divendres, 28 de març de 2008

Xipre, el conflicte oblidat

Les esperances de pau han tornat a Xipre. El nou president greco-xipriota, Demetris Christofias, ha trigat només un mes a complir la seva promesa electoral més important: donar la mà al cap de la república turca de Xipre i començar a parlar de reconciliació.
Després de quatre anys de paràlisi diplomàtica, des del rebuig greco-xipriota al pla de l’ONU, l’entrada d’aquesta part de l’illa a la Unió Europea, i l’enverinament de les negociacions comunitàries amb Turquia, la reunificació de Xipre torna a formar part de l’agenda política. I tot procés de pau ha de començar per un gest simbòlic: l’enderroc del mur de la vergonya que encara separa l’última capital europea dividida. De moment, l’obertura d’un nou pas pel centre comercial de Nicòsia, ara trencat per una terra de ningú de cases en runes, botigues buides, barricades de sacs de sorra i controls militars a banda i banda.
Aquesta setmana equips tècnics dels governs grec i turc de l’illa han començat a treballar per una futura trobada de pau. Fins avui només hi ha un únic projecte conjunt on grecs i turcs intenten superar les ferides d’aquesta violència intercomunal de fa gairebé mig segle: l’exhumació de fosses comunes per buscar i identificar els gairebé 1.500 greco-xipriotes i els 500 turco-xipriotes desapareguts en aquest conflicte.
Per primera vegada des de la partició de l’illa, les dues comunitats tenen a l’hora líders disposats a negociar la reunificació. Ha estat el primer cop de mall contra aquest mur polític que el 1974 va separar les dues comunitats, però per enderrocar-lo completament caldrà superar problemes de divisió del territori i de repartiment de poder, caldrà solucionar el retorn dels refugiats i acabar amb la presència dels 30 mil soldats que Turquia té desplegats a l’illa. El termini que s’han fixat acaba a final del 2008.

dilluns, 10 de març de 2008

Le plat pays (de Jacques Brel i meu)


He tornat a Brussel·les després d'uns quants mesos. Res ha canviat. Les amistats tan intenses com sempre, les converses malaltisses de perodistes (i a sobre comunitaris) que arreglen el món a cada sobretaula, l'encant gris de la ciutat, la rue Dansaert, la Grand Place... He anat a la descoberta de cafès i nous locals per una petita guia que he d'escriure sobre aquesta ciutat que guarda cinc anys de la meva vida.
Ara ja no hi ha tantes banderes als balcons reclamant la unitat del país com al novembre. Bèlgica té un nou govern sense gaire esperances de continuitat, però el país, d'alguna manera, s'ha trencat. El discurs ha anat massa lluny com per fer-se enrera. A la Brussel·les turística tot continua igual.

dijous, 6 de març de 2008

L'energia com a arma política

En només unes hores, el nou president electe de Rússia, Dimitri Medvedev, va deixar clar que l’estratègia de la força que ha marcat els 8 anys de Putin al Kremlin continua vigent. Dura repressió policial a Moscou contra les manifestacions que qüestionaven els resultats electorals i una nova amenaça de guerra del gas amb Ucraïna, que posa en alerta el subministrament energètic de la Unió Europea. Encara en el seu paper de president del gegant rus, Gazprom, Medvedev ha tornat a fer del gas l’instrument perfecte per mostrar una musculatura política alimentada bàsicament de recursos energètics.
Rússia subministra el 25% del petroli i un terç del gas que consumeix la Unió Europea.
Bona part de l’electorat rus sembla creure encara en el mite que Putin els ha tornat el poder perdut. Certament, NO a l’exterior. Quan l’antic cap de la KGB va arribar al poder, Geòrgia, Ucraïna, Azerbaidjan i Moldàvia tenien governs amics. Ara, totes aquestes repúbliques somnien amb entrar a l’OTAN quan abans millor, enfrontades amb una diplomàcia russa instal·lada en la confrontació.
Fa dos anys, Moscou ja va tancar l’aixeta del gas a Ucraïna, en el que es va interpretar com una clara represàlia a la revolució taronja que va entregar el govern de Kiev a una coalició pro-occidental. Els antics herois taronges, que avui tornen a ocupar el poder, fa temps que van perdre la màgia de la revolució en mig de lluites internes, que encara els debiliten més enfront de Moscou i en el seu paper de socis fiables de la Unió Europea. Fa només un mes, i després de les amenaces russes de prendre “les mesures apropiades”, el parlament ucraïnès va aprovar un pla d’acció pel seu acostament a l’Aliança Atlàntica.
Avui Gazprom assegura que si retalla el subministrament de gas a Ucraïna és únicament per pressionar pel cobrament de rebuts impagats. En qualsevol cas, el moment i el mètode escollit és tota una declaració de principis, una clara senyal de continuïtat.