dijous, 10 de febrer de 2011

Sihem Bensedrine

Escoltar Sihem Bensedrine impressiona i conforta. Per la dolçor de la seva veu i la fermesa de les seves paraules. A "aquesta Europa que es pensava que érem incompatibles amb la democràcia" només els demanem una cosa: "no ens imposeu un model", advertia ahir al vespre en una conferència a l'Ajuntament de Barcelona.Túnisia està construint la seva pròpia democràcia.
La Sihem és una escriptora i periodista que porta un any acollida a Catalunya pel PEN català i que ara, després de dècades de persecució, repressió i censura, ha pogut tornar al seu país per participar en aquesta nova pàgina de la història de Tunísia.
Com a escriptora, Sihem té la paraula, una arma molt potent en aquestes revoltes que es viuen al nord d'Àfrica. Dissabte passat jo era al Caire amb l'escriptor egipci Alaa Al-Aswany que em deia: "en els meus llibres i en els meus articles he utilitzat moltes vegades la paraula el poble però no he sabut realment el significat d'aquesta paraula fins que no he estat a la plaça Tahrir (la plaça del centre del Caire on cada dia es manifesten milers i milers de persones per demanar la caiguda del règim de Mubàrak)". La Sihem Bensedrine té la paraula i la informació, la seva pròpia experiència d'aquests anys de repressió per part de la dictadura de Ben Alí i les fortes vivències d'aquet retorn en plena revolta tunisiana. Escoltant-la, ahir, desitjava que Tunísia, Egipte i els paísos que puguin venir al darrera puguin realment construir el seu propi model democràtic, capaç de donar una oportunitat a tots els joves que han covat durant anys aquesta revolta i a tots aquells que, aquests dies, lluiten de manera pacífica als carrers i les ciutats del seu país.

diumenge, 6 de febrer de 2011

L'organització del caos

article publicat al diari ARA

Islam Abderrahmen és de la mateixa província on va néixer Mubàrak, al delta del Nil. Treballa en un hospital de la zona i quan dimecres passat va veure les imatges dels enfrontaments a la plaça Tahrir va decidir venir per ajudar. Com ell, 115 metges, tots voluntaris, treballen per torns a peu de plaça. Allà han atès milers de ferits des que va començar la revolta fa més d'onze dies. L'anomenen l'hospital de la mesquita però qualsevol imatge que ens sugereixi aquest nom quedarà molt lluny de la realitat. És un cobert, davant d'unes botigues tancades, amb mantes a terra perquè els comerciants puguin fer-hi les pregàries. En aquest carreró darrera la plaça ja fa dies que s'hi acumulen les destrosses, les escombraries i la pudor. Però, el caos de l'hospital, on s'apleguen ferits, bates blanques i ajudants, amaga una organització extraordinària que ha estat capaç de garantir els primers auxilis a milers de víctimes d'aquesta revolta. Una tauleta amb dos ordinadors ha registrat tots els ferits que han arribat cada dia. Només dijous, n'hi va haver 850. Al costat, una altra paradeta improvisada, plena de calmants, desinfectants i esparadrap, ven medicaments a qui els necessita. Les ambulàncies arriben fins a una de les sortides per emportar-se els pacients més greus. No han parat de circular. També de matinada. Sota el cobert hi ha menjar -sucs, formatgets i aigua-, pots de sabor, quatre cadires, un mostrador i molts analgèsics. A l'avinguda del museu egipci, en ple camp de batalla del xoc entre seguidors i detractors de Mubàrak, els metges van muntar la seva pròpia petita barricada on atenien els ferits més urgents. Entre dimecres i dijous, el doctor Mohamad Reshad -destinat al punt mèdic de la barricada- va atendre més d'una desena de ferits de bala. Li va costar donar-nos la xifra perquè “en aquest país només tenen armes les forces de seguerat”, va dir abaixant el to de veu.
Durant els 11 dies de protesta, els egipcis s'han encarregat de fer arribar provisions de menjar i medicaments a la plaça de la Llibertat. Cada carregament era estricament revisat per l'exèrcit. La seguretat a cada entrada de la protesta s'ha anat intensificant dia rera dia, controlant documentació, bosses i butxaques. I tothom ha aguantat pacientment el torn i les llargues cues d'entrada. Després de les agressions als mitjans de comunicació, ahir fins i tot hi havia una persona encarregada de donar a cada periodista que entrava el número de telèfon“d'emergència” del Sindicat Internacional de Periodistes, per avisar de qualsevol hostilitat. Durant aquests 11 dies, cada matí s'ha escombrat la plaça de punta a punta per recollir les deixalles i les fogueres que durant la nit escalfen als qui passen les hores al ras. Ahir, cada cinquanta metres hi havia un bon grapat de pedres i rocs acumulats, o preparats. Hi ha voluntaris a tota la plaça amb un braçal amb el seu nom i el servei que fan. Des de principis de setmana, fins i tot han aparegut els qui venen sucs, galetes o banderes egípcies. Aquest país tutel·lat durant trenta anys sap molt bé com organitzar-se.