dissabte, 31 de gener de 2009

Sota vigilància

Sant Cugat instal·larà càmeres de videovigilància al carrer. Les primeres controlaran el trànsit a les entrades i sortides de la ciutat per millorar-ne els fluxos circulatoris. Les segones, més polèmiques i amb un procés d’autorització més llarg, haurien de vigilar la seguretat ciutadana al casc antic. S’obre el debat sobre el dret a la intimitat i a la pròpia imatge.
Si no ho tinc mal entès, el fenomen de la videovigilància es va estendre a l’estat espanyol sota el govern Aznar per dotar-se d’una eina de control contra la kale borroka que vivia una de les seves èpoques més dures a Euskadi. Les lleis, però, especifiquen que hi ha d’haver un risc raonable per a la seguretat que justifiqui la instal·lació d’aquestes càmeres i jo no percebo aquest risc a Sant Cugat del Vallès.
El Regne Unit, per exemple, té una gran experiència recent en el terreny de les restriccions de les llibertats individuals. Amb més de 4 milions de càmeres de vigilància arreu del país, un passeig pel centre de qualsevol ciutat et fa sentir que has passat de ciutadà a sospitós. Vivim en un món cada cop més obsessionat per la seguretat, aclaparat per les conseqüències tràgiques dels imprevistos, fins i tot si són en forma de fenòmens naturals. Exigim una seguretat total impossible de garantir i, alhora, ens deixem portar innocentment per aquesta mena de comunitat global que representen les xarxes socials a Internet. Fotos personals al flickr, xafarderies al facebook ... Amb cert exhibicionisme, pengem a la xarxa bocins de la nostra vida que, ben recopilats per grans empreses de marketing o de gestió de dades, podrien arribar a dibuixar la nostra personalitat fins a l’últim detall. En aquest món orwelià, la informació –la que ens robarà una càmera de vigilància al carrer o la que circularà sense límits per la xarxa- i sobretot la seva gestió i l’ús que se’n farà són una amenaça real a la nostra intimitat.
* article publicat al Diari de Sant Cugat el 30 de gener de 2009.

divendres, 23 de gener de 2009

Altre cop Blair

Tony Blair s'ha confirmat com un d'aquells polítics especialistes en renèixer de les seves cendres. Aquests dies la premsa britànica torna a vendre el seu antic primer ministre com un dels candidats amb més suport per convertir-se en el futur president de la Unió Europea. Si és que els 27, algun dia, aconsegueixen tirar endavant el Tractat de Lisboa i escollir un president comú per a un mandat de dos anys i mig.

L'argument al seu favor -diuen- és que la hiperactiva presidència de torn de Nicolas Sarkozy, en mig de turbulències financeres i desafiaments geopolítics de Rússia, ha demostrat que un líder fort, amb el pes d'un gran país al darrera, afavoreix la presència i el reconeixement internacional de la Unió Europea.

Però l'antic premier britànic arrossega també detractors, entre els qui no voldrien un president més amic de Washington que de Brussel·les, ni que recordi la ja superada era Bush-Blair a l'Iraq. Tampoc va agradar que intentés compaginar la seva tasca d'enviat especial del Quartet pel Pròxim Orient amb la de conseller d'adinerades entitats financeres internacionals. Ara es qüestiona també la seva capacitat de lideratge.

La Unió Europea no ha fet més que llençar missatges contradictoris durant l'ofensiva israeliana contra Gaza, amb més de cinc missions oficials diferents trucant a les portes d'Israel, algunes de les quals fins i tot coincidient en dates. La presidència txeca donava un suport inicial al govern hebreu mentre França parlava d'un ús desproporcionat de la força. I en mig de tot això, Tony Blair jugant un paper tebi i gairebé secundari a la regió, sense donar cap mostra de la força i el carisma que hauria d'assegurar la presència de la Unió Europea en aquest nou mapa del món.

Es tracta de triar la persona més competent pel futur càrrec de president dels 27, no només aquella que representi el país més gran.


* Per escoltar el comentari de l'Apunt Internacional de Catalunya Informació cliqueu aquí.

dilluns, 19 de gener de 2009

Bolonya sí, però no així

A la facultat de Comunicació de l’Autònoma encara queden alguns matalassos per terra d’alguna aula i poques pancartes contra el Pla Bolonya. Jo també em vaig manifestar quan em tocava, vaig dormir alguna nit a la facultat i recordo haver ocupat durant una hora alguna seu del govern a Barcelona a principis dels 90. Deuen ser els anys –estic disposada a admetre-ho- però, avui, crec que aquest moviment taxatiu del “No a Bolonya” ha deixat escapar una gran oportunitat per exigir millores reals a un pla que acabarà canviant inevitablement les nostres universitats. Bolonya és un procés imparable d’homogeneïtzació de l’ensenyament superior europeu. Es tracta de facilitar l’homologació de títols i de nivells, de millorar la mobilitat dels estudiants i d’acostar la universitat al món laboral relacionant plans d’estudi i necessitats concretes del mercat de treball. Els objectius, sobre el paper, semblen impecables però hi ha un munt de serrells que els responsables de la nova legislació encara no han aclarit. Com es finançarà el procés de Bolonya? Quines beques hi haurà perquè aquesta mobilitat dels estudiants sigui real? Els nous plans d’estudi exigiran haver de cursar postgraus que encariran encara més el cost d’una universitat on els ajuts públics pels estudiants són ínfims. Quin serà el nou finançament de la universitat pública per poder garantir les infraestructures necessàries pels nous plans d’estudi? I en aquesta nova universitat tan orientada a les necessitats del mercat laboral i a formar futurs treballadors tècnicament molt preparats, quin paper hi jugaran les humanitats? Estem renunciant a una formació humanista?
A aquestes alçades el pla Bolonya, que ja s’aplica a països com ara Alemanya, Itàlia o Noruega, no tornarà enrere. En aquests tres països, com arreu d'Europa, hi ha hagut, però, manifestacions de protesta contra el procés de Bolonya i els seus responsables haurien de reflexionar perquè.
Les ocupacions de facultats, l’eslògan del NO sense matisos i les diferències entre estudiants per reprendre les classes probablement els han donat protagonisme mediàtic però crec que s’ha perdut l’oportunitat d’exigir una negociació seriosa amb aquells que tenen la responsabilitat de defensar la universitat pública i de finançar-la.

*foto: manifestació contra Bolonya a la ciutat alemanya de Hannover.

*article publicat a Diari de Sant Cugat

dijous, 15 de gener de 2009

Txèquia, víctima del seu sentit de l'humor

Cada presidència semestral de la Unió Europea té "l'honor" de decorar l'entrada del gran edifici del Consell de Ministres de Brussel·les. Aquest cop la República Txeca estava decidida a sorprendre als seus socis europeus i, des del seu euroescepcitisme, demostrar que els 27 encara estan carregats de tòpics i prejudics que es poden superar amb sentit de l'humor. Un gran objectiu que ha acabat en un gran ridícul. Els txecs van anunciar que un escultor del seu país dirigiria el projecte en col·laboració amb 26 artistes més de la Unió Europea. Cadascun d'ells havia de proposar una imatge esteriotipada del seu país per formar part d'una gran instal·lació.
Aquesta és Entropa:



Dilluns a l'entrada del Consell hi penjaven tots els prejudicis de la UE fets obres d'art: Alemanya atravessada per autopistes en forma gairebé d'esvàstica;


França en vaga;


Espanya arrasada pel ciment i amb una bomba sobre el País Basc;


Suècia dins d'una caixa d'IKEA; Bulgària és un bany turc; Luxemburg, un lingot d'or amb un rètol que diu "en venda"; Polònia presenta un grup de capellans portant la bandera de l'orgull gay amb l'arc de Sant Martí; Itàlia convertida en un gran camp de futbol i Holanda plena de minarets.

El Regne Unit... simplement no apareix al mosaic.
La polèmica ha esclatat no únicament per la provocació que suposa aquesta escultura, que té a funcionaris, periodistes i diplomàtics ben dividits, sinó perquè resulta que tota l'obra és fruit d'un únic artista, el txec David Cerny. El creador escollit per la presidència txeca ha donat mostres d'una gran imaginació, no només en la interpretació de tòpics i prejudicis sinó també perquè ha inventat un per un el nom i les suposades biografies dels altres 26 artistes que, segons ell, havien col·laborat en aquesta obra!
El govern de Praga diu que Cerny n'és l'únic responsable i l'artista respon que la seva única intenció era comprovar si Europa és capaç de riure d'ella mateixa.

dissabte, 10 de gener de 2009

Per què era tan important anar a la cimera del G-20?

Potser sóc l'única persona que encara no havia vist aquest vídeo però per si hi ha algú altre endarrerit com jo......
Patètic.

dimecres, 7 de gener de 2009

Un nou any

Ara fa un any que vaig començar aquest bloc. Eren els primers dies del 2008. Aleshores em declarava una optimista convençuda tot i aquest món que seguia abocat al consum, l’encariment de preus, l’esclavatge del cost del petroli, la inestabilitat política internacional i una bombolla immobiliària que esgotava les últimes oportunitats desorbitades de negoci. Als inicis del 2008 tot anava massa ràpid, massa lluny, però era difícil presagiar que aquests canvis desaforats en un sistema global eren a punt d’un col·lapse d’aquesta magnitud. Un altre dia negre de setembre, aquest cop el 15, els mercats financers es van ensorrar. La crisi financera va donar pas a una crisi econòmica. Ara la por, la falta de recursos i la precarietat laboral amenacen d’obrir també una crisi social.
El 2009 comença a ralentí. El món ha frenat, gairebé s’ha aturat, però com que no som Mafalda no podem baixar i marxar. Avui el meu optimisme és molt conscient que s’ha de preparar per un mal any. Ens han repetit que el pitjor de la crisi encara està per venir. Les previsions d’atur per aquest 2009 segueixen augmentant, les administracions s’endeuten i els bancs –els únics beneficiats directament fins ara per les ajudes públiques- mantenen l’ofec sobre les empreses i les famílies.
Però, insistiré. L’altra cara de la moneda serien les exportacions catalanes, que l’any passat van créixer gairebé un 2’5%. El preu mitjà de les hipoteques va registrar el mes de desembre la davallada més important dels últims 7 anys i l’Euríbor se situa ja a nivells de començaments del 2006. El tan criticat Euro ens ha donat una fortalesa impensable en altres èpoques. I aquells que van apostar encertadament per la innovació i la qualitat ara tindran més eines per combatre la crisi.
Aquest 2009 començarà a dibuixar un nou món i el millor de tot és que això ens dóna l’oportunitat de corregir els errors, les impunitats i la cobdícia que han prevalgut fins ara.

dissabte, 3 de gener de 2009

Europa als mitjans locals

Aprofito per passar-vos el link a una nova iniciativa per explicar la Unió Europea. Es tracta d'un programa produit per Vilafranca Televisió que s'emet també a través de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya.
Aquest 2009 inevitablement parlarem molt de la Unió Europea -també aquells que hi creuen poc- perquè el juny hi haurà eleccions al Parlament Europeu. L'Eurocambra cada cop té més poder així que potser ha arribat l'hora que, començant pels partits polítics i seguint pels mitjans de comunicació, aquests comicis es plantegin de manera seriosa. Uns escollint les millors persones que enviaran a Brussel·les, sense deixar-se portar per equilibris interns ni recol·locacions d'urgència de líders ara caiguts en desgràcia. Els altres explicant sense demagògies ni discursos fàcils què fa el Parlament Europeu i quins són els veritables temes de la campanya europea -no de la política nacional o estatal-.
Bon any a tots!