Només han passat 12 mesos i Gordon Brown és ja la imatge d’un líder esgotat en davallada. Tant de temps a l’ombra de Blair cobejant el seu càrrec i en un any n’ha tingut prou per malbaratar l’herència a cops d’indecisions polítiques, errors greus com la pèrdua d’informació confidencial per part del govern i mesures polèmiques que han portat a denunciar la retallada de llibertats civils a Gran Bretanya.
Brown ha intentant utilitzar el populisme endurint les lleis antiterroristes, però és l’economia qui ha acabat llançat al primer ministre en caiguda lliure. Els britànics, preocupats per la crisi econòmica que també amenaça el Regne Unit, culpen massivament el govern –segons les enquestes- de no haver actuat correctament per frenar la recessió. El fantasma de la crisi i les mobilitzacions socials dels 70 i els 80 ha tornat a la ment dels britànics, afectats per l’escalada de preus i en plenes reivindicacions d’augments salarials tant des del sector públic com del privat.
Els mitjans de comunicació aprofiten aquest primer aniversari per parlar de balanços decebedors, de falta d’empatia i del caràcter brusc d’aquest nou primer ministre addicte al treball, obsessionat pels detalls, però que no aconsegueix connectar amb la gent.
A les files laboristes han començat les travesses en busca de possibles successors capaços de treure el partit del pou on s’han enfonsat en els últims mesos.
Els més pròxims a Brown es donen un altre any de marge abans no sigui massa tard per plantar cara als Tories en unes futures eleccions generals que no s’haurien de convocar fins el 2010. Els sondejos atorguen avui als conservadors una victòria tan aclaparadora com l’arribada de Tony Blair al poder el 1997.
Brown, que en la seva època a l’Exchequer li agrada considerar-se com “el canceller de ferro”, és avui la imatge de la debilitat.
Brown ha intentant utilitzar el populisme endurint les lleis antiterroristes, però és l’economia qui ha acabat llançat al primer ministre en caiguda lliure. Els britànics, preocupats per la crisi econòmica que també amenaça el Regne Unit, culpen massivament el govern –segons les enquestes- de no haver actuat correctament per frenar la recessió. El fantasma de la crisi i les mobilitzacions socials dels 70 i els 80 ha tornat a la ment dels britànics, afectats per l’escalada de preus i en plenes reivindicacions d’augments salarials tant des del sector públic com del privat.
Els mitjans de comunicació aprofiten aquest primer aniversari per parlar de balanços decebedors, de falta d’empatia i del caràcter brusc d’aquest nou primer ministre addicte al treball, obsessionat pels detalls, però que no aconsegueix connectar amb la gent.
A les files laboristes han començat les travesses en busca de possibles successors capaços de treure el partit del pou on s’han enfonsat en els últims mesos.
Els més pròxims a Brown es donen un altre any de marge abans no sigui massa tard per plantar cara als Tories en unes futures eleccions generals que no s’haurien de convocar fins el 2010. Els sondejos atorguen avui als conservadors una victòria tan aclaparadora com l’arribada de Tony Blair al poder el 1997.
Brown, que en la seva època a l’Exchequer li agrada considerar-se com “el canceller de ferro”, és avui la imatge de la debilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada