dijous, 21 de febrer de 2008

Després de Kósovo




Kósovo ja és independent i Rússia encara no ha dit l’última paraula. Putin, l’estrateg, s’ha tornat a treure de la màniga les velles cartes amb que des de fa anys juga el seu particular joc d’influències al Caucas. Els dirigents de les autoproclamades repúbliques d’Abkhàzia i Ossètia del Sud han sortit a dir públicament que Kósovo és un precedent important pel reconeixement d’un nou estat en contra de la voluntat d’aquell que l’acollia fins ara. Tots dos començaran la seva pròpia campanya internacional a l’ONU, la Unió Europea i Rússia.
Moscou ha estat el gran poder a l’ombra a les dues repúbliques des de principis dels 90, amb un doble discurs que admetia la unitat territorial de Geòrgia però enviava diners, tropes i passaports russos a les dues províncies separatistes.
Abkhàzia té poc més de 200 mil habitants i Ossètia del Sud es queda en 70 mil. Uns i altres fa gairebé 17 anys que viuen d’esquena a Tbilisi amb el ruble per moneda i en plena indiferència de la comunitat internacional.
Geòrgia és un aliat dels Estats Units, territori de pas del petroli i el gas que des del mar Caspi arriba a Europa, futur membre de l’OTAN i aspirant a soci de la Unió Europea. Un motiu més de confrontació per aquesta Rússia que se sent amenaçada pel desplegament dels aliats fins a la seva pròpia frontera. Però, fa poques setmanes, en una reunió al Kremlin, les autoritats de Moscou ja van avisar als representants d’Abkhàzia i Ossètia del Sud que no hi haurà, de moment, reconeixement oficial. Putin sap que aquest “efecte de dòmino” que ha vaticinat pels Balcans és un joc perillós que se li pot girar en contra al seu propi territori on des de fa 20 anys ofega les mateixes aspiracions independentistes d’una altra república –aquesta sí, amb un alt valor econòmic i geoestratègic- com és Txetxènia.

dijous, 7 de febrer de 2008

França passa la pàgina del NO

França ha passat, finalment, la pàgina del NO a la Constitució Europea i s'ha convertit en el cinquè país en ratificar el Tractat de Lisboa. Ho ha fet amb presses, evitant les enquestes populars als mitjans de comunicació que demanaven un nou referèndum i amb un SÍ en majúscules de l’Assemblea Nacional que amaga les moltes ferides que encara no s’han tancat. La grandeur francesa s’ha fet petita. Una publicació mostrava aquesta setmana una vinyeta amb un Nicolas Sarkozy, a l’estil de Louis XIV, portant a la mà el que va batejar com a “mini tractat”, acompanyat del mini entusiasme dels partidaris del sí i d’una mini rebel·lió a les files socialistes.

Si voleu sentir el comentari sencer aneu a L'APUNT de Catalunya Informació

http://audios.catradio.cat/multimedia/mp3/9/7/1202325086579.mp3?programa=L%27apunt+internacional

divendres, 1 de febrer de 2008

Limitacions

Sempre havia pensat que l’estat protector era una altra cosa. Es veu que ho tenia mal entès. El govern es preocupa tant perquè jo no tingui un accident de trànsit que no només m’ha limitat al màxim la velocitat de circulació -i m’ho recorda cada 10 quilòmetres per la via sancionadora en forma de flaix amagat- sinó que ara, a més, el Servei Català de Trànsit es planteja la brillant idea d’empetitir els carrils de circulació. Quina generositat! Així podré fruir millor de la sensació de velocitat del meu automòbil cada cop que passi fregant un altre retrovisor o la roda gairebé toqui la vorera. Especialment ara que els cotxes són cada cop més grans i els pàrkings han de modificar l’amplada de les línies que tradicionalment marcaven cada plaça d’aparcament per encabir-hi tant quatre per quatre de ciutat... No crec que anar més estrets sigui més segur però quina fortuna poder guanyar carrils sense eixamplar carreteres, oi? Sort que jo sóc usuària dels ferrocarrils, ja sigui per sostenibilitat o per evitar peatges, multes, cues i pagar per aparcar prop del meu lloc de treball.
Els nens els eduquem dialogant, repetint les vegades que calgui com s’han de comportar i sobre tot mesurant molt bé la proporció dels càstigs. Amb els adults, hem perdut la paciència. Perdoneu l’exageració però és que encara em sorprenc dels canvis socials que ha viscut aquest país en menys de 20 anys. No dic pas que haguem empitjorat però no m’hauria imaginat mai la docilitat amb la que hem passat de la fanfarroneria de saltar-nos les lleis a l’acceptació del control de moltes de les nostres llibertats individuals.

Article publicat al Diari de Sant Cugat