dijous, 26 de juny de 2008

El desastre Brown


Només han passat 12 mesos i Gordon Brown és ja la imatge d’un líder esgotat en davallada. Tant de temps a l’ombra de Blair cobejant el seu càrrec i en un any n’ha tingut prou per malbaratar l’herència a cops d’indecisions polítiques, errors greus com la pèrdua d’informació confidencial per part del govern i mesures polèmiques que han portat a denunciar la retallada de llibertats civils a Gran Bretanya.
Brown ha intentant utilitzar el populisme endurint les lleis antiterroristes, però és l’economia qui ha acabat llançat al primer ministre en caiguda lliure. Els britànics, preocupats per la crisi econòmica que també amenaça el Regne Unit, culpen massivament el govern –segons les enquestes- de no haver actuat correctament per frenar la recessió. El fantasma de la crisi i les mobilitzacions socials dels 70 i els 80 ha tornat a la ment dels britànics, afectats per l’escalada de preus i en plenes reivindicacions d’augments salarials tant des del sector públic com del privat.
Els mitjans de comunicació aprofiten aquest primer aniversari per parlar de balanços decebedors, de falta d’empatia i del caràcter brusc d’aquest nou primer ministre addicte al treball, obsessionat pels detalls, però que no aconsegueix connectar amb la gent.
A les files laboristes han començat les travesses en busca de possibles successors capaços de treure el partit del pou on s’han enfonsat en els últims mesos.
Els més pròxims a Brown es donen un altre any de marge abans no sigui massa tard per plantar cara als Tories en unes futures eleccions generals que no s’haurien de convocar fins el 2010. Els sondejos atorguen avui als conservadors una victòria tan aclaparadora com l’arribada de Tony Blair al poder el 1997.
Brown, que en la seva època a l’Exchequer li agrada considerar-se com “el canceller de ferro”, és avui la imatge de la debilitat.

dimecres, 18 de juny de 2008

La directiva de la vergonya




L'anomenada, pels seus detractors, "directiva de la vergonya" ha quedat aprovada. La política comuna en matèria d'immigració comença a ser una realitat i s'estrena amb la seva cara més dura: atacant directament la immigració irregular.
La Comissió Europea estima, en un càlcul impossible, que uns 8 milions de persones viuen sense papers en algun dels països de la Unió.
Una vegada més, la disparitat de legislacions entre socis ens torna a igualar per la línia més dura i el Parlament Europeu ha acabat cedint davant d'un text criticat des de tots els flancs, fins i tot per la mateixa comissària de l'ONU pels Drets Humans.
En aquests moments hi ha 7 països de la Unió on un immigrant sense papers pot estar tancat indefinidament fins que no es resolgui la seva situació. Ara la legislació europea fixa que aquesta detenció no podrà excedir els 18 mesos, com a màxim. Però com passa ja massa vegades, la llei comunitària no és igual per a tothom. Britànics o danesos, per exemple, podran seguir aplicant les reclusions indefinides perquè no formen part de Schengen. I, en canvi, aquells estats -com França o Espanya- on les lleis són més flexibles no es veuran obligats a endurir-les. Això sí, el dia que ho vulguin fer, ja tindran el marc legal que els empararà.
La immigració serà també un dels temes estrella de la presidència europea que prepara Nicolas Sarkozy que, a partir del mes de juliol, espera ocupar-se -diu- dels "problemes urgents que de veritat preocupen als ciutadans". El president francès promet una Europa que respongui a les necessitats dels europeus però és difícil reconciliar-se amb aquesta Europea que, de vegades, fa una mica de por.