Créixer a cop de crisi

Article publicat al diari ARA

És un clàssic de Brussel·les això de dir que la Unió Europea s'ha anat fent a cop de crisi. I així estem. Enmig de dues crisis que ens han esquerdat econòmicament i políticament. Una profunda crisi financera que ens va confrontar amb les debilitats d'una unió monetària sense governança comuna i que, periòdicament, ha anat liquidant governs i economies d'algun històric estat de la cohesió. L'últim, Portugal.

Les revoltes al món àrab ens han revelat les febleses d'una realpolitik sense ètica i d'una UE sense visió comuna de quin ha de ser el paper global. les dues crisis poden confluir ben aviat en l'horitzó si el preu dels recursos energètics continua pujant i castiga encara més les economies europees.

Estem en el moment de la feina bruta. En el d'arremangar-nos i parar el cop, sense ser probablement conscients de la trascendència de tot el que la Unió europea ha anat aprovant els últims mesos, forçada per les circustàncies i després de penoses discussions.

Els caps d'estat i de govern de la UE van fer, la setmana a Brussel·les, el pas més important cap a un futur govern econòmic de l'euro. S'ha acordat un fons de rescat estable i amb més recursos; un Pacte per l'Euro amb nous instruments de coordinació i un compormís per formentar la competitivitat; més vigilància pressupostària, fins el punt que els govern accepten sotmetre a l'arovació de Brussel·les els pressupostos nacionals abans de presentar-los als seus Parlaments. Potser és el moment de recordar on érem ara fa un any. Tenim tendència a deixar-nos arrossegar per com ha estat de dolorós el part de qualsevol pas endavant. L'acord arriba sempre quan sembla que ja no hi ha una altra alternativa i tothom està esgotat d'haver-lo lluitat tant. Sempre ens deixa un regust amargant. Però arriba, i es consolida.

La resposta pendent

La crisi al món àrab ha posat el dit a la nafra d'uns governs temorosos de cedir iniciativa política i renunciar als seus interessos nacionals enfront dels de la Unió. Però hi ha un cos diplomàtic europeu en construcció.Hi ha més recursos per a la política exterior europe, encara que els resultats siguin avui ostatges de la ineficàcia de qui la dirigeix. S'està creant una diplomàcia comuna i, el dia que Catherine Ashton plegui com a alta representant, els caps d'estat i de govern de la Unió hauran de recordar molt bé el cost d'escollir el perfil equivocat. Hi haurà d'haver més ambició i generositat política.

I aquí és on arribem a l'última de les crisis no resolta: la de lideratge. Qui mana en aquesta aquesta nova UE 

que s'està repensant en l'economia i com a actor global? Herman van Rompuy, des de la seva discreció, ha anat consolidant la figura del president del Consell de la Unió. El possibilista Durao Barroso s'ha adonat finalment que aquest és l'últim mandat a la Comissió i que la docilitat que ha demostrat fins ara ja no li garanteix cap reelecció. Ha arribat el moment de marcar el seu territori. Barroso s'ha convertit, en els últims mesos, en el defensor del mètode comunitari, aixecant la veu davant d'una Angela Merkel partidària d'aquesta Unió cada cop més intergovernamental. I cal comptar també amb aquest Parlament Europeu, dotat de més autoritat en el control polític i financer. No està tot perdut.

La llarga crisi

La crisi econòmica té segrestada des de fa mesos la Unió Europea. Com ens en sortirem? Quina solidaritat estan disposats a oferir aquells països que ja comencen a aixecar cap amb els qui encara tenen uns anys foscos per davant? Quan podrem començar a passar pàgina? Hi ha crisi per anys.

He passat uns dies a Brussel·les ecoltant experts de la Comissió Europea, de les ONG, de les Cambres de Comerç i dels mercats financers i les perspectives no són bones. Segons la Comissió, el procés de recuperació encara és molt fràgil, ple de riscos i amb un atur que seguirà en augment. Els ajuts públics han amortiguat una crisi que encara ha de colpejar amb força el sector privat. Els funcionaris de Brussel·les calculen un parell d'anys díficils més per endavant.

Altres anàlisis són encara a més llarg termini, com la de l’antic ministre de finances polonès, Grzegorz Kolodko, que veu una llarga crisi de més de 10 anys que passaria per 5 fases diferents. La primera ha estat la crisi financera, de la qual s’intenta passar pàgina sense aclarir qui han estat els responsables. Després s’ha estès la crisi econòmica i ara també la crisi social, amb l’atur desbocat, la rebaixa de salaris, treballadors obligats a canviar de sector i la caiguda dels preus dels habitatges. Aquesta fase, segons Kolodko, encara pot durar 2 o 3 anys més. Després vindrà la crisi de la política perquè la gent necessàriament exigirà responsabilitats a la classe dirigent que no ha evitat el daltabaix. Finalment, una crisi de valors i de cultura ens ha de fer qüestionar el model de cobdícia que ens han portat fins aquí per replantejar-nos una altra manera de viure i de créixer econòmicament. Si això fos cert, seria un llarg i dolorós procés però, com a mínim, implicaria que hem après alguna cosa pel camí.

Aquesta setmana hi haurà cimera de caps d'Estat i de govern a Brussel·les i, sobre la taula, els líders dels 27 tindran la nova estratègia econòmica de la Unió per a la pròxima dècada anomenada Europa 2020. Per saber quines novetats i debilitats amaga la successora de la fracassada Agenda de Lisboa, podeu escoltar aquí la meva col·laboració al programa de Catalunya Ràdio, SOLIDARIS.

Els PIGS

Els periodistes de Brussel•les no són els únics especialistes en treure sobrenoms dels polítics de torn o en caricaturitzar algunes de les picabaralles constants que es viuen en aquest gran mercat de Calaf que és la Unió Europea. També hi ha diplomàtics força bons en això. Alguns amb més elegància que d’altres.

Aquests dies es torna a parlar molt dels PIGS, un sobrenom per a referir-se, aquesta vegada, als països de l'Europa mediterrània: Portugal, Itàlia, Grècia i Spain (Espanya). Aquells mateixos estats que, a finals de la dècada dels 90, un representant destacat del Bundesbank alemany, contrari a l'entrada de l'Europa meridional a l'euro, anomeva "els col·lectors d'olives".

Va ser per aquella època que vaig sentir a parlar per primera vegada dels PIGS. Erem en plena negociació de l'anomenada Agenda 2000, el pressupost comunitari pels anys 2000 al 2006. A Brussel·les, la diplomàcia espanyola havia ressucitat un altre vell sobrenom, el de la temuda “banda de los 4”.

Aquests quatre, però, no tenien res a veure amb aquella banda del mateix nom que va liderar la revolució cultural xinesa. Es tractava dels quatre països contribuents nèts al pressupost comunitari, és a dir, que aportaven molts més diners a les arques comunitàries dels que rebien a canvi. Eren Alemanya, Holanda, Suècia i Àustria. Tots quatre van marcar una negociació molt dura, negant-se a augmentar la seva contribució financera, mentre el govern espanyol que presidia José Maria Aznar estirava per l’altra banda intentant esgarrapar el màxim del fons de cohesió i de les ajudes agrícoles.

Els espanyols ironitzaven sobre “la banda de los 4” mentre al nord d’Europa havia començat a circular entre polítics i periodistes un altre sobrenom per definir als països de la cohesió. Es tractava d’utilitzar la inicial del país. Portugal, Irlanda, Grècia i Spain (Espanya). Eren els PIGS, que en anglès vol dir porcs. Quan es juga amb els diners, la diplomàcia també sap deixar de banda la finesa.

Han calgut més de 10 anys i  una crisi financera global però la debilitat d'algunes d'aquestes economies del sud d'Europa ha quedat al descobert. Algú, des de la seva poltrona en algun banc central del nord d'Europa, deu haver deixat anar un "ja us ho deia jo". La resta, amb la premsa anglosaxona al capdavant, han tret del calaix els "PIGS". No oblidem que aquesta és una unió econòmica i política, no pas cultural i identitària. Molts prejudicis continuen intactes.

presidència espanyola

El president de la patronal vallesana Cecot, Antoni Abad, creu que Rodríguez Zapatero hauria de renunciar a la presidència de torn de la Unió Europea, que encetarà el pròxim 1 de gener, per dedicar tots els seus esforços a sortir de la crisi. Estic convençuda que el que ens cal és precisament tot el contrari. Les mesures ideades fins ara pel govern espanyol han estat incapaces d’aturar una inèrcia que ens ha arrossegat fins a les pitjors xifres d’atur de la UE i al major endeutament públic de tota la zona euro. Per una vegada, durant tot un semestre, el president del govern espanyol es veurà obligat a escoltar i vigilar què passa per Europa. Potser aleshores s’adonarà de la gravetat dels pronòstics que aquesta setmana li anunciava un company de partit, el comissari europeu d’Afers Econòmics, Joaquín Almunia, vaticinant que l’estat espanyol serà l’últim de sortir de la crisi i haurà d’esperar fins el 2011, acompanyat únicament de Letònia i Bulgària, per trobar el camí cap a la fi de la recessió. Les advertències d’Almunia no són gaire diferents d’aquelles que ja li va fer Pedro Solbes però l’experiència i el prestigi guanyat a Europa pel seu vicepresident econòmic tampoc van pesar gaire aleshores. Que Rodríguez Zapatero miri durant 6 mesos cap a Europa ha de ser bo. El que em sorprèn és que el govern espanyol digui que la innovació serà una de les prioritats del seu semestre –ara que li retalla el pressupost-, que plantegi –encara sense èxit- organitzar una cimera especial sobre ocupació i que sigui la presidència encarregada de renovar l’Estratègia de Lisboa pel creixement econòmic i la competitivitat, que ja ha complert 10 anys i encara és lluny d’aconseguir alguns dels objectius que es va marcar el 2000. Inevitablement els mals resultats espanyols desacrediten el seu discurs econòmic pels pròxims 6 mesos.

*article publicat avui al Diari de Sant Cugat

crisi social

La mobilització social contra la crisi ja s'ha fet forta als carrers d'Europa. Manifestacions a Lituània, Letònia, Grècia o Bulgària; vaga general a França i ara les protestes que s'estenen per Gran Bretanya exigint que els llocs de treball siguin només per als britànics. La frase populista que el primer ministre Gordon Brown va pronunciar el 2007 "British jobs for British people" se li ha acabat girant en contra i tenyint de xenofòbia les protestes d'un país oficialment en recessió.

Dues sentències del Tribunal de Justícia de Luxemburg donat la raó a empreses que operaven a Escandinàvia amb treballadors bàltics que cobraven salaris més baixos han acabat d'escalfar els ànims.

Europa endureix les sancions contra els empresaris que contractin treballadors en situació irregular i Itàlia preveu noves penes pels sense papers. Amb aquest escenari, molts dels que van marxar a treballar a l'oest es plantegen avui tornar a casa. Un estudi de l'Institut Britànic de Recerca en Polítiques Públiques assegura que del milió d'immigrants provinents de 8 països del centre i l'est del continent que havien arribat a l'illa entre el 2004 i el 2007, més de mig milió ja han abandonat el país.

La crisi, però, també sacseja els membres més joves de la Unió, que veuen com s'ensorren els progressos aconseguits en aquests anys de crèdit fàcil, alta inversió estrangera i un generós finançament europeu. Entre els governs comunitaris es multipliquen les demandes a favor d'un pla d'ajut al sector financer de l'est per evitar que la seva caiguda arrossegui encara més la precària economia de la zona euro. La frustració s'ha estès entre els treballadors europeus mentre els governs s'apunten als temors expressats pels gurus econòmics de Davos contra una onada de proteccionisme global i la por a una revolta social.

*Per escoltar el comentari de l'APUNT INTERNACIONAL a Catalunya Informació, cliqueu aquí

*Imatge: portada del setmanari The Economist d'aquesta setmana. Il·lustració de Jon Berkeley

És el moment d'apostar per l'ètica

Quatre anys d’indiferència per la política europea i internacional no són la millor carta de presentació per intentar consolidar un lloc entre les economies grans i les emergents que han de “refundar” –ja veurem fins a on- el capitalisme actual. No és que l’estat espanyol no es mereixi lluitar per un lloc entre els que han de decidir. És legítim i desitjable encara que les formes i l’estratègia sonin més a intents desesperats de trucar a portes que no s’obren potser perquè fins ara mai s’havia mostrat cap interès per anar-hi de visita. A més, el model econòmic espanyol tampoc és cap referent, tot i la insistència sobre la fortalesa i la sanejada situació del sistema bancari –que el temps s’encarregarà de demostrar com és de sòlida-. Espanya conviu amb l’atur, la inflació, la desacceleració general, la parada en sec del sector estrella,l’immobiliari, i ara amb l’amenaça de l’automoció. El diagnòstic no és exclusiu per a l’economia espanyola. La crisi financera s’ha traduït ja en recessió per algunes de les grans potències mundials. Gegants de l’automòbil de França i Alemanya també demanen ajudes. BMW i Mercedes ja han anunciat aturades de la producció en algunes de les seves plantes alemanyes. Renault ha preferit començar per l’estranger i tancarà, per exemple, les fàbriques de Romania. Peugeot tampoc ho descarta. La crisi financera ha estat només el primer capítol.

Europa treu pit. Com a mínim aquest cop la Unió Europea ha demostrat certa capacitat de reacció. Sempre s’ha dit que “Europa és un gegant econòmic i un nan polític” però quan es tracta de salvar l’economia, els polítics fan el que calgui. Els 27 països de la UE han estat capaços d’aprovar el pla de rescat d’emergència cuinat a la zona euro per aturar la crisi financera. No hi ha hagut, però, la mateixa voluntat per part dels caps d’estat i de govern de la Unió d’intervenir en el rescat de l’economia real com demanaven alguns països. Austria o França, per exemple, voldrien aprovar també un paquet de mesures especials per lluitar contra la recessió i l’atur. Però els esforços de coordinació per salvar el sistema financer europeu no tindran, de moment, continuïtat en nous plans de rellançament que podrien disparar el deute públic, com s’encarreguen de recordar Alemanya, els Països Baixos o Espanya.

El Pla de Rescat de la banca. Les injeccions de milers de milions d’euros per aquells que han estat jugant amb els estalvis dels ciutadans, per aquells que han demostrat que el sistema no s’autoregula, és una aposta, potser necessària, però perillosa. Una desena de bancs europeus ja s’han acollit al pla però encara no hem rebut totes les garanties suficients de quin ús exacte es farà d’aquests diners. Poc dies després que les autoritats dels Estats Units es gastessin 85.000 milions de dòlars per evitar la fallida de l’asseguradora nord-americana AIG, executius d’aquesta companyia es van pagar una setmana de descans en un Spa Resort de luxe al sud de Califòrnia que els va sortir pel mòdic preu de 442.000 dòlars. No és un fet aïllat. A Europa també en saben d’això. El dia 10 d’octubre Fortis es va gastar 150.000 euros en un sopar de luxe a l’hotel més car de Montecarlo per a una cinquantena de socis d’aquesta societat asseguradora franco-belga que ha hagut de ser rescatada de la fallida amb diner públic. El que pels socialistes belgues va ser una “indecència i un insult als milers de petits estalviadors i inversors del país”, per a Fortis va ser només –i segons explicava en un comunicat- “un esdeveniment previst des de feia mesos, inscrit en la seva estratègia d’accions comercials habituals”. Sobren escàndols i falten responsables que assumeixin les conseqüències de fins on hem arribat. El rescat del sistema financer amb diner públic ha de comportar el control sobre l’ús que farà d’aquests ajuts. Calen garanties que els bancs repercutiran aquesta injecció de liquiditat en les hipoteques i els préstecs dels seus usuaris i especialment en la petita i mitjana empresa, que representa el 90% del teixit empresarial de Catalunya. Les PIMES hauran de passar aquest llarg hivern en plena retallada dràstica del crèdit i esquivant les conseqüències que es derivaran dels tancaments, les reduccions de la producció i la crisi en general de grans sectors manufacturers del país. No es pot obrir l’aixeta del diner públic per al sector financer sense garantir que es rescatarà també una prou asfixiada activitat empresarial.

*article publicat al mensual de l'AVUI, B-30, el 7 de novembre de 2008.