dimecres, 29 de desembre de 2010

Blindar Europa

article publicat al diari ARA

La seguretat s’ha convertit en valor i en coartada. Aquesta ha estat la dècada de l’anomenada Europa fortalesa, d’una Unió que ha creat un gran espai de lliure circulació per a 400 milions de persones de 25 estats diferents, a canvi d’endurir i perfeccionar el control de les seves fronteres exteriors. Romania i Bulgària, els últims socis de la UE, aspiraven a entrar a formar part d’aquest espai Schengen a partir de març del 2011 però Alemanya i França han dit aquesta setmana, en una carta a la Comissió Europea, que la data és “prematura” per a uns estats encara castigats “per la corrupció i la persistència alarmant del crim organitzat” i amb moltes mancances en matèria de seguretat i de garanties judicials. Per dir-ho clar, París i Berlín no volen deixar en mans de romanesos i búlgars el control de la immigració provinent dels Balcans. Aquest any la UE ha viscut un increment considerable de demandants d’asil provinents de Sèrbia. Albània i Bòsnia acaben d’aconseguir el dret a viatjar a la Unió sense visat. Grècia intenta gestionar aquests dies un allau migratori que ha saturat un país empobrit i capficat en els seus propis problemes. Romania fa frontera amb Moldàvia, una de les regions més pobres d’Europa on el mercat negre de visats per entrar a la UE s’ha convertit en un negoci lucratiu. Les fronteres romaneses i búlgares són una zona sensible per aquesta Europa espantada. I són únicament els estats els qui, per unanimitat, tenen l’última paraula sobre qui pot entrar a formar part de Schengen, així que la carta franco-alemanya és ja un “no” anticipat.

Les factures es paguen
Nicolas Sarkozy ha demostrat que sap molt bé quan ha de passar factura. Les tradicionals bones relacions entre França i Romania feia temps que s’havien refredat i la crisi de les expulsions massives, dictades per París, de població gitana d’origen romanès les van acabar d’esquerdar. L’Elisi va retreure aleshores al govern de Bucarest que no assumís la seva responsabilitat d’integrar socialment aquest col•lectiu. De les paraules es va passar als gestos. L’escenari va ser la cimera de l’OTAN celebrada a Lisboa el mes de novembre. Les càmeres van captar el moment en que el president romanès, Traian Basescu, s’acostava per parlar amb Sarkozy i aquest es negava a aturar-se davant la insistència d’un Basescu que, humiliat, va anar a buscar refugi tot seguit en Berlusconi. El primer ministre italià no va tenir cap mirament a l’hora de calmar al seu col•lega mentre amb el dit índex es tocava la templa insinuant el poc seny d’algú.

Els últims de la cua
Romania ha reaccionat amb duresa contra el que qualifica d’“acte de discriminació dels estats més poderosos de la Unió”. Tot i que els recels franco-alemanys són menys arbitraris del que pensa Bucarest. L’últim informe de la Comissió Europea sobre els progressos dels dos països, publicat el mes de juliol passat, era demolidor. De Bulgària –que en sortia més ben parada- reconeixia la voluntat política de reformar el sistema judicial però criticava la falta de responsabilitat de les altes instàncies de la justícia búlgara per fer neteja i tirar endavant els processos oberts contra la corrupció d’alt nivell i el crim organitzat. Amb Romania va ser encara molt més dur. El país ha anat enrere. S’ha perdut voluntat política i compromís amb el procés de reformes que ja hi havia engegat. El sistema judicial no col•labora i debilita encara més la poca confiança que la UE ha tingut sempre en la jurisprudència i en els processos judicials en general oberts en aquest país. El pecat ve d’origen. Bulgària i Romania van entrar a la Unió sota vigilància. Ho van fer el 2007, després de quedar despenjats de la gran ampliació que el 2004 va reunificar el continent. Ningú es va atrevir a tornar a endarrerir una decisió prematura i des d’aleshores han arrossegat l’estigma i la seva pròpia realitat. Romania i Bulgària van entrar sense complir els estàndards exigits a la resta de membres de la Unió. Ni tan sols eren al mateix nivell que se li exigeix ara a Croàcia, palplantada davant d’una porta que continuarà tancada, de moment, fins l’1 de gener de 2012. El missatge, doncs, va més enllà. És per a tots aquells aspirants a entrar a la UE. La seguretat és clau i la voluntat de seguir creixent escassa.

dimarts, 21 de desembre de 2010

La ràbia com a resposta

Article publicat al diari ARA


Era l'any 2007, als inicis de la crisi financera, Jean-Claude Juncker, primer ministre luxemburguès i president de l'Eurogrup, va deixar anar una de les seves frases, que marquen des de fa anys el dia a dia de la UE: "Tots sabem el que hem de fer. El que no sabem és com guanyar les eleccions després de fer-ho". La confessió no va evitar tres anys més de degradació econòmica, política i social. Avui els mercats amenacen aquells governs que no van tenir la valentia d'admetre la crisi i actuar quan l'aigua encara no els arribava al coll.
Sindicats d'arreu d'Europa han sortit al carrer l'última setmana. Una nova manifestació violenta va acabar amb agressions a Atenes. Itàlia ha viscut la vergonya de la decadència política personificada en la figura de Berlusconi, la compra de vots, l'enfrontament entre parlamentaris i als carrers de Roma. Els estudiants britànics han protagonitzat els aldarulls més greus dels últims 20 anys al Regne Unit. El model europeu està amenaçat. Perilla el contracte social que, després de la Segona Guerra Mundial, va permetre als fundadors d'aquella unió entre europeus construir un capitalisme de rostre humà. Els experts vaticinen que la revolta social creixerà el 2011.
Què canvien les protestes? En les seves previsions per l'any que ve, l'Agència Reuters es refereix a aquesta "violència urbana, sorollosa i alarmant" com els "gossos que no mosseguen". En aquesta crisi a moltes velocitats, la reacció social ha barrejat la revolta i la resignació, segons cultures polítiques, llibertats dels sistemes legals i els suports públics o familiars que han fet de xarxa dels més vulnerables. A l'Estat espanyol, la quarta economia de la zona euro, amenaçada pels mercats, amb un 20% d'atur i un deute tres vegades superior al de Grècia, les protestes només despunten.
Un alt responsable de la política europea explicava fa uns dies com, en aquest moment, un funcionari de la Comissió desplaçat a Atenes mana més en l'economia grega que el ministre del país. La crisi ha deixat ciutadans i governs exposats a atacs i solucions dictades des de l'exterior. Les reformes han arribat de la manera més dràstica i dolorosa, amplificant la legitimitat de les reivindicacions. Entre la ràbia i la impotència. La crisi econòmica i el malestar social poden acabar derivant en una crisi de la democràcia representativa. El problema d'Europa ja no és econòmic sinó polític.

dilluns, 13 de desembre de 2010

dimecres, 1 de desembre de 2010

EL SUD-EST ASIÀTIC ES REARMA

L'últim episodi de tensió entre les dues Corees no és un fet aïllat al continent asiàtic. Els conflictes territorials són cada cop més presents en una regió que des de fa anys s’està rearmant a gran velocitat. Segons un dels instituts de recerca sobre la pau més prestigiosos del món, el SIPRI de Noruega, la despesa en armament als països del sud-est asiàtic s’ha doblat en els últims quatre anys i està previst que aquest augment de la inversió en defensa continuï també durant tot l’any que ve, malgrat la crisi econòmica. Les dades són claríssimes. La Xina ha augmentat el seu pressupost de defensa un 10%. La Junta militar de Birmània, que aquests dies torna a violentar les minories ètniques del país, acaba de gastar 600 milions de dòlars en la compra de 20 avions de guerra russos. Pakistan, un dels estats més inestables de la regió, ha previst incrementar el seu pressupost de defensa un 17% l’any que ve. I això passa en un moment de molta debilitat política del govern d’Asif Alí Zardari, en plena amenaça de la violència taliban a les seves fronteres del nord i l’aparició de nous grups radicals violents. I la gran potència nuclear de la zona, l’Índia, és una "mina d’or" per les empreses d’armament dels Estats Units, segons ho qualificava la setmana passada el setmanari nord-americà Newsweek. Nova Delhi va augmentar el seu pressupost de defensa un 20% l’any passat.

La crisi econòmica i financera pràcticament no ha tingut cap efecte sobre la venda d’armes al món. Segons l'informe anual del SIPRI, l’any 2009, en plena expansió de les turbulències econòmiques arreu del planeta, la despesa global en armament va créixer un 6%. 16 dels països membres del G-20 –aquells que han estat incapaços de frenar la guerra de divises ni reformar el sistema financer mundial- van augmentar molt considerablement la seva despesa militar l’any passat. Els Estats Units van liderar aquest increment. Però la clau, precisament, és Àsia. Les noves potències econòmiques no han notat la crisi de la mateixa manera i s’han convertit en la “terra promesa” dels fabricants d’armes europeus i nord-americans. Brasil, Xina, Rússia i Índia han fet de la potència militar una clau més per guanyar poder regional i global.
Tot i això, la crisi ha passat factura. Segons aquest informe, són sobretot els petits estats de l’Europa central i oriental, castigats per la inestabilitat financera, els qui més han retallat el seu pressupost de defensa l’últim any. Bulgària i Romania, Croàcia, Sèrbia, Montenegro, Eslovàquia, Estònia i Lituània o Ucraïna són dels qui han passat la tisora més dràsticament en la seva despesa militar.


Aquest va ser el tema de l'últim SOLIDARIS de Catalunya Ràdio.