És el moment d'apostar per l'ètica

Quatre anys d’indiferència per la política europea i internacional no són la millor carta de presentació per intentar consolidar un lloc entre les economies grans i les emergents que han de “refundar” –ja veurem fins a on- el capitalisme actual. No és que l’estat espanyol no es mereixi lluitar per un lloc entre els que han de decidir. És legítim i desitjable encara que les formes i l’estratègia sonin més a intents desesperats de trucar a portes que no s’obren potser perquè fins ara mai s’havia mostrat cap interès per anar-hi de visita. A més, el model econòmic espanyol tampoc és cap referent, tot i la insistència sobre la fortalesa i la sanejada situació del sistema bancari –que el temps s’encarregarà de demostrar com és de sòlida-. Espanya conviu amb l’atur, la inflació, la desacceleració general, la parada en sec del sector estrella,l’immobiliari, i ara amb l’amenaça de l’automoció. El diagnòstic no és exclusiu per a l’economia espanyola. La crisi financera s’ha traduït ja en recessió per algunes de les grans potències mundials. Gegants de l’automòbil de França i Alemanya també demanen ajudes. BMW i Mercedes ja han anunciat aturades de la producció en algunes de les seves plantes alemanyes. Renault ha preferit començar per l’estranger i tancarà, per exemple, les fàbriques de Romania. Peugeot tampoc ho descarta. La crisi financera ha estat només el primer capítol.

Europa treu pit. Com a mínim aquest cop la Unió Europea ha demostrat certa capacitat de reacció. Sempre s’ha dit que “Europa és un gegant econòmic i un nan polític” però quan es tracta de salvar l’economia, els polítics fan el que calgui. Els 27 països de la UE han estat capaços d’aprovar el pla de rescat d’emergència cuinat a la zona euro per aturar la crisi financera. No hi ha hagut, però, la mateixa voluntat per part dels caps d’estat i de govern de la Unió d’intervenir en el rescat de l’economia real com demanaven alguns països. Austria o França, per exemple, voldrien aprovar també un paquet de mesures especials per lluitar contra la recessió i l’atur. Però els esforços de coordinació per salvar el sistema financer europeu no tindran, de moment, continuïtat en nous plans de rellançament que podrien disparar el deute públic, com s’encarreguen de recordar Alemanya, els Països Baixos o Espanya.

El Pla de Rescat de la banca. Les injeccions de milers de milions d’euros per aquells que han estat jugant amb els estalvis dels ciutadans, per aquells que han demostrat que el sistema no s’autoregula, és una aposta, potser necessària, però perillosa. Una desena de bancs europeus ja s’han acollit al pla però encara no hem rebut totes les garanties suficients de quin ús exacte es farà d’aquests diners. Poc dies després que les autoritats dels Estats Units es gastessin 85.000 milions de dòlars per evitar la fallida de l’asseguradora nord-americana AIG, executius d’aquesta companyia es van pagar una setmana de descans en un Spa Resort de luxe al sud de Califòrnia que els va sortir pel mòdic preu de 442.000 dòlars. No és un fet aïllat. A Europa també en saben d’això. El dia 10 d’octubre Fortis es va gastar 150.000 euros en un sopar de luxe a l’hotel més car de Montecarlo per a una cinquantena de socis d’aquesta societat asseguradora franco-belga que ha hagut de ser rescatada de la fallida amb diner públic. El que pels socialistes belgues va ser una “indecència i un insult als milers de petits estalviadors i inversors del país”, per a Fortis va ser només –i segons explicava en un comunicat- “un esdeveniment previst des de feia mesos, inscrit en la seva estratègia d’accions comercials habituals”. Sobren escàndols i falten responsables que assumeixin les conseqüències de fins on hem arribat. El rescat del sistema financer amb diner públic ha de comportar el control sobre l’ús que farà d’aquests ajuts. Calen garanties que els bancs repercutiran aquesta injecció de liquiditat en les hipoteques i els préstecs dels seus usuaris i especialment en la petita i mitjana empresa, que representa el 90% del teixit empresarial de Catalunya. Les PIMES hauran de passar aquest llarg hivern en plena retallada dràstica del crèdit i esquivant les conseqüències que es derivaran dels tancaments, les reduccions de la producció i la crisi en general de grans sectors manufacturers del país. No es pot obrir l’aixeta del diner públic per al sector financer sense garantir que es rescatarà també una prou asfixiada activitat empresarial.

*article publicat al mensual de l'AVUI, B-30, el 7 de novembre de 2008.