dimecres, 29 de desembre de 2010

Blindar Europa

article publicat al diari ARA

La seguretat s’ha convertit en valor i en coartada. Aquesta ha estat la dècada de l’anomenada Europa fortalesa, d’una Unió que ha creat un gran espai de lliure circulació per a 400 milions de persones de 25 estats diferents, a canvi d’endurir i perfeccionar el control de les seves fronteres exteriors. Romania i Bulgària, els últims socis de la UE, aspiraven a entrar a formar part d’aquest espai Schengen a partir de març del 2011 però Alemanya i França han dit aquesta setmana, en una carta a la Comissió Europea, que la data és “prematura” per a uns estats encara castigats “per la corrupció i la persistència alarmant del crim organitzat” i amb moltes mancances en matèria de seguretat i de garanties judicials. Per dir-ho clar, París i Berlín no volen deixar en mans de romanesos i búlgars el control de la immigració provinent dels Balcans. Aquest any la UE ha viscut un increment considerable de demandants d’asil provinents de Sèrbia. Albània i Bòsnia acaben d’aconseguir el dret a viatjar a la Unió sense visat. Grècia intenta gestionar aquests dies un allau migratori que ha saturat un país empobrit i capficat en els seus propis problemes. Romania fa frontera amb Moldàvia, una de les regions més pobres d’Europa on el mercat negre de visats per entrar a la UE s’ha convertit en un negoci lucratiu. Les fronteres romaneses i búlgares són una zona sensible per aquesta Europa espantada. I són únicament els estats els qui, per unanimitat, tenen l’última paraula sobre qui pot entrar a formar part de Schengen, així que la carta franco-alemanya és ja un “no” anticipat.

Les factures es paguen
Nicolas Sarkozy ha demostrat que sap molt bé quan ha de passar factura. Les tradicionals bones relacions entre França i Romania feia temps que s’havien refredat i la crisi de les expulsions massives, dictades per París, de població gitana d’origen romanès les van acabar d’esquerdar. L’Elisi va retreure aleshores al govern de Bucarest que no assumís la seva responsabilitat d’integrar socialment aquest col•lectiu. De les paraules es va passar als gestos. L’escenari va ser la cimera de l’OTAN celebrada a Lisboa el mes de novembre. Les càmeres van captar el moment en que el president romanès, Traian Basescu, s’acostava per parlar amb Sarkozy i aquest es negava a aturar-se davant la insistència d’un Basescu que, humiliat, va anar a buscar refugi tot seguit en Berlusconi. El primer ministre italià no va tenir cap mirament a l’hora de calmar al seu col•lega mentre amb el dit índex es tocava la templa insinuant el poc seny d’algú.

Els últims de la cua
Romania ha reaccionat amb duresa contra el que qualifica d’“acte de discriminació dels estats més poderosos de la Unió”. Tot i que els recels franco-alemanys són menys arbitraris del que pensa Bucarest. L’últim informe de la Comissió Europea sobre els progressos dels dos països, publicat el mes de juliol passat, era demolidor. De Bulgària –que en sortia més ben parada- reconeixia la voluntat política de reformar el sistema judicial però criticava la falta de responsabilitat de les altes instàncies de la justícia búlgara per fer neteja i tirar endavant els processos oberts contra la corrupció d’alt nivell i el crim organitzat. Amb Romania va ser encara molt més dur. El país ha anat enrere. S’ha perdut voluntat política i compromís amb el procés de reformes que ja hi havia engegat. El sistema judicial no col•labora i debilita encara més la poca confiança que la UE ha tingut sempre en la jurisprudència i en els processos judicials en general oberts en aquest país. El pecat ve d’origen. Bulgària i Romania van entrar a la Unió sota vigilància. Ho van fer el 2007, després de quedar despenjats de la gran ampliació que el 2004 va reunificar el continent. Ningú es va atrevir a tornar a endarrerir una decisió prematura i des d’aleshores han arrossegat l’estigma i la seva pròpia realitat. Romania i Bulgària van entrar sense complir els estàndards exigits a la resta de membres de la Unió. Ni tan sols eren al mateix nivell que se li exigeix ara a Croàcia, palplantada davant d’una porta que continuarà tancada, de moment, fins l’1 de gener de 2012. El missatge, doncs, va més enllà. És per a tots aquells aspirants a entrar a la UE. La seguretat és clau i la voluntat de seguir creixent escassa.