui" l'a sans surprise emporté à une écrasante majorité de 94,71% des suffrages, ont annoncé dans la soirée les associations citoyennes indépendantistes qui organisaient ce scrutin sans valeur juridique.

Mais l'engouement n'a pas été au rendez-vous. N'ont en effet voté que 30%" des 700.000 Catalans concernés par cette consultation, soit environ 10% des 7,5 millions de personnes qui peuplent la région.

La participation a été sensiblement inférieure à l'objectif de 40% fixé par les organisateurs et de 20 points inférieur à celui enregistré en 2006 lors du référendum régional officiel qui avait validé le statut d'autonomie élargie de la région, approuvé préalablement par le parlement espagnol.

Les Catalans étaient invités à répondre à la question: "Etes-vous favorable à ce que la Catalogne soit un Etat souverain, social et démocratique, intégré dans l'Union européenne?".

"Il est évident quil s'agissait d'un divertissement organisé par et pour les indépendantistes, de sorte que ceux qui ne le sont pas n'étaient pas très incités à se rendre aux urnes", commentait le quotidien espagnol El Pais dans un éditorial intitulé "Désaffection catalane", à paraître lundi.

Le quotidien espagnol relevait toutefois que le chiffre de participation a été "sensiblement supérieur au poids sociologique de l'indépendantisme catalan que les sondages situent autour de 20%".

Tout résident, y compris immigré, de plus de 16 ans pouvait participer à ce vote "privé" organisé dans 166 villages et petites villes, soit 17% des communes de la région.

"C'est une chose nécessaire pour mon pays, parce que c'est la cause de la Catalogne. Personne ne peut nier notre identité et décider comment nous voulons vivre", a expliqué dans l'après-midi Lluis Cais, 16 ans, dans la coquette ville de San Cugat, avant d'aller voter.

Quelques mètres en retrait dans la file d'attente, Roser Carbonell, mère au foyer de 44 ans, dit voter "pour l'avenir de (sa) fille". "Ni l'Espagne ni l'Europe ne peuvent nous empêcher d'avoir notre propre Etat", affirme-t-elle.

La participation a été plus importante dans les petits villages et villes de l'intérieur que sur la côte, comme dans le bastion "catalaniste" de Vic, ville agricole et industrielle de 40.000 habitants où même les immigrés ont voté en nombre, profitant du droit qui leur était pour une fois accordé.

La consultation visait, selon les organisateurs, à susciter le "débat sur les relations entre la Catalogne et l'Espagne". Mais elle sonnait aussi comme un avertissement à Madrid.

Le Tribunal constitutionnel risque en effet prochainement de gommer de nombreux aspects de l'actuel "statut" de la Catalogne, qui a accordé en 2006 une autonomie élargie à la région élevée au rang symbolique de "nation".

Le pouvoir socialiste espagnol a observé une relative neutralité face à la consultation. Le chef du gouvernement José Luis Rodriguez Zapatero avait toutefois estimé vendredi quelle "ne menait nulle part".

Le leader du principal parti nationaliste catalan, CiU, Artur Mas, s'est dit favorable au "oui" mais a jugé quun référendum dans toute la Catalogne serait une "erreur" car le non l'emporterait.

bur-apa-pal/jr



NYTIMES  (REUTERS)

Low Turnout In Catalan Independence "Referendum"

MADRID (Reuters) - Turnout in an "informal" referendum on Sunday on whether wealthy Catalonia should secede from Spain fell short of organisers' hopes, but they said enough voters showed up to energise their separatist campaign.

About 30 percent of 700,000 eligible voters in 170 towns and villages in the region's Catalan-language-speaking heartland voted on the question of whether Catalonia should become an independent state within the European Union, organisers said.

This was below the 40 percent target initially mentioned by leaders of the campaign, which aims to put pressure on Catalonia's biggest political parties to call for a real referendum on secession in the future.

Early results showed almost 95 percent of those who voted wanted Catalonia, which has a population of seven million and already enjoys considerable autonomy, to leave Spain.

But, with separatists bound to be more likely to take part in a vote which the Spanish government had dismissed as illegitimate, organisers had been more interested in seeing the level of turnout.

The result of the vote, which was dismissed as futile by the Spanish government, will have no legal impact, but organisers hope to organise another, bigger referendum in the region's capital, Barcelona, next year.

"This has been a powerful event that is going to push us towards independence," referendum campaign spokesman Uriel Beltran told Reuters by telephone.

The campaign was organised by a coalition of Catalan nationalists, including left-wing parties and dissident members of Catalonia's biggest political group, the centre-right Convergencia i Unio. Their campaign has been well organised, but backers say they have had to mobilise voters with a fraction of the resources available for official elections.

SEPARATISM DISTRACTING FOR ZAPATERO

Catalan regional elections are due by the end of 2010, and any surge in separatist sentiment would be a serious problem for Spain's Socialist prime minister, Jose Luis Rodriguez Zapatero, just when he needs to focus on dragging Spain from recession without unsettling debt markets.

There was a steady flow of voters throughout the day in the towns chosen for the vote, which included nationalist heartlands where the Catalan language is widely spoken instead of Spanish.

Catalonia, which has a distinct cultural identity reaching back to the Middle Ages, already enjoys considerable control over its own affairs.

But separatist sentiment, which re-emerged after the death of dictator Francisco Franco in 1975, has been stirred by rumours that Spain's constitutional court will reject much of the region's new constitution, which includes a preamble defining Catalonia as a nation.

"For years I never had any problems and I felt just as Spanish as Catalan, but the politicians are making me feel more Catalan all the time and less Spanish," said Gil Jimenez Pastor, an older man wearing a beret who spoke to local television in a voting centre.

Sunday's vote moved the referendum campaign up a gear following its first foray in September, when more than 2,000 inhabitants of the small town of Arenys de Munt voted on the question, 96 percent of them favouring independence.

Opinion polls differ over the level of support for independence in Catalonia, where about half the population speaks Catalan at home instead of Spanish.

The Spanish government says the constitution would not allow a real referendum on regional independence.

(Reporting by Jason Webb, editing by Tim Pearce)

dimecres, 9 de desembre de 2009

Un altre editorial conjunt

En un gest sense precedents, 56 diaris de 45 països diferents han decidit publicar un editorial conjunt demanant als líders mundials que participen a la Cimera de Copenhaguen que prenguin mesures decisives en la lluita contra el canvi climàtic. Podeu llegir la notícia al The Guardian. L'article el va publicar dilluns El País.

Aquest cop no hi ha hagut cap reacció contra "el pensament únic"...


Mulla't i vota


divendres, 4 de desembre de 2009

La dignitat de la premsa


Els mitjans de comunicació són intèrprets de la realitat. Han de ser altaveus però no distorsionadors. Seleccionen d’entre un doll de notícies quins seran els temes prioritaris i en decideixen l’enfocament. Els mitjans informen, no jutgen. Però un estat amb problemes de cultura política, de respecte als drets individuals, arrossega massa sovint els mitjans de comunicació cap al fangar de l’espectacle i la falta de veracitat. L’anomenada “pena de telediario”, que ha propiciat imatges condemnatòries de sospitosos que encara han de ser jutjats. El moment de la detenció d’un pare, que poques hores després sortirà en llibertat sense càrrecs, però que les càmeres enregistren mentre animen a les persones presents a cridar ben fort “assassí!”, perquè així les imatges guanyen més. La multiplicació d’opinadors que no saben de què parlen. Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat social.
Excepcionalment, dotze diaris catalans s’han posat d’acord en publicar un editorial conjunt en defensa de l’Estatut de Catalunya perquè creien que havia arribat el moment d’expressar amb força el malestar d’una societat preocupada, tipa i menystinguda. La premsa ha estat el reflex d’un estat d’opinió generalitzat, que ha rebut l’adhesió de centenars d’associacions civils. Però els mitjans de comunicació del fangar, aquells que no escolten sinó que jutgen, acusen la premsa catalana d’imposar un pensament únic.
Una societat necessita dels seus mitjans de comunicació i aquests han de ser dignes de la responsabilitat que se’ls otorga. El baròmetre de la comunicació de Catalunya conegut aquesta setmana demostra que, tot i aquesta crisi de llarga durada, la premsa catalana torna a aixecar cap i guanya lectors. Ràdios i teles en català continuen copant els lideratges d’audiència i la premsa local i comarcal ha aguantat la sotregada fins i tot millor que les grans capçaleres del país. Tenen feina per fer.

*article publicat avui al Diari de Sant Cugat

dimecres, 25 de novembre de 2009

Des de Cuba

Una nova dissidència desafia el règim cubà. Són joves, viuen a l'illa i utilitzen les noves tecnologies. Ho explica avui, Fernando García, corresponsal de La Vanguardia a La Habana. Només un 13% dels cubans té accés a Internet però la veu d'aquests nous dissidents, menys organitzats i sense presentar alternatives polítiques pròpies, ha arribat fins al despatx oval.
Yoani Sánchez és la bloggera més coneguda, reconeguda i premiada fora de Cuba. El seu blog "Generación Y" et sacseja. (millor blog del 2009 per la revista Time)

En un post escriu:
"La diplomacia popular no necesita de memorándums o declaraciones de intención, se hace directamente entre los pueblos sin pasar por las cancillerías y los palacios de gobierno. Es esa que va acompañada de un abrazo, un apretón de manos o una larga charla en la sala de una casa. Sin aspirar a los flashazos o a los grandes titulares, las personas comunes han sacado al mundo de varios entuertos, han evitado quizás un sinnúmero de guerras y hasta puede que sean los responsables de ciertas alianzas y de algunos –escasos- momentos de paz.

De vez en cuando un individuo sin carteras ministeriales, ni privilegios oficiales, interpela al poder, le lanza una pregunta que queda sin respuesta. Los cubanos nos hemos conformado con que desde “allá arriba” nadie intente explicarnos o consultarnos el derrotero que tomará esta Isla, tan parecida a un barco que hace aguas a punto del naufragio. Cansada de que no nos reconozcan en nuestra pequeñez, me decidí a lanzar siete interrogantes a quienes considero que están –ahora mismo y con su actuación- marcando el destino de mi país."

Barak Obama ha respost a les seves preguntes.

I aquesta és Yoani Sánchez parlant de periodisme ciutadà:

 

divendres, 20 de novembre de 2009

La Unió Europea aposta per dos desconeguts


entrevista al 3/24


Tertúlia a L'Oracle de Xavier Grasset


Avui, a la tertúlia de L'Oracle de Catalunya Ràdio, moltes dones, molta política i molta Unió Europea.

La convidada era Arantxa Capdevila, doctora en Comunicació.

Podeu escoltar-la aquí.

dimecres, 18 de novembre de 2009

El problema és de missatge o de missatger?


He participat en la presentació al Consell Comarcal del Garraf del nou punt d'informació Europe Direct de la Comissió Europea, que a les comarques de Barcelona gestiona la Diputació.
Des que la Unió Europea va arribar a la conclusió que tenia un problema de comunicació (després del fracàs de la Constitució Europea), el pressupost, els esforços i les iniciatives en aquest terreny s'han disparat. Actualment hi ha més de 660 persones que treballen directament en la comunicació de les institucions europees i només l'any 2007 la Comissió va gastar 86 milions d'euros en activitats d'informació i divulgació.

Al Garraf, una de les comarques més actives en l'interès i la difussió del que passa a Brussel·les, em van demanar que els parlés de com podem millorar la comunicació entre la ciutadania i les institucions europees. La meva pregunta és el títol d'aquest post: el problema és el missatger o és el missatge?
La comunicació entre Europa i els seus ciutadans depèn d'una manera crucial dels mitjans d'informació. Però, si mirem el context actual, la baixa participació electoral, els fracassos d'alguns referèndums europeus, l'augment de forces euroescèptiques al Parlament Europeu i el populisme antieuropeista d'alguns líders polítics que només recentment han entrat a formar part de la UE, tot plegat denota un problema de fons que va més enllà d'una mala comunicació.

Demà al vespre a Brussel·les s'ha de fer història. Per primera vegada s'hauria d'escollir un president de la Unió Europea. Algú amb prou pes polític i institucional per representar durant 2 anys la UE davant d'un món que canvia a una velocitat que amenaça de deixar-nos fora de joc. I quina és la imatge que estan donant els 27 governs que han de protagonitzar aquest nomenament històric? Negociacions de passadissos, poca transparència, llistes de candidats on tots neguen ser aspirants al càrrec i, fins i tot, desavinences sobre quin perfil polític es busca exactament per dotar aquesta presidència de contingut i fortalesa institucional.
Això no s'arregla invertint en comunicació.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Perilla la cimera euromediterrània de Barcelona



L'enèssim enfrontament entre les països àrabs i Israel amenaça la celebració d'una cimera euromeditarrània a Barcelona, que el govern espanyol vol organitzar abans de l'estiu coincidint amb el final de la seva presidència de torn de la Unió Europea, que comença l'1 de gener.
El govern egipci assegura que els països àrabs no s'asseuran a negociar amb el ministre d'Afers Estrangers israelià, l'ultraconservador Avigdor Lieberman, a qui no reconeixen com a interlocutor. Aquesta negativa ha obligat a anul·lar sine die la trobada ministerial que s'havia de celebrar a finals de novembre a Turquia i que havia de servir per desbloquejar els nomenaments del futur secretariat tècnic que -des de la seva seu a Barcelona- ha de començar a treballar per la Unió per la Mediterrània. La UpM continua sent la peça més feble de la col·laboració euromediterrània. Un ostatge fàcil per poder denunciar tots els clonflictes evidents i latents que enverinen el procés de Barcelona des del seu naixement.
Aquest és el tema que he tractat aquesta setmana al programa SOLIDARIS de Catalunya Ràdio. El podeu llegir aquí.

divendres, 6 de novembre de 2009

presidència espanyola


El president de la patronal vallesana Cecot, Antoni Abad, creu que Rodríguez Zapatero hauria de renunciar a la presidència de torn de la Unió Europea, que encetarà el pròxim 1 de gener, per dedicar tots els seus esforços a sortir de la crisi. Estic convençuda que el que ens cal és precisament tot el contrari. Les mesures ideades fins ara pel govern espanyol han estat incapaces d’aturar una inèrcia que ens ha arrossegat fins a les pitjors xifres d’atur de la UE i al major endeutament públic de tota la zona euro. Per una vegada, durant tot un semestre, el president del govern espanyol es veurà obligat a escoltar i vigilar què passa per Europa. Potser aleshores s’adonarà de la gravetat dels pronòstics que aquesta setmana li anunciava un company de partit, el comissari europeu d’Afers Econòmics, Joaquín Almunia, vaticinant que l’estat espanyol serà l’últim de sortir de la crisi i haurà d’esperar fins el 2011, acompanyat únicament de Letònia i Bulgària, per trobar el camí cap a la fi de la recessió. Les advertències d’Almunia no són gaire diferents d’aquelles que ja li va fer Pedro Solbes però l’experiència i el prestigi guanyat a Europa pel seu vicepresident econòmic tampoc van pesar gaire aleshores. Que Rodríguez Zapatero miri durant 6 mesos cap a Europa ha de ser bo. El que em sorprèn és que el govern espanyol digui que la innovació serà una de les prioritats del seu semestre –ara que li retalla el pressupost-, que plantegi –encara sense èxit- organitzar una cimera especial sobre ocupació i que sigui la presidència encarregada de renovar l’Estratègia de Lisboa pel creixement econòmic i la competitivitat, que ja ha complert 10 anys i encara és lluny d’aconseguir alguns dels objectius que es va marcar el 2000. Inevitablement els mals resultats espanyols desacrediten el seu discurs econòmic pels pròxims 6 mesos.

*article publicat avui al Diari de Sant Cugat

dimarts, 3 de novembre de 2009

Google Earth i el terrorisme

Des del seu naixement Google Earth ha obert una nova via d'informació en imatges que s'escapa, de vegades, al control dels governs. Les imatges via satèl·lit han ajudat a descobrir fosses comunes, camps d'internament o rastres de matances, que alguns dictadors volien amagar, però també han facilitat la localització de tropes estrangeres per part de la insurgència iraquiana. Google Earth ha obert un nou debat sobre la seguretat, que qüestiona l'ús que es fa de tota la informació que circula per la xarxa i amaga un cert recel contra els avenços tecnològics.

Aquesta és la història que explico aquesta setmana al programa SOLIDARIS de Catalunya Ràdio. Entreu-hi.

dijous, 29 d’octubre de 2009

El mercat de Peshawar

Més de 90 persones han mort per un cotxe bomba al mercat de Peshawar en l'atac més mortífer d'aquest any al Pakistan.

Els Talibans assetgen des de fa mesos els seus veïns i la premsa dels Estats Units parla de l' "AfPak war", la guerra de l'Afganistan i el Pakistan. Un únic conflicte. Han passat 8 anys des dels inicis d'uns bombardejos que havien d'acabar amb Ossama Bin Laden. La violència s'ha estès per tota la regió i Barak Obama encara reflexiona sobre quina ha de ser la nova estratègia per aturar una guerra que es pot convertir en el seu Vietnam. El cap militar nord-americà a la zona li reclama milers de soldats més però la Casa Blanca, de moment, busca aliats polítics a l'Afganistan i abasteix el Pakistan de diners i equipament militar.

Aquest era el mercat de Peshawar que jo vaig conèixer la tardor del 2001, quan les bombes queien "només" de l'altra banda de la frontera. La ciutat, refugi de milers d'afganesos, bullia d'activitat, caos i contaminació. 







dimecres, 28 d’octubre de 2009

La llarga ombra de Bush


Això de la Unió Europea és la realpolitik portada a l'extrem. Un gran mercat de Calaf on tot es ven i es compra. Tot es negocia i tot es decideix en funció d'uns equilibris. Ara hi ha en joc l'elecció dels càrrecs més importants de la Unió Europea i la maquinària de les negociacions, els globus sonda, les converses de passadissos i les llistes de candidats, més o menys reals, s'han posat en marxa. Cal triar el futur president de la Unió Europea, el nou cap de la Política Exterior i de Seguretat dels 27 i la nova Comissió pels pròxims 5 anys. Els més pragmàtics apunten que els equilibris territorials obliguen a buscar un candidat del nord, un del sud i un de l'est. I, a partir dels resultats electorals europeus, dos haurien de ser conservadors i un socialdemòcrata. Suècia ha dit, a més, que no pot ser que a les llistes de "possibles" no hi surti ni una sola dona quan les dones representen el 52% de la població de la Unió Europea.
Com us deia en l'últim post, en aquests moments tot apunta cap a Tony Blair per ocupar aquesta nova presidència de la Unió Europea. Un càrrec totpoderós, escollit per dos anys, que representarà la UE al món i haurà d'organitzar la feina de les presidències de torn. Blair és laborista (socialdemòcrata descafeïnat) i de l'Europa occidental. Els caps d'estat i de govern ja van confirmar també Jose Manuel Durao Barroso per continuar al capdavant de la Comissió Europea, així que ja tenim un candidat del sud i conservador. Ara cal mirar la llista de candidats a convertir-se en el nou Mister/Missis PESC. Per eliminació, caldria buscar una dona i de l'est. La candidata més ben situada és Vaira Vike-Freiberga, expresidenta de Letònia. Una política "no professional", respectada i estimada al seu país on la van escollir dues vegades com a cap de l'estat amb el 70% i el 85% dels vots. Freiberga va créixer al Canadà, on havien emigrat els seus pares, i la seva vida professional va estar sempre vinculada a la Universitat i a la promoció de la cultura del seu país.
Què tenen en comú tots aquests candidats? La guerra de l'Iraq. Dos d'ells, Blair i Barroso, van compartir foto a les Açores. Vaira Vike-Freiberga va ser també una ferma partidària de la intervenció dels Estats Units. George Bush i Condoleezza Rice van apadrinar la seva candidatura a secretària general de Nacions Unides, que va perdre en front de Ban Ki-moon.
Encara queden unes setmanes de negociació per endavant. Potser en les equacions d'equilibris territorials i polítics que barallen a Brussel·les i haurien d'afegir també la variable dels "nous temps de la política internacional". Ara que el món s'ha obert a nous lideratges no crec que haguem de posar la Unió Europea en mans dels grans defensors d'errors passats.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Tremosa, Zapatero i Blair


Hi ha determinats temes que sempre aconsegueixen trencar la prudència de Ramon Tremosa. L'eurodiputat de CIU ha criticat amb contundència el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, de qui ha dit que "no sap llengües, no té ni idea d'economia i no està fent les necessàries i imprescindibles reformes econòmiques que l'estat necessita per sortir de la crisi". En un esmorzar de treball amb l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC), Tremosa ha explicat que n'espera ben poca cosa de la presidència espanyola de la Unió Europea que s'estrenarà el pròxim 1 de gener perquè, segons l'eurodiputat, hi ha una mancança greu d'idees.
La grisor europea de Zapatero encara es podria veure més eclipsada per l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa. Si finalment el president txec, Václav Klaus, acaba firmant el Tractat i la cimera europea del mes de desembre desencalla els nomenaments dels nous càrrecs que preveu Lisboa, Zapatero haurà d'estrenar el seu semestre al capdavant de la UE sota les ordres d'un nou president de la Unió Europea, elegit per un mandat de 2 anys, que exercirà de mestre de cerimònies i cap visible de la UE al món.
De moment, el nom amb més pes per ocupar aquesta presidència de la Unió Europea continua sent el de l'exprimer ministre britànic, Tony Blair. Una mala notícia per als qui creuen que això de la Unió Europea té un projecte, uns valors i uns principis que van més enllà dels interessos dels seus governants.
Des de fa molts mesos, aquest web recull signatures contra la designació de Blair com a primer president de la UE http://www.stopblair.eu/  o en català   www.stopblair.eu/ca
La plataforma recorda la intervenció decidida de Blair a favor de la guerra a l'Iraq i "la complicitat" del seu govern amb l'Administració Bush en el programa il·legal de "rendicions extraordinàries", que van portar a una forta reducció de les llibertats civils al Regne Unit. També recorden que va ser Tony Blair qui va lluitar contra la inclusió en el Tractat de Lisboa de la Carta Europea de Drets Fonamentals i com el Regne Unit n'ha quedat finalment exclós.


divendres, 23 d’octubre de 2009

El dret a escollir

Aquest no és un país normal. Potser per això ens calen mesures excepcionals. El govern ha d’imposar per llei que el 50% de les pel•lícules que s’estrenin doblades a Catalunya ho estiguin en català. Jo, que per principis sóc contrària a les quotes, he de fer gestos d’autèntica militància quan busco pel•lícules i dibuixos en català per als meus fills. M’indignen les amenaces que ens recorden com intents passats d’imposar el català al cinema van acabar traslladant part del negoci del doblatge a Madrid. Ens adverteixen en to apocalíptic que s’atempta contra la llibertat empresarial de les grans distribuïdores nord-americanes i s’insinua que es podria acabar provocant el tancament de sales de cinema perquè el públic no està acostumat a consumir pel•lícules en català. Però, al cap i a la fi, es tracta de poder triar. De tenir l’opció d’escollir. Potser, fins i tot, ens podrien sorprendre els resultats.
Quan el diari El Periódico va treure la seva edició en català estaven convençuts que probablement hi hauria una desproporció molt gran entre el nombre d’exemplars que vendrien a les comarques gironines i, posem per cas, els del Baix Llobregat. El temps ha demostrat que les diferències en les vendes no són tan abismals. El lector ha pogut triar.
Jo sempre havia pensat que la pregunta correcte no era “independència, sí o no?” sinó més aviat “independència, per a què?”. El més important és tenir la certesa que estem governats pels millors, per una classe política competent, fiable i amb un projecte sòlid de país. El temps també m’ha posat a lloc. La regeneració política és cada cop més urgent però encara llunyana i el que està en qüestió és el dret a poder escollir. La consulta del pròxim 13 de desembre a Sant Cugat, fins i tot per a aquells que els incomoda, és una oportunitat. Es tracta que tothom es pugui expressar.

* article publicat avui al Diari de Sant Cugat

dimarts, 20 d’octubre de 2009

La dona no és el missatge


Els mitjans de comunicació han destacat en titulars que, per primera vegada, el premi Nobel d'Economia ha estat per una dona i, en canvi, han deixat per a la lletra petita el missatge que amaga el reconeixement a la feina d'Elinor Ostrom i Oliver Williamson. Quan encara estem curant les ferides de la fallida financera i lluitant per sortir de la crisi econòmica, el premi Nobel ha guardonat dos nordamericans que reconeixen els límits de les empreses i defensen la gestió responsable, sostenible i col·lectiva dels recursos naturals. Ostrom està convençuda que recursos com la pesca, les pastures o l’aigua es poden gestionar de manera col•lectiva i sense caure en la cobdícia individual.
La influència d’Elinor Ostrom també ha arribat als països catalans a través dels estudis de la Meritxell Costejà, una investigadora de la UAB, a qui la premi Nobel va codirigir la tesi doctoral sobre la governança de l’aigua i el futur del Tribunal de les Aigües de València, una antiquíssima comunitat de regants cada cop més amenaçada pel creixement demogràfic i els canvis econòmics i socials que s'han produït al territori. El més “revolucionari” de les teories d'Ostrom és que no es limita a qüestionar la propietat privada sinó que també posa en dubte que, en molts casos, l’Estat pugui aportar la millor solució.
Naturalment que ens hem de plantejar perquè en els 30 anys de vida del Nobel d'Economia encara no s'havia guardonat a cap dona però fer del gènere d'Ostrom el més destacat d'aquest premi seria menystenir-la com a investigadora.

Tinc una amiga, periodista brillant, que fa anys va guanyar una beca Fullbright per estudiar a Georgetown i encara avui s'indigna quan recorda com, la primera setmana de classe, un company li va preguntar: "Tu has entrat per la quota d'hispans o de dones?"
Sense comentaris.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

lobby català a Brussel·les

Fa temps que ens hem instal·lat en el discurs que la Unió Europea no entén la realitat catalana i no ens plantegem, en canvi, si nosaltres hem descuidat Brussel·les. Aquesta UE s'ha fet tan gran que no podem deixar d'explicar-nos una i una altra vegada. Aquesta setmana, sis associacions catalanes han presentat a Brussel·les la Xarxa d'Entitats Europeistes de Catalunya. Sis entitats que sumen esforços en la seva tasca d'explicar Europa i es presenten amb un manifest comú. La Fundació Catalunya Europa (FCE), Horitzó Europa, Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) Joventut Europea Federalista de Catalunya (JEF – UEF), Consell Català del Moviment Europeu (CCME)  i l'Associació de Diplomats de la Unió Europea (ADICEC) van comptar per aquesta presentació amb el suport de tots els eurodiputats catalans.  



Primer èxit de la xarxa, encara que sigui per casualitat: l'eurodiputat del PP, Santiago Fisas, va assegurar durant l'acte de presentació que no hi veu "cap inconvenient" en que el català sigui llengua oficial de la Unió Europea i que està disposat a donar suport "amb molt de gust" a qualsevol iniciativa del Parlament Europeu per aconseguir-ho. No sabem què en pensa el seu company de files, Aleix Vidal-Quadras, vicepresident del Parlament i responsable d'aturar totes les peticions que s'han presentat darrerament a l'Eurocambra en favor de l'ús oral del català. El Parlament d'Estrasburg, l'única institució europea que escollim per sufragi universal directe, és també l'única on els representants polítics catalans no es poden expressar en la seva llengua.

foto: ACN

dissabte, 10 d’octubre de 2009

abús d'autoritat

a
Benvingut a la república bananera de casa teva. Aquest és el rètol que podrien penjar sobre la sòbria i moderna T-1 de l’aeroport del Prat. Un gran edifici pel futur vigilat amb la perícia, les maneres i els uniformes dels mateixos d’ahir i de sempre. Dimecres al migdia, un grup de persones recullen les maletes a la nova terminal i un d’ells fa unes fotografies del grup i del panell on s’indica les arribades dels vols. Un guarda de seguretat privada l’amonesta tot i que no hi ha cap senyal penjada en tota la terminal que adverteixi que està prohibit fer fotografies. El vigilant se sent menystingut i el grup acaba envoltat per quatre guàrdia civils que a crits diuen que el de la càmera els ha d’acompanyar i que la resta ja podem sortir cap a fora perquè entorpim la circulació dels altres passatgers. Demanen la documentació. Exigeixen veure les fotografies. Amenacen que hi haurà una denúncia per desacatament i alteració de l’ordre. El català, per descomptat, no el parlen. Tres quarts d’hora retinguts.
Aquest va ser el punt i final d’un viatge de periodistes a Estocolm. Feia només 24 hores que havíem dinat amb el líder del Partit Pirata, una formació que té més de moviment civil, lobby i grup de protesta que no pas de partit polític, però que ha arribat al Parlament Europeu amb un discurs de defensa dels drets civils, les llibertats individuals i de denúncia del control i l’ús que l’Estat fa de totes les nostres dades personals. Dilluns, vam accedir a la seu del ministeri d’Exteriors suec sense passar cap control de seguretat, cap escàner per les bosses, sense cap acreditació que digui en lletres ben grosses que som visitants de pas. La ministra d’Afers Europeus ens va venir a rebre, ens va saludar un per un i ens va explicar que entenia el català perquè va viure un any a Barcelona i va fer la seva tesi doctoral sobre el nacionalisme català.
L’aterratge a Barcelona ens ha recordat que encara vivim immersos en un altre discurs sobre l’autoritat de l’Estat i d’aquells que el representen davant els ciutadans.

dijous, 8 d’octubre de 2009

d'Irlanda a Txèquia passant per Suècia


Divendres, finalment, Irlanda va dir SÍ al Tractat de Lisboa. Un breu respir per tombar el cap d'oest a est. La Unió Europea dóna per fet que el president polonès Kaczynski acabarà ratificant el text un dia d'aquests i ara tota la diplomàcia es concentra en el més incòmode de tots els caps d'estat europeus, el txec Vaclav Klaus. Acabo de tornar de tres dies a Suècia en un viatge organitzat per la Representació de la Comissió Europea a Barcelona i no he aconseguit empeltar-me de la racionalitat sueca. Li vaig demanar a la ministra d'Afers Europeus de Suècia, Cecilia Malmström, què considerava més antidemocràtic que 26 països que han ratificat un tractat el tirin endavant sense tenir en compta a aquell que no s'hi ha volgut sumar o bé que una sola firma privi a 26 estats, a la Unió Europea en general, d'avançar. La seva resposta no em va deixar gaire marge per la rèplica. "Comprenc la seva frustració -em va dir- però segons els tractats cal la unanimitat per aprovar un nou text". Punt i final. No hi ha pla B. Aquí estarem fins que Txèquia, o més ben dit el seu president -perquè el Parlament txec ja ha ratificat Lisboa-, vulgui firmar. Així anem fent temps a veure si, amb una mica de sort, arribem a la primavera, es celebren eleccions a Gran Bretanya i els Tories tornen al poder amb la promesa de convocar un referèndum sobre Lisboa... No crec que aquesta aliança euroescèptica Klaus-Cameron (David Cameron és el líder dels conservadors britànics) s'acabi sortint amb la seva però, si arriba el moment, per què no són prou valents i en comptes de preguntar pel Tractat de Lisboa no convoquen un referèndum sobre la seva continuïtat de Gran Bretanya dins la Unió Europea?



Sobre aquest etern dilema dels britànics us recomano el llibre del Timothy Garton Ash, Mundo Libre. Europa y Estados Unidos ante la crisis de Occidente de Tusquets.





dilluns, 28 de setembre de 2009

Ocasions perdudes

Les promeses en boca dels polítics són efímeres. Els líders dels països més rics del món i de les potències emergents han anunciat amb grandiloqüència que “comença una nova etapa en la governança econòmica i financera mundial”. Jo no hi veig una revolució sinó, probablement, una mica més seny i ni la més mínima voluntat d'exigir responsabilitats a aquells que ara fa un any van esfondrar un sistema financer que havia esdevingut global.  El comunicat final de la reunió del G-20 a Pittsburgh diu només que les primes als alts executius financers s’han d’establir a partir dels beneficis aconseguits a llarg termini i sense operacions d’alt risc. I quins han estat els grans defensors de no tocar res? Barak Obama i Gordon Brown. Aquells que el passat mes d’abril asseguraven que anaven a canviar el món però que, finalment, han cedit a la pressió dels lobbys financers de Wall Street i la City de Londres. La Unió Europea, amb França i Alemanya al capdavant fent bandera dels límits imposats als consells de direcció dels grans bancs, s'han quedat sense aliats. El ministre de Finances brasiler ho va predir només arribar a la reunió: “ara que la situació comença a millorar la pressió dels bancs per endarrerir les reformes cada cop serà més gran”. I és que el missatge ha començat a canviar. Només les ONG els han recordat que dels 50 mil milions de dòlars que van prometre el passat mes d'abril pels països més pobres no se n'ha tornat a parlar i això que només n'han desemborsat menys de la meitat. La reforma a fons del FMI també ha quedat en res. Les regles de joc seguiran sent pràcticament les mateixes però es donarà més veu a les economies emergents.
A Pittsburgh s'hi asseien els representants del 90% del PIB mundial i quan ells diuen que "això funciona" vol dir que el moment de l'autocrítica i la voluntat d'esmena ja ha passat. No calia esperar al final de la cimera per a descobrir-ho. La tranquilitat que torna a regnar als mercats financers feia setmanes que ens ho anunciava a crits.
El G-20 diu que la recuperació encara és fràgil i, per tant, es mantindran els ajuts actuals. A finals d'aquesta setmana, però, els ministres d’Economia de la Unió Europea es reuniran a Goteborg per parlar de què fa la UE amb els seus plans de rescat. Hi ha governs partidaris de començar-ne una retirada progressiva. La zona euro va recuperant els índex positius de creixement. La borsa ha anat tornant als nivells d’abans de la fallida de Lehmann Brothers. Alemanya deixa enrera la campanya electoral i Angela Merkel estrena legislatura amb l'anunci d'una rebaixa d'impostos... Fa només uns dies la Comissió Europea va proposar un pla per ajudar amb diners comunitaris a aquells estats on hi ha més atur i els ministres li van tirar per terra.... Tota una sèrie de símptomes que haurien de fer reflexionar força l’estat espanyol, amb una càrrega tan feixuga de deute públic i desocupació, que podria quedar despenjat de la resta de socis de la moneda única. Totes les previsions confirmen les dificultats i el temps que caldrà perquè Espanya surti de la crisi i les mesures que es prenen van en direcció oposada a les de la resta d'Europa.

dimarts, 22 de setembre de 2009

Les amistats perilloses


L'alliberament "per motius humanitaris" d'Abdel Baset al-Megrahi, l’única persona condemnada per l’atemptat de Lockerbie, i el seu retorn triomfal a Líbia ha acabat destapant una història fosca de pressions polítiques, interessos petroliers i d’amistats perilloses dels governs de Gordon Brown i Tony Blair. I en mig de tota aquesta història hi ha una empresa, British Petroleum.
La premsa anglosaxona ha explicat que British Petroleum ja va intentar pressionar a finals del 2007 al govern britànic perquè transferís Megrahi a Líbia. L’empresa acabava de signar un acord de 900 milions de dòlars amb el govern de Trípoli per explorar nous jaciments de gas en un pam de territori gairebé tan gran com Catalunya. Les operacions, però, ha anat patint tota una sèrie d’endarreriments burocràtics durant aquests anys que –segons apuntava The Times- ara podrien anar desapareixent. La premsa també explica que la persona que va fer aquests contactes l’any 2007 amb el govern britànic era un vell conegut de l’administració londinenca. Mark Allen, en aquell moment assessor especial de BP, havia estat anteriorment oficial del servei d’intel·ligència britànic, MI6, i el negociador que, l’any 2003, havia mediat en nom del govern de Londres perquè Líbia abandonés el seu programa nuclear.
Blair-Brown Petroleum
Les relacions que BP i els governs laboristes han anat teixint en el temps són tantes que -segons diuen- a BP (les sigles de British Petroleum) se la coneix amb el sobrenom de Blair-Brown Petroleum. Aquestes connexions es remunten al 1997, poc després de l’arribada dels laboristes de Tony Blair al poder. Blair tria l’aleshores president de BP per ocupar el càrrec de secretari d’estat de Comerç i Competitivitat. Des d’aleshores, Lord Simon ha estat un assessor a l’ombra tant dels governs de Blair com de Brown. És l’inici de tot un entramat.
Una de les persones de confiança de Tony Blair a Downing Street abandona al primer ministre per convertir-se en la cap de comunicació de BP des del 2001 fins el 2009. Diversos càrrecs del ministeri de finances durant l’etapa Brown van passar a treballar per la companyia energètica. I, en canvi, nombrosos responsables de BP han format part dels comitès econòmics i socials creats pel Nou Laborisme durant aquests anys.
L'amic Gaddafi
Tampoc hi ha dubtes sobre les estretes relacions entre la política i la indústria petroliera a Líbia on el 95% dels ingressos per exportacions ve, precisament, del gas i el petroli. És el poder dels recursos naturals. Els nous interessos geopolítics i geoestratègics han rehabilitat la figura del general Gaddafi, un dels repudiats de l'escena internacional. Hi ha en joc milers de milions de dòlars en contractes armamentístics i energètics i la seguretat de l’aprovisionament de gas per Europa.
Líbia és la primera gran reserva petrolífera de l’Àfrica. Per a la Unió Europea s'ha convertit també en una alternativa real a la seva dependència del gas de Rússia. Cal tenir altres fonts d’entrada per quan Moscou tanca l’aixeta. Les grans companyies energètiques europees, dels Estats Units, Canadà, Rússia i la Xina ja tenen interessos a la zona. I Gaddafi es deixa estimar. Per la seva proximitat, a l’altra banda del Mediterrani, La Unió Europea considera Trípoli com una peça clau en la seva seguretat a llarg termini i l’ofensiva de Gazprom –el gegant energètic rus- pel nord d’Àfrica –no només a Líbia, també a Algèria- és definitiva per a l'estratègia de deixar Europa atrapada en una pinça.
Les noves regles del joc prefereixen no fer memòria d'allò que va passar ara fa dues dècades a la petita població escocesa de Lockerbie: l'explosió en ple vol d'un avió de la Pan-Am i la mort de 270 persones.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Què hi fem a l'Afganistan?


La guerra de l'Afganistan passa per un dels seus pitjors moments. Han passat 8 anys des dels atacs de l'11/S. Els atemptats contra les torres bessones de Nova York ha entrat ja en els llibres d’història dels país però encara no s'ha aconseguit tancar les dues guerres posteriors que el govern Bush va declarar com a represàlia. Aquests dies l’Afganistan és omnipresent. El frau electoral que ha marcat la reelecció a la presidència de Hamid Karzai. Les declaracions del cap militar del desplegament dels Estats Units a l'Afganistan advertint que si no hi ha més efectius serà impossible guanyar aquesta guerra. La denúncia dels abusos i les vexacions comeses per la seguretat privada nordamericana que vigilava l’ambaixada dels Estats Units a Kabul. Les investigacions d'un nou atac –aquest cop contra uns camions que transportaven combustible- que pot haver causat la mort de desenes més de civils.
Ara, a més, el Pentàgon té problemes amb la premsa. Un diari independent per a la comunitat militar dels Estats Units "Stars and Stripes" assegura que el Pentàgon es dedica a avaluar la feina dels corresponsals de guerra nordamericans abans de decidir si els permet anar encastats o no en les seves missions. Segons aquesta publicació, el Pentàgon va contractar una empresa externa –una polèmica firma de Relacions Públiques de Washington- perquè analitzés la informació que es publica sobre la guerra. L’informe qualifica la tasca dels periodistes com a "positiva, neutra o negativa” i fins i tot en algun cas concret s’especifica que les informacions negatives d’un dels reporters es podrien mitigar amb filtracions d'altres fonts militars. L'erràtica reacció del Pentàgon ha agreujat la situació. En un primer moment van negar l'existència d'aquestes qualificacions per després acabar matisant que les úniques avaluacions que es feien era sobre la base de si la notícia publicada era "acurada" o no ho era, deixant de banda l'enfoc positiu o negatiu. L’últim gir ha estat reconèixer que els responsables militars que operen a l’Afganistan ha rescindit el contracte amb la consultora de Washington The Rendon Group. Aquesta firma es una vella coneguda de l'administració nordamericana. Segons publica Stars and Stripes, l'any 2003, en plena invasió de l’Iraq, el Rendon Group va ser un dels assessors que va ajudar a crear el Congrés Nacional Iraquià. Un grup opositor, finançat també per la CIA, i que –segons el mateix diari- va ser l’encarregat de subministrar "molta de la informació falsa sobre les armes de destrucció massiva que es va utilitzar per justificar la invasió".
De fet, la companyia ha reconegut que des del 2005 ha elaborat diversos informes d’anàlisi sobre notícies periodístiques relacionades amb les operacions de l’exèrcit nordamericà.
Els problemes s'agreugen perquè el suport de l’opinió pública a la guerra de l’Afganistan va decreixent. No és per menys. Si mirem bé la radiografia del que ha esdevingut l’Afganistan els últims anys costarà molt d’entendre el perquè d’aquesta guerra. De moment, el nombre de civils morts ja és 6 vegades superior al de les víctimes de les Torres Bessones. Només entre gener i maig d’aquest any hi hagut fins a 800 morts civils. L’any passat van superar els 2 mil.
L’Afganistan és avui el segon país més corrupte del món. El respecte als Drets Humans ha empitjorat des del 2001. Fa només un parell de mesos, el Parlament afganès va aprovar un nou codi que converteix la dona literalment en una esclava. Una dona no pot sortir de casa sense el permís del marit que, a més, -i segons aquesta llei- té dret a deixar-la sense aliment si no el satisfà sexualment. El conreu de l’opi, que els Talibans havien aconseguit controlar, s’ha multiplicat fins a l’extrem que avui són l'origen del 90% de la producció mundial. El govern de Karzai té relacions massa directes amb senyors de la guerra i traficants de droga. Els indicadors de mortalitat infantil, l’accés a l’aigua potable o la sanitat gairebé no han millorat des dels inicis de la guerra.
Aquest és l'escenari després de més de 7 anys de desplegament internacional. Les tropes internacionals estan perdent la guerra i els seus governs tampoc hi envien tots els fons d’ajuda compromesos per a la reconstrucció des de fa temps.
En un país de 650.000 km2 -gairebé com dues vegades Alemanya- i 27 milions d’habitants, on la població està armada i al servei d'uns senyors de la guerra que imposen la seva llei, què hi poden fer 110 mil soldats de la coalició internacional?

dimarts, 1 de setembre de 2009

El nou curs

De petita jo era de les que sempre tenia ganes de tornar a l’escola al final de les vacances i encara avui continuo fruint d’aquesta sensació de retrobament. El mes de setembre em portava l’olor dels llibres nous, fullejar les pàgines que hauríem d’aprendre durant l’any, tornar a veure els amics i sentir-nos una mica més grans.
Gairebé cada any, les acaballes del mes d’agost ens regalaven un bon xàfec d’estiu d’aquells que rebaixen la xafogor i ens anuncien canvis.
Han passat els anys i m’agrada tornar a la feina després de vacances. Aquests primers dies d’intercanvi d’experiències, d’atresorar els últims records d’unes setmanes viscudes intensament i, alhora, l’oportunitat de recuperar tot allò que som també durant l’any. M’agrada el que faig. És una part important del que sóc. Recupero aquest espai que és meu. A partir d’ara, però, hauré d’esforçar-me per seguir esgarrapant temps i energies perquè totes aquestes hores de lectures, de converses, d’amics i viatges, de jocs i abraçades amb els meus fills no quedin únicament en instantànies de l’estiu. Si tots aquests moments no tenen continuïtat, els altres 335 dies de l’any quedaran incomplets.
Ben diferent, però, és la tornada del curs polític. Fa temps que els estius passen sense treva. Els diaris s’aprimen però la política, tot i baixar d’intensitat, no fa vacances. Tot és pràcticament allà on ho havíem deixat, el Tribunal Constitucional, la sentència de l’estatut, l’enèsim intercanvi d’acusacions entre PP i PSOE... Ara li han afegit una mica de manifestacions preventives, un debat sobre pactes incomplerts entre Catalunya i Espanya, posicionaments més o menys unitaris del govern i desgovern en el posicionament d’algun partit. I per sobre de tot la crisi i l’anunci de noves mesures estèrils. No sé si un bon xàfec d’estiu podria aclarir una mica aquest panorama.

*article publicat al Diari de Sant Cugat

dissabte, 15 d’agost de 2009

TANCAT PER VACANCES

De fet, això és el que no hauria de fer mai un bloc però m'haureu de perdonar perquè aquests dies tinc força problemes per connectar-me i més encara per trobar els accents en aquest teclat (azerty)... Torno ben aviat i espero posar-me ràpid les piles. Bé, segur que la feina m'hi obligarà.

Bones vacances a tots!

dijous, 16 de juliol de 2009

Brots verds


Hi ha qui parla de brots verds i qui els comença a veure de molt a prop. Per primera vegada en molt de temps, l’activitat industrial de la Unió Europea ha donat mostres d’una lleugera recuperació. Al nord, Alemanya, França, Holanda, Eslovènia o Lituània han aconseguit reactivar la producció de les seves empreses, mentre l’estat espanyol, molt lluny dels seus socis de la zona euro, no aixeca cap entre els pitjors dels 27.
La setmana passada a Brussel·les, un alt responsable de la política econòmica europea m’assegurava que hi ha una veritable preocupació pels efectes socials d’aquesta crisi a l’estat espanyol. Espanya té un dels pitjors índex d’atur i un alt percentatge d’immigració recent. La tardor tornarà a enfosquir qualsevol signe d’optimisme. Hi empreses que quan marxin de vacances tancaran definitivament la persiana i no tornaran a obrir. S’acabaran els contractes temporals vinculats a la campanya turística i es posarà punt i final també a aquestes ajudes limitades del govern espanyol per al finançament d’obres municipals. L’anomenat Plan E, que ha omplert de rètols ben visibles cantonades, esvorancs i tanques, ha estat només un coixí en la caiguda lliure del sector de la construcció. Mentre la confiança econòmica dels països de l’euro està despertant, un informe de La Caixa vaticina que aquí seguirem engrandint les xifres de desocupació, que avui ja estan més de 8 punts per sobre de la mitjana europea.
Els més optimistes diuen que Estats Units podria sortir de la crisi a finals de 2009 i Europa el 2010, però encara no sabem quin cost tindrà aquest fort endeutament dels estats sobre les polítiques de protecció social. Per on començaran a retallar quan, un cop superada la crisi, s’hagi de tornar a sanejar l’economia? Hi ha qui anuncia brots verds i qui només hi veu un alleujament conjuntural.




*article publicat al Diari de Sant Cugat

dijous, 25 de juny de 2009

Londres revisa el seu paper a l'Iraq

Gran Bretanya ha decidit revisar finalment el seu paper a l'Iraq. Una comissió d'investigació ha d'identificar a partir d'ara els errors comesos en una guerra que ha durat 6 anys, ha costat prop de mil milions de lliures anuals i on han mort 179 soldats britànics.
L'Iraq ha estat per a molts un dels pitjors errors de la història de la política exterior britànica. Un conflicte que ha desestabilitzat el món i ha multiplicat el nivell d'inseguretat al Regne Unit. Una guerra impopular que va provocar les manifestacions de protesta més massives de les últimes dècades a la ciutat de Londres.
Ara que Gran Bretanya és a punt de completar la seva retirada total de l'Iraq, Gordon Brown ha donat el tret de sortida a una investigació que ha rebut crítiques per totes bandes. Els conservadors li retreuen que les conclusions dels pròxims 12 mesos d'investigació no es faran públiques fins passades les pròximes eleccions generals, que s'haurien de celebrar com a molt tard el juny de 2010. Des del seu propi, el moviment Laboristes contra la Guerra, adverteix que si la intenció de Brown és tornar-se a guanyar la confiança dels ciutadans, el fet que la investigació es faci de manera secreta i a porta tancada es pot acabar convertint -diuen literalment- "en l'últim clau del seu taüd".
Probablement aquesta serà una investigació decebedora, plena de secretismes i autocensura, que no tindrà conseqüències penals ni pretén repartir culpes però, tot i això, hi ha moltes respostes pendents. Lliçons d'història recent d'una guerra basada en proves falses, en l'ocupació indefinida d'un poder i on encara planen els dubtes sobre com el govern de Tony Blair va intentar fer callar les veus més crítiques.
*Comentari per a l'APUNT INTERNACIONAL de Catalunya Informació.

dilluns, 22 de juny de 2009

Voler votar i no poder


Fa massa temps que ens omplim la boca parlant del que s’ha anomenat la “desafecció política” dels ciutadans. Els últims 15 dies, hem sentit excuses, explicacions i fins i tot la preocupació sobtada dels mateixos protagonistes d’una campanya electoral nefasta, abocada a consolidar el bipartidisme a l’estat i allunyada de tot allò que realment s’havia de decidir el 7 de juny. Catalunya –com la Unió Europea- no necessita més informes que analitzin l’abstenció. Només calen polítics amb missatge que no tractin els electors de babaus amb eslògans simplistes i sense explicar-los les raons principals de perquè cal anar a votar.
Entre aquells que es van quedar a casa el 7 de juny, n’hi havia que desconeixien la convocatòria d’eleccions. Altres van preferir anar a la platja o senzillament van creure que al Parlament Europeu no ens hi juguem res de res. També n’hi havia que haurien volgut votar però es van sentir incapaços de decidir-se per cap dels candidats o van pensar que així castigaven la classe política per la seva poca credibilitat.
En l’anàlisi d’aquestes eleccions no em preocupa tant l’abstenció com el vot en blanc, que a Catalunya s’ha multiplicat per 6 respecte a les europees del 2004. És el vot de protesta més cívic. El que no renuncia a la participació democràtica. El que fa l’esforç d’anar fins el col·legi electoral per deixar un sobre en blanc. No guixa la papereta. No tria cap partit “freak”. No cau en el vot de protesta extremista que ha alimentat les forces populistes i xenòfobes de mitja Europa. Diu a les urnes que, en mig d’aquestes baralles de pati d’escola, no ha trobat ningú que realment el representi. El més gran de tots els desencantaments: voler votar i no poder. Si no hi ha una reforma valenta de la llei electoral serà impossible capgirar aquest desengany.


*article publicat al Diari de Sant Cugat

dijous, 11 de juny de 2009

Barroso vol 5 anys més

La victòria del Partit Popular Europeu a les eleccions de diumenge aplana el camí per a la reelecció de Jose Manuel Durao Barroso com a president de la Comissió Europea. L'exprimer ministre portuguès ha trigat només 48 hores a presentar formalment la seva candidatura amb la certesa de comptar amb el suport dels grans governs de la Unió i sense cap altre aspirant de pes a fes-se amb el càrrec. La socialdemocràcia europea -tot i omplir-se la boca de crítiques a la pobre iniciativa política de Barroso- ha estat incapaç de presentar un candidat propi de manera unitària.

Durao Barroso va arribar a la Comissió amb l'aval del primer ministre, Tony Blair, i amb el recel de França que el veia com un defensor de les tesis del liberalisme i la poca regulació britàniques. Avui, Sarkozy, Merkel, Brown i Rodríguez Zapatero aposten per la continuïtat de Barroso. L'únic problema sobre la taula és de dates. Txèquia, l'actual presidència de torn de la Unió, i la pròxima, Suècia, volen que el nomenament es confirmi el més ràpid possible, a la cimera de caps d'estat i de govern de la setmana que ve, per acabar amb aquesta provisionalitat en plena crisi econòmica.

Alemanya i França, en canvi, prefereixen esperar a que Irlanda torni a votar el Tractat de Lisboa i així estrenar Comissió amb les noves regles de joc.

Europa no pot seguir esperant eternament el Tractat de Lisboa. Els reptes són massa urgents. Ara bé, Durao Barroso no ha estat un gran president de la Comissió Europea, un executiu cada cop més despersonalitzat, al servei dels estats. Ell és una de les cares grises d'aquesta Unió sense lideratge i les urgències polítiques podrien jugar a favor de seguir amb les mires molt baixes.


Podeu escoltar aquest APUNT INTERNACIONAL de Catalunya Informació.

divendres, 5 de juny de 2009

Petites revolucions


A la Unió Europea li falta transparència, il•lusió i fins i tot drama. Li falten líders carismàtics, grans projectes de futur i capacitat d’autocrítica. Aquesta és una Unió que els Estats es cuinen a mida, on el mercat interior continua sent la prioritat sempre i quan no ataqui els nostres “campions nacionals”, on el consens mata el debat polític i tots els grans càrrecs s’escullen a dit, encara que sigui el dit de governs elegits democràticament a les urnes, però a dit. Ara bé, res de tot això es canvia girant-nos d’esquena. L’abstenció empobrirà encara més la legitimitat democràtica d’aquesta Unió Europea que ha aconseguit donar-nos unes dècades de prosperitat com no n’havíem tingut mai. L’eurobaròmetre diu que més de la meitat dels europeus està convençut que pertànyer a la UE és beneficiós pel seu país però a un de cada dos ciutadans no li agrada la direcció que ha pres aquesta Unió. I quina direcció han pres els ciutadans? La de l’apatia?
El ciutadà creu en Europa però recela de les seves institucions. No acaba d’entendre ni de saber qui són els seus representants a Europa, qui parla per ells a Brussel•les. El desconeixement i la desafecció política en general es tradueixen en euroescepticisme i abstenció. L’Eurocambra es convertirà aquesta legislatura en el Parlament Europeu amb més poder de la història amb la paradoxa que probablement haurà estat escollit amb la participació electoral més baixa. El Parlament és avui l’única arena de debat polític obert a Europa. Una cambra amb dues ànimes, la ideològica i la que defensa els interessos nacionals o regionals.
Amb els seus 82 anys i molta història a l’esquena, Jose Vidal-Beneyto, director de l’escola d’alts estudis Miguel Servet de París, apel•lava, fa uns dies a Barcelona, a la mobilització, a treballar en xarxa per canviar allò que no ens agrada. Vidal-Beneyto defensava el seu dret a les “petites revolucions”. Votar aquest diumenge hauria de ser una d’aquestes petites revolucions.

dijous, 28 de maig de 2009

divendres, 22 de maig de 2009

Trajectòria europeista


L'APEC, l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya, hem lliurat avui el IV premi Ernets Udina a la Trajectòria Europeista, que aquest any ha homenatjat a un periodista amb vocació europea i mediterrània, l'Andreu Claret. Claret és avui director executiu de la Fundació Anna Lindh pel diàleg entre cultures i, des d'Alexandria, treballa per unir les dues ribes de la Mediterrània. El guardó li ha lliurat l'expresident Maragall.
En aquests dies de tanta professió de fe euroescèptica, reconforta retrobar-se amb aquells que creuen -com deia avui Andreu Claret- que "Europa està en el nostre ADN".

dimarts, 19 de maig de 2009

Sempre hi ha temps per anar a votar!

Els sondejos ens preparen per una de les participacions més baixes de la història així que el Parlament Europeu recorre ja a mesures desesperades...
L'eslògan és: "sempre hi ha temps per votar"


dimarts, 12 de maig de 2009

entrevista al 3/24 en motiu del "Dia d'Europa"


Apunts d'un debat

El Consell Català del Moviment Europeu i una desena d'associacions europeistes més han organitzat el primer debat electoral públic dels candidats a les pròximes eleccions europees del 7 de juny.
Hi havia el "morbo" de veure en acció els nous fitxatges de la política catalana i certa esperança -no gaire reeixida- en una renovació del discurs.
Aquí teniu algunes de les frases que es van dir:

Maria Badia (PSC)
  • "La unió política la fan els ciutadans. El problema que tenim és que la UE ha crescut molt, sense teixir els ponts necessaris entre els ciutadans i les institucions."
Ramon Tremosa (CiU)
  • "Si la construcció d'Europa significa sacrificar interessos locals, aquesta Europa no interessarà als ciutadans."
  • Per una qüestió d'eficàcia i racionalització de les despeses "estic a favor d'unificar els dos parlaments europeus (de Brussel·les i Estrasburg) en un".
Oriol Junqueras (ERC)
  • "Tant Catalunya com Europa tenen en comú la feblesa de les seves institucions per fer front a qüestions importants com la crisi econòmica."
  • "Com que Catalunya encara no és un estat i no tenim un comissari propi, l'única institució on hi podem ser de forma explícita i permanent és el Parlament Europeu."
Santiago Fisas (PPC)
  • "En aquests moments de cada 3 nous aturats a Europa, 2 són espanyols."
  • "A Europa només hi ha una llengua per estat i per Espanya és l'espanyol." (fals)
Raül Romeva (ICV)
  • "Europa no està en crisi per culpa del NO al Tractat Constitucional. El NO al Tractat va ser la resposta a la crisi de lideratge europea".
  • "Brussel·les és un excel·lent espai per visualitzar una situació que és singular però que volem que sigui reconeguda amb tots els seus drets." (sobre Catalunya i el català)
  • "El que hi ha en joc és quin model d'Europa volem?"

Aquí teniu la informació que ha publicat el diari EL PUNT

dijous, 7 de maig de 2009

balanç de legislatura

El Parlament Europeu tanca avui una de les legislatures amb més visibilitat de la seva història. Les protestes de sindicats, estibadors o detractors de la directiva de serveis a les portes d'Estrasburg han servit per posar el focus d'atenció sobre una Cambra que ha anat guanyant poder mentre perdia suport entre els electors que han de decidir les majories parlamentàries. Els 736 escons del Parlament reuneixen el millor i el pitjor de la política europea: la força de l'extrema dreta i l'euroescepticisme, polítics retirats de l'escena nacional i autèntics convençuts de la construcció europea que hi deixen hores de feina gairebé en mig de l'anonimat i el desconeixement del seu propi país.

El Parlament Europeu, que és l'única institució comunitària que s'escull per sufragi universal directe, té -com les altres- un deute pendent amb la transparència. Només en aquesta legislatura hi ha hagut queixes al defensor del poble europeu per poder conèixer el sou real dels eurodiputats. S'ha forçat el tancament d'una web que posava en evidència els diputats que més treballen i els qui menys. I, per primera vegada, s'ha reconegut la necessitat de regular el poder dels grups de pressió que influencien la Cambra. Uns 5.000 lobbistes estan acreditats al Parlament Europeu amb la llibertat d'accedir als treballs de les comissions i, fins i tot, utilitzar el despatx d'agun eurodiputat, segons s'ha denunciat.

Aquesta cambra amb el cor dividit entre la ideologia i els interessos nacionals haurà de convèncer ara els electors de la importància d'anar a votar el pròxim mes de juny. Després té l'obligació d'estar a l'alçada d'un Parlament cada cop més poderós en la presa de decisions comunitàries. Millorar la higiene democràtica superant el gran pacte entre socialistes i populars que tradicionalment comença per repartir-se la presidència de la Cambra. I, després, aspirar a elegir un president del Parlament amb més capacitat de lideratge que l'actual presidència representativa del correcte Hans-Gert Pöttering, més pròpia del parlamentari gris i aplicat que ha estat tots aquests anys, que no pas d'un lider amb discurs propi en una Unió Europea tan mancada de personalitat.



APUNT INTERNACIONAL emès avui a Catalunya Informació. Per escoltar l'audio cliqueu aquí.