Parlant d'Europa a Budapest

He tornat a Budapest 12 anys després i poques coses han canviat. És la mateixa ciutat que recordava, amb la seva història, l'arquitectura neoclàssica, els cafès que defineixen aquesta Europa de Steiner, i el Danubi amb els seus ponts traçant la línia divisòria entre Buda i Pest. Aleshores ja era una ciutat encantadora, voltada de freds edificis de l'època soviètica. Els aparadors buits de les botigues han estat substituïts per les grans cadenes de roba que estandaritzen qualsevol zona comercial del continent. Però l'entrada a la Unió Europea no ha transformat Hongria en la mesura que jo esperava. El país continua castigat per la crisi econòmica, en mans d'un govern que provoca desconfiança a Brussel·les. Els vells apartaments a l'entrada de la capital no han canviat de fesomia. Locals tancats i molta austeritat. Els hongaresos diuen que encara no se senten ciutadans de primera en aquesta Unió Europea. La modernització de les infrastructures és lenta i els diners comunitaris -que la UE no ha fet més que retallar en l'última dècada- no arriben en la força que ells voldrien. 

El pròxim 1 de gener de 2011, Hongria s'estranarà com a nova presidenta de torn de la Unió Europea i vaig tenir la sort de que em convidessin a la European Central University de Budapest a parlar d'aquest últim i difícil semestre espanyol al capdavant de la UE.

Presidències rotatòries [irrellevants] invisibles **

Quan l'1 de gener de 2010, Espanya va estrenar presidència rotatòria de la Unió Europea no podia imaginar que s'acostava un semestre d'autèntica lluita contra els elements, alguns molt més previsibles que d'altres. El repte d'adaptar-se institucionalment al nou Tractat de Lisboa quedaria petit davant la magnitud de la crisi econòmica que amenaça a l'euro i a l'actual estat de benestar.

Aquesta ha estat la quarta presidència rotatòria d'Espanya des que, fa exactament 25 anys, va firmar el seu Tractat d'Adhesió a la Comunitat Econòmica Europea. Però aquest semestre quedarà associat en la memòria amb la més greu crisi de la moneda única des de la seva creació. El tortuós camí per a l'aprovació dels plans de rescat de Grècia i el debat sobre una major coordinació de la política econòmica europea han posat en evidència que el difícil acoblament polític, econòmic i institucional entre els 27 membres de l'UE va més enllà de la nova distribució de poders dissenyada pel Tractat de Lisboa.

La maquinària diplomàtica espanyola, amb l'experiència de les presidències anteriors de 1989, 1995 i 2002, ha facilitat la transició al Tractat de Lisboa, acceptant el paper secundari atorgat a les presidències rotatòries. Però una deslluïda agenda exterior, amb la cancel•lació de dues cimeres, amb els Estats Units i els països de la Mediterrània, amb les que la presidència espanyola aspirava a elevar el seu protagonisme internacional, van aigualir les esperances dipositades per José Luís Rodríguez Zapatero en aquest semestre europeu. La pròpia situació de l'economia espanyola va acabar determinant l'agenda política de la seva presidència i va debilitar la capacitat de lideratge del govern, que es va quedar sense un relat propi que li atorgués certa autoritat o capacitat d'iniciativa política en el debat europeu i mundial sobre com superar la crisi. Aquesta Espanya, debilitada també en la seva imatge exterior, va passar de l'ambició d'un programa ple de cimeres bilaterals a la decepció d'una agenda exterior minvada i la pressió dels seus socis per reformar a fons l'economia espanyola i retallar la despesa pública.

Inevitablement, els resultats d'aquest semestre seran jutjats per les expectatives exagerades que es van generar durant la seva preparació.

Però Espanya només ha estat la primera de patir el desagraït paper de les presidències rotatòries que el Tractat de Lisboa ha previst per les capitals que cada sis mesos assumiran la coordinació tècnica de la major part dels consell de ministres europeus. Les noves presidències semestrals, obligades a viatjar al "seient del darrera" del cotxe, com ho definia un diplomàtic belga, s'han quedat sense la visibilitat i lideratge polític de què abans van gaudir. Com a mínim, les pròximes presidències ja saben que no cal anunciar una agenda massa ambiciosa que no podran complir.

** He corregit el títol d'aquest post perquè, com comenta un lector d'aquest bloc, és injust parlar d'irrellevant si tenim en compte tota la feina de coordinació que s'ha fet des de la presidència rotatòria i té raó. Amb el Tractat de Lisboa, les presidències semestrals continuen aportant un treball tècnic molt important però s'han vist desprovistes de la rellevança i la visibilitat amb què comptaven abans. Un dèficit que s`hauria de corregir perquè els estats membres tenen dret a poder capitalitzar d'alguna manera tota la feina que fan en un semestre que, a més, acostuma a servir per acostar la UE a la ciutadania del país que ocupa la presidència de torn.

La Unió Europea aposta per dos desconeguts

entrevista al 3/24

El problema és de missatge o de missatger?

He participat en la presentació al Consell Comarcal del Garraf del nou punt d'informació Europe Direct de la Comissió Europea, que a les comarques de Barcelona gestiona la Diputació.

Des que la Unió Europea va arribar a la conclusió que tenia un problema de comunicació (després del fracàs de la Constitució Europea), el pressupost, els esforços i les iniciatives en aquest terreny s'han disparat. Actualment hi ha més de 660 persones que treballen directament en la comunicació de les institucions europees i només l'any 2007 la Comissió va gastar 86 milions d'euros en activitats d'informació i divulgació.

Al Garraf, una de les comarques més actives en l'interès i la difussió del que passa a Brussel·les, em van demanar que els parlés de com podem millorar la comunicació entre la ciutadania i les institucions europees. La meva pregunta és el títol d'aquest post: el problema és el missatger o és el missatge?

La comunicació entre Europa i els seus ciutadans depèn d'una manera crucial dels mitjans d'informació. Però, si mirem el context actual, la baixa participació electoral, els fracassos d'alguns referèndums europeus, l'augment de forces euroescèptiques al Parlament Europeu i el populisme antieuropeista d'alguns líders polítics que només recentment han entrat a formar part de la UE, tot plegat denota un problema de fons que va més enllà d'una mala comunicació.

Demà al vespre a Brussel·les s'ha de fer història. Per primera vegada s'hauria d'escollir un president de la Unió Europea. Algú amb prou pes polític i institucional per representar durant 2 anys la UE davant d'un món que canvia a una velocitat que amenaça de deixar-nos fora de joc. I quina és la imatge que estan donant els 27 governs que han de protagonitzar aquest nomenament històric? Negociacions de passadissos, poca transparència, llistes de candidats on tots neguen ser aspirants al càrrec i, fins i tot, desavinences sobre quin perfil polític es busca exactament per dotar aquesta presidència de contingut i fortalesa institucional.

Això no s'arregla invertint en comunicació.

presidència espanyola

El president de la patronal vallesana Cecot, Antoni Abad, creu que Rodríguez Zapatero hauria de renunciar a la presidència de torn de la Unió Europea, que encetarà el pròxim 1 de gener, per dedicar tots els seus esforços a sortir de la crisi. Estic convençuda que el que ens cal és precisament tot el contrari. Les mesures ideades fins ara pel govern espanyol han estat incapaces d’aturar una inèrcia que ens ha arrossegat fins a les pitjors xifres d’atur de la UE i al major endeutament públic de tota la zona euro. Per una vegada, durant tot un semestre, el president del govern espanyol es veurà obligat a escoltar i vigilar què passa per Europa. Potser aleshores s’adonarà de la gravetat dels pronòstics que aquesta setmana li anunciava un company de partit, el comissari europeu d’Afers Econòmics, Joaquín Almunia, vaticinant que l’estat espanyol serà l’últim de sortir de la crisi i haurà d’esperar fins el 2011, acompanyat únicament de Letònia i Bulgària, per trobar el camí cap a la fi de la recessió. Les advertències d’Almunia no són gaire diferents d’aquelles que ja li va fer Pedro Solbes però l’experiència i el prestigi guanyat a Europa pel seu vicepresident econòmic tampoc van pesar gaire aleshores. Que Rodríguez Zapatero miri durant 6 mesos cap a Europa ha de ser bo. El que em sorprèn és que el govern espanyol digui que la innovació serà una de les prioritats del seu semestre –ara que li retalla el pressupost-, que plantegi –encara sense èxit- organitzar una cimera especial sobre ocupació i que sigui la presidència encarregada de renovar l’Estratègia de Lisboa pel creixement econòmic i la competitivitat, que ja ha complert 10 anys i encara és lluny d’aconseguir alguns dels objectius que es va marcar el 2000. Inevitablement els mals resultats espanyols desacrediten el seu discurs econòmic pels pròxims 6 mesos.

*article publicat avui al Diari de Sant Cugat

La llarga ombra de Bush

Això de la Unió Europea és la realpolitik portada a l'extrem. Un gran mercat de Calaf on tot es ven i es compra. Tot es negocia i tot es decideix en funció d'uns equilibris. Ara hi ha en joc l'elecció dels càrrecs més importants de la Unió Europea i la maquinària de les negociacions, els globus sonda, les converses de passadissos i les llistes de candidats, més o menys reals, s'han posat en marxa. Cal triar el futur president de la Unió Europea, el nou cap de la Política Exterior i de Seguretat dels 27 i la nova Comissió pels pròxims 5 anys. Els més pragmàtics apunten que els equilibris territorials obliguen a buscar un candidat del nord, un del sud i un de l'est. I, a partir dels resultats electorals europeus, dos haurien de ser conservadors i un socialdemòcrata. Suècia ha dit, a més, que no pot ser que a les llistes de "possibles" no hi surti ni una sola dona quan les dones representen el 52% de la població de la Unió Europea.

Com us deia en l'últim post, en aquests moments tot apunta cap a Tony Blair per ocupar aquesta nova presidència de la Unió Europea. Un càrrec totpoderós, escollit per dos anys, que representarà la UE al món i haurà d'organitzar la feina de les presidències de torn. Blair és laborista (socialdemòcrata descafeïnat) i de l'Europa occidental. Els caps d'estat i de govern ja van confirmar també Jose Manuel Durao Barroso per continuar al capdavant de la Comissió Europea, així que ja tenim un candidat del sud i conservador. Ara cal mirar la llista de candidats a convertir-se en el nou Mister/Missis PESC. Per eliminació, caldria buscar una dona i de l'est. La candidata més ben situada és Vaira Vike-Freiberga, expresidenta de Letònia. Una política "no professional", respectada i estimada al seu país on la van escollir dues vegades com a cap de l'estat amb el 70% i el 85% dels vots. Freiberga va créixer al Canadà, on havien emigrat els seus pares, i la seva vida professional va estar sempre vinculada a la Universitat i a la promoció de la cultura del seu país.

Què tenen en comú tots aquests candidats? La guerra de l'Iraq. Dos d'ells, Blair i Barroso, van compartir foto a les Açores. Vaira Vike-Freiberga va ser també una ferma partidària de la intervenció dels Estats Units. George Bush i Condoleezza Rice van apadrinar la seva candidatura a secretària general de Nacions Unides, que va perdre en front de Ban Ki-moon.

Encara queden unes setmanes de negociació per endavant. Potser en les equacions d'equilibris territorials i polítics que barallen a Brussel·les i haurien d'afegir també la variable dels "nous temps de la política internacional". Ara que el món s'ha obert a nous lideratges no crec que haguem de posar la Unió Europea en mans dels grans defensors d'errors passats.

Tremosa, Zapatero i Blair

Hi ha determinats temes que sempre aconsegueixen trencar la prudència de Ramon Tremosa. L'eurodiputat de CIU ha criticat amb contundència el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, de qui ha dit que "no sap llengües, no té ni idea d'economia i no està fent les necessàries i imprescindibles reformes econòmiques que l'estat necessita per sortir de la crisi". En un esmorzar de treball amb l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC), Tremosa ha explicat que n'espera ben poca cosa de la presidència espanyola de la Unió Europea que s'estrenarà el pròxim 1 de gener perquè, segons l'eurodiputat, hi ha una mancança greu d'idees.

La grisor europea de Zapatero encara es podria veure més eclipsada per l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa. Si finalment el president txec, Václav Klaus, acaba firmant el Tractat i la cimera europea del mes de desembre desencalla els nomenaments dels nous càrrecs que preveu Lisboa, Zapatero haurà d'estrenar el seu semestre al capdavant de la UE sota les ordres d'un nou president de la Unió Europea, elegit per un mandat de 2 anys, que exercirà de mestre de cerimònies i cap visible de la UE al món.

De moment, el nom amb més pes per ocupar aquesta presidència de la Unió Europea continua sent el de l'exprimer ministre britànic, Tony Blair. Una mala notícia per als qui creuen que això de la Unió Europea té un projecte, uns valors i uns principis que van més enllà dels interessos dels seus governants.

Des de fa molts mesos, aquest web recull signatures contra la designació de Blair com a primer president de la UE http://www.stopblair.eu/  o en català   www.stopblair.eu/ca

La plataforma recorda la intervenció decidida de Blair a favor de la guerra a l'Iraq i "la complicitat" del seu govern amb l'Administració Bush en el programa il·legal de "rendicions extraordinàries", que van portar a una forta reducció de les llibertats civils al Regne Unit. També recorden que va ser Tony Blair qui va lluitar contra la inclusió en el Tractat de Lisboa de la Carta Europea de Drets Fonamentals i com el Regne Unit n'ha quedat finalment exclós.

d'Irlanda a Txèquia passant per Suècia

Divendres, finalment, Irlanda va dir SÍ al Tractat de Lisboa. Un breu respir per tombar el cap d'oest a est. La Unió Europea dóna per fet que el president polonès Kaczynski acabarà ratificant el text un dia d'aquests i ara tota la diplomàcia es concentra en el més incòmode de tots els caps d'estat europeus, el txec Vaclav Klaus. Acabo de tornar de tres dies a Suècia en un viatge organitzat per la Representació de la Comissió Europea a Barcelona i no he aconseguit empeltar-me de la racionalitat sueca. Li vaig demanar a la ministra d'Afers Europeus de Suècia, Cecilia Malmström, què considerava més antidemocràtic que 26 països que han ratificat un tractat el tirin endavant sense tenir en compta a aquell que no s'hi ha volgut sumar o bé que una sola firma privi a 26 estats, a la Unió Europea en general, d'avançar. La seva resposta no em va deixar gaire marge per la rèplica. "Comprenc la seva frustració -em va dir- però segons els tractats cal la unanimitat per aprovar un nou text". Punt i final. No hi ha pla B. Aquí estarem fins que Txèquia, o més ben dit el seu president -perquè el Parlament txec ja ha ratificat Lisboa-, vulgui firmar. Així anem fent temps a veure si, amb una mica de sort, arribem a la primavera, es celebren eleccions a Gran Bretanya i els Tories tornen al poder amb la promesa de convocar un referèndum sobre Lisboa... No crec que aquesta aliança euroescèptica Klaus-Cameron (David Cameron és el líder dels conservadors britànics) s'acabi sortint amb la seva però, si arriba el moment, per què no són prou valents i en comptes de preguntar pel Tractat de Lisboa no convoquen un referèndum sobre la seva continuïtat de Gran Bretanya dins la Unió Europea?

Sobre aquest etern dilema dels britànics us recomano el llibre del Timothy Garton Ash, Mundo Libre. Europa y Estados Unidos ante la crisis de Occidente de Tusquets.

Altre cop Blair

Tony Blair s'ha confirmat com un d'aquells polítics especialistes en renèixer de les seves cendres. Aquests dies la premsa britànica torna a vendre el seu antic primer ministre com un dels candidats amb més suport per convertir-se en el futur president de la Unió Europea. Si és que els 27, algun dia, aconsegueixen tirar endavant el Tractat de Lisboa i escollir un president comú per a un mandat de dos anys i mig.

L'argument al seu favor -diuen- és que la hiperactiva presidència de torn de Nicolas Sarkozy, en mig de turbulències financeres i desafiaments geopolítics de Rússia, ha demostrat que un líder fort, amb el pes d'un gran país al darrera, afavoreix la presència i el reconeixement internacional de la Unió Europea.

Però l'antic premier britànic arrossega també detractors, entre els qui no voldrien un president més amic de Washington que de Brussel·les, ni que recordi la ja superada era Bush-Blair a l'Iraq. Tampoc va agradar que intentés compaginar la seva tasca d'enviat especial del Quartet pel Pròxim Orient amb la de conseller d'adinerades entitats financeres internacionals. Ara es qüestiona també la seva capacitat de lideratge.

La Unió Europea no ha fet més que llençar missatges contradictoris durant l'ofensiva israeliana contra Gaza, amb més de cinc missions oficials diferents trucant a les portes d'Israel, algunes de les quals fins i tot coincidient en dates. La presidència txeca donava un suport inicial al govern hebreu mentre França parlava d'un ús desproporcionat de la força. I en mig de tot això, Tony Blair jugant un paper tebi i gairebé secundari a la regió, sense donar cap mostra de la força i el carisma que hauria d'assegurar la presència de la Unió Europea en aquest nou mapa del món.

Es tracta de triar la persona més competent pel futur càrrec de president dels 27, no només aquella que representi el país més gran.

* Per escoltar el comentari de l'Apunt Internacional de Catalunya Informació cliqueu aquí.

Txèquia, víctima del seu sentit de l'humor

Cada presidència semestral de la Unió Europea té "l'honor" de decorar l'entrada del gran edifici del Consell de Ministres de Brussel·les. Aquest cop la República Txeca estava decidida a sorprendre als seus socis europeus i, des del seu euroescepcitisme, demostrar que els 27 encara estan carregats de tòpics i prejudics que es poden superar amb sentit de l'humor. Un gran objectiu que ha acabat en un gran ridícul. Els txecs van anunciar que un escultor del seu país dirigiria el projecte en col·laboració amb 26 artistes més de la Unió Europea. Cadascun d'ells havia de proposar una imatge esteriotipada del seu país per formar part d'una gran instal·lació.
Aquesta és Entropa:



Dilluns a l'entrada del Consell hi penjaven tots els prejudicis de la UE fets obres d'art: Alemanya atravessada per autopistes en forma gairebé d'esvàstica;


França en vaga;


Espanya arrasada pel ciment i amb una bomba sobre el País Basc;


Suècia dins d'una caixa d'IKEA; Bulgària és un bany turc; Luxemburg, un lingot d'or amb un rètol que diu "en venda"; Polònia presenta un grup de capellans portant la bandera de l'orgull gay amb l'arc de Sant Martí; Itàlia convertida en un gran camp de futbol i Holanda plena de minarets.

El Regne Unit... simplement no apareix al mosaic.
La polèmica ha esclatat no únicament per la provocació que suposa aquesta escultura, que té a funcionaris, periodistes i diplomàtics ben dividits, sinó perquè resulta que tota l'obra és fruit d'un únic artista, el txec David Cerny. El creador escollit per la presidència txeca ha donat mostres d'una gran imaginació, no només en la interpretació de tòpics i prejudicis sinó també perquè ha inventat un per un el nom i les suposades biografies dels altres 26 artistes que, segons ell, havien col·laborat en aquesta obra!
El govern de Praga diu que Cerny n'és l'únic responsable i l'artista respon que la seva única intenció era comprovar si Europa és capaç de riure d'ella mateixa.

Mals presagis

Un govern txec debilitat, amb l'opinió pública en contra i sota la pressió d'un cap d'estat populista i euroescèptic es prepara per agafar les regnes de la Unió Europea d'aquí a dos mesos. Txèquia considera, però, que aquest paper de "dolent de la pel·lícula" que li ha reservat la Unió és injust. El govern de Praga no pensa renunciar a la possibilitat de marcar les directrius dels 27 durant mig any i ja les té a punt: més lliure mercat, menys intervencionisme i prioritat a la política energètica, un tema delicat en les relacions UE-Rússia. Preocupats per la crisi, els seus socis en recelen. Txèquia està completament en contra del pla de rescat financer europeu; titlla la política social de Brussel·les de populista; ha complicat les relacions amb Rússia firmant un acord amb els Estats Units per a la instal·lació de l'escut antimíssils; i manté en suspens la ratificació del Tractat de Lisboa. Amb aquest escenari, l'actual president de torn, Nicolas Sarkozy, reclama una presidència estable dels països de l'euro que eviti que, en plenes turbulències, els txecs puguin influir en els equilibris d'una moneda única que ni comparteixen ni aprecien. Praga diu que no acceptarà que li facin el pont.

Després dels recents càstigs electorals, el primer ministre txec, el liberal Mirek Topolanek, allargarà l'agonia del seu qüestionat lideratge encara un mes més. Serà fins al congrés del seu partit el desembre, a pocs dies d'inaugurar una presidència europea que, segons el cap de l'estat i fundador del seu partit, Vaclav Klaus, no serveix absolutament per res...

Estic convençuda que la Unió Europea, malgrat els errors que pugui cometre, es mereix alguna cosa millor.

* comentari per a l'espai L'APUNT de Catalunya Informació. 30 d'octubre de 2008

* foto: el president txec, Vaclav Klaus, i el primer ministre, Mirek Topolanek.

crisi europea

Després d'uns inicis maldestres, de mesures nacionals sense consens i poca solidaritat, la crisi financera ha aconseguit redefinir el projecte europeu i la fortalesa d'alguns dels seus líders.

A Brussel·les s'acostuma a dir que la Unió Europea creix a cops de crisi. Probablement els 27 no estan pensant en més integració política però sí que han sabut demostrar una consciència europea.

La tempesta financera també ha resituat lideratges. Ha ressucitat al primer ministre Gordon Brown quan al seu país ja no se'l considerava gaire més que un cadàver polític. Irònicament, Brown, que havia allunyat Gran Bretanya del continent a una distància que recordava els millors anys de Margaret Thatcher, és avui un dels pares del pla que ha de salvar la zona euro. En canvi, la cancellera, Angela Merkel, ha passat per la incoherència d'haver d'aplicar mesures unilaterals urgents que només 24 hores abans havia criticat en públic. Fins fa uns mesos, Irlanda semblava el nen mimat per les subvencions de la Unió i el creixement econòmic, que li permetien dir no al Tractat de Lisboa. Avui és un dels països més afectats per la bombolla immobiliària i per la por a la contaminació bancària dels Estats Units. I l'hiperactiu Nicolas Sarkozy, que tants dubtes aixecava abans de l'estiu, ha liderat el joc en equip, arreplegant elogis a dreta i esquerra entre homòlegs europeus i als grans mitjans de comunicació del continent. Algú s'imagina que hauria estat de la Unió Europea si aquest semestre la presidència de torn hagués estat en mans de Txèquia, com passarà l'1 de gener? Un país majoritàriament euroescèptic, partidari de la desregulació màxima de l'economia, enemic declarat de Rússia i fins i tot insolidari davant d'un pla de rescat financer que ell mateix considera que no necessita. Com s'hauria fet front a la crisi de Geòrgia? a la caiguda dels mercats? o a les debilitats institucionals d'aquesta Unió? La resposta està en un text que Txèquia tampoc vol aprovar. El Tractat de Lisboa -que avui molt consideren tocat de mort- preveu que la UE tingui un president, escollit per un mandat de 2 anys i mig, que garanteixi la fortalesa i el lideratge necessari. Sempre i quan els 27 triïn bé, és clar.

*comentari per a L'APUNT de Catalunya Informació. 16/10/2008

Un president per a Europa

El diari AVUI ha convidat els seus lectors a triar un president per a la Unió Europea. Ara que el Tractat de Lisboa ha patit la sotregada del NO irlandès i en plena incertesa sobre com acabarà aquest procés de ratificació, pensar en una figura que pugui representar els 27 al màxim nivell encara ens pot semblar força llunyà. L'exercici, però, ha estat molt interessant. Els milers de vots dels lectors així ho confirmen. La guanyadora incontestable de l'enquesta ha estat la cancellera alemanya, Angela Merkel, votada per un 29% dels lectors. En segon lloc ha quedat una altra dona, la presidenta finlandesa Tarja Halonen (17%), seguida de prop per l'expresident espanyol Felipe González (16%) i el cap d'Estat francès, Nicolas Sarkozy (15%). En canvi, una de les veus més ben valorades en cercles europeus, el primer ministre de Luxemburg Jean-Claude Juncker, ha quedat en última posició.

Felicito als de l'AVUI per la iniciativa i us poso el link a l'article sobre la presidenta finlandesa, Tarja Halonen, la candidata que jo vaig defensar. (malgrat pensar que Merkel, probablement, era la millor de la llista)

Tarja Halonen
per Carme Colomina

Eslovènia presideix la UE

Eslovènia és –en paraules del seu govern- un país petit amb un repte molt gran. Els eslovens volen aprofitar els sis mesos de presidència de torn dels 27 per resoldre l’encaix dels Balcans occidentals a la Unió Europea.
El més important: el futur immediat de Kósovo i Sèrbia. El de Kósovo passa per la independència –els eslovens la defensen plenament- i el de Sèrbia perquè es firmi el més aviat possible un acord d’associació i estabilització amb la Unió Europea, el primer gran pas per convertir-se en país candidat. Caldrà superar, primer, les reticències de països com Holanda i Bèlgica, que no volen negociar amb Sèrbia mentre no col·labori amb el Tribunal Penal de La Haia en la detenció dels dos grans criminals de la guerra dels Balcans, Ratko Mladic i Radovan Karadzic.
Eslovènia vol fer valdre la seva experiència com a país balcànic i centreeuropeu per intentar que la Unió Europea recuperi la credibilitat perduda en aquest territori, després de més d’una dècada de desgast polític per culpa de divisions institucionals i geogràfiques mal traçades. La responsabilitat recau en el primer ministre, Janez Jansa, antic dissident anticomunista, avui en hores baixes, castigat per la inflació i per la protesta de més de 500 periodistes que acusen el seu govern de centredreta de censura i pressió política sobre els mitjans. Però Jansa serà el primer president de la Unió Europea que realment coneix els Balcans des de dins.
Aquesta setmana, en una trobada amb periodistes de Brussel·les, Jansa explicava que, fa 20 anys, quan era un periodista freelance, crític amb l’exèrcit iugoslau, va estar tancat en una presó militar amb una trentena d’albanesos de Kósovo. L’avui primer ministre va rebre, aleshores, el suport de les forces democràtiques de Sèrbia però també va presenciar les humiliacions patides pels kosovars que –segons Jansa- fan impossible que aquestes dues nacions puguin viure plegades en un mateix estat. Eslovènia es compromet a buscar una sortida per a totes dues. Només per això, aquest semestre ja haurà valgut la pena.

col·laboració a L'APUNT de Catalunya Informació