dissabte, 14 de maig de 2011

L'EUROPA DE LES FRONTERES

La Unió Europea ha donat aquesta setmana un pas enrere important. La decisió d'endurir els acords de Schengen que permeten la lliure circulació de persones entre els 25 països que formen part d’aquest acord és una retallada de drets. L’origen de tot plegat va ser la crisi política que va obrir Itàlia després de l’arribada de milers d’immigrants tunisians a l’illa de Lampedusa.

Aquest ha estat el tema que hem explicat al SOLIDARIS de Catalunya Ràdio avui amb la Rita Marzoa.

Ho podeu escoltar aquí.

TOT VA BÉ A BÈLGICA

Article publicat al diari ARA el 24 d'abril

Ara que ja s’han batut tots el rècords, que ja ha passat un any sencer des de les últimes eleccions federals, que s’ha representat un vodevil interminable de portes que s’obren i es tanquen, amb negociadors de noms diferents que entren i surten intentant formar un govern que no arriba, Bèlgica s’ha instal•lat en la quasi-normalitat. El món ha descobert que una de les democràcies liberals més antigues d’Europa pot viure eternament en aquesta provisionalitat fràgil però efectiva. Als cafès de Bèlgica, als dinars familiars ja gairebé no es parla de política. “És una crisi sense audiència”, deia fa poc un politòleg de la Universitat de Gand. El “semenfotisme”, que per a un observador extern pot caracteritzar de vegades als belgues, s’ha instal•lat en una societat resignada a esperar i veure. Les protestes esporàdiques a favor de la unitat belga són sobretot folklòriques, revoltes de les “patates fregides” i concentracions nudistes poc concorregudes en un país gris i fred.
Absurdistan
“El país va molt bé”, reconeixia ahir amb amargor l’editorial del diari francòfon més “belguicista” del país, La Libre Belgique. Aquesta és una de les Pasqües més càlides dels últims anys. Les terrasses dels cafès són plenes. Vacances, turisme, cervesa i xocolata. Els belgues ja no tenen sensació d’inestabilitat. Les negociacions polítiques ja fa temps que no obren diaris ni informatius.
“Bèlgica és Absurdistan” declarava divendres un politòleg flamenc indignat a la televisió pública de Flandes, reclamant la formació urgent d’un govern. La paràlisi encamina Bèlgica ara cap a unes noves eleccions sense garanties. Totes les enquestes auguren una nova victòria clara dels independentistes flamencs de la N-VA, la Nova Aliança Flamenca de Bart de Wever. Si en un any, cap força política belga ha volgut fer un pas enrere en la seva visió del que ha de ser l’estat belga, perquè ho hauria de fer en unes noves eleccions?
El govern provisional del primer ministre Yves Leterme s’ha convertit en un dels més estables dels últims anys, desproveït de tot el debat identitari i de la necessitat d’haver de tirar endavant una reforma de l’estat federal – els termes de la qual enverina des de fa un any la formació d’un nou govern -, l’executiu federal es limita a gestionar un estat descentralitzat. L’economia resisteix. L’índex de confiança dels consumidors continua pujant. La confiança empresarial ha arribat al nivell més alt des del 2007. Durant aquests mesos Bèlgica ha ocupat la presidència de torn de la Unió Europea i s’ha sumat a la intervenció militar a Líbia. L’única amenaça continua sent el desmesurat deute públic. És clar que els més cínics creuen que un govern provisional és la millor recepta per evitar despesa. Amb pressupostos prorrogats, no hi ha grans projectes de legislatura per finançar. Però tampoc hi ha mesures dràstiques cap a l’austeritat, ni reformes espectaculars. Bèlgica viu aliena a la tisorada general. Només una rebaixa en la nota del deute per part de les agències internacionals podria trencar aquest equilibri.
No hi ha un horitzó belga més enllà de la paràlisi. Però ja ningú sembla escandalitzat per això. Ells ja fa gairebé tres dècades que van trobar la frase lapidària perfecte per reaccionar a alguns dels escàndols i absurditats que els han anat marcant: “trop is te veel”, massa és massa (tan se val si ho dius en francès (trop) o en neerlandès (te veel).