dimarts, 20 de setembre de 2011

Abraçades efímeres a París

(article publicat al diari ARA el 4 de setembre)


foto: Agència EFE

El somriure de Merkel sempre és enigmàtic. A aquestes alçades fins i tot un Rodríguez Zapatero tan necessitat de qualsevol petit gest ja deu saber que els copets a l’esquena de la cancellera duren el que dura el breu intercanvi de salutacions amb un president sense do de llengües. Però l’estat espanyol ha estat el primer país de la Unió Europea en apuntar-se a la “regla d’or” alemanya de fixar els límits del dèficit a la Constitució. Un compromís que els alemanys van incloure a la seva Carta Magna el 2009, quan ja s’havien refet dels anys d’incompliment del Pacte d’Estabilitat, que van superar indemnes sense que Brussel•les no els aixequés ni un dit.
La sacralitzada constitució espanyola s’ha reformat en només qüestió de dies per aprovar allò que el president del Consell europeu, Herman Van Rompuy, considera únicament com “una mesura més”. Ni França ha aconseguit encara el consens que les dues grans forces polítiques de la Cambra espanyola han exhibit aquesta setmana. Fonts de la Comissió Europea creuen que “és positiu elevar el rang dels compromisos adquirits a nivell europeu i apartar-los de la política a curt terme i els calendaris electorals” i l’agència de qualificació Moody’s va enviar un missatge de respir per Madrid.
Em costa d’entendre la confiança que pot despertar un compromís que no entrarà en vigor fins l’any 2020, que deixa la porta oberta a que en una nova recessió els límits del dèficit es puguin tornar a revisar, i que ni a Brussel•les se li escapa que ha permès al govern espanyol de “dotar-se d’una arma legal per utilitzar contra les autonomies que es desviïn dels seus compromisos i portar-les davant del Tribunal Constitucional”.
L’única regla d’or que val és la credibilitat. I d’això, l’estat espanyol continua curt, digui el que digui la seva Carta Magna.
L’Europa de les oliveres
Explica un diplomàtic europeu que ja en els anys 70, durant una trobada entre Olof Palme i Aldo Moro, el primer ministre italià li va preguntar al suec perquè no volíen entrar a la Comunitat Econòmica Europea. “Perquè som un país neutral”, contestà Palme. Diuen que Moro va replicar: “i què? Accepteu la legislació europea, entreu, i després és cosa vostra si la respecteu o no.”
Suècia no va entrar a la UE fins a la dècada dels 90 –deu anys més tard que Espanya, i gairebé quaranta després que Itàlia- i avui és en aquest cor de petits països del nord, contribuents nets al pressupost comunitari, que s’ha alineat amb la línia més dura d’una Alemanya decidida a imposar austeritat i rigor a aquesta Europa “de les oliveres” –com anomenen ara a aquest sud díscol i despilfarrador-.
Amb les economies mediterrànies instal•lades en una montanya russa borsària, amb els índex de confiança esgotats i les costures del Pacte d’Estabilitat esquinçades de tan estirar, el sud s’ha quedat sense marge. Ja no hi ha màniga ampla en el compliment dels compromisos europeus, només un únic Diktat. L’ambaixador de Bèlgica davant la Unió Europea es lamentava aquesta setmana que “és difícil viure” en aquesta Europa “que només pren decisions després de cada cimera franco-alemanya”. No ens agrada aquesta Europa alemanya, però no hi ha cap líder a l’horitzó comunitari capaç de presentar una alternativa.
El Benelux ja no existeix com a aliança política. Bèlgica no té govern. Holanda no veu res més enllà dels seus interessos, sense propostes pròpies que no siguin l’enduriment de les condicions a les solucions que aporten els altres. Els països perifèrics, culpabilitzats en bloc, també han estat incapaços de fer un front comú. Fugen desesperadament els uns dels altres perquè no se’ls assimili amb el malalt del costat. Cadascú aprova a la desesperada el seu propi pla de salvament, que calmi els mercats i complagui Merkel. I la cancellera busca petites victòries que justifiquin davant la seva opinió pública l’esforç econòmic que farà Alemanya pagant bona part dels rescats de les economies europees que s’enfonsen. El somriure de Merkel i Zapatero, dijous en un passadís del Palau de l’Elisi de París, va ser un efímer alleugiment mutu en aquesta cursa cap el sacrifici.

dilluns, 12 de setembre de 2011

Bèlgica, el país que no existeix

(article publicat al diari ARA)

Bèlgica és el país del surrealisme. De les carotes de carnaval d’Ensor, dels barrets voladors de Magritte, de la pipa de fumar pintada sobre la frase “això no és una pipa”. Bèlgica és un país surrealista. O com deia divendres l’editora en cap del diari francòfon Le Soir, Béatrice Delvaux, “això no és un país”. Una frase cada cop més repetida. Bèlgica va deixar d’existir per Le Soir dijous passat a les 14h., quan el líder dels independentistes flamencs, Bart de Wever, va tornar a dir no a l’última, l’enèsima, proposta negociadora per formar un govern. Han passat 13 mesos i el socialista való, Elio di Rupo, que tenia l’encàrrec in extremis d’intentar consensuar un programa de govern, va llençar la tovallola divendres, esgotat. El rei –figura decorativa i el primer amenaçat per la reforma profunda de l’estat que reclamen els flamencs- va fer un comunicat més enllà del seu llenguatge conciliador habitual per declarar que la situació és “molt greu”. Però, 400 dies de crisi política després, Bèlgica resisteix, fins i tot amb l’especulació contra un deute públic del 96% del PIB i la provisionalitat del govern.
Només queda una última carambola: provar de negociar un govern sense els independentistes flamencs, la força més votada a les eleccions d’ara fa un any. Algun partit flamenc s’hi comença a posar bé.
La frontera interior
Bart de Wever no té pressa. Cadascun dels seus ‘nos’ durant aquest temps l’ha anat enfortint. Tan se val si les enquestes demostren que una majoria dels flamencs no vol trencar el país, un sondeig realitzat divendres per una televisió privada flamenca assegurava que el 62% dels flamencs mantenen la seva confiança en el líder de la N-VA (Nova Aliança Flamenca), i més de la meitat no volen un govern sense els independentistes. Al sud, el socialista Elio di Rupo també manté el suport popular. Unes noves eleccions no farien res més que polaritzar encara més aquesta divisió.
Bèlgica és un país trencat per una frontera interior. Sis milions de flamencs al nord. Quatre milions de valons francòfons al sud, i una Brussel•les on conviuen totes les onades migratòries que han canviat la fesomia del regne de les patates fregides. Tots plegats practiquen un “patriotisme pràctic” –com l’anomena un historiador flamenc-, on mig país viu indiferent al drets i les necessitats de l’altra meitat. I cada formació política parla exclusivament per la seva parròquia.
L’home més llest del món
De Wever és un gat vell de la política que es va fer molt popular al nord del país participant en un concurs de televisió que buscava “l’home més llest del món”. De Wever va arribar a la final, exhibint cultura general, bonhomia, sentit de l’humor i sobretot molt autocontrol. Va demostrar que sabia jugar les seves cartes. És un personatge controvertit i provocador, capaç d’emocionar-se públicament durant l’enterrament d’una vella amiga, dirigent de l’extrema-dreta flamenca, i en política europea coqueteja amb l’euroescepticisme. Pels valons, és la imatge de la intransigència flamenca, però no l’únic responsable d’una erosió que des de fa dècades mina la continuïtat d’un país que perd sentit. Ho canta –en francès- el belga Arno: “Bèlgica és un país que no existeix. Ho sé molt bé perquè jo hi visc.”

dimarts, 7 de juny de 2011

Cordó sanitari

El tots contra un és una estratègia perillosa. Els anys de “cordó sanitari” a Bèlgica per evitar que l’extrema dreta flamenca arribés al poder es van convertir en una trampa pels partits tradicionals. L’extremisme es va apropiar de l’únic discurs d’oposició a unes forces que cada cop sumaven més desencantament. Malgrat no governar, l’extrema dreta era present a tots els debats polítics, als mitjans de comunicació, compartint tertúlies i minuts d’intervenció parlamentària. Van aglutinar el vot de càstig i, quan finalment els partits tradicionals van parlar d’immigració, el discurs de l’intolerància ja ho havia contaminat tot. Els austríacs, en canvi, van seguir l’estratègia contrària. Van normalitzar el populisme de dretes i el van fer soci de govern. També els van enfortir.
Quan la xenofòbia arriba, ho fa per quedar-se. Ja sigui sota les sigles que l'han fet sortir del polícament incorrecte o bé contaminant el discurs dels partits tradicionals. Cap país europeu -on l'extrema dreta és forta des de fa anys- ha trobat la manera de neutralitzar-la. Aquesta és la conseqüència més greu d'aquest 22-M a Catalunya.

dissabte, 14 de maig de 2011

L'EUROPA DE LES FRONTERES

La Unió Europea ha donat aquesta setmana un pas enrere important. La decisió d'endurir els acords de Schengen que permeten la lliure circulació de persones entre els 25 països que formen part d’aquest acord és una retallada de drets. L’origen de tot plegat va ser la crisi política que va obrir Itàlia després de l’arribada de milers d’immigrants tunisians a l’illa de Lampedusa.

Aquest ha estat el tema que hem explicat al SOLIDARIS de Catalunya Ràdio avui amb la Rita Marzoa.

Ho podeu escoltar aquí.

TOT VA BÉ A BÈLGICA

Article publicat al diari ARA el 24 d'abril

Ara que ja s’han batut tots el rècords, que ja ha passat un any sencer des de les últimes eleccions federals, que s’ha representat un vodevil interminable de portes que s’obren i es tanquen, amb negociadors de noms diferents que entren i surten intentant formar un govern que no arriba, Bèlgica s’ha instal•lat en la quasi-normalitat. El món ha descobert que una de les democràcies liberals més antigues d’Europa pot viure eternament en aquesta provisionalitat fràgil però efectiva. Als cafès de Bèlgica, als dinars familiars ja gairebé no es parla de política. “És una crisi sense audiència”, deia fa poc un politòleg de la Universitat de Gand. El “semenfotisme”, que per a un observador extern pot caracteritzar de vegades als belgues, s’ha instal•lat en una societat resignada a esperar i veure. Les protestes esporàdiques a favor de la unitat belga són sobretot folklòriques, revoltes de les “patates fregides” i concentracions nudistes poc concorregudes en un país gris i fred.
Absurdistan
“El país va molt bé”, reconeixia ahir amb amargor l’editorial del diari francòfon més “belguicista” del país, La Libre Belgique. Aquesta és una de les Pasqües més càlides dels últims anys. Les terrasses dels cafès són plenes. Vacances, turisme, cervesa i xocolata. Els belgues ja no tenen sensació d’inestabilitat. Les negociacions polítiques ja fa temps que no obren diaris ni informatius.
“Bèlgica és Absurdistan” declarava divendres un politòleg flamenc indignat a la televisió pública de Flandes, reclamant la formació urgent d’un govern. La paràlisi encamina Bèlgica ara cap a unes noves eleccions sense garanties. Totes les enquestes auguren una nova victòria clara dels independentistes flamencs de la N-VA, la Nova Aliança Flamenca de Bart de Wever. Si en un any, cap força política belga ha volgut fer un pas enrere en la seva visió del que ha de ser l’estat belga, perquè ho hauria de fer en unes noves eleccions?
El govern provisional del primer ministre Yves Leterme s’ha convertit en un dels més estables dels últims anys, desproveït de tot el debat identitari i de la necessitat d’haver de tirar endavant una reforma de l’estat federal – els termes de la qual enverina des de fa un any la formació d’un nou govern -, l’executiu federal es limita a gestionar un estat descentralitzat. L’economia resisteix. L’índex de confiança dels consumidors continua pujant. La confiança empresarial ha arribat al nivell més alt des del 2007. Durant aquests mesos Bèlgica ha ocupat la presidència de torn de la Unió Europea i s’ha sumat a la intervenció militar a Líbia. L’única amenaça continua sent el desmesurat deute públic. És clar que els més cínics creuen que un govern provisional és la millor recepta per evitar despesa. Amb pressupostos prorrogats, no hi ha grans projectes de legislatura per finançar. Però tampoc hi ha mesures dràstiques cap a l’austeritat, ni reformes espectaculars. Bèlgica viu aliena a la tisorada general. Només una rebaixa en la nota del deute per part de les agències internacionals podria trencar aquest equilibri.
No hi ha un horitzó belga més enllà de la paràlisi. Però ja ningú sembla escandalitzat per això. Ells ja fa gairebé tres dècades que van trobar la frase lapidària perfecte per reaccionar a alguns dels escàndols i absurditats que els han anat marcant: “trop is te veel”, massa és massa (tan se val si ho dius en francès (trop) o en neerlandès (te veel).

dilluns, 28 de març de 2011

Créixer a cop de crisi

Article publicat al diari ARA

És un clàssic de Brussel·les això de dir que la Unió Europea s'ha anat fent a cop de crisi. I així estem. Enmig de dues crisis que ens han esquerdat econòmicament i políticament. Una profunda crisi financera que ens va confrontar amb les debilitats d'una unió monetària sense governança comuna i que, periòdicament, ha anat liquidant governs i economies d'algun històric estat de la cohesió. L'últim, Portugal.
Les revoltes al món àrab ens han revelat les febleses d'una realpolitik sense ètica i d'una UE sense visió comuna de quin ha de ser el paper global. les dues crisis poden confluir ben aviat en l'horitzó si el preu dels recursos energètics continua pujant i castiga encara més les economies europees.
Estem en el moment de la feina bruta. En el d'arremangar-nos i parar el cop, sense ser probablement conscients de la trascendència de tot el que la Unió europea ha anat aprovant els últims mesos, forçada per les circustàncies i després de penoses discussions.
Els caps d'estat i de govern de la UE van fer, la setmana a Brussel·les, el pas més important cap a un futur govern econòmic de l'euro. S'ha acordat un fons de rescat estable i amb més recursos; un Pacte per l'Euro amb nous instruments de coordinació i un compormís per formentar la competitivitat; més vigilància pressupostària, fins el punt que els govern accepten sotmetre a l'arovació de Brussel·les els pressupostos nacionals abans de presentar-los als seus Parlaments. Potser és el moment de recordar on érem ara fa un any. Tenim tendència a deixar-nos arrossegar per com ha estat de dolorós el part de qualsevol pas endavant. L'acord arriba sempre quan sembla que ja no hi ha una altra alternativa i tothom està esgotat d'haver-lo lluitat tant. Sempre ens deixa un regust amargant. Però arriba, i es consolida.
La resposta pendent
La crisi al món àrab ha posat el dit a la nafra d'uns governs temorosos de cedir iniciativa política i renunciar als seus interessos nacionals enfront dels de la Unió. Però hi ha un cos diplomàtic europeu en construcció.Hi ha més recursos per a la política exterior europe, encara que els resultats siguin avui ostatges de la ineficàcia de qui la dirigeix. S'està creant una diplomàcia comuna i, el dia que Catherine Ashton plegui com a alta representant, els caps d'estat i de govern de la Unió hauran de recordar molt bé el cost d'escollir el perfil equivocat. Hi haurà d'haver més ambició i generositat política.
I aquí és on arribem a l'última de les crisis no resolta: la de lideratge. Qui mana en aquesta aquesta nova UE 
que s'està repensant en l'economia i com a actor global? Herman van Rompuy, des de la seva discreció, ha anat consolidant la figura del president del Consell de la Unió. El possibilista Durao Barroso s'ha adonat finalment que aquest és l'últim mandat a la Comissió i que la docilitat que ha demostrat fins ara ja no li garanteix cap reelecció. Ha arribat el moment de marcar el seu territori. Barroso s'ha convertit, en els últims mesos, en el defensor del mètode comunitari, aixecant la veu davant d'una Angela Merkel partidària d'aquesta Unió cada cop més intergovernamental. I cal comptar també amb aquest Parlament Europeu, dotat de més autoritat en el control polític i financer. No està tot perdut.

dimarts, 22 de març de 2011

Estrategia y estrategas ¿Quién lidera la nueva diplomacia europea?

(nota internacional publicada al CIDOB)

La Unión Europea necesitó casi un mes entero de protestas y decenas de muertes civiles en Túnez para “deplorar” la violencia del régimen represor y corrupto de Ben Alí. Faltaban sólo unas horas para que el dictador abandonara el país por la puerta trasera. La intensidad de la respuesta comunitaria viró casi a la par de que se produjera el giro copernicano de la diplomacia francesa, que en cuestión de días pasó de ofrecer “savoir faire” policial a Ben Alí, a “tomar nota de la transición constitucional” en Túnez y, finalmente, con un Gobierno de unidad en ciernes, a “dar un apoyo decidido” a “la voluntad de democracia expresada por el pueblo tunecino”. Sólo unas horas separan el primer comunicado de la Alta Representante de la Política Exterior europea, Catherine Ashton, del cambio axiomático de actitud del Elíseo ante una revuelta que conseguía acabar con 23 años de dictadura de forma pacífica, y a pesar del silencio cómplice de una Europa mediterránea que había tratado a Ben Alí como a un socio privilegiado.
La posterior revuelta en Egipto empequeñeció aún más la capacidad de reacción institucional de la Unión Europea. El mismo día que en la plaza Tahrir, en el centro del Cairo, manifestantes a favor de la caída de Hosni Mubarak y supuestos partidarios del régimen se enfrentaban en un choque violento que dejó centenares de heridos, la comparecencia de la baronesa Ashton ante el Parlamento Europeo acabó en un aluvión de críticas y reproches a una Unión que, en palabras del líder de los Liberales Guy Verhofstat, “no entiende el momento histórico y tiene miedo” y que no es capaz de ser relevante ni siquiera en su “vecindad”. Esta vez fueron las grandes capitales las que tomaron la iniciativa y relegaron a la responsable de la diplomacia europea a un papel meramente secundario que recibía el encargo de visitar la zona en crisis. Francia, Alemania, Reino Unido, Italia y España firmaron un comunicado conjunto pidiendo una transición rápida en Egipto, exactamente en los mismos términos que la Casa Blanca lo había hecho 24 horas antes.
La sangrienta represión por parte del líder libio Muammar al-Gaddafi contra la oposición al régimen ha sido la estocada final a una imposible unidad política de la Unión Europea como actor global. La UE ha sabido reaccionar en el terreno humanitario, las sanciones económicas y el control fronterizo ante la llegada de refugiados del norte de África. Pero los 27 han sido incapaces de articular una posición común ante las demandas de la única oposición libia articulada, que reclamaba un reconocimiento político y apoyo internacional para imponer una zona de exclusión aérea, decidida finalmente in extremis el pasado jueves 17 de marzo por el Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas, con la abstención de Alemania. (seguir leyendo)

dissabte, 5 de març de 2011

Barroso i el català

La Comissió Europea ha penjat la conversa que van mantenir el president de la Comissió, Jose Manuel Durao Barroso, i el president Artur Mas. El portuguès li comenta com l'últim cop que va ser a Barcelona per rebre un premi ell va ser l'únic que va parlar en català! Jo hi era i va ser així. Després anem demanant de parlar en català a Brussel·les...

dijous, 10 de febrer de 2011

Sihem Bensedrine

Escoltar Sihem Bensedrine impressiona i conforta. Per la dolçor de la seva veu i la fermesa de les seves paraules. A "aquesta Europa que es pensava que érem incompatibles amb la democràcia" només els demanem una cosa: "no ens imposeu un model", advertia ahir al vespre en una conferència a l'Ajuntament de Barcelona.Túnisia està construint la seva pròpia democràcia.
La Sihem és una escriptora i periodista que porta un any acollida a Catalunya pel PEN català i que ara, després de dècades de persecució, repressió i censura, ha pogut tornar al seu país per participar en aquesta nova pàgina de la història de Tunísia.
Com a escriptora, Sihem té la paraula, una arma molt potent en aquestes revoltes que es viuen al nord d'Àfrica. Dissabte passat jo era al Caire amb l'escriptor egipci Alaa Al-Aswany que em deia: "en els meus llibres i en els meus articles he utilitzat moltes vegades la paraula el poble però no he sabut realment el significat d'aquesta paraula fins que no he estat a la plaça Tahrir (la plaça del centre del Caire on cada dia es manifesten milers i milers de persones per demanar la caiguda del règim de Mubàrak)". La Sihem Bensedrine té la paraula i la informació, la seva pròpia experiència d'aquests anys de repressió per part de la dictadura de Ben Alí i les fortes vivències d'aquet retorn en plena revolta tunisiana. Escoltant-la, ahir, desitjava que Tunísia, Egipte i els paísos que puguin venir al darrera puguin realment construir el seu propi model democràtic, capaç de donar una oportunitat a tots els joves que han covat durant anys aquesta revolta i a tots aquells que, aquests dies, lluiten de manera pacífica als carrers i les ciutats del seu país.

diumenge, 6 de febrer de 2011

L'organització del caos

article publicat al diari ARA

Islam Abderrahmen és de la mateixa província on va néixer Mubàrak, al delta del Nil. Treballa en un hospital de la zona i quan dimecres passat va veure les imatges dels enfrontaments a la plaça Tahrir va decidir venir per ajudar. Com ell, 115 metges, tots voluntaris, treballen per torns a peu de plaça. Allà han atès milers de ferits des que va començar la revolta fa més d'onze dies. L'anomenen l'hospital de la mesquita però qualsevol imatge que ens sugereixi aquest nom quedarà molt lluny de la realitat. És un cobert, davant d'unes botigues tancades, amb mantes a terra perquè els comerciants puguin fer-hi les pregàries. En aquest carreró darrera la plaça ja fa dies que s'hi acumulen les destrosses, les escombraries i la pudor. Però, el caos de l'hospital, on s'apleguen ferits, bates blanques i ajudants, amaga una organització extraordinària que ha estat capaç de garantir els primers auxilis a milers de víctimes d'aquesta revolta. Una tauleta amb dos ordinadors ha registrat tots els ferits que han arribat cada dia. Només dijous, n'hi va haver 850. Al costat, una altra paradeta improvisada, plena de calmants, desinfectants i esparadrap, ven medicaments a qui els necessita. Les ambulàncies arriben fins a una de les sortides per emportar-se els pacients més greus. No han parat de circular. També de matinada. Sota el cobert hi ha menjar -sucs, formatgets i aigua-, pots de sabor, quatre cadires, un mostrador i molts analgèsics. A l'avinguda del museu egipci, en ple camp de batalla del xoc entre seguidors i detractors de Mubàrak, els metges van muntar la seva pròpia petita barricada on atenien els ferits més urgents. Entre dimecres i dijous, el doctor Mohamad Reshad -destinat al punt mèdic de la barricada- va atendre més d'una desena de ferits de bala. Li va costar donar-nos la xifra perquè “en aquest país només tenen armes les forces de seguerat”, va dir abaixant el to de veu.
Durant els 11 dies de protesta, els egipcis s'han encarregat de fer arribar provisions de menjar i medicaments a la plaça de la Llibertat. Cada carregament era estricament revisat per l'exèrcit. La seguretat a cada entrada de la protesta s'ha anat intensificant dia rera dia, controlant documentació, bosses i butxaques. I tothom ha aguantat pacientment el torn i les llargues cues d'entrada. Després de les agressions als mitjans de comunicació, ahir fins i tot hi havia una persona encarregada de donar a cada periodista que entrava el número de telèfon“d'emergència” del Sindicat Internacional de Periodistes, per avisar de qualsevol hostilitat. Durant aquests 11 dies, cada matí s'ha escombrat la plaça de punta a punta per recollir les deixalles i les fogueres que durant la nit escalfen als qui passen les hores al ras. Ahir, cada cinquanta metres hi havia un bon grapat de pedres i rocs acumulats, o preparats. Hi ha voluntaris a tota la plaça amb un braçal amb el seu nom i el servei que fan. Des de principis de setmana, fins i tot han aparegut els qui venen sucs, galetes o banderes egípcies. Aquest país tutel·lat durant trenta anys sap molt bé com organitzar-se.

dilluns, 24 de gener de 2011

La motxilla del passat *


Hi ha ferides del segle XX que encara fan mal. En aquesta Europa de fronteres canviants, d’imperis caiguts, de guerres cruentes i tractats de pau que s’escriuen sobre els vençuts, la revisió del passat encara treu vells fantasmes de l’armari. Que el govern d’Hongria hagi decidit decorar la seu del Consell de Ministres de Brussel•les amb una catifa on hi ha el mapa de l’imperi hongarès de 1848, és només una anècdota. Tot i que la lliçó d’història, per celebrar l’inici de la presidència de torn hongaresa de la UE, no ha agradat gens a alguns estats com Romania o Eslovàquia, nascuts del desmembrament del vell imperi. Després de la primera Guerra Mundial, Hongria va veure com li amputaven dos terços del seu territori i bona part de la seva població va quedar disseminada entre els nous estats veïns. Des de l´1 de gener d’aquest any, el govern de Budapest ha decidit oferir als més de dos milions i mig de magiars que viuen als 7 països que envolten les seves fronteres la possibilitat de tenir un passaport hongarès i gaudir dels mateixos drets que els ciutadans d’Hongria. Aquest cop, ni Bratislava ni Bucarest han aixecat massa el to de veu perquè ells són els primers de procurar pels eslovacs o romanesos que viuen més enllà dels seus límits administratius. Tota aquesta Europa central i oriental és un gran puzle de minories nacionals que no acaben d’encaixar en uns estats i societats, resultat de successives particions. Els anys de comunisme van silenciar unes minories que ara reclamen drets en uns països encara en transformació. Hongaresos a Romania, Eslovàquia o Sèrbia; turcs a Bulgària; polonesos a Lituània; albanesos a Macedònia; russos a Estònia... Identitats i fronteres discorren per línies diferents. Diu Steiner que“a Europa, fins i tot una criatura es doblega sota el pes del passat, com si portés una motxilla massa carregada.”
El pes de la memòria
Encara avui es passen comptes amb aquest passat depredador. El govern grec acaba d’anunciar el seu suport al poble de Distomo, que reclama a l’estat alemany una compensació per la massacre que van patir a mans dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Fa deu anys que els descendents de la pitjor matança de les SS durant l’ocupació de Grècia van guanyar als tribunals el dret a demanar la venda de propietats de l’estat alemany per restituir-los de la barbàrie. Ara, en plena tensió econòmica i social entre Atenes i Berlín, el govern grec de Papandreu ha decidit implicar-se a favor de la demanda.
Aquesta Europa que s’ha anat unificant com a superació dels seus autoritarismes i totalitarismes encara no ha fet net amb la història. Els ministres d’Afers Estrangers de Lituània, Letònia, Bulgària, Txèquia, Hongria i Romania van demanar a finals de l’any passat a la Comissió Europea que equiparés la condemna dels crims comesos pels règims comunistes als del nazisme i que es penalitzés la negació, el menyspreu o l’aprovació dels crims comesos per aquests règims totalitaris. Brussel•les ha optat per quedar-se’n al marge argumentant que ni els mateixos estats membres que van sortir de l’altra banda del teló d’acer persegueixen judicialment els crims del seu passat amb la mateixa intensitat. No és un problema únicament del centre i l’est del continent. Aquí sabem perfectament el que costa condemnar el franquisme des de les bancades del Partit Popular. L’italià Silvio Berlusconi s’ha despenjat més d’una vegada amb gracietes antisemites. El president romanès, Traian Basescu, ha dit que Nicolae Ceaucescu hauria estat un bon president si només hagués estat deu anys al poder. A Bulgària, un personatge com Boyko Borissov, ex-bomber, professor de karate, ex-policia i antic guardaespatlles del dictador comunista Todor Zhivkov i del destronat rei Simeó en el seu retorn al país, ha arribat a primer ministre. Borissov considera que si el seu govern aconsegueix construir “una centèsima part”del que va fer Zhivkov seria“un èxit enorme”. La motxilla del passat pesa per tot allò que no hem sabut o no hem volgut superar.

* Versió completa del text publicat ahir al diari ARA.
foto: el primer ministre d'Hongria, Víktor Orban, la setmana passada al Parlament Europeu.

diumenge, 9 de gener de 2011

Bèlgica atrapada en la crisi política més llarga de la seva història


Bèlgica ja ha batut el seu propi rècord, més de 200 dies sense govern. Sis mesos de desgast econòmic i polític sense un horitzó. L’enèssima proposta negociadora, d’un mediador que ja abans del fracàs es declarava esgotat, ha tornat a quedar en res. Flamencs i Valons s’enfronten per la reforma d’un estat que imaginen diferent, contraposat. No hi ha via política però ningú vol tornar a convocar unes eleccions que, segons les enquestes, polaritzarien encara més aquesta divisió, reforçant al nord l’opció independentista del N-VA i al sud els socialistes d’Elio di Rupo. Cadascú d’ells fa mesos que parlen exclusivament pels seus electors. L’independetista flamenc, Bart de Wever, guanyador dels comicis del 13 de juny, declarava fa poc en una entrevista al setmanari alemany Der Spiegel que els francòfons són com uns “drogoaddictes” dependents de “les transfusions financeres”. Les retallades que els flamencs volen imposar al model de finançament de l’estat suposaria la pèrdua d’uns 650 milions d’euros de fons públics per a Valònia.
En un país que es trenca, on ja no hi ha projecte ni visions comunes, l’economia tindrà l’última paraula. Bèlgica ha entrat en la llista d’objectius de l’especulació financera. El deute públic del país equival ja a tot el seu PIB anual. Fonts de la Comissió Europea reconeixen que una amenaça financera contra la debilitada Bèlgica sembla en aquests moments l’únic detonant possible que forci l’entesa política. Així mateix ho admetia el diari conservador francòfon La Libre Belgique en un editorial recent. “Una pressió econòmica cada cop més forta” –escrivia el rotatiu- “podria forçar el nord del país a acceptar un acord segons ells imperfecte o incomplert abans de continuar en un impàs que afegeixi riscos suplementaris a la prosperitat de Flandes”.