L'alliberament "per motius humanitaris" d'Abdel Baset al-Megrahi, l’única persona condemnada per l’atemptat de Lockerbie, i el seu retorn triomfal a Líbia ha acabat destapant una història fosca de pressions polítiques, interessos petroliers i d’amistats perilloses dels governs de Gordon Brown i Tony Blair. I en mig de tota aquesta història hi ha una empresa, British Petroleum.
La premsa anglosaxona ha explicat que British Petroleum ja va intentar pressionar a finals del 2007 al govern britànic perquè transferís Megrahi a Líbia. L’empresa acabava de signar un acord de 900 milions de dòlars amb el govern de Trípoli per explorar nous jaciments de gas en un pam de territori gairebé tan gran com Catalunya. Les operacions, però, ha anat patint tota una sèrie d’endarreriments burocràtics durant aquests anys que –segons apuntava The Times- ara podrien anar desapareixent. La premsa també explica que la persona que va fer aquests contactes l’any 2007 amb el govern britànic era un vell conegut de l’administració londinenca. Mark Allen, en aquell moment assessor especial de BP, havia estat anteriorment oficial del servei d’intel·ligència britànic, MI6, i el negociador que, l’any 2003, havia mediat en nom del govern de Londres perquè Líbia abandonés el seu programa nuclear.
Blair-Brown Petroleum
Les relacions que BP i els governs laboristes han anat teixint en el temps són tantes que -segons diuen- a BP (les sigles de British Petroleum) se la coneix amb el sobrenom de Blair-Brown Petroleum. Aquestes connexions es remunten al 1997, poc després de l’arribada dels laboristes de Tony Blair al poder. Blair tria l’aleshores president de BP per ocupar el càrrec de secretari d’estat de Comerç i Competitivitat. Des d’aleshores, Lord Simon ha estat un assessor a l’ombra tant dels governs de Blair com de Brown. És l’inici de tot un entramat.
Una de les persones de confiança de Tony Blair a Downing Street abandona al primer ministre per convertir-se en la cap de comunicació de BP des del 2001 fins el 2009. Diversos càrrecs del ministeri de finances durant l’etapa Brown van passar a treballar per la companyia energètica. I, en canvi, nombrosos responsables de BP han format part dels comitès econòmics i socials creats pel Nou Laborisme durant aquests anys.
L'amic Gaddafi
Tampoc hi ha dubtes sobre les estretes relacions entre la política i la indústria petroliera a Líbia on el 95% dels ingressos per exportacions ve, precisament, del gas i el petroli. És el poder dels recursos naturals. Els nous interessos geopolítics i geoestratègics han rehabilitat la figura del general Gaddafi, un dels repudiats de l'escena internacional. Hi ha en joc milers de milions de dòlars en contractes armamentístics i energètics i la seguretat de l’aprovisionament de gas per Europa.
Líbia és la primera gran reserva petrolífera de l’Àfrica. Per a la Unió Europea s'ha convertit també en una alternativa real a la seva dependència del gas de Rússia. Cal tenir altres fonts d’entrada per quan Moscou tanca l’aixeta. Les grans companyies energètiques europees, dels Estats Units, Canadà, Rússia i la Xina ja tenen interessos a la zona. I Gaddafi es deixa estimar. Per la seva proximitat, a l’altra banda del Mediterrani, La Unió Europea considera Trípoli com una peça clau en la seva seguretat a llarg termini i l’ofensiva de Gazprom –el gegant energètic rus- pel nord d’Àfrica –no només a Líbia, també a Algèria- és definitiva per a l'estratègia de deixar Europa atrapada en una pinça.
La premsa anglosaxona ha explicat que British Petroleum ja va intentar pressionar a finals del 2007 al govern britànic perquè transferís Megrahi a Líbia. L’empresa acabava de signar un acord de 900 milions de dòlars amb el govern de Trípoli per explorar nous jaciments de gas en un pam de territori gairebé tan gran com Catalunya. Les operacions, però, ha anat patint tota una sèrie d’endarreriments burocràtics durant aquests anys que –segons apuntava The Times- ara podrien anar desapareixent. La premsa també explica que la persona que va fer aquests contactes l’any 2007 amb el govern britànic era un vell conegut de l’administració londinenca. Mark Allen, en aquell moment assessor especial de BP, havia estat anteriorment oficial del servei d’intel·ligència britànic, MI6, i el negociador que, l’any 2003, havia mediat en nom del govern de Londres perquè Líbia abandonés el seu programa nuclear.
Blair-Brown Petroleum
Les relacions que BP i els governs laboristes han anat teixint en el temps són tantes que -segons diuen- a BP (les sigles de British Petroleum) se la coneix amb el sobrenom de Blair-Brown Petroleum. Aquestes connexions es remunten al 1997, poc després de l’arribada dels laboristes de Tony Blair al poder. Blair tria l’aleshores president de BP per ocupar el càrrec de secretari d’estat de Comerç i Competitivitat. Des d’aleshores, Lord Simon ha estat un assessor a l’ombra tant dels governs de Blair com de Brown. És l’inici de tot un entramat.
Una de les persones de confiança de Tony Blair a Downing Street abandona al primer ministre per convertir-se en la cap de comunicació de BP des del 2001 fins el 2009. Diversos càrrecs del ministeri de finances durant l’etapa Brown van passar a treballar per la companyia energètica. I, en canvi, nombrosos responsables de BP han format part dels comitès econòmics i socials creats pel Nou Laborisme durant aquests anys.
L'amic Gaddafi
Tampoc hi ha dubtes sobre les estretes relacions entre la política i la indústria petroliera a Líbia on el 95% dels ingressos per exportacions ve, precisament, del gas i el petroli. És el poder dels recursos naturals. Els nous interessos geopolítics i geoestratègics han rehabilitat la figura del general Gaddafi, un dels repudiats de l'escena internacional. Hi ha en joc milers de milions de dòlars en contractes armamentístics i energètics i la seguretat de l’aprovisionament de gas per Europa.
Líbia és la primera gran reserva petrolífera de l’Àfrica. Per a la Unió Europea s'ha convertit també en una alternativa real a la seva dependència del gas de Rússia. Cal tenir altres fonts d’entrada per quan Moscou tanca l’aixeta. Les grans companyies energètiques europees, dels Estats Units, Canadà, Rússia i la Xina ja tenen interessos a la zona. I Gaddafi es deixa estimar. Per la seva proximitat, a l’altra banda del Mediterrani, La Unió Europea considera Trípoli com una peça clau en la seva seguretat a llarg termini i l’ofensiva de Gazprom –el gegant energètic rus- pel nord d’Àfrica –no només a Líbia, també a Algèria- és definitiva per a l'estratègia de deixar Europa atrapada en una pinça.
Les noves regles del joc prefereixen no fer memòria d'allò que va passar ara fa dues dècades a la petita població escocesa de Lockerbie: l'explosió en ple vol d'un avió de la Pan-Am i la mort de 270 persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada