dilluns, 28 de setembre de 2009

Ocasions perdudes

Les promeses en boca dels polítics són efímeres. Els líders dels països més rics del món i de les potències emergents han anunciat amb grandiloqüència que “comença una nova etapa en la governança econòmica i financera mundial”. Jo no hi veig una revolució sinó, probablement, una mica més seny i ni la més mínima voluntat d'exigir responsabilitats a aquells que ara fa un any van esfondrar un sistema financer que havia esdevingut global.  El comunicat final de la reunió del G-20 a Pittsburgh diu només que les primes als alts executius financers s’han d’establir a partir dels beneficis aconseguits a llarg termini i sense operacions d’alt risc. I quins han estat els grans defensors de no tocar res? Barak Obama i Gordon Brown. Aquells que el passat mes d’abril asseguraven que anaven a canviar el món però que, finalment, han cedit a la pressió dels lobbys financers de Wall Street i la City de Londres. La Unió Europea, amb França i Alemanya al capdavant fent bandera dels límits imposats als consells de direcció dels grans bancs, s'han quedat sense aliats. El ministre de Finances brasiler ho va predir només arribar a la reunió: “ara que la situació comença a millorar la pressió dels bancs per endarrerir les reformes cada cop serà més gran”. I és que el missatge ha començat a canviar. Només les ONG els han recordat que dels 50 mil milions de dòlars que van prometre el passat mes d'abril pels països més pobres no se n'ha tornat a parlar i això que només n'han desemborsat menys de la meitat. La reforma a fons del FMI també ha quedat en res. Les regles de joc seguiran sent pràcticament les mateixes però es donarà més veu a les economies emergents.
A Pittsburgh s'hi asseien els representants del 90% del PIB mundial i quan ells diuen que "això funciona" vol dir que el moment de l'autocrítica i la voluntat d'esmena ja ha passat. No calia esperar al final de la cimera per a descobrir-ho. La tranquilitat que torna a regnar als mercats financers feia setmanes que ens ho anunciava a crits.
El G-20 diu que la recuperació encara és fràgil i, per tant, es mantindran els ajuts actuals. A finals d'aquesta setmana, però, els ministres d’Economia de la Unió Europea es reuniran a Goteborg per parlar de què fa la UE amb els seus plans de rescat. Hi ha governs partidaris de començar-ne una retirada progressiva. La zona euro va recuperant els índex positius de creixement. La borsa ha anat tornant als nivells d’abans de la fallida de Lehmann Brothers. Alemanya deixa enrera la campanya electoral i Angela Merkel estrena legislatura amb l'anunci d'una rebaixa d'impostos... Fa només uns dies la Comissió Europea va proposar un pla per ajudar amb diners comunitaris a aquells estats on hi ha més atur i els ministres li van tirar per terra.... Tota una sèrie de símptomes que haurien de fer reflexionar força l’estat espanyol, amb una càrrega tan feixuga de deute públic i desocupació, que podria quedar despenjat de la resta de socis de la moneda única. Totes les previsions confirmen les dificultats i el temps que caldrà perquè Espanya surti de la crisi i les mesures que es prenen van en direcció oposada a les de la resta d'Europa.

dimarts, 22 de setembre de 2009

Les amistats perilloses


L'alliberament "per motius humanitaris" d'Abdel Baset al-Megrahi, l’única persona condemnada per l’atemptat de Lockerbie, i el seu retorn triomfal a Líbia ha acabat destapant una història fosca de pressions polítiques, interessos petroliers i d’amistats perilloses dels governs de Gordon Brown i Tony Blair. I en mig de tota aquesta història hi ha una empresa, British Petroleum.
La premsa anglosaxona ha explicat que British Petroleum ja va intentar pressionar a finals del 2007 al govern britànic perquè transferís Megrahi a Líbia. L’empresa acabava de signar un acord de 900 milions de dòlars amb el govern de Trípoli per explorar nous jaciments de gas en un pam de territori gairebé tan gran com Catalunya. Les operacions, però, ha anat patint tota una sèrie d’endarreriments burocràtics durant aquests anys que –segons apuntava The Times- ara podrien anar desapareixent. La premsa també explica que la persona que va fer aquests contactes l’any 2007 amb el govern britànic era un vell conegut de l’administració londinenca. Mark Allen, en aquell moment assessor especial de BP, havia estat anteriorment oficial del servei d’intel·ligència britànic, MI6, i el negociador que, l’any 2003, havia mediat en nom del govern de Londres perquè Líbia abandonés el seu programa nuclear.
Blair-Brown Petroleum
Les relacions que BP i els governs laboristes han anat teixint en el temps són tantes que -segons diuen- a BP (les sigles de British Petroleum) se la coneix amb el sobrenom de Blair-Brown Petroleum. Aquestes connexions es remunten al 1997, poc després de l’arribada dels laboristes de Tony Blair al poder. Blair tria l’aleshores president de BP per ocupar el càrrec de secretari d’estat de Comerç i Competitivitat. Des d’aleshores, Lord Simon ha estat un assessor a l’ombra tant dels governs de Blair com de Brown. És l’inici de tot un entramat.
Una de les persones de confiança de Tony Blair a Downing Street abandona al primer ministre per convertir-se en la cap de comunicació de BP des del 2001 fins el 2009. Diversos càrrecs del ministeri de finances durant l’etapa Brown van passar a treballar per la companyia energètica. I, en canvi, nombrosos responsables de BP han format part dels comitès econòmics i socials creats pel Nou Laborisme durant aquests anys.
L'amic Gaddafi
Tampoc hi ha dubtes sobre les estretes relacions entre la política i la indústria petroliera a Líbia on el 95% dels ingressos per exportacions ve, precisament, del gas i el petroli. És el poder dels recursos naturals. Els nous interessos geopolítics i geoestratègics han rehabilitat la figura del general Gaddafi, un dels repudiats de l'escena internacional. Hi ha en joc milers de milions de dòlars en contractes armamentístics i energètics i la seguretat de l’aprovisionament de gas per Europa.
Líbia és la primera gran reserva petrolífera de l’Àfrica. Per a la Unió Europea s'ha convertit també en una alternativa real a la seva dependència del gas de Rússia. Cal tenir altres fonts d’entrada per quan Moscou tanca l’aixeta. Les grans companyies energètiques europees, dels Estats Units, Canadà, Rússia i la Xina ja tenen interessos a la zona. I Gaddafi es deixa estimar. Per la seva proximitat, a l’altra banda del Mediterrani, La Unió Europea considera Trípoli com una peça clau en la seva seguretat a llarg termini i l’ofensiva de Gazprom –el gegant energètic rus- pel nord d’Àfrica –no només a Líbia, també a Algèria- és definitiva per a l'estratègia de deixar Europa atrapada en una pinça.
Les noves regles del joc prefereixen no fer memòria d'allò que va passar ara fa dues dècades a la petita població escocesa de Lockerbie: l'explosió en ple vol d'un avió de la Pan-Am i la mort de 270 persones.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Què hi fem a l'Afganistan?


La guerra de l'Afganistan passa per un dels seus pitjors moments. Han passat 8 anys des dels atacs de l'11/S. Els atemptats contra les torres bessones de Nova York ha entrat ja en els llibres d’història dels país però encara no s'ha aconseguit tancar les dues guerres posteriors que el govern Bush va declarar com a represàlia. Aquests dies l’Afganistan és omnipresent. El frau electoral que ha marcat la reelecció a la presidència de Hamid Karzai. Les declaracions del cap militar del desplegament dels Estats Units a l'Afganistan advertint que si no hi ha més efectius serà impossible guanyar aquesta guerra. La denúncia dels abusos i les vexacions comeses per la seguretat privada nordamericana que vigilava l’ambaixada dels Estats Units a Kabul. Les investigacions d'un nou atac –aquest cop contra uns camions que transportaven combustible- que pot haver causat la mort de desenes més de civils.
Ara, a més, el Pentàgon té problemes amb la premsa. Un diari independent per a la comunitat militar dels Estats Units "Stars and Stripes" assegura que el Pentàgon es dedica a avaluar la feina dels corresponsals de guerra nordamericans abans de decidir si els permet anar encastats o no en les seves missions. Segons aquesta publicació, el Pentàgon va contractar una empresa externa –una polèmica firma de Relacions Públiques de Washington- perquè analitzés la informació que es publica sobre la guerra. L’informe qualifica la tasca dels periodistes com a "positiva, neutra o negativa” i fins i tot en algun cas concret s’especifica que les informacions negatives d’un dels reporters es podrien mitigar amb filtracions d'altres fonts militars. L'erràtica reacció del Pentàgon ha agreujat la situació. En un primer moment van negar l'existència d'aquestes qualificacions per després acabar matisant que les úniques avaluacions que es feien era sobre la base de si la notícia publicada era "acurada" o no ho era, deixant de banda l'enfoc positiu o negatiu. L’últim gir ha estat reconèixer que els responsables militars que operen a l’Afganistan ha rescindit el contracte amb la consultora de Washington The Rendon Group. Aquesta firma es una vella coneguda de l'administració nordamericana. Segons publica Stars and Stripes, l'any 2003, en plena invasió de l’Iraq, el Rendon Group va ser un dels assessors que va ajudar a crear el Congrés Nacional Iraquià. Un grup opositor, finançat també per la CIA, i que –segons el mateix diari- va ser l’encarregat de subministrar "molta de la informació falsa sobre les armes de destrucció massiva que es va utilitzar per justificar la invasió".
De fet, la companyia ha reconegut que des del 2005 ha elaborat diversos informes d’anàlisi sobre notícies periodístiques relacionades amb les operacions de l’exèrcit nordamericà.
Els problemes s'agreugen perquè el suport de l’opinió pública a la guerra de l’Afganistan va decreixent. No és per menys. Si mirem bé la radiografia del que ha esdevingut l’Afganistan els últims anys costarà molt d’entendre el perquè d’aquesta guerra. De moment, el nombre de civils morts ja és 6 vegades superior al de les víctimes de les Torres Bessones. Només entre gener i maig d’aquest any hi hagut fins a 800 morts civils. L’any passat van superar els 2 mil.
L’Afganistan és avui el segon país més corrupte del món. El respecte als Drets Humans ha empitjorat des del 2001. Fa només un parell de mesos, el Parlament afganès va aprovar un nou codi que converteix la dona literalment en una esclava. Una dona no pot sortir de casa sense el permís del marit que, a més, -i segons aquesta llei- té dret a deixar-la sense aliment si no el satisfà sexualment. El conreu de l’opi, que els Talibans havien aconseguit controlar, s’ha multiplicat fins a l’extrem que avui són l'origen del 90% de la producció mundial. El govern de Karzai té relacions massa directes amb senyors de la guerra i traficants de droga. Els indicadors de mortalitat infantil, l’accés a l’aigua potable o la sanitat gairebé no han millorat des dels inicis de la guerra.
Aquest és l'escenari després de més de 7 anys de desplegament internacional. Les tropes internacionals estan perdent la guerra i els seus governs tampoc hi envien tots els fons d’ajuda compromesos per a la reconstrucció des de fa temps.
En un país de 650.000 km2 -gairebé com dues vegades Alemanya- i 27 milions d’habitants, on la població està armada i al servei d'uns senyors de la guerra que imposen la seva llei, què hi poden fer 110 mil soldats de la coalició internacional?

dimarts, 1 de setembre de 2009

El nou curs

De petita jo era de les que sempre tenia ganes de tornar a l’escola al final de les vacances i encara avui continuo fruint d’aquesta sensació de retrobament. El mes de setembre em portava l’olor dels llibres nous, fullejar les pàgines que hauríem d’aprendre durant l’any, tornar a veure els amics i sentir-nos una mica més grans.
Gairebé cada any, les acaballes del mes d’agost ens regalaven un bon xàfec d’estiu d’aquells que rebaixen la xafogor i ens anuncien canvis.
Han passat els anys i m’agrada tornar a la feina després de vacances. Aquests primers dies d’intercanvi d’experiències, d’atresorar els últims records d’unes setmanes viscudes intensament i, alhora, l’oportunitat de recuperar tot allò que som també durant l’any. M’agrada el que faig. És una part important del que sóc. Recupero aquest espai que és meu. A partir d’ara, però, hauré d’esforçar-me per seguir esgarrapant temps i energies perquè totes aquestes hores de lectures, de converses, d’amics i viatges, de jocs i abraçades amb els meus fills no quedin únicament en instantànies de l’estiu. Si tots aquests moments no tenen continuïtat, els altres 335 dies de l’any quedaran incomplets.
Ben diferent, però, és la tornada del curs polític. Fa temps que els estius passen sense treva. Els diaris s’aprimen però la política, tot i baixar d’intensitat, no fa vacances. Tot és pràcticament allà on ho havíem deixat, el Tribunal Constitucional, la sentència de l’estatut, l’enèsim intercanvi d’acusacions entre PP i PSOE... Ara li han afegit una mica de manifestacions preventives, un debat sobre pactes incomplerts entre Catalunya i Espanya, posicionaments més o menys unitaris del govern i desgovern en el posicionament d’algun partit. I per sobre de tot la crisi i l’anunci de noves mesures estèrils. No sé si un bon xàfec d’estiu podria aclarir una mica aquest panorama.

*article publicat al Diari de Sant Cugat