La crisi econòmica i financera provoca nous perdedors cada dia. L’últim que ha quedat pel camí és la confiança dels industrials i dels consumidors de la zona euro que ha caigut fins a mínims històrics que no es vivien des del 1993. També els líders comunitaris semblen haver perdut la unitat de les primeres setmanes de la crisi en favor d’un seguit de plans de rescat nacionals dispars i descoordinats. La mateixa cancellera alemanya, Angela Merkel, es queixava fa uns dies que no ens podem permetre entrar en una cursa per veure “qui aprova el pla més car”. Merkel busca solucions que no costin diners mentre la seva prudència exaspera alguns dels seus companys. “França treballa i Alemanya reflexiona”, resumia Nicolas Sarkozy. Des de Brussel·les, la Comissió Europea ha optat per posar ordre en mig d’aquest reguitzell de mesures i estratègies que els governs comunitaris van aprovant unilateralment.
El Pla de Brussel·les. El nou pla de reactivació de l’economia dels 27, proposat per la Comissió, suposaria una injecció addicional de 200.000 milions d’euros, mesures fiscals i plans sectorials concrets, que encara han d’aconseguir l’aval dels caps d’estats i de govern de la Unió que es reuniran aquesta setmana a Brussel·les. Amb un pressupost comunitari compromès ja fins el 2013 i amb les finances estatals caminant indefectiblement cap a l’endeutament, serà difícil trobar liquiditat extra per aquest pla. Barroso aposta per la rebaixa d’impostos i de les cotitzacions socials per intentar reanimar el consum i salvar el màxim de llocs de treball. La crisi financera ens ha portat una profunda crisi econòmica i ara es tracta d’evitar de caure també en una perillosa crisi social.
La Unió Europea no es pot permetre que els dubtes dels seus líders i les diferències sobre les mesures i la magnitud d’aquests plans de rescat freni una nova resposta coordinada. Un cop a casa seva, però, cadascú respon a les pròpies necessitats del seu teixit industrial i financer i, perquè no, de les enquestes d’opinió. El Premier britànic, Gordon Brown, acaba d’apostar per la rebaixa d’impostos i el retorn a les velles tesis laboristes de penalitzar les rendes més altes. Brown ha renunciat a la prudència que el va caracteritzar com a cap de l’Exchequer però es recupera en els sondejos que el valoren com a primer ministre.
La premsa alemanya, en canvi, està dividida i desconcertada a l’hora d’analitzar la cautela d’Angela Merkel. “No hem de confondre acció amb precipitació” deia la cancellera mentre es revelava com la més ràpida en criticar el pla de Durao Barroso Tant ella com el president francès, Nicolas Sarkozy, no volen ni sentir parlar de rebaixar l’IVA per no perdre en aquests moments cap font de recursos per a l’estat. França i Alemanya, en canvi, tenen des de fa temps una batalla comuna oberta contra l’ortodòxia del Pacte d’Estabilitat. Però aquest rigor és precisament el que permetrà avui a alguns països de l’euro, com ara l’estat espanyol, comptar amb més marge per a l’endeutament públic.
Les mesures anticrisi del govern Zapatero elevaran el dèficit públic fins el 3% durant el 2008 i el 2009, malgrat les queixes i advertències públiques del Banc d’Espanya.
El Pla de Brussel·les. El nou pla de reactivació de l’economia dels 27, proposat per la Comissió, suposaria una injecció addicional de 200.000 milions d’euros, mesures fiscals i plans sectorials concrets, que encara han d’aconseguir l’aval dels caps d’estats i de govern de la Unió que es reuniran aquesta setmana a Brussel·les. Amb un pressupost comunitari compromès ja fins el 2013 i amb les finances estatals caminant indefectiblement cap a l’endeutament, serà difícil trobar liquiditat extra per aquest pla. Barroso aposta per la rebaixa d’impostos i de les cotitzacions socials per intentar reanimar el consum i salvar el màxim de llocs de treball. La crisi financera ens ha portat una profunda crisi econòmica i ara es tracta d’evitar de caure també en una perillosa crisi social.
La Unió Europea no es pot permetre que els dubtes dels seus líders i les diferències sobre les mesures i la magnitud d’aquests plans de rescat freni una nova resposta coordinada. Un cop a casa seva, però, cadascú respon a les pròpies necessitats del seu teixit industrial i financer i, perquè no, de les enquestes d’opinió. El Premier britànic, Gordon Brown, acaba d’apostar per la rebaixa d’impostos i el retorn a les velles tesis laboristes de penalitzar les rendes més altes. Brown ha renunciat a la prudència que el va caracteritzar com a cap de l’Exchequer però es recupera en els sondejos que el valoren com a primer ministre.
La premsa alemanya, en canvi, està dividida i desconcertada a l’hora d’analitzar la cautela d’Angela Merkel. “No hem de confondre acció amb precipitació” deia la cancellera mentre es revelava com la més ràpida en criticar el pla de Durao Barroso Tant ella com el president francès, Nicolas Sarkozy, no volen ni sentir parlar de rebaixar l’IVA per no perdre en aquests moments cap font de recursos per a l’estat. França i Alemanya, en canvi, tenen des de fa temps una batalla comuna oberta contra l’ortodòxia del Pacte d’Estabilitat. Però aquest rigor és precisament el que permetrà avui a alguns països de l’euro, com ara l’estat espanyol, comptar amb més marge per a l’endeutament públic.
Les mesures anticrisi del govern Zapatero elevaran el dèficit públic fins el 3% durant el 2008 i el 2009, malgrat les queixes i advertències públiques del Banc d’Espanya.
Unitat per salvar l’automoció. La potent indústria de l’automòbil europea, pel seu pes productiu, l’alta ocupació que suposa i la seva capacitat de pressió sobre els governs, és ara per ara l’únic sector industrial de la Unió Europea que ha aconseguit la unanimitat dels governs per dissenyar-li un pla de salvament propi. Merkel i Sarkozy asseguraven la setmana passada que el punt que comparteixen al 100% és “la seva determinació per ajudar la indústria de l’automòbil”. França i Espanya ja dissenyen plans concrets. El president francès ha aprofitat, a més, per criticar la duresa europea contra les ajudes d’Estat a la indústria. La Comissió adverteix, però, que no es pot entrar en un degoteig imparable d’ajudes a sectors determinats que acabin obrin fins i tot possibles guerres comercials. Uns i altres miren de reüll cap els Estats Units i les ajudes milionàries que preparen per a les grans empreses automobilístiques del país. De fet, el pla de Brussel·les preveu la injecció en sectors industrials molt concrets i preferentment per a l’automoció. Els fabricants europeus, però, no s’hi posen per poc. Demanen 40.000 milions d’euros per ajudar a la fabricació de cotxes menys contaminants. La Comissió n’ofereix 5.000.
*article publicat al mensual de l'AVUI, B-30.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada