dimarts, 9 de desembre de 2008

Recuperar la confiança *


La crisi econòmica i financera provoca nous perdedors cada dia. L’últim que ha quedat pel camí és la confiança dels industrials i dels consumidors de la zona euro que ha caigut fins a mínims històrics que no es vivien des del 1993. També els líders comunitaris semblen haver perdut la unitat de les primeres setmanes de la crisi en favor d’un seguit de plans de rescat nacionals dispars i descoordinats. La mateixa cancellera alemanya, Angela Merkel, es queixava fa uns dies que no ens podem permetre entrar en una cursa per veure “qui aprova el pla més car”. Merkel busca solucions que no costin diners mentre la seva prudència exaspera alguns dels seus companys. “França treballa i Alemanya reflexiona”, resumia Nicolas Sarkozy. Des de Brussel·les, la Comissió Europea ha optat per posar ordre en mig d’aquest reguitzell de mesures i estratègies que els governs comunitaris van aprovant unilateralment.

El Pla de Brussel·les. El nou pla de reactivació de l’economia dels 27, proposat per la Comissió, suposaria una injecció addicional de 200.000 milions d’euros, mesures fiscals i plans sectorials concrets, que encara han d’aconseguir l’aval dels caps d’estats i de govern de la Unió que es reuniran aquesta setmana a Brussel·les. Amb un pressupost comunitari compromès ja fins el 2013 i amb les finances estatals caminant indefectiblement cap a l’endeutament, serà difícil trobar liquiditat extra per aquest pla. Barroso aposta per la rebaixa d’impostos i de les cotitzacions socials per intentar reanimar el consum i salvar el màxim de llocs de treball. La crisi financera ens ha portat una profunda crisi econòmica i ara es tracta d’evitar de caure també en una perillosa crisi social.
La Unió Europea no es pot permetre que els dubtes dels seus líders i les diferències sobre les mesures i la magnitud d’aquests plans de rescat freni una nova resposta coordinada. Un cop a casa seva, però, cadascú respon a les pròpies necessitats del seu teixit industrial i financer i, perquè no, de les enquestes d’opinió. El Premier britànic, Gordon Brown, acaba d’apostar per la rebaixa d’impostos i el retorn a les velles tesis laboristes de penalitzar les rendes més altes. Brown ha renunciat a la prudència que el va caracteritzar com a cap de l’Exchequer però es recupera en els sondejos que el valoren com a primer ministre.
La premsa alemanya, en canvi, està dividida i desconcertada a l’hora d’analitzar la cautela d’Angela Merkel. “No hem de confondre acció amb precipitació” deia la cancellera mentre es revelava com la més ràpida en criticar el pla de Durao Barroso Tant ella com el president francès, Nicolas Sarkozy, no volen ni sentir parlar de rebaixar l’IVA per no perdre en aquests moments cap font de recursos per a l’estat. França i Alemanya, en canvi, tenen des de fa temps una batalla comuna oberta contra l’ortodòxia del Pacte d’Estabilitat. Però aquest rigor és precisament el que permetrà avui a alguns països de l’euro, com ara l’estat espanyol, comptar amb més marge per a l’endeutament públic.
Les mesures anticrisi del govern Zapatero elevaran el dèficit públic fins el 3% durant el 2008 i el 2009, malgrat les queixes i advertències públiques del Banc d’Espanya.

Unitat per salvar l’automoció. La potent indústria de l’automòbil europea, pel seu pes productiu, l’alta ocupació que suposa i la seva capacitat de pressió sobre els governs, és ara per ara l’únic sector industrial de la Unió Europea que ha aconseguit la unanimitat dels governs per dissenyar-li un pla de salvament propi. Merkel i Sarkozy asseguraven la setmana passada que el punt que comparteixen al 100% és “la seva determinació per ajudar la indústria de l’automòbil”. França i Espanya ja dissenyen plans concrets. El president francès ha aprofitat, a més, per criticar la duresa europea contra les ajudes d’Estat a la indústria. La Comissió adverteix, però, que no es pot entrar en un degoteig imparable d’ajudes a sectors determinats que acabin obrin fins i tot possibles guerres comercials. Uns i altres miren de reüll cap els Estats Units i les ajudes milionàries que preparen per a les grans empreses automobilístiques del país. De fet, el pla de Brussel·les preveu la injecció en sectors industrials molt concrets i preferentment per a l’automoció. Els fabricants europeus, però, no s’hi posen per poc. Demanen 40.000 milions d’euros per ajudar a la fabricació de cotxes menys contaminants. La Comissió n’ofereix 5.000.
*article publicat al mensual de l'AVUI, B-30.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Tot esperant Lisboa...

El Tractat de Lisboa ha superat un altre petit obstacle mentre mitja Europa anuncia ja la seva mort i l'altra mitja encara busca fulls de ruta que el ressucitin. Ara ha estat el més alt tribunal de la República Txeca qui ha dictaminat que el Tractat de Lisboa és compatible amb la Constitució del país. Petita victòria encara sense conseqüències. Cal que el Parlament txec hi digui la seva i que el president del país, Vaclav Klaus, una de les cares visibles de l'euroescepticisme més actiu, posi també la seva firma sobre un Tractat que ha vilipendiat i que es nega a defensar. No és l'únic. El president polonès també manté en suspens la seva ratificació fins que els irlandesos -els únics que oficialment han dit NO a Lisboa- es tornin a pronunciar. Però, qualsevol nova consulta popular en plena crisi econòmica i amb els problemes financers que arrossega el fins fa poc considerat "tigre celta" tornaria a ser un suicidi polític anunciat.

Acabo de tornar de Brussel·les i, una vegada més, tothom va fent especulacions interessades sobre com salvar el Tractat de Lisboa. Fonts del Consell de ministres de la UE m'asseguraven que Txèquia serà incapaç de resistir-se a la pressió dels grans estats, capaços d'arribar -si cal- al xantatge de retallar fons estructurals per aconseguir una firma allà on sigui necessari (el to de la conversa va ser exactament en aquests termes). Cal, primer, que els irlandesos presentin la setmana que ve, durant la cimera de caps d'estat i de govern de l'11 i 12 de desembre, la seva pròpia sortida a la crisi.

De moment, la Unió Europea s'haurà d'organitzar, una vegada més, amb unes institucions que li han quedat petites i amb una ambició política encara més encongida. I és amb aquestes limitacions que es convocaran les eleccions per renovar el Parlament Europeu el pròxim mes de juny. Així serà ben difícil d'engrescar uns electors cada cop més escèptics perquè vagin a votar per l'únic òrgan de poder dels 27 que s'escull per les urnes i que s'encarrega, precisament, del control democràtic sobre aquelles altres institucions -Comissió i Consell- on els governs fan i desfan segons la seva conveniència.


* foto: interior del Consell de ministres de la Unió Europea

divendres, 14 de novembre de 2008

Solidaritat en crisi

La crisi europea comença a passar factura també a la solidaritat. És l’últim capítol d’una guerra sorda que des de fa mesos mantenen alguns governs, la Comissió Europea i grans sectors industrials, que posen en qüestió compromisos ja firmats. En plena frenada econòmica, els gegants de l’automoció demanen ajuts econòmics a Brussel·les amb una mà i amb l’altre assenyalen les noves normes comunitàries per la reducció de gasos contaminants com les culpables del tancament d’empreses. Els governs d’Itàlia, Txèquia o Polònia, per exemple, relativitzen obertament la importància de lluitar contra el canvi climàtic. França, que tenia la cooperació al desenvolupament com una de les prioritats de la seva presidència europea, ha reconegut que l’any que ve haurà de retallar el seu pressupost nacional en aquest capítol.

Aquesta setmana són també els ajuts agrícoles de la Unió pel continent africà els que estan en perill. Brussel·les havia anunciat un Bilió d’euros del pressupost agrícola per comprar llavors i fertilitzants per a països en vies de desenvolupament, castigats per la continua escalada dels preus dels aliments. Els diners havien de sortir del pressupost sobrant de la PAC (Política Agrícola Comuna) que la Unió s’havia estalviat de pagar als seus pagesos, gràcies, precisament, a que amb l’augment de preus no havien necessitat compensacions comunitàries. Però els grans contribuents a les arques europees, amb Alemanya i Gran Bretanya al capdavant, prefereixen ara que els tornin els diners que sobren en lloc de fer donacions afegides.

La Comissió i el Parlament han començat a revisar el pressupost per l’any que ve del dret i del revés buscant alguna altra partida d’on poder treure aquest bilió. Les Nacions Unides alerten de les conseqüències a llarg termini que podria provocar una retallada de les inversions agrícoles en els països del sud. Però aquesta Europa espantada sembla oblidar que la solució a la crisi ha de ser global. I amb l’arribada de les vaques magres s’ha acabat també la voluntat política.

*col·laboració a L'APUNT Internacional de Catalunya Informació.

divendres, 7 de novembre de 2008

És el moment d'apostar per l'ètica

Quatre anys d’indiferència per la política europea i internacional no són la millor carta de presentació per intentar consolidar un lloc entre les economies grans i les emergents que han de “refundar” –ja veurem fins a on- el capitalisme actual. No és que l’estat espanyol no es mereixi lluitar per un lloc entre els que han de decidir. És legítim i desitjable encara que les formes i l’estratègia sonin més a intents desesperats de trucar a portes que no s’obren potser perquè fins ara mai s’havia mostrat cap interès per anar-hi de visita. A més, el model econòmic espanyol tampoc és cap referent, tot i la insistència sobre la fortalesa i la sanejada situació del sistema bancari –que el temps s’encarregarà de demostrar com és de sòlida-. Espanya conviu amb l’atur, la inflació, la desacceleració general, la parada en sec del sector estrella,l’immobiliari, i ara amb l’amenaça de l’automoció. El diagnòstic no és exclusiu per a l’economia espanyola. La crisi financera s’ha traduït ja en recessió per algunes de les grans potències mundials. Gegants de l’automòbil de França i Alemanya també demanen ajudes. BMW i Mercedes ja han anunciat aturades de la producció en algunes de les seves plantes alemanyes. Renault ha preferit començar per l’estranger i tancarà, per exemple, les fàbriques de Romania. Peugeot tampoc ho descarta. La crisi financera ha estat només el primer capítol.

Europa treu pit. Com a mínim aquest cop la Unió Europea ha demostrat certa capacitat de reacció. Sempre s’ha dit que “Europa és un gegant econòmic i un nan polític” però quan es tracta de salvar l’economia, els polítics fan el que calgui. Els 27 països de la UE han estat capaços d’aprovar el pla de rescat d’emergència cuinat a la zona euro per aturar la crisi financera. No hi ha hagut, però, la mateixa voluntat per part dels caps d’estat i de govern de la Unió d’intervenir en el rescat de l’economia real com demanaven alguns països. Austria o França, per exemple, voldrien aprovar també un paquet de mesures especials per lluitar contra la recessió i l’atur. Però els esforços de coordinació per salvar el sistema financer europeu no tindran, de moment, continuïtat en nous plans de rellançament que podrien disparar el deute públic, com s’encarreguen de recordar Alemanya, els Països Baixos o Espanya.

El Pla de Rescat de la banca. Les injeccions de milers de milions d’euros per aquells que han estat jugant amb els estalvis dels ciutadans, per aquells que han demostrat que el sistema no s’autoregula, és una aposta, potser necessària, però perillosa. Una desena de bancs europeus ja s’han acollit al pla però encara no hem rebut totes les garanties suficients de quin ús exacte es farà d’aquests diners. Poc dies després que les autoritats dels Estats Units es gastessin 85.000 milions de dòlars per evitar la fallida de l’asseguradora nord-americana AIG, executius d’aquesta companyia es van pagar una setmana de descans en un Spa Resort de luxe al sud de Califòrnia que els va sortir pel mòdic preu de 442.000 dòlars. No és un fet aïllat. A Europa també en saben d’això. El dia 10 d’octubre Fortis es va gastar 150.000 euros en un sopar de luxe a l’hotel més car de Montecarlo per a una cinquantena de socis d’aquesta societat asseguradora franco-belga que ha hagut de ser rescatada de la fallida amb diner públic. El que pels socialistes belgues va ser una “indecència i un insult als milers de petits estalviadors i inversors del país”, per a Fortis va ser només –i segons explicava en un comunicat- “un esdeveniment previst des de feia mesos, inscrit en la seva estratègia d’accions comercials habituals”. Sobren escàndols i falten responsables que assumeixin les conseqüències de fins on hem arribat. El rescat del sistema financer amb diner públic ha de comportar el control sobre l’ús que farà d’aquests ajuts. Calen garanties que els bancs repercutiran aquesta injecció de liquiditat en les hipoteques i els préstecs dels seus usuaris i especialment en la petita i mitjana empresa, que representa el 90% del teixit empresarial de Catalunya. Les PIMES hauran de passar aquest llarg hivern en plena retallada dràstica del crèdit i esquivant les conseqüències que es derivaran dels tancaments, les reduccions de la producció i la crisi en general de grans sectors manufacturers del país. No es pot obrir l’aixeta del diner públic per al sector financer sense garantir que es rescatarà també una prou asfixiada activitat empresarial.


*article publicat al mensual de l'AVUI, B-30, el 7 de novembre de 2008.

dijous, 6 de novembre de 2008

Rússia-Estats Units

Rússia ha agafat el gust a marcar el seu territori. El president Dimitri Medvedev només ha trigat unes hores a desafiar el nou president electe dels Estats Units. En el seu primer discurs sobre l'estat de la nació, Medvedev va anunciar el futur desplegament de míssils russos a l'enclau de Kaliningrad. L'armament de Moscou s'implantaria en ple territori de la Unió Europea, en la frontera entre Polònia i Lituània.
Rússia castiga així a una Unió Europea que s'estén cap a les seves fronteres, a una Aliança Atlàntica que va aprofitar el conflicte rus amb Geòrgia per enviar vaixells de guerra al Mar Negre i a uns Estats Units que pretenen desplegar un nou escut antimíssils en territori de Polònia i Txèquia.
Ni Europa ni els Estats Units es poden permetre jugar a curses d'armament amb Moscou. L'any que ve expira el Tractat START-I, que garanteix mecanismes de verificació de la reducció armamentística. El 2010 toca revisar el Tractat de No Proliferació Nuclear. Corea del Nord i l'Iran segueixen entorpint verificacions i mediacions de la comunitat internacional.
Rússia és avui un animal ferit, que aposta pel desafiament exterior i l'autoritarisme intern. En aquest nou món multipolar, que s'ha configurat a esquena dels Estats Units, la vella superpotència no vol renunciar al seu rol d'enemic a témer. Enterrada la política de "guerres preventives", Barak Obama haurà de dissenyar també un nou paper pel seu país.

* comentari per a L'APUNT de Catalunya Informació

dimarts, 4 de novembre de 2008

Webs d'interès

En Juan Pablo, un periodista interessat en la informació internacional, ha deixat un comentari al blog demanant més informació sobre periodisme i política internacional i europea.
Us passo algunes de les adreces que més m'agrada consultar. Potser ja en coneixeu alguna...
Ja em direu a veure què us sembla.

Gràcies!


Un dels webs que més segueixo és el del Institute for War and Peace Reporting.
http://www.iwpr.net

També podeu trobar articles sobre periodisme, informació internacional, cursos o beques de treball al International Center for Journalist.
https://www.ijnet.org/es

Sobre Europa, us passo l'adreça d'un dels Think Tank més prestigiosos, el Centre for European Reform. Són britànics i laboristes així que ja us podeu imaginar la línia editorial, però fan una feina excel·lent.
http://www.cer.org.uk

i una altra de molt pràctica, EU for Journalist, pensada pels periodistes que aterren per primera vegada a Brussel·les o en la informació comunitària.
http://www.eu4journalists.eu

diumenge, 2 de novembre de 2008

Mals presagis


Un govern txec debilitat, amb l'opinió pública en contra i sota la pressió d'un cap d'estat populista i euroescèptic es prepara per agafar les regnes de la Unió Europea d'aquí a dos mesos. Txèquia considera, però, que aquest paper de "dolent de la pel·lícula" que li ha reservat la Unió és injust. El govern de Praga no pensa renunciar a la possibilitat de marcar les directrius dels 27 durant mig any i ja les té a punt: més lliure mercat, menys intervencionisme i prioritat a la política energètica, un tema delicat en les relacions UE-Rússia. Preocupats per la crisi, els seus socis en recelen. Txèquia està completament en contra del pla de rescat financer europeu; titlla la política social de Brussel·les de populista; ha complicat les relacions amb Rússia firmant un acord amb els Estats Units per a la instal·lació de l'escut antimíssils; i manté en suspens la ratificació del Tractat de Lisboa. Amb aquest escenari, l'actual president de torn, Nicolas Sarkozy, reclama una presidència estable dels països de l'euro que eviti que, en plenes turbulències, els txecs puguin influir en els equilibris d'una moneda única que ni comparteixen ni aprecien. Praga diu que no acceptarà que li facin el pont.

Després dels recents càstigs electorals, el primer ministre txec, el liberal Mirek Topolanek, allargarà l'agonia del seu qüestionat lideratge encara un mes més. Serà fins al congrés del seu partit el desembre, a pocs dies d'inaugurar una presidència europea que, segons el cap de l'estat i fundador del seu partit, Vaclav Klaus, no serveix absolutament per res...

Estic convençuda que la Unió Europea, malgrat els errors que pugui cometre, es mereix alguna cosa millor.


* comentari per a l'espai L'APUNT de Catalunya Informació. 30 d'octubre de 2008
* foto: el president txec, Vaclav Klaus, i el primer ministre, Mirek Topolanek.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

European divisions: The EU once more without answers


Resum de l'article publicat a la revista Catalan International View. Aquí la podeu consultar sencera.



Treaties are no more than legal documents at the service of the European Union. A fundamental question is ‘what kind of Europe do we want?’ However, the EU has been unable to come up with a unanimous answer. Ireland’s ‘no’ to the Lisbon Treaty has reopened divisions among those that support economic union and those that aspire to more political integration. In this global threat to the economy and with Russia playing tough at the Union's borders, what EU needs is not only a new legal framework but a real political leadership.

After Ireland’s ‘no’ to the Lisbon Treaty, the EU has been split in two. For some it is a chasm that divides European citizens from the political class. The EU, built from the top down as the result of political agreements in the distribution of influences, has to find a way to make the democratic process more transparent before the next round of European elections in June 2009. For others the European project has broken with its original objectives for the lack of a clear answer to the most basic question: what Europe do we want?

The eternal dilemma, unsolved by the current economic and political union, has returned once more to threaten its immediate future. A Europe that is more politically integrated not only frightens some of its citizens, but also most of its leaders. The veteran of all heads of European governments, Jean-Claude Juncker of Luxembourg, admitted recently that ‘between globalisation and the nation, there is an organised Europe’, but ‘we continue to act before public opinion as if our national government was the only one able to provide answers to our most immediate problems’. Fifty years of a common project have still not changed the inertia of blaming Brussels for the difficult decisions that must be applied at state level. It is as if ‘Brussels’ was an entity in itself when, in reality, it is a European Commission, whose members have been assigned by each of the Member States and approved by the European Parliament, and a Council of Ministers in which the 27 EU governments participate. (.....)


The shock brought about by the Irish ‘no’ and the new uncertainties in the process of ratification of the Lisbon Treaty have further weakened the already fragile European project. The European Commission’s capacity to initiate new legislation has been reduced to a minimum, unable to act in order to avoid any mistake. A mistake that might slow down a ‘yes’ to the Treaty or that may also affect the political career of its members just one year away from the renewal of Brussels’ executive. The poor leadership shown by this Commission has been the perfect excuse for those that defend the view, as the Council of Ministers would have us believe, that ‘the strict community processes, those of directives and an interior market, are practically finished, and that from now on it is much better to function with an intergovernmental mechanism’. This is because, as Nicolas Sarkozy argues, ‘there is life beyond the institutions’. The euro and Schengen are two great instances of cooperation between states that are held up as examples. If this view prevails, an EU made to suit its states would consolidate itself, to the detriment of institutions that were meant to guarantee the democratic participation of its citizens. (....)


Institutional weakness is translated into impotence on an international scale. Only the European Union initiative, under the leadership of Nicolas Sarkozy, to come with a cease-fire on the Russian-Georgian conflict gave some breath to a common foreign policy, even if negotiations where extremely careful not to damage strategic bilateral relations between the Kremlin and Germany, Italy or France. Beyond that, the EU appears trapped by its own Eurocentrism without realising that, little by little, it is losing its ability to face the new global arena. This Union of some 500 million inhabitants represents just 4% of the world’s landmass and around 10% of its population. By 2025, China will be the second largest global trading nation and India will occupy the fourth position, just behind the EU. Asia is imposing new forms of capitalism which reject Western values. China and India are putting into practice new foreign policies in Africa and Latin America. Russia has unveiled its new leadership under Dimitri Medvedev and the long shadow of Vladimir Puttin. The United States will do so from next November with Barack Obama or John McCain. Meanwhile, the EU continues to be stuck with the impossible reforms of its institutions. The disproportion of the situation is evident. Europe’s presence in the world is waning. The EU does not exist as a political entity on the UN’s Security Council, for example, or in the International Monetary Fund, because the European states of which they are formed want it that way. Among so much limitation it is not possible for the EU to be a credible actor in foreign policy. Without the Lisbon Treaty brought into force the European Union remains, for the time being, without a strong foreign policy, without the legal personality that would allow it to sign international treaties and unable to open doors to the new states born from the disintegration of the former Yugoslavia. The EU has for too long been offering the carrot of membership to the Balkans, while the reality has continued to erode its credibility in the region. The Union lacks a permanent president (one that does not rotate every six months) to represent it to the world. In a shocking prove of realism, a leading member of the Ministers Council confess not long a ago to a group of experts that “we will never have a common voice in the world, our highest ambition should be to get a well trained choir”.

Ireland’s ‘no’ is not an isolated case. It is the same ‘no’ as France and Holland gave to the European Constitution. It is a ‘no’ that mixes an absence of knowledge, false arguments, dissatisfaction with the current national government and above all else a lack of confidence in the EU. The citizens, who in surveys define themselves as clearly pro-European, respond with a ‘no’ to changes that would reinforce Europe. Governments are too scare to suggest any consultation that could end with new arguments against their own taken decisions. The lack of confidence is mutual. (....)


In the following months there is important work to be done, not only to explain once again the European project, but also to really listen to what the citizens want from the EU. Over the years we have all learnt to view and value the EU with less passion and more pragmatism, but if this distancing and abstentionism by the citizenry is not dealt with, this sense of rejection will end up being a problem of political legitimacy. Dissatisfaction on behalf of the citizens towards the political class in general is exacerbated where Europe is concerned. The day-to-day work of the institutions have served to enhance this perception. The image we receive from the media is of a Europe that is undermining its own democratic demands: the controversial debate about immigration; the investigation into the CIA’s secret flights in EU territory; the reduction of liberties as a result of the fight against terrorism; arbitrary measures such as the inspection of liquids and airport security checks; or the surrender of personal information of all European passengers that fly to the United States. Such measures are interpreted as a challenge to the social European model, till now considered one of the key values of the European project. In reality, social Europe has always been the lowest common denominator of a union that, since its enlargement in 2004, has become ‘Britanised’ to coin a phrase. The new French president of the EU spoke on the ‘need to reconciliate European citizens with Europe’. However, the key questions are, ‘with which Europe?’ Followed by, ‘to what end?’ No one doubts that without the support of its citizens it will be impossible to continue to an ever-closer union. For those that want it, this much is clear. Reality has a habit of reminding us that we do not all want the same thing for this Union.
*fotografia de la representació de la Comissió Europea a Barcelona. Acte de celebració del 9 de maig del 2008.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

crisi europea


Després d'uns inicis maldestres, de mesures nacionals sense consens i poca solidaritat, la crisi financera ha aconseguit redefinir el projecte europeu i la fortalesa d'alguns dels seus líders.

A Brussel·les s'acostuma a dir que la Unió Europea creix a cops de crisi. Probablement els 27 no estan pensant en més integració política però sí que han sabut demostrar una consciència europea.

La tempesta financera també ha resituat lideratges. Ha ressucitat al primer ministre Gordon Brown quan al seu país ja no se'l considerava gaire més que un cadàver polític. Irònicament, Brown, que havia allunyat Gran Bretanya del continent a una distància que recordava els millors anys de Margaret Thatcher, és avui un dels pares del pla que ha de salvar la zona euro. En canvi, la cancellera, Angela Merkel, ha passat per la incoherència d'haver d'aplicar mesures unilaterals urgents que només 24 hores abans havia criticat en públic. Fins fa uns mesos, Irlanda semblava el nen mimat per les subvencions de la Unió i el creixement econòmic, que li permetien dir no al Tractat de Lisboa. Avui és un dels països més afectats per la bombolla immobiliària i per la por a la contaminació bancària dels Estats Units. I l'hiperactiu Nicolas Sarkozy, que tants dubtes aixecava abans de l'estiu, ha liderat el joc en equip, arreplegant elogis a dreta i esquerra entre homòlegs europeus i als grans mitjans de comunicació del continent. Algú s'imagina que hauria estat de la Unió Europea si aquest semestre la presidència de torn hagués estat en mans de Txèquia, com passarà l'1 de gener? Un país majoritàriament euroescèptic, partidari de la desregulació màxima de l'economia, enemic declarat de Rússia i fins i tot insolidari davant d'un pla de rescat financer que ell mateix considera que no necessita. Com s'hauria fet front a la crisi de Geòrgia? a la caiguda dels mercats? o a les debilitats institucionals d'aquesta Unió? La resposta està en un text que Txèquia tampoc vol aprovar. El Tractat de Lisboa -que avui molt consideren tocat de mort- preveu que la UE tingui un president, escollit per un mandat de 2 anys i mig, que garanteixi la fortalesa i el lideratge necessari. Sempre i quan els 27 triïn bé, és clar.


*comentari per a L'APUNT de Catalunya Informació. 16/10/2008

dijous, 2 d’octubre de 2008

Dificultats per a Merkel


Angela Merkel es prepara per a una reelecció més complicada del que la seva popularitat arreu del país faria creure.

El final del monopoli de la CSU al land de Baviera, que diumenge va perdre la majoria absoluta que administrava des del 1962, debilita el suport tradicional dels conservadors bavaresos als seus germans de la CDU. I van ser els vots dels social-cristians els que l'any 2005 van decantar la victòria federal per a Angela Merkel. La crisi financera mundial i les previsions de recessió que la Comissió Europea ha diagnosticat per a l'Alemanya dels pròxims mesos acabaran d'enfosquir el panorama pre-electoral. Per no parlar de les sonades diferències que la CDU i la CSU han mantingut en els darrers temps sobre legislacions importants com l'impost de successions o la llei contra el tabac.

Per la seva banda, els conservadors bavaresos hauran de fer la seva pròpia neteja interna i consolidar un líder prou carismàtic com per recuperar la confiança dels quadres més joves del partit, cansats d'unes estructures encarcarades que s'han anat passant el poder de mà en mà durant dècades. Aquest canvi de lideratge també hauria de reflectir el canvi social que ha viscut el land més ric d'Alemanya els últims anys, cada cop menys catòlic i menys conservador.

Tampoc els socialdemòcrates dels SPD han sabut capitalitzar aquest descontentament que, en canvi, s'ha traduït en una alça de vots per a moltes formacions més petites.

D'ara i fins la pròxima tardor, Merkel haurà de córrer la cursa electoral lligada a una CSU debilitada i en plena lluita interna, i governant en una gran coalició amb els socialdemòcrates, que s'afanyaran a marcar diferències i a promoure la figura del seu nou líder, l'actual ministre d'Afers Exteriors, Frank-Walter Steinmeier. Les enquestes, però, continuen apostant per la cancellera.


comentari per a L'APUNT de Catalunya Informació




dimecres, 1 d’octubre de 2008

divendres, 26 de setembre de 2008

Fracàs escolar

Vull aclarir, abans de començar, que estic contenta amb l’escola pública dels meus fills i amb els seus mestres. Dit això, estic decebuda amb el sistema educatiu en general, amb els informes –tant si s’anomenen PISA com Bofill- que ens recorden periòdicament que estem a la cua d’un munt de rankings i que bona part dels estudiants d’avui estan abocats al fracàs de demà. M’entristeix començar el curs escolar el 15 de setembre amb un anunci de vaga per abans de dos mesos. Em revolta que, després d’un nou informe, els col·lectius i les institucions implicades surtin a defensar-se corporativament de la part de responsabilitat que els tocaria a cadascú. I a l’hora de repartir responsabilitats hi incloc també els pares. Ja no ens calen més informes. La diagnosi està clara des de fa temps i cal començar a aplicar solucions duradores, sòlides i consensuades. No dubto de la dedicació i la qualitat del professorat que ha d’aconseguir els millors resultats amb uns recursos cada cop més esquifits i repartits de manera força desigual. Tal i com va la negociació del nou sistema de finançament, la crisi econòmica i el creixement demogràfic de Catalunya, es fa difícil de creure en miracles que ens puguin arreglar aquest panorama. L’informe Bofill torna a furgar, a més, en la ferida de les desigualtats d’oportunitats entre l’escola pública i la privada i especialment per als alumnes d’origen immigrant escolaritzats majoritàriament als centres públics. Però tampoc els alumnes de l’escola privada catalana se situen entre els primers d’Europa.
La mediocritat d’avui a les aules haurà de gestionar el nostre futur. Potser aquesta mediocritat i autocomplaença és ja el reflex d’alguns aspectes de la nostra societat. El fracàs de l’educació és el fracàs de tot un país.
(article publicat al Diari de Sant Cugat)

dijous, 18 de setembre de 2008

Discrepàncies sobre Geòrgia


El conflicte entre Rússia i Geòrgia també ha passat factura a les relacions entre la Unió Europea i l'OTAN.

L'últim suport clar de l'Aliança Atlàntica a Tiblisi per accelerar la integració de Geòrgia als aliats no només ha estat una provocació directa contra Moscou sinó també pels grans motors de la Unió i membres de l'OTAN, França i Alemanya, reticents a l'adhesió.

Les declaracions -després matisades- del secretari general de l'Aliança, Jaap de Hoop Scheffer, qüestionant l'acord de pau aconseguit pels europeus és l'última expressió d'aquesta mala maror. Però probablement Scheffer no parlava pas en nom de tots els aliats. En cercles diplomàtics de Brussel·les es comenta el disgust considerable del nou ambaixador dels Estats Units a l'OTAN per la falta de reacció de l'Aliança en l'esclat del conflicte en ple mes d'agost. La Unió Europea s'ha anotat un punt al seu favor aquesta vegada. Certament no ha mostrat tota la fermesa ni la unanimitat que haurien calgut perquè Alemanya, França o Itàlia es neguen a posar en perill les seves bones relacions bilaterals amb Moscou. A més, l'acord diplomàtic aconseguit tampoc hauria estat possible sense la figura de Nicolas Sarkozy com a president de torn de la Unió Europea. Per alguna cosa el Kremlin va intentar relegar a la mínima expressió la presència de la Comissió i del cap de la diplomàcia europea, Javier Solana, durant la visita de la troica comunitària a Moscou, fins el punt que es va haver de negociar amb funcionaris russos, fins i tot, que deixessin col·locar la bandera de la Unió al costat de la francesa i la russa durant la roda de premsa final.

L'última visita de l'OTAN a Geòrgia, a més, ha estat interpretada com el suport militar i polític definitiu que necessitava el president Mikhail Saakashvili, un difícil company de viatge pels seus socis occidentals, que ara, a més, comptarà amb la col·laboració dels Estats Units per reformar a fons unes forces armades reticents amb els seus mètodes. La Unió Europea seguirà recordant -també a l'OTAN- que un acord de pau no s'aconsegueix assumint únicament l'agenda d'una de les dues parts en conflicte.
*Crònica apareguda a L'APUNT internacional de Catalunya Informació.

dimecres, 23 de juliol de 2008

La caiguda de Karadzic

Una ferida es comença a tancar als Balcans i cal tancar-la bé. Radovan Karadzic vivia una doble vida a Belgrad, amb un nou aspecte que ha obligat la policia a practicar-li -diuen- les proves d'ADN per assegurar-se que sota aquella barba blanca s'amagava un dels genocides més buscats del planeta. Bé, buscat... Costa de creure que l'antic líder dels serbis de Bòsnia hagués estat capaç de refer la seva vida sense deixar cap rastre. La seva detenció ha arribat, però, quan hi ha hagut voluntat política de lliurar una peça clau pel futur de Sèrbia a la Unió Europea. De la mateixa manera que Slobodan Milòsevitx va ser lliurat al TPI, l'any 2001, per la voluntat política de Zoran Djindic, aleshores cap de govern. Djindjic va acabar assassinat dos anys després per un clan mafiós que havia estat vinculat a múltiples "feines brutes" del règim de Milòsevitx.

Ara cal que Europa compleixi amb la seva part del guió. Primer, el Tribunal Penal per a l'Antiga Iugoslàvia ha de fer justícia i l'ha de fer amb rapidesa i efectivitat. S'ha d'aconseguir provar tots els crims odiosos que s'imputen a Karadzic en l'acusació de genocidi i dictar sentència, una sentència ferma, que calmi la pena i la indignació que la mort prematura de Milosèvitx abans d'acabar el judici va deixar pendent. Segon, la Unió Europea haurà d'estar finalment a l'altura. Després d'aquesta primera detenció, la UE no ha de renunciar a exigir també la captura del braç executor de Karadzic, el general Ratko Mladic. Després, els 27 hauran de complir amb la seva paraula i obrir definitivament les portes de la Unió Europea als Balcans per això, però, han de solucionar els eterns problemes inters i ratificar el Tractat de Lisboa perquè pugui entrar en vigor. Si no hi ha Tractat, no hi ha ampliació i la UE tornarà a ser víctima del descrèdit als Balcans.

divendres, 11 de juliol de 2008

Un president per a Europa


El diari AVUI ha convidat els seus lectors a triar un president per a la Unió Europea. Ara que el Tractat de Lisboa ha patit la sotregada del NO irlandès i en plena incertesa sobre com acabarà aquest procés de ratificació, pensar en una figura que pugui representar els 27 al màxim nivell encara ens pot semblar força llunyà. L'exercici, però, ha estat molt interessant. Els milers de vots dels lectors així ho confirmen. La guanyadora incontestable de l'enquesta ha estat la cancellera alemanya, Angela Merkel, votada per un 29% dels lectors. En segon lloc ha quedat una altra dona, la presidenta finlandesa Tarja Halonen (17%), seguida de prop per l'expresident espanyol Felipe González (16%) i el cap d'Estat francès, Nicolas Sarkozy (15%). En canvi, una de les veus més ben valorades en cercles europeus, el primer ministre de Luxemburg Jean-Claude Juncker, ha quedat en última posició.


Felicito als de l'AVUI per la iniciativa i us poso el link a l'article sobre la presidenta finlandesa, Tarja Halonen, la candidata que jo vaig defensar. (malgrat pensar que Merkel, probablement, era la millor de la llista)

Tarja Halonen
per Carme Colomina

divendres, 4 de juliol de 2008

La Unió Europea es desarma davant la crisi



La Unió Europea va donant pals de cec contra la crisi econòmica mentre la trama de les desigualtats internes entre socis comunitaris s'amplia. La globalització ja és un fet i la UE viu els seus propis xocs interns entre els països que millor han fet els deures i els qui, amb el peu de la crisi al coll, busquen mesures urgents per pal·liar els efectes de la puja de preus en el poder adquisitiu dels seus ciutadans. Aquesta mateixa divisió interna es va viure a l'última cimera de caps d'estat i de govern, que es va celebrar el 19 i 20 de juny a Brussel·les. En paraules d'un alt funcionari del Consell, "una línia divisòria va partir Europa en dos a l'altura del Sarre". Amb França al capdavant, l'Europa meridional va demanar mesures fiscal per rebaixar la pressió del preu del petroli en la butxaca dels seus consumidors, mentre que Alemanya i els països nòrdics defensaven que l'única recepta vàlida possible és menys consum i mesures a favor de la sostenibilitat. En mig d'un procés de globalització tan profund, aquesta Unió, debilitada institucionalment després de tornar a patir el rebuig dels ciutadans en forma de referèndum a Irlanda, està cada cop més desarmada per fer front al nou escenari mundial.

La fragilitat europea
En aquesta època de menys creixement i més inflació, una Unió Europea fràgil, desunida, és la pitjor manera d’encarar problemes greus com la dependència energètica, el canvi climàtic o la gestió de la immigració. No són bons moments per al model social europeu. La decisió del Consell de Ministres dels 27 de flexibilitzar encara més el temps de treball i obrir la porta a jornades laborals de fins a 65 hores setmanals per a determinades professions és l’últim exemple d’una nova Europa cada cop més “britànica” en les seves concepcions, feta de mínims comuns denominadors entre models completament oposats. Tot i que la directiva no canvia la base de les 48 hores setmanals de mitjana, sí que defensa la possibilitat del pacte bilateral entre treballador i empresari en un mercat laboral que s’ha anat precaritzant, o si més no que ha anat guanyant en inestabilidad i en pèrdua continuada de poder adquisitiu.

Avançar sense projecte
Amb el Tractat de Lisboa pendent novament de com acabi el drama dels processos de ratificació, la Unió Europea continuarà sense una cara visible, forta i consensuada a l’exterior, que la representi davant el nou lideratge mundial. L’escena política global ha començat la seva renovació, primer a Rússia amb l’arribada de Dimitri Medvedev, i seguirà als Estats Units, el pròxim mes de novembre, amb el duel entre Barack Obama i John McCain. Mentrestant la Unió Europea continua paralitzada perquè no troba la manera de desencallar les seves reformes internes més urgents i, en el desconcert, aposta per una construcció política sense objectius clars ni un model consensuat. Així, dia a dia, es va transformant el que fins ara es considerava –amb cert orgull- el valor més compartit i identificatiu de la Unió Europea, el seu model social.

(article publicat al suplement del diari AVUI, B-30)

dijous, 3 de juliol de 2008

Tensió a Turquia

L'enfrontament entre laïcistes i islamistes moderats s'ha tensat al màxim els últims dies a Turquia. El futur del país és ara en mans de la justícia.

Cliqueu a continuació per escoltar el comentari que he fet a l'espai de Catalunya Informació "L'Apunt": Catalunya Ràdio

dimarts, 1 de juliol de 2008

Europa als Mitjans

El divendres 27 de juny l'oficina del Parlament Europeu a Barcelona, amb la col·laboració del Centre Internacional de Premsa i l'APEC -Associació de Periodistes Europeus de Catalunya-, va organitzar un interessant seminari sobre la presència d'Europa als mitjans de comunicació i el (trist) paper de la Unió Europea al món.

Aquest és el reportatge que n'ha fet una televisió local, Mola TV, que compta amb un espai dedicat a l'actualitat europea.

aquí teniu el vídeo:
http://es.youtube.com/watch?v=uUdMByEycEc

dijous, 26 de juny de 2008

El desastre Brown


Només han passat 12 mesos i Gordon Brown és ja la imatge d’un líder esgotat en davallada. Tant de temps a l’ombra de Blair cobejant el seu càrrec i en un any n’ha tingut prou per malbaratar l’herència a cops d’indecisions polítiques, errors greus com la pèrdua d’informació confidencial per part del govern i mesures polèmiques que han portat a denunciar la retallada de llibertats civils a Gran Bretanya.
Brown ha intentant utilitzar el populisme endurint les lleis antiterroristes, però és l’economia qui ha acabat llançat al primer ministre en caiguda lliure. Els britànics, preocupats per la crisi econòmica que també amenaça el Regne Unit, culpen massivament el govern –segons les enquestes- de no haver actuat correctament per frenar la recessió. El fantasma de la crisi i les mobilitzacions socials dels 70 i els 80 ha tornat a la ment dels britànics, afectats per l’escalada de preus i en plenes reivindicacions d’augments salarials tant des del sector públic com del privat.
Els mitjans de comunicació aprofiten aquest primer aniversari per parlar de balanços decebedors, de falta d’empatia i del caràcter brusc d’aquest nou primer ministre addicte al treball, obsessionat pels detalls, però que no aconsegueix connectar amb la gent.
A les files laboristes han començat les travesses en busca de possibles successors capaços de treure el partit del pou on s’han enfonsat en els últims mesos.
Els més pròxims a Brown es donen un altre any de marge abans no sigui massa tard per plantar cara als Tories en unes futures eleccions generals que no s’haurien de convocar fins el 2010. Els sondejos atorguen avui als conservadors una victòria tan aclaparadora com l’arribada de Tony Blair al poder el 1997.
Brown, que en la seva època a l’Exchequer li agrada considerar-se com “el canceller de ferro”, és avui la imatge de la debilitat.

dimecres, 18 de juny de 2008

La directiva de la vergonya




L'anomenada, pels seus detractors, "directiva de la vergonya" ha quedat aprovada. La política comuna en matèria d'immigració comença a ser una realitat i s'estrena amb la seva cara més dura: atacant directament la immigració irregular.
La Comissió Europea estima, en un càlcul impossible, que uns 8 milions de persones viuen sense papers en algun dels països de la Unió.
Una vegada més, la disparitat de legislacions entre socis ens torna a igualar per la línia més dura i el Parlament Europeu ha acabat cedint davant d'un text criticat des de tots els flancs, fins i tot per la mateixa comissària de l'ONU pels Drets Humans.
En aquests moments hi ha 7 països de la Unió on un immigrant sense papers pot estar tancat indefinidament fins que no es resolgui la seva situació. Ara la legislació europea fixa que aquesta detenció no podrà excedir els 18 mesos, com a màxim. Però com passa ja massa vegades, la llei comunitària no és igual per a tothom. Britànics o danesos, per exemple, podran seguir aplicant les reclusions indefinides perquè no formen part de Schengen. I, en canvi, aquells estats -com França o Espanya- on les lleis són més flexibles no es veuran obligats a endurir-les. Això sí, el dia que ho vulguin fer, ja tindran el marc legal que els empararà.
La immigració serà també un dels temes estrella de la presidència europea que prepara Nicolas Sarkozy que, a partir del mes de juliol, espera ocupar-se -diu- dels "problemes urgents que de veritat preocupen als ciutadans". El president francès promet una Europa que respongui a les necessitats dels europeus però és difícil reconciliar-se amb aquesta Europea que, de vegades, fa una mica de por.

dijous, 22 de maig de 2008

Itàlia, mà dura contra la immigració

El nou govern de Silvio Berlusconi endureix la legislació contra la immigració il·legal.

Escolteu, si voleu, el meu comentari a Catalunya Informació.

L'Apunt internacional

dijous, 8 de maig de 2008

El nou escenari rus


Rússia estrena nou escenari polític amb vells actors interpretant nous papers. La viabilitat del repartiment de rols escenificat aquesta setmana, però, encara està per demostrar.

Vladimir Putin, cap de la Rússia autocràtica, autor del reforçament del paper de l'Estat en els últims 8 anys, ha passat el maletí nuclear al seu protegit, Dimitri Medvédev, antic director del monopoli gasista Gazprom. El nou president rus controla a la perfecció el principal instrument de la política exterior de Moscou: l'energia, com a esquer per a aliances polítiques o econòmiques o com a arma per a la submissió. Mitja Europa juga al seu joc. Rússia allarga els seus braços en forma de gasoducte, al nord per Alemanya i al sud per Grècia i Itàlia.

El gas ha estimulat també l'economia d'un país que ara Putin haurà de governar des d'aspectes potser més prosaics. Però, en realitat, és la inflació, les desigualtats socials, la corrupció, la fallida de l'administració i l'empresa pública, la poca iniciativa privada i els problemes de salut de la població els que fan tan difícil de creure que Rússia pugui seguir exercint de potència mundial.

Medvèdev ha arribat a la presidència parlant de ciutadans lliures en un estat on les llibertats fa temps que van en retrocés. S'ha retornat als bells estils bel·licistes. S'ha castigat l'oposició política i s'ha domesticat la Duma, aquest mateix parlament que ha ratificiat de manera aclaparadora a Vladimir Putin com a nou primer ministre, segons el guió a mida que ell mateix ha escrit. Cal veure qui seguirà dictant, a partir d'ara, les polítiques del país i com es mourà Medvèdev entre aquests clans polítics i empresarials fidels a Putin. De moment la premsa russa ha comparat Medvèdev amb la reina d'Anglaterra i dos de cada tres russos, segons un sondeig independent, creuen que el nou president estarà sota el control de Vladimir Putin.

dijous, 24 d’abril de 2008

Bulgària, mal company de viatge

La Unió Europea va obrir la porta a Romania i Bulgària sabent molt bé que no estaven preparades i l’enduriment dels discursos i les amenaces de Brussel·les, els últims mesos, no ha aconseguit aturar una corrupció generalitzada que va a més. Segons l’ONG Transparency International, Bulgària va caure el 2007 fins a la posició 64 dels 180 països investigats i Romania encara va quedar un lloc per sota.
Els assassinats mafiosos són ja rutina. Aquest mes d'abril n’hi ha hagut dos mes, el d’un responsable d’una empresa de material nuclear i un escriptor de llibres-denúncia contra el crim organitzat. 120 morts, des de l’any 2001, continuen sense resoldre’s i els casos més flagrants de corrupció que s’arriben a investigar s’eternitzen als jutjats sense dictar sentències.
El malversament, els suborns i la corrupció està generalitzada en àmbits com l’administració local, l’ensenyament i la sanitat, segons un informe comunitari, i arriben a tocar també directament a ministres i alts càrrecs del govern.
“Canviar els mobles de lloc” com titulava ahir un diari de Sofia no suposa cap renovació i la debilitat del govern tripartit de Bulgària no es refarà amb l’anunciada entrada de cinc ministres nous. Encara que un d’ells, sense cartera, es dediqui exclusivament a controlar l’ús que es fa de les subvencions comunitàries. La remodelació governamental només ha convençut al primer ministre.
La Unió Europea ha promès més de 11 mil milions d’euros fins l’any 2013, pel més pobre dels socis comunitaris. Però l’ús arbitrari d’algunes d’aquestes ajudes ja ha provocat que es congeli el pagament de subvencions atorgades abans de l’adhesió. Brussel·les estudia ara, a més, noves sancions que es podrien anunciar el mes de juny. Entre elles, no reconèixer en territori comunitari les decisions judicials que es prenguin a Bulgària. En una Unió Europea que ha anat intensificant els últims anys la cooperació judicial i policial amb l’intercanvi entre socis d’informació reservada, cada cop es veu amb més preocupació les filtracions constants entre funcionaris búlgars i organitzacions mafioses que controlen el país, també a través de negocis legals com ara empreses constructores, centres comercials o clubs de futbol.

divendres, 28 de març de 2008

Xipre, el conflicte oblidat

Les esperances de pau han tornat a Xipre. El nou president greco-xipriota, Demetris Christofias, ha trigat només un mes a complir la seva promesa electoral més important: donar la mà al cap de la república turca de Xipre i començar a parlar de reconciliació.
Després de quatre anys de paràlisi diplomàtica, des del rebuig greco-xipriota al pla de l’ONU, l’entrada d’aquesta part de l’illa a la Unió Europea, i l’enverinament de les negociacions comunitàries amb Turquia, la reunificació de Xipre torna a formar part de l’agenda política. I tot procés de pau ha de començar per un gest simbòlic: l’enderroc del mur de la vergonya que encara separa l’última capital europea dividida. De moment, l’obertura d’un nou pas pel centre comercial de Nicòsia, ara trencat per una terra de ningú de cases en runes, botigues buides, barricades de sacs de sorra i controls militars a banda i banda.
Aquesta setmana equips tècnics dels governs grec i turc de l’illa han començat a treballar per una futura trobada de pau. Fins avui només hi ha un únic projecte conjunt on grecs i turcs intenten superar les ferides d’aquesta violència intercomunal de fa gairebé mig segle: l’exhumació de fosses comunes per buscar i identificar els gairebé 1.500 greco-xipriotes i els 500 turco-xipriotes desapareguts en aquest conflicte.
Per primera vegada des de la partició de l’illa, les dues comunitats tenen a l’hora líders disposats a negociar la reunificació. Ha estat el primer cop de mall contra aquest mur polític que el 1974 va separar les dues comunitats, però per enderrocar-lo completament caldrà superar problemes de divisió del territori i de repartiment de poder, caldrà solucionar el retorn dels refugiats i acabar amb la presència dels 30 mil soldats que Turquia té desplegats a l’illa. El termini que s’han fixat acaba a final del 2008.

dilluns, 10 de març de 2008

Le plat pays (de Jacques Brel i meu)


He tornat a Brussel·les després d'uns quants mesos. Res ha canviat. Les amistats tan intenses com sempre, les converses malaltisses de perodistes (i a sobre comunitaris) que arreglen el món a cada sobretaula, l'encant gris de la ciutat, la rue Dansaert, la Grand Place... He anat a la descoberta de cafès i nous locals per una petita guia que he d'escriure sobre aquesta ciutat que guarda cinc anys de la meva vida.
Ara ja no hi ha tantes banderes als balcons reclamant la unitat del país com al novembre. Bèlgica té un nou govern sense gaire esperances de continuitat, però el país, d'alguna manera, s'ha trencat. El discurs ha anat massa lluny com per fer-se enrera. A la Brussel·les turística tot continua igual.

dijous, 6 de març de 2008

L'energia com a arma política

En només unes hores, el nou president electe de Rússia, Dimitri Medvedev, va deixar clar que l’estratègia de la força que ha marcat els 8 anys de Putin al Kremlin continua vigent. Dura repressió policial a Moscou contra les manifestacions que qüestionaven els resultats electorals i una nova amenaça de guerra del gas amb Ucraïna, que posa en alerta el subministrament energètic de la Unió Europea. Encara en el seu paper de president del gegant rus, Gazprom, Medvedev ha tornat a fer del gas l’instrument perfecte per mostrar una musculatura política alimentada bàsicament de recursos energètics.
Rússia subministra el 25% del petroli i un terç del gas que consumeix la Unió Europea.
Bona part de l’electorat rus sembla creure encara en el mite que Putin els ha tornat el poder perdut. Certament, NO a l’exterior. Quan l’antic cap de la KGB va arribar al poder, Geòrgia, Ucraïna, Azerbaidjan i Moldàvia tenien governs amics. Ara, totes aquestes repúbliques somnien amb entrar a l’OTAN quan abans millor, enfrontades amb una diplomàcia russa instal·lada en la confrontació.
Fa dos anys, Moscou ja va tancar l’aixeta del gas a Ucraïna, en el que es va interpretar com una clara represàlia a la revolució taronja que va entregar el govern de Kiev a una coalició pro-occidental. Els antics herois taronges, que avui tornen a ocupar el poder, fa temps que van perdre la màgia de la revolució en mig de lluites internes, que encara els debiliten més enfront de Moscou i en el seu paper de socis fiables de la Unió Europea. Fa només un mes, i després de les amenaces russes de prendre “les mesures apropiades”, el parlament ucraïnès va aprovar un pla d’acció pel seu acostament a l’Aliança Atlàntica.
Avui Gazprom assegura que si retalla el subministrament de gas a Ucraïna és únicament per pressionar pel cobrament de rebuts impagats. En qualsevol cas, el moment i el mètode escollit és tota una declaració de principis, una clara senyal de continuïtat.

dijous, 21 de febrer de 2008

Després de Kósovo




Kósovo ja és independent i Rússia encara no ha dit l’última paraula. Putin, l’estrateg, s’ha tornat a treure de la màniga les velles cartes amb que des de fa anys juga el seu particular joc d’influències al Caucas. Els dirigents de les autoproclamades repúbliques d’Abkhàzia i Ossètia del Sud han sortit a dir públicament que Kósovo és un precedent important pel reconeixement d’un nou estat en contra de la voluntat d’aquell que l’acollia fins ara. Tots dos començaran la seva pròpia campanya internacional a l’ONU, la Unió Europea i Rússia.
Moscou ha estat el gran poder a l’ombra a les dues repúbliques des de principis dels 90, amb un doble discurs que admetia la unitat territorial de Geòrgia però enviava diners, tropes i passaports russos a les dues províncies separatistes.
Abkhàzia té poc més de 200 mil habitants i Ossètia del Sud es queda en 70 mil. Uns i altres fa gairebé 17 anys que viuen d’esquena a Tbilisi amb el ruble per moneda i en plena indiferència de la comunitat internacional.
Geòrgia és un aliat dels Estats Units, territori de pas del petroli i el gas que des del mar Caspi arriba a Europa, futur membre de l’OTAN i aspirant a soci de la Unió Europea. Un motiu més de confrontació per aquesta Rússia que se sent amenaçada pel desplegament dels aliats fins a la seva pròpia frontera. Però, fa poques setmanes, en una reunió al Kremlin, les autoritats de Moscou ja van avisar als representants d’Abkhàzia i Ossètia del Sud que no hi haurà, de moment, reconeixement oficial. Putin sap que aquest “efecte de dòmino” que ha vaticinat pels Balcans és un joc perillós que se li pot girar en contra al seu propi territori on des de fa 20 anys ofega les mateixes aspiracions independentistes d’una altra república –aquesta sí, amb un alt valor econòmic i geoestratègic- com és Txetxènia.

dijous, 7 de febrer de 2008

França passa la pàgina del NO

França ha passat, finalment, la pàgina del NO a la Constitució Europea i s'ha convertit en el cinquè país en ratificar el Tractat de Lisboa. Ho ha fet amb presses, evitant les enquestes populars als mitjans de comunicació que demanaven un nou referèndum i amb un SÍ en majúscules de l’Assemblea Nacional que amaga les moltes ferides que encara no s’han tancat. La grandeur francesa s’ha fet petita. Una publicació mostrava aquesta setmana una vinyeta amb un Nicolas Sarkozy, a l’estil de Louis XIV, portant a la mà el que va batejar com a “mini tractat”, acompanyat del mini entusiasme dels partidaris del sí i d’una mini rebel·lió a les files socialistes.

Si voleu sentir el comentari sencer aneu a L'APUNT de Catalunya Informació

http://audios.catradio.cat/multimedia/mp3/9/7/1202325086579.mp3?programa=L%27apunt+internacional

divendres, 1 de febrer de 2008

Limitacions

Sempre havia pensat que l’estat protector era una altra cosa. Es veu que ho tenia mal entès. El govern es preocupa tant perquè jo no tingui un accident de trànsit que no només m’ha limitat al màxim la velocitat de circulació -i m’ho recorda cada 10 quilòmetres per la via sancionadora en forma de flaix amagat- sinó que ara, a més, el Servei Català de Trànsit es planteja la brillant idea d’empetitir els carrils de circulació. Quina generositat! Així podré fruir millor de la sensació de velocitat del meu automòbil cada cop que passi fregant un altre retrovisor o la roda gairebé toqui la vorera. Especialment ara que els cotxes són cada cop més grans i els pàrkings han de modificar l’amplada de les línies que tradicionalment marcaven cada plaça d’aparcament per encabir-hi tant quatre per quatre de ciutat... No crec que anar més estrets sigui més segur però quina fortuna poder guanyar carrils sense eixamplar carreteres, oi? Sort que jo sóc usuària dels ferrocarrils, ja sigui per sostenibilitat o per evitar peatges, multes, cues i pagar per aparcar prop del meu lloc de treball.
Els nens els eduquem dialogant, repetint les vegades que calgui com s’han de comportar i sobre tot mesurant molt bé la proporció dels càstigs. Amb els adults, hem perdut la paciència. Perdoneu l’exageració però és que encara em sorprenc dels canvis socials que ha viscut aquest país en menys de 20 anys. No dic pas que haguem empitjorat però no m’hauria imaginat mai la docilitat amb la que hem passat de la fanfarroneria de saltar-nos les lleis a l’acceptació del control de moltes de les nostres llibertats individuals.

Article publicat al Diari de Sant Cugat

dijous, 24 de gener de 2008

Musharraf a Europa




Si el seu objectiu era recuperar credibilitat, el viatge de Pervez Musharraf a Europa s’ha convertit en un mal tràngol per aquest general que avui es declara admirador de Napoleó, a qui anomena el pare de l’estratègia moderna.
El president pakistanès va planificar, fa mesos, un tour victoriós però la realitat l’ha transformat en una recerca desesperada de suport internacional per a un règim cada cop més dèbil, a les portes d’unes eleccions incertes, amb violència arreu, jutges i opositors despatxats o encarcerats i amb l’assassinat de l’exprimera ministra, Benazir Buttho, per aclarir. Davant el Parlament Europeu, Musharraf va jugar a la descarada tergiversació de la història assegurant que "Pakistan no és cap república bananera", on "mai s’han assassinat opositors polítics i on els mitjans de comunicació són dels més lliures i independents del món". Però fonts diplomàtiques europees reconeixen que si Musharraf va acceptar voluntàriament assistir a l’Eurocambra a escoltar una llarga llista de retrets, és perquè necessita el suport a qualsevol preu.
La Unió Europea és el primer soci comercial del Pakistan amb un volum d’intercanvis anuals de 9 mil milions de dòlars. Gran Bretanya, França i Alemanya estan entre els seus primers proveïdors d’armament.
El general vol convèncer Europa que és indispensable per a l’estabilitat del Pakistan. Amb un exèrcit enfortit fins ara dins el sistema econòmic i polític del país, Musharraf ha vingut a donar garanties del seu compromís amb una transició política cap a un govern civil. La Unió Europea demana, a canvi, total transparència i respecte als resultats electorals.
Segons el president pakistanès, "democràcia i drets humans són valors que obsessionen massa a alguns occidentals". Fins ara Occident ha fet els ulls grossos al menyspreu de Musharraf per les reformes democràtiques a canvi de garantir l’estabilitat del segon país musulmà més poblat del món i l’únic d’ells que té armament nuclear. Però, després del brutal assassinat de Benazir Bhutto i l’onada de violència que sacseja el país, la democràcia s’ha convertit en l’única sortida possible pel Pakistan.

vinyeta sobre Musharraf publicada al diari holandès NRC

dijous, 10 de gener de 2008

Eslovènia presideix la UE


Eslovènia és –en paraules del seu govern- un país petit amb un repte molt gran. Els eslovens volen aprofitar els sis mesos de presidència de torn dels 27 per resoldre l’encaix dels Balcans occidentals a la Unió Europea.
El més important: el futur immediat de Kósovo i Sèrbia. El de Kósovo passa per la independència –els eslovens la defensen plenament- i el de Sèrbia perquè es firmi el més aviat possible un acord d’associació i estabilització amb la Unió Europea, el primer gran pas per convertir-se en país candidat. Caldrà superar, primer, les reticències de països com Holanda i Bèlgica, que no volen negociar amb Sèrbia mentre no col·labori amb el Tribunal Penal de La Haia en la detenció dels dos grans criminals de la guerra dels Balcans, Ratko Mladic i Radovan Karadzic.
Eslovènia vol fer valdre la seva experiència com a país balcànic i centreeuropeu per intentar que la Unió Europea recuperi la credibilitat perduda en aquest territori, després de més d’una dècada de desgast polític per culpa de divisions institucionals i geogràfiques mal traçades. La responsabilitat recau en el primer ministre, Janez Jansa, antic dissident anticomunista, avui en hores baixes, castigat per la inflació i per la protesta de més de 500 periodistes que acusen el seu govern de centredreta de censura i pressió política sobre els mitjans. Però Jansa serà el primer president de la Unió Europea que realment coneix els Balcans des de dins.
Aquesta setmana, en una trobada amb periodistes de Brussel·les, Jansa explicava que, fa 20 anys, quan era un periodista freelance, crític amb l’exèrcit iugoslau, va estar tancat en una presó militar amb una trentena d’albanesos de Kósovo. L’avui primer ministre va rebre, aleshores, el suport de les forces democràtiques de Sèrbia però també va presenciar les humiliacions patides pels kosovars que –segons Jansa- fan impossible que aquestes dues nacions puguin viure plegades en un mateix estat. Eslovènia es compromet a buscar una sortida per a totes dues. Només per això, aquest semestre ja haurà valgut la pena.
col·laboració a L'APUNT de Catalunya Informació

dimecres, 2 de gener de 2008

Periodisme Local

La comunicació local té ànima. L’ànima d’aquells que hi van creure fa 25 anys i d’aquells que l’han fet gran durant tot aquest temps mentre obrien les portes de la ràdio, la televisió o el diari a fornades d’estudiants amb més ganes que experiència per aprendre un ofici i forjar amistats que ens han acompanyat fins ara.
La informació local a Sant Cugat té professionalitat, qualitat i l’ambició de ser capdavantera també en la utilització de les noves tecnologies. Conèixer Sant Cugat a fons contribueix a sentir la ciutat més pròxima. La comunicació local cohesiona i a l’hora té la responsabilitat d’obrir-se a tothom, també a les veus discordants. Tot això és possible a través del diari, la premsa gratuïta, la ràdio, la televisió, els blogs de santcugatencs, d’entitats i d’associacions i ara també amb el portal multimèdia Cugat.Cat. Milers de persones es connecten o segueixen diàriament algun d’aquests mitjans. En aquest món global, el local és cada cop més important. Els anglosaxons ja tenen un terme per això, “glocal”. El nostre terreny de joc s’ha fet més gran i tenim més accés a la informació però allò que ens identifica és el nostre entorn més pròxim.
Als Estats Units es va fer molt popular la sentència d’un periodista del Tulsa Tribune d’Oklahoma, Jenkin Lloyd Jones, que el 1948 va assegurar que "si escrius sobre temes locals, has d'anar en compte amb els teus veïns; però si et dediques a pontificar sobre l'Afganistan, no has de témer res...” El món ha canviat molt des d’aleshores i la informació viatja arreu del món en temps real. Però continuo pensant que la informació local és de les més valentes de fer, cara a cara amb aquells que coneixes personalment, sobre decisions que afecten el dia a dia. Surts al carrer i et recorden la lliçó apresa després d'anys i desencants de que és impossible fer-ho bé per tothom. Però aquesta proximitat també fa l’ofici molt més gratificant.

Article publicat al Diari de Sant Cugat

dimarts, 1 de gener de 2008

Nous reptes

Benvinguts!
Aquest any començo complint els meus propòsits. El primer, si més no.
Estreno bloc amb l'excusa i l'objectiu d'anar recollint algunes de les col·laboracions periodístiques que vaig fent. De moment -aviso- serà més un recull d'articles que no pas un dietari personal perquè, penjat a la xarxa, no me'l sentiria gaire personal....
Aquest és d'una columna que tinc al diari de Sant Cugat:
Nous Reptes
Em declaro d’entrada una optimista convençuda però començar el dia 1 de gener amb els anuncis de l’encariment dels rebuts de l’aigua, el gas i els transports no ajuda gaire. Amb l’últim informe de la Societat de Taxació que confirma que Sant Cugat continua liderant el rànking de les ciutats amb la vivenda més cara. Amb l’arribada de les sancions per anar a més de 80 km/hora als accessos a Barcelona i el futur amenaçat de la Torre Negra. Amb notícies del món que parlen d’una revolta interètnica a Kènia, un dels països africans que havia aconseguit una certa estabilitat política, l’assassinat de Benazir Bhutto i amb l’Afganistan, un país que vaig conèixer a finals de l’any 2001 sota les bombes dels Estats Units, que continua, sis anys després, ostatge de la por, del conreu de la droga i dels senyors de la guerra que es reparteixen el territori.
Torna a començar un any (en el calendari cristià) on tot està per fer. No confio en els grans propòsits de Cap d’Any sinó en els petits esforços que s’intenten a diari.
En aquest 2008 som ja 6.644 milions d’habitants al món. Cada segon neixen quatre persones més, hi ha un nou matrimoni i un avortament. Les malalties cardiovasculars continuen sent la primera causa de mortalitat al planeta i angoixa veure el ritme del cronòmetre que calcula els litres de petroli que es bombegen per segon. Comproveu-ho vosaltres mateixos a http://www.poodwaddle.com/clocks2.htm.
En algun moment d’aquest 2008, el nombre de gent que habita a les zones urbanes del planeta superarà per primera vegada els habitants de les zones rurals. Les grans ciutats del món concentren riquesa i marginalitat. Des de Catalunya fins a la Xina, els governs locals són clau per a garantir els serveis més bàsics, el creixement econòmic sostenible i la construcció i gestió d’unes ciutats pensades per a viure-hi.