dimecres, 29 de desembre de 2010

Blindar Europa

article publicat al diari ARA

La seguretat s’ha convertit en valor i en coartada. Aquesta ha estat la dècada de l’anomenada Europa fortalesa, d’una Unió que ha creat un gran espai de lliure circulació per a 400 milions de persones de 25 estats diferents, a canvi d’endurir i perfeccionar el control de les seves fronteres exteriors. Romania i Bulgària, els últims socis de la UE, aspiraven a entrar a formar part d’aquest espai Schengen a partir de març del 2011 però Alemanya i França han dit aquesta setmana, en una carta a la Comissió Europea, que la data és “prematura” per a uns estats encara castigats “per la corrupció i la persistència alarmant del crim organitzat” i amb moltes mancances en matèria de seguretat i de garanties judicials. Per dir-ho clar, París i Berlín no volen deixar en mans de romanesos i búlgars el control de la immigració provinent dels Balcans. Aquest any la UE ha viscut un increment considerable de demandants d’asil provinents de Sèrbia. Albània i Bòsnia acaben d’aconseguir el dret a viatjar a la Unió sense visat. Grècia intenta gestionar aquests dies un allau migratori que ha saturat un país empobrit i capficat en els seus propis problemes. Romania fa frontera amb Moldàvia, una de les regions més pobres d’Europa on el mercat negre de visats per entrar a la UE s’ha convertit en un negoci lucratiu. Les fronteres romaneses i búlgares són una zona sensible per aquesta Europa espantada. I són únicament els estats els qui, per unanimitat, tenen l’última paraula sobre qui pot entrar a formar part de Schengen, així que la carta franco-alemanya és ja un “no” anticipat.

Les factures es paguen
Nicolas Sarkozy ha demostrat que sap molt bé quan ha de passar factura. Les tradicionals bones relacions entre França i Romania feia temps que s’havien refredat i la crisi de les expulsions massives, dictades per París, de població gitana d’origen romanès les van acabar d’esquerdar. L’Elisi va retreure aleshores al govern de Bucarest que no assumís la seva responsabilitat d’integrar socialment aquest col•lectiu. De les paraules es va passar als gestos. L’escenari va ser la cimera de l’OTAN celebrada a Lisboa el mes de novembre. Les càmeres van captar el moment en que el president romanès, Traian Basescu, s’acostava per parlar amb Sarkozy i aquest es negava a aturar-se davant la insistència d’un Basescu que, humiliat, va anar a buscar refugi tot seguit en Berlusconi. El primer ministre italià no va tenir cap mirament a l’hora de calmar al seu col•lega mentre amb el dit índex es tocava la templa insinuant el poc seny d’algú.

Els últims de la cua
Romania ha reaccionat amb duresa contra el que qualifica d’“acte de discriminació dels estats més poderosos de la Unió”. Tot i que els recels franco-alemanys són menys arbitraris del que pensa Bucarest. L’últim informe de la Comissió Europea sobre els progressos dels dos països, publicat el mes de juliol passat, era demolidor. De Bulgària –que en sortia més ben parada- reconeixia la voluntat política de reformar el sistema judicial però criticava la falta de responsabilitat de les altes instàncies de la justícia búlgara per fer neteja i tirar endavant els processos oberts contra la corrupció d’alt nivell i el crim organitzat. Amb Romania va ser encara molt més dur. El país ha anat enrere. S’ha perdut voluntat política i compromís amb el procés de reformes que ja hi havia engegat. El sistema judicial no col•labora i debilita encara més la poca confiança que la UE ha tingut sempre en la jurisprudència i en els processos judicials en general oberts en aquest país. El pecat ve d’origen. Bulgària i Romania van entrar a la Unió sota vigilància. Ho van fer el 2007, després de quedar despenjats de la gran ampliació que el 2004 va reunificar el continent. Ningú es va atrevir a tornar a endarrerir una decisió prematura i des d’aleshores han arrossegat l’estigma i la seva pròpia realitat. Romania i Bulgària van entrar sense complir els estàndards exigits a la resta de membres de la Unió. Ni tan sols eren al mateix nivell que se li exigeix ara a Croàcia, palplantada davant d’una porta que continuarà tancada, de moment, fins l’1 de gener de 2012. El missatge, doncs, va més enllà. És per a tots aquells aspirants a entrar a la UE. La seguretat és clau i la voluntat de seguir creixent escassa.

dimarts, 21 de desembre de 2010

La ràbia com a resposta

Article publicat al diari ARA


Era l'any 2007, als inicis de la crisi financera, Jean-Claude Juncker, primer ministre luxemburguès i president de l'Eurogrup, va deixar anar una de les seves frases, que marquen des de fa anys el dia a dia de la UE: "Tots sabem el que hem de fer. El que no sabem és com guanyar les eleccions després de fer-ho". La confessió no va evitar tres anys més de degradació econòmica, política i social. Avui els mercats amenacen aquells governs que no van tenir la valentia d'admetre la crisi i actuar quan l'aigua encara no els arribava al coll.
Sindicats d'arreu d'Europa han sortit al carrer l'última setmana. Una nova manifestació violenta va acabar amb agressions a Atenes. Itàlia ha viscut la vergonya de la decadència política personificada en la figura de Berlusconi, la compra de vots, l'enfrontament entre parlamentaris i als carrers de Roma. Els estudiants britànics han protagonitzat els aldarulls més greus dels últims 20 anys al Regne Unit. El model europeu està amenaçat. Perilla el contracte social que, després de la Segona Guerra Mundial, va permetre als fundadors d'aquella unió entre europeus construir un capitalisme de rostre humà. Els experts vaticinen que la revolta social creixerà el 2011.
Què canvien les protestes? En les seves previsions per l'any que ve, l'Agència Reuters es refereix a aquesta "violència urbana, sorollosa i alarmant" com els "gossos que no mosseguen". En aquesta crisi a moltes velocitats, la reacció social ha barrejat la revolta i la resignació, segons cultures polítiques, llibertats dels sistemes legals i els suports públics o familiars que han fet de xarxa dels més vulnerables. A l'Estat espanyol, la quarta economia de la zona euro, amenaçada pels mercats, amb un 20% d'atur i un deute tres vegades superior al de Grècia, les protestes només despunten.
Un alt responsable de la política europea explicava fa uns dies com, en aquest moment, un funcionari de la Comissió desplaçat a Atenes mana més en l'economia grega que el ministre del país. La crisi ha deixat ciutadans i governs exposats a atacs i solucions dictades des de l'exterior. Les reformes han arribat de la manera més dràstica i dolorosa, amplificant la legitimitat de les reivindicacions. Entre la ràbia i la impotència. La crisi econòmica i el malestar social poden acabar derivant en una crisi de la democràcia representativa. El problema d'Europa ja no és econòmic sinó polític.

dilluns, 13 de desembre de 2010

dimecres, 1 de desembre de 2010

EL SUD-EST ASIÀTIC ES REARMA

L'últim episodi de tensió entre les dues Corees no és un fet aïllat al continent asiàtic. Els conflictes territorials són cada cop més presents en una regió que des de fa anys s’està rearmant a gran velocitat. Segons un dels instituts de recerca sobre la pau més prestigiosos del món, el SIPRI de Noruega, la despesa en armament als països del sud-est asiàtic s’ha doblat en els últims quatre anys i està previst que aquest augment de la inversió en defensa continuï també durant tot l’any que ve, malgrat la crisi econòmica. Les dades són claríssimes. La Xina ha augmentat el seu pressupost de defensa un 10%. La Junta militar de Birmània, que aquests dies torna a violentar les minories ètniques del país, acaba de gastar 600 milions de dòlars en la compra de 20 avions de guerra russos. Pakistan, un dels estats més inestables de la regió, ha previst incrementar el seu pressupost de defensa un 17% l’any que ve. I això passa en un moment de molta debilitat política del govern d’Asif Alí Zardari, en plena amenaça de la violència taliban a les seves fronteres del nord i l’aparició de nous grups radicals violents. I la gran potència nuclear de la zona, l’Índia, és una "mina d’or" per les empreses d’armament dels Estats Units, segons ho qualificava la setmana passada el setmanari nord-americà Newsweek. Nova Delhi va augmentar el seu pressupost de defensa un 20% l’any passat.

La crisi econòmica i financera pràcticament no ha tingut cap efecte sobre la venda d’armes al món. Segons l'informe anual del SIPRI, l’any 2009, en plena expansió de les turbulències econòmiques arreu del planeta, la despesa global en armament va créixer un 6%. 16 dels països membres del G-20 –aquells que han estat incapaços de frenar la guerra de divises ni reformar el sistema financer mundial- van augmentar molt considerablement la seva despesa militar l’any passat. Els Estats Units van liderar aquest increment. Però la clau, precisament, és Àsia. Les noves potències econòmiques no han notat la crisi de la mateixa manera i s’han convertit en la “terra promesa” dels fabricants d’armes europeus i nord-americans. Brasil, Xina, Rússia i Índia han fet de la potència militar una clau més per guanyar poder regional i global.
Tot i això, la crisi ha passat factura. Segons aquest informe, són sobretot els petits estats de l’Europa central i oriental, castigats per la inestabilitat financera, els qui més han retallat el seu pressupost de defensa l’últim any. Bulgària i Romania, Croàcia, Sèrbia, Montenegro, Eslovàquia, Estònia i Lituània o Ucraïna són dels qui han passat la tisora més dràsticament en la seva despesa militar.


Aquest va ser el tema de l'últim SOLIDARIS de Catalunya Ràdio.

dissabte, 13 de novembre de 2010

Parlant d'Europa a Budapest

He tornat a Budapest 12 anys després i poques coses han canviat. És la mateixa ciutat que recordava, amb la seva història, l'arquitectura neoclàssica, els cafès que defineixen aquesta Europa de Steiner, i el Danubi amb els seus ponts traçant la línia divisòria entre Buda i Pest. Aleshores ja era una ciutat encantadora, voltada de freds edificis de l'època soviètica. Els aparadors buits de les botigues han estat substituïts per les grans cadenes de roba que estandaritzen qualsevol zona comercial del continent. Però l'entrada a la Unió Europea no ha transformat Hongria en la mesura que jo esperava. El país continua castigat per la crisi econòmica, en mans d'un govern que provoca desconfiança a Brussel·les. Els vells apartaments a l'entrada de la capital no han canviat de fesomia. Locals tancats i molta austeritat. Els hongaresos diuen que encara no se senten ciutadans de primera en aquesta Unió Europea. La modernització de les infrastructures és lenta i els diners comunitaris -que la UE no ha fet més que retallar en l'última dècada- no arriben en la força que ells voldrien. 
El pròxim 1 de gener de 2011, Hongria s'estranarà com a nova presidenta de torn de la Unió Europea i vaig tenir la sort de que em convidessin a la European Central University de Budapest a parlar d'aquest últim i difícil semestre espanyol al capdavant de la UE.


dijous, 14 d’octubre de 2010

Debat euromediterrani a l'IEMED

Jornada sobre "Conflicte, pau i sostenibilitat a la Mediterrània" organitzada a l'Institut Europeu de la Mediterrània de Barcelona.

Taula rdona: "Quina contribució pot fer la Unió per la Mediterrània (UpM) a la pau i la sostenibilitat de la Mediterrània?"

divendres, 24 de setembre de 2010

POPULISME ELECTORAL

El populisme també és un moviment global. Uns ho vesteixen de valors tradicionals, d’autodefensa i de crítica a la burocràcia governamental, com en el Tea Party dels Estats Units. Altres d’euroescepticisme o anti-immigració. L’extrema dreta britànica, sueca, noruega o el populisme del Partit de la Llibertat holandès s’han fet forts amb el discurs de la por, del replegament i la desconfiança. El populisme es disfressa d’antisistema, es posa en mans de personatges discutiblement carismàtics, i aplega el vot de càstig a uns partits tradicionals que es van empeltant del discurs de la mà forta a la recerca de rèdits electorals. El president francès, Nicolas Sarkozy, fill d’un immigrant hongarès, està decidit a menjar-se l’espai polític de l’extrema dreta lepenista i tant se li en fa si en aquest intent esquerda encara més una ja fràgil Unió Europea.

Les diferències culturals són un material sensible fàcil d’explotar. Així, la xenofòbia ha entrat en campanya a Catalunya per la porta falsa de les deportacions decretades a França contra ciutadans d’ètnia gitana. El panorama mediàtic català encara divagava sobre les possibilitats reals d’una formació xenòfoba com Plataforma per Catalunya en la política nacional, quan el Partit Popular ha decidit agafar la bandera de l’ordre i el control per acabar estigmatitzant tot un col•lectiu. Ara li ha tocat a la comunitat gitana. Demà en pot ser una altra. No n’hi ha prou amb la condemna de la demagògia. Cal un discurs alternatiu, realista i franc, que parli obertament de la immigració i deixi d’alimentar la temptació dels eslògans fàcils i les promeses quimèriques.

* article publicat al Diari de Sant Cugat
   foto: Oliver Willis

diumenge, 19 de setembre de 2010

armes i ajuda humanitària

Què tenen en comú l'ajuda humanitària i el tràfic d'armes? Ho hem explicat a l'espai del SOLIDARIS de Catalunya Ràdio.

També podeu mirar el portal http://www.ethicalcargo.org/


dilluns, 13 de setembre de 2010

La UE calla davant les expulsions massives a França

Centenars de persones d'ètnia gitana han estat expulsades de França l'últim mes en mig d'un silenci còmplice que només es va atrevir a trencar, la setmana passada, el Parlament Europeu. El trist paper de la Comissió en tota aquesta polèmica i la indiferència de la resta de governs de la Unió Europea diu molt del nivell polític que hi ha en aquests moments a la UE. Tot plegat és un episodi vergonyós on s’han barrejat la xenofòbia i el populisme que explota al màxim una falsa idea de seguretat i de mà forta.

Aquí podeu escoltar la conversa que hem tingut aquesta setmana al Solidaris de Catalunya Ràdio sobre aquesta campanya d'expulsions massives que ha organitzat el govern de Nicolas Sarkozy.

dijous, 9 de setembre de 2010

AL SERVEI DEL PRESIDENT

Hi ha polítics amb una agenda política que sembla començar i acabar per ells mateixos. Aquesta és la sensació que sempre tinc amb Jose Manuel Durao Barroso. La Comissió Europea prepara una reforma a fons de la seva política de comunicació. De fet, des del fracàs de la Constitució Europea, la comunicació es va convertir en una de les prioritats de l’executiu de Brussel•les, convençut que el daltabaix constitucional no tenia res a veure amb el contingut del text sinó amb que no s’havia explicat prou bé. Hi van abocar personal i diners. Ara la comunicació té un altre objectiu prioritari: l’enfortiment de la figura del president de la Comissió Europea. Fa molt de temps que sento a dir des de dins del Berlaymont, la seu de la CE, que cada cop s’acosten més a un règim presidencialista. Ara, ja s’ha posat sobre paper. Els nous plans preveuen que Durao Barroso es converteixi en l’única cara visible i preeminent d’un executiu cada cop més gran i despersonalitzat. Els defensors de la reforma diuen que la credibilitat de la Comissió només se salvarà “si els ciutadans la perceben com un autèntic govern europeu” i Barroso vol aprofitar que aquell que va ser designat president del Consell de la Unió Europea treballa pràcticament des de l’anonimat per consolidar-se com l’home fort del projecte europeu.
El portuguès tanca una setmana important amb el primer discurs sobre l’Estat de la Unió davant el Parlament Europeu al més pur estil dels Estats Units. Hemicicle ple. Deixem de banda que des de l’Eurocambra s’havien arribat a plantejar de multar els eurodiputats que no assistissin. Les bones paraules de la Comissió Europea han quedat, però, molt curtes davant les crítiques del Parlament contra la política francesa d’expulsió massiva de població d’ètnia gitana. El dit acusador de Brussel•les tampoc ha aturat el govern italià que acaba de reprendre el desmantellament de campaments pròxims a Roma i Milà.
El pla de comunicació que preparen per a Barroso hauria de començar pel més bàsic de tots els principis: el lideratge es guanya tenint en compte a la gent i la credibilitat, amb les accions. Amb un discurs de paraules vehements però sense propostes concretes ni actuacions o condemnes directes contra aquells que estan violant principis i valors europeus, Barroso no guanyarà el lideratge que anhela, si més no entre els ciutadans.

divendres, 6 d’agost de 2010

Georgia, August 2010: Conflict flows under frozen hostilities


Two years after its five-day’s war with Russia little has changed in Georgia. The postcards evoking Russian military threats sold in the small souvenir shops in Tbilisi’s old town are just one sign of the lingering presence of the 2008 conflict over the secessionist republics of Abkhazia and South Ossetia. There is a similar mark on the minds of the people: they are still living a post-war experience. ”Fear of Russia” rhetoric poisons every political discussion and it’s a card President Mikheil Saakashvili plays constantly, in both internal and external politics, even if the European Union insists that Georgia’s relationship with the EU will never be a matter of choosing between Brussels and Moscow. Tanks remain silent, but the Russo-Georgian propaganda war is still going on. (...)


published in http://www.cidob.org/

dijous, 29 de juliol de 2010

El puzle de l'Àsia Central

Aquesta setmana al matí de Catalunya Ràdio hem parlat dels interessos econòmics i militars que mouen les relacions entre Rússia, la Xina, els Estats Units, la Unió Europea i les repúbliques de l'Àsia Central.

Podeu escoltar aquí la conversa amb en Xavier Vilà.

dijous, 22 de juliol de 2010

La Haia avala la independència de Kósovo

Ja hi ha veredicte. El Tribunal Internacional de Justícia de La Haia considera que la decisió unilateral de Kósovo de separar-se de Sèrbia no viola el dret internacional general, ni la resolució 1244 del Consell de Seguretat de l'ONU (del 1999), ni el marc constitucional. És una victòria clara per Kósovo perquè, tot i que la sentència no és vinculant, el Tribunal ho ha expressat sense ambigüitats:

V. GENERAL CONCLUSION

122. The Court has concluded above that the adoption of the declaration of independence of 17 February 2008 did not violate general international law, Security Council resolution 1244 (1999) or the Constitutional Framework. Consequently the adoption of that declaration did not violate any applicable rule of international law.


Aquí teniu un recull ràpid de titulars de premsa d'aquesta tarda:

International Herald Tribune  U.N. Court Rules Kosovo Declaration Was Legal
B92 (Sèrbia)  Serbia looks to UN after ICJ ruling
Le Monde   La décision de la Cour de La Haye, une large victoire pour Pristina
El País   Kosovo, una independencia legal
The Guardian  The end of the battle for Kosovo
Avui   El catalanisme polític celebra que l'Haia avali la independència de Kosova

dimarts, 20 de juliol de 2010

La legalitat d'una independència

Aquesta setmana es pot resoldre una nova batalla per Kósovo. Aquest cop ha estat una batalla diplomàtica i judicial. El Tribunal Internacional de La Haia dirà dijous si la declaració unilateral d’independència, proclamada el febrer de 2008, va ser o no legal. La sentència no és vinculant però molts la veuen com un precedent important per a altres processos secessionistes.
La de Kósovo encara és una independència supervisada per la Unió Europea i vigilada per les tropes de l’OTAN. El país arrossega greus problemes econòmics perquè la construcció d’un estat tan malmès necessita anys per endavant. La comunitat internacional ha fet arribar més de 4 mil milions d’euros a Kósovo des que va acabar la guerra del 1999¸ però aquesta continua sent la regió més pobre d’Europa.

Aquesta ha estat la conversa sobre Kósovo que hem tingut aquest matí amb el Xavier Vilà del Matí de Catalunya Ràdio.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Presidències rotatòries [irrellevants] invisibles **

Quan l'1 de gener de 2010, Espanya va estrenar presidència rotatòria de la Unió Europea no podia imaginar que s'acostava un semestre d'autèntica lluita contra els elements, alguns molt més previsibles que d'altres. El repte d'adaptar-se institucionalment al nou Tractat de Lisboa quedaria petit davant la magnitud de la crisi econòmica que amenaça a l'euro i a l'actual estat de benestar.
Aquesta ha estat la quarta presidència rotatòria d'Espanya des que, fa exactament 25 anys, va firmar el seu Tractat d'Adhesió a la Comunitat Econòmica Europea. Però aquest semestre quedarà associat en la memòria amb la més greu crisi de la moneda única des de la seva creació. El tortuós camí per a l'aprovació dels plans de rescat de Grècia i el debat sobre una major coordinació de la política econòmica europea han posat en evidència que el difícil acoblament polític, econòmic i institucional entre els 27 membres de l'UE va més enllà de la nova distribució de poders dissenyada pel Tractat de Lisboa.
La maquinària diplomàtica espanyola, amb l'experiència de les presidències anteriors de 1989, 1995 i 2002, ha facilitat la transició al Tractat de Lisboa, acceptant el paper secundari atorgat a les presidències rotatòries. Però una deslluïda agenda exterior, amb la cancel•lació de dues cimeres, amb els Estats Units i els països de la Mediterrània, amb les que la presidència espanyola aspirava a elevar el seu protagonisme internacional, van aigualir les esperances dipositades per José Luís Rodríguez Zapatero en aquest semestre europeu. La pròpia situació de l'economia espanyola va acabar determinant l'agenda política de la seva presidència i va debilitar la capacitat de lideratge del govern, que es va quedar sense un relat propi que li atorgués certa autoritat o capacitat d'iniciativa política en el debat europeu i mundial sobre com superar la crisi. Aquesta Espanya, debilitada també en la seva imatge exterior, va passar de l'ambició d'un programa ple de cimeres bilaterals a la decepció d'una agenda exterior minvada i la pressió dels seus socis per reformar a fons l'economia espanyola i retallar la despesa pública.
Inevitablement, els resultats d'aquest semestre seran jutjats per les expectatives exagerades que es van generar durant la seva preparació.
Però Espanya només ha estat la primera de patir el desagraït paper de les presidències rotatòries que el Tractat de Lisboa ha previst per les capitals que cada sis mesos assumiran la coordinació tècnica de la major part dels consell de ministres europeus. Les noves presidències semestrals, obligades a viatjar al "seient del darrera" del cotxe, com ho definia un diplomàtic belga, s'han quedat sense la visibilitat i lideratge polític de què abans van gaudir. Com a mínim, les pròximes presidències ja saben que no cal anunciar una agenda massa ambiciosa que no podran complir.

** He corregit el títol d'aquest post perquè, com comenta un lector d'aquest bloc, és injust parlar d'irrellevant si tenim en compte tota la feina de coordinació que s'ha fet des de la presidència rotatòria i té raó. Amb el Tractat de Lisboa, les presidències semestrals continuen aportant un treball tècnic molt important però s'han vist desprovistes de la rellevança i la visibilitat amb què comptaven abans. Un dèficit que s`hauria de corregir perquè els estats membres tenen dret a poder capitalitzar d'alguna manera tota la feina que fan en un semestre que, a més, acostuma a servir per acostar la UE a la ciutadania del país que ocupa la presidència de torn.

diumenge, 6 de juny de 2010

Cohn-Bendit denuncia la incoherència europea sobre Grècia

La intervenció al Parlament Europeu de Daniel Cohn-Bendit (Els Verds) sobre la situació a Grècia s'ha convertit en un dels vídeos més vistos al YouTube.


dimecres, 19 de maig de 2010

An Iron Chancellor for Europe

Publicat al CIDOB per Deniz Devrim i Carme Colomina

In recent weeks, German Chancellor Angela Merkel seems to have turned into Europe’s new iron lady, allegedly fulfilling the prediction of her British predecessor Margaret Thatcher who believed that once reunified, Germany would loose its interest in the EU. Since reunification, German politicians consistently proved that this fear was misplaced; however, the current Chancellor’s delayed reaction to the Greek crisis, the failure to make an early commitment and her stubbornness to bring the IMF into the rescue caused Europe-wide uproar and granted debt speculators extra time. On the other hand, some would argue that Germany’s tough position has forced the Greeks to seriously commit themselves to painful and unpopular but necessary internal reforms, credible fiscal and financial control, and transparency.  (seguir llegint)

divendres, 14 de maig de 2010

EUROPA EN CRISI

Nosaltres que havíem de reformar el capitalisme i resulta que el capitalisme ens està reformant a nosaltres. Ha arribat el moment d’estrènyer seriosament el cinturó. A finals del 2008 la revista britànica The Economist titulava “Spain, the party is over”. Ha passat més d’un any i mig però la festa s’ha acabat per tothom.
La crisi no només ha empobrit la nostra economia, ha augmentat les diferències entre tots els països de la Unió Europea, ha fet créixer la desconfianza i l’especulació, i ha replegat cada govern a casa seva lluitant amb programes i mesures diferents per amortir la caiguda. El risc de fallida de l’economia grega amenaça el present de la moneda única però, sobretot, ha posat en qüestió el valor del projecte comunitari. La lenta reacció dels 27 i les seves institucions comunitàries per acordar un pla de rescat i el debat sobre els límits de la solidaritat entre els socis de l’euro suposen un desafiament als principis fundacionals d’aquesta unió.
A Brussel•les sempre diuen que la Unió Europea s’ha fet a cop de crisi. I és així. Una vegada més, quan ens hem adonat que aquest no és un problema d’uns quants malgastadors sinó que arrossegarà a tota la UE, hem acceptat sotmetre’ns a la tutela comunitària. Hem demanat ajut, supervisió i comprensió a aquells que, quan hi havia vaques grasses, menysteníem perquè no entorpissin els nostres èxits ara desinflats. Ha arribat el moment de les grans rectificacions polítiques i esperem que el manà europeu ens ajudi a sortir del pou. El mateix manà que durant tots aquests anys ha anat injectant diners a la nostra economia, a les infraestructures i al nostre desenvolupament local i regional.
Ara ja no reformem el sistema econòmic mundial sinó que intentem sobreviure perquè no ens inclogui en el llistat de víctimes de l’últim joc especulatiu i capriciós dels mercats bursaris internacionals.
La festa s’ha acabat però Europa es queda perquè sense la UE no ens en sortirem.

*article publicat avui al Diari de Sant Cugat

diumenge, 9 de maig de 2010

El dia d'Europa

Parlem de l'actualidat europea al programa de TVE  a Catalunya Aquí Parlem amb el periodista Lluís Falgàs.



dijous, 6 de maig de 2010

El que queda de Bèlgica

A només dos mesos d'agafar la presidència semestral de la Unió Europea, Bèlgica s'ha quedat novament sense govern . Aquesta és l'opinió que he escrit pel CIDOB sobre la crisi belga.

dilluns, 3 de maig de 2010

Unió Europea-Colòmbia: comerç i Drets Humans

La Unió Europea ha enllestit amb Colòmbia i el Perú un nou acord comercial que s'ha de signar a la cimera UE-Amèrica Llatina que es farà a Madrid el pròxim 18 de maig.

Aquí teniu alguns detalls d'aquest Tractat de Lliure Comerç que vam explicar al programa SOLIDARIS de Catalunya Ràdio.

dilluns, 26 d’abril de 2010

EUROPEAN UNION – UNITED STATES: A CHRONICLE OF DISAPPOINTMENT

*Article publicat a Catalan International View

Washington has been sending signals for some time now. The European Union has lost its privileged position as a favoured partner of the United States and is being relegated to the role of faithful follower. Transatlantic relations are swimming in a sea of economic and political misunderstandings.
‘The Europeans have to forget Henry Kissinger’s telephone once and for all’ wrote Tom Spencer, executive director of the Centre for Public Affairs, at the start of the year. ‘Foreign relations no longer depend solely upon a good bilateral connection’. The European Union is not the only one to have to reinvent its foreign policy to adapt itself to the new players and new rules on the world stage. The United States is also hard at work defending its dominant position in a world that is turning towards Asia.

The Copenhagen Summit on climate change, organised by the UN in December 2009, confirmed European defeat when faced with the so-called G-2, the new transpacific axis that mutually observes, trusts and mistrusts each other. Sidelined from the final agreement between the United States and China in what was supposed to be its great role as a world leader, the EU finally woke up to the new geopolitical reality. A reality that it appeared to be the only one who was unaware of up until then.

Obama and Europe had already had several months of mutual disappointment that neither had so far dared to acknowledge. The Old Continent had unrealistic expectations on the arrival of the Democratic candidate in the White House. Meanwhile, the Obama administration had to accept that any electoral support did not imply the expected complicity or collaboration from this side of the Atlantic in tackling some of the priorities on Washington’s political agenda.

The European Union continues to be stuck in its own debates and in the temporal nature of its representation in foreign affairs that the implementation of the Lisbon Treaty has yet to fully resolve. The first time the new stable President of the Council of Europe, Herman Van Rompuy, and the new High Representative for Foreign Affairs and Security Policy, Catherine Ashton, appeared before the press, minutes after their nomination, a German journalist asked them, ‘which of you will Barack Obama call now when he wants to talk to Europe?’. There was a brief, pregnant pause. Van Rompuy, Ashton, the President of the Commission Durao Barroso and the rotating President of the EU, the Swedish Prime Minister Fredrik Reinfeldt all exchanged glances. Following some malicious chuckles from the assembled journalists, Herman Van Rompuy replied, ‘I’m anxiously waiting for the first phone call’. At the time he did not know that the first call from Washington would be to confirm that Barack Obama did not plan to attend the bilateral EU-US summit that was to be held in the spring in Madrid and finally postponed. Obama fails to understand the European tendency to hold summits that are big on protocol whilst achieving little. According to him, their last joint summit of April 2009 in Prague was literally ‘a waste of time’ and the European Union did not appear to have got the message. The Spanish presidency seemed to have become so obsessed with the idea of who would be the first to shake Obama’s hand in Madrid that they completely forgot to work on the contents of a bilateral agenda that was politically poisonous. Nobody cares whether transatlantic relations run smoothly at all levels of administration, as the President of the European Commission José Manuel Durao Barroso argued. The politicians rubber stamp the work of the bureaucrats and they won’t meet so far.

The end of the affair

Reality has once more demonstrated that perhaps the US still does not know which number to ring, but the transatlantic telephone continues to work. The mutual disenchantment has festered for months on three radically different fronts: Afghanistan, the fight against terrorism and global economic governance. The European Union and the United States have clashed on the new financial regulation measures that need to be imposed on the markets. When the economic recovery began to appear, discussions within the G-20 for a change in the financial model and better government began to weaken. Both sides now appear to see the conclusions reached by the meeting in a very different light. The United States’ Secretary of the Treasury Tim Geithner, had no qualms in letting his misgivings be known in a letter to the EU regarding their intention to regulate high risk funds (hedge funds and private equity) which had been questioned since the financial crisis began. In case the message was not sufficiently clear and the accusations of protectionism against the Europeans did not have the desired effect, Washington called its allies in London. Premier Gordon Brown asked the Spanish presidency of the European Union for more time. Bilateral phone calls continue to work after all.
The American administration has found it more difficult to find the necessary partners to strengthen its military strategy in Afghanistan. Robert Gates, the United States Secretary of Defence, summed it up nicely for a group of NATO officers at the end of February, ‘the demilitarisation of Europe, where large sectors of the general population and the political class are against military force and the risk it brings with it, was a blessing during the twentieth century, but in the twenty-first century it has turned into a serious handicap to achieving security and lasting peace’. The United States observes with frustration as a Europe with a shrinking military budget reneges on support in terms of personnel and material for a war which is a priority for the Obama administration. This Europe that is proud of its soft power, the exporter of economic development and democratising reforms, sends soldiers to Afghanistan while refusing to accept the cost in terms of possible military and civilian casualties of a war that has go on for over 8 years. Nederland has paid the price with the fall of its government and Germany has reopened the debate as to its participation in military missions.
As a guardian and defender of European civil liberties, Europe has also become the voice of disagreement in the application of some controversial measures in the fight against terrorism. The most recent debate was held in the European parliament, leading to a renegotiation of the signed agreement between the EU and the US relating to the passing on of personal bank details of EU citizens. According to the Euro-parliament it is a measure that may infringe European citizens’ right to privacy.

Nonetheless, Europe reveals its own contradictions. The EU applauded when Obama announced the closure of the Guantánamo prison, but then it fell into an internal debate, which has still not been resolved, as to the possibility of transferring some prisoners to European prisons. The same territory in which the CIA organised rendition flights and illegal arrests of suspected terrorists, today hesitates before collaborating in dismantling of the shameful spectacle that is Guantánamo. Only a dozen or so EU states have agreed to the transfer of a small number of detainees. Barak Obama will have to wait until 2013 to be able to carry out the election promise he ratified just 48 hours after arriving in the White House.
Barack Obama has still not set foot in Brussels. When the American president looks to the Old Continent he thinks of its capitals and prioritises security and defence. NATO is considering a new defence strategy adapted to the new global threats (cyber-terrorism and the destructive effects of climate change). The United States speaks to Russia about disarmament. The president of the United States has already confirmed his attendance at the NATO summit to be held in Portugal next autumn. Meanwhile he deals with success the intense domestic political agenda that, in theory, spoiled the photo with Rodríguez Zapatero.

Transatlantic relations are weakening. Nevertheless, perhaps being stood up by Obama has done us a favour, forcing the Europeans to be more decisive, clarifying their representation with the exterior and adapting their expectations to the new situation and new global challenges. They should realise that the United States, China and India want a strong European Union with its own voice on a global level that will allow balance to be restored in this new game of power. The EU runs the risk of becoming irrelevant. The president for whom everyone had such high hopes was the one to show them. This has been a genuine wake up call. Now all we need to do is to answer it.

dijous, 22 d’abril de 2010

Geòrgia i el somni europeu

Fins on arriben les fronteres de la Unió Europea? A Geòrgia, al Càucas sud, ho tenen claríssim: ells són un país europeu que ambiciona l'adhesió a l'OTAN i la UE. Una ambició que, avui, és gairebé utopia i no només per la fatiga de l'ampliació que arrosseguen els 27. 
El president georgià, Mikhail Shakasvili, s'ha convertit en un personatge incòmode i imprevisible. Geòrgia s'ha abocat a un procés de liberalització salvatge que ha aixecat molts recels a Brussel·les. La Unió Europea li retreu la poca capacitat de diàleg i consens. Cal millorar els estàndards democràtics i crear un sistema de partits que afavoreixi el diàleg polític entre govern i oposició.
Sense una resolució del conflicte que enfronta Geòrgia i Rússia a Abkhàsia i Ossètia del Sud no hi hauria adhesió. Rússia ha reconegut l'autoproclamada independència d'Abkhàsia i Ossètia del Sud, uns territoris que el govern de Tbilisi continua anomenant "entitats de facto" o "territoris ocupats.

Aquesta és la conversa que vaig mantenir amb la Rita Marzoa al programa SOLIDARIS de Catalunya Ràdio des de Tbilisi. 

dimecres, 14 d’abril de 2010

Herman Van Rompuy o la "determinació tranquil·la"

Herman Van Rompuy ha superat els seus primers 100 dies com a president del Consell de la Unió Europea. A les portades d'alguns diaris europeus avui Van Rompuy somriu mentre encaixa la mà de Barak Obama als Estats Units. En pocs mesos, el nou president ha transformat la seva discreció en determinació i ha teixit un estil, un mètode de treball i un terreny de joc per aquest càrrec de nova creació.
Cent dies després, Van Rompuy continua tenint un cognom difícil de pronunciar però ja no és el polític desconegut que els caps d'Estat i de govern van escollir el mes de novembre passat en una cimera garrepa d'interessos partidistes i poca ambició política.

Aquí podeu llegir la nota internacional sobre Van Rompuy que he escrit pel CIDOB.

dissabte, 10 d’abril de 2010

Lech Kaczynski


Lech Kaczynski ha marcat la política polonesa i europea dels últims anys. Els Kaczynski -Lech i el seu germà bessó Jaroslav com a primer ministre- es van fer amb el poder amb el suport de la Polònia rural i el catolicisme més conservador. La seva política va imposar relectures del passat i del present, traslladant també a la Unió Europea debats que qüestionaven valors fonamentals i sacsejaven les relacions dels europeus amb Rússia i els Estats Units.
Els Kaczynski van obrir una autèntica cacera de bruixes per destapar el passat comunista de mig país. Van desafiar valors que la Unió Europea creia completament consolidats dins les seves fronteres: defensant la pena de mort, mantenint posicions radicalment anti-abortistes, incitant a l’homofòbia o qüestionant fins i tot Darwin i la teoria de l’evolució. L’esperpent es va magnificar perquè oferia titulars molt llaminers per la premsa.
De fronteres europees enllà, Lech Kaczynski va ser una de les bèsties negres de les relacions de la Unió Europea amb Rússia. Polònia era un dels grans aliats de l’administració Bush per a la instal•lació de l’escut anti-missils que el Kremlin interpretava com un autèntic desafiament.
Els últims minuts de glòria de Kaczynski a la Unió Europea van ser la dura negociació del Tractat de Lisboa on, de la mà del Regne Unit, van acabar de passar el ribot a aquesta versió ja descafeinada de la Constitució Europea. I després, allargant també fins al final la ratificació del text perquè pogués entrar en vigor.
Precisament, la mort de Lech Kaczynski ha arribat en un moment d’acostament entre Polònia i Rússia que, per primer cop en moltes dècades, encaraven el seu passat comú.
El fenomen Kaczynski va sorgir en un moment d’agitació política intensa en un estat en transformació però només representava a una part petita de la societat polonesa. La pròpia incertesa interna que vivia la Unió Europea li va proporcionar un bon altaveu.
Hi ha una dita popular en aquest país que diu que “mentre el Vístula flueixi, Polònia viurà”. I Polònia ha aconseguit consolidar-se com un dels grans estats d’Europa malgrat els germans Kaczynski. Ara, a més, és un soci respectat que se’n va sortint econòmicament.

*  Comentari per a Catalunya Informació

dimarts, 6 d’abril de 2010

Collateral murder

5th April 2010 10:44 EST WikiLeaks has released a classified US military video depicting the indiscriminate slaying of over a dozen people in the Iraqi suburb of New Baghdad -- including two Reuters news staff.

Reuters has been trying to obtain the video through the Freedom of Information Act, without success since the time of the attack. The video, shot from an Apache helicopter gun-site, clearly shows the unprovoked slaying of a wounded Reuters employee and his rescuers. Two young children involved in the rescue were also seriously wounded.



According to The Guardian
"...The newly released video of the Baghdad attacks was recorded on one of two Apache helicopters hunting for insurgents on 12 July 2007. Among the dead were a 22-year-old Reuters photographer, Namir Noor-Eldeen, and his driver, Saeed Chmagh, 40. The Pentagon blocked an attempt by Reuters to obtain the video through a freedom of information request. Wikileaks director Julian Assange said his organisation had to break through encryption by the military to view it.

In the recording, the helicopter crews can be heard discussing the scene on the street below. One American claims to have spotted six people with AK-47s and one with a rocket-propelled grenade. It is unclear if some of the men are armed but Noor-Eldeen can be seen with a camera. Chmagh is talking on his mobile phone.
One of the helicopter crew is then heard saying that one of the group is shooting. But the video shows there is no shooting or even pointing of weapons. The men are standing around, apparently unperturbed.
The lead helicopter, using the moniker Crazyhorse, opens fire. "Hahaha. I hit 'em," shouts one of the American crew. Another responds a little later: "Oh yeah, look at those dead bastards."
One of the men on the ground, believed to be Chmagh, is seen wounded and trying to crawl to safety. One of the helicopter crew is heard wishing for the man to reach for a gun, even though there is none visible nearby, so he has the pretext for opening fire: "All you gotta do is pick up a weapon." A van draws up next to the wounded man and Iraqis climb out. They are unarmed and start to carry the victim to the vehicle in what would appear to be an attempt to get him to hospital. One of the helicopters opens fire with armour-piercing shells. "Look at that. Right through the windshield," says one of the crew. Another responds with a laugh.
Sitting behind the windscreen were two children who were wounded.
After ground forces arrive and the children are discovered, the American air crew blame the Iraqis. "Well it's their fault for bringing kids in to a battle," says one. "That's right," says another.
Initially the US military said that all the dead were insurgents. Then it claimed the helicopters reacted to an active firefight. Assange said that the video demonstrated that neither claim was true..."

dijous, 1 d’abril de 2010

ESPECULACIONS

Fa pocs dies, en una sessió sobre la nova estratègia econòmica d’Europa pels pròxims anys, em vaig haver d’empassar el discurs d’un d’aquests taurons financers encorbatat i engominat que partia de la base que no hi ha res dolent en l’especulació. Tots especulem en les nostres vides, deia. Els especuladors únicament aprofiten oportunitats. Com si es tractés d’un tràgic determinisme, resulta que hi ha algú –el mercat- amb tot el dret de decidir quin és el teu nivell de credibilitat. L’endeutament dels Estats Units és en proporció tant alt com el de Grècia. El nivell de risc de l’estat espanyol és tan alt com el de Gran Bretanya. Però algú ha decidit que Washington i Londres són més creíbles. I quina credibilitat tenen les agències que avaluen als estats, aquelles que van falsejar la realitat de moltes entitats bancàries i les seves pràctiques fins que la crisi els va explotar a les mans? Això no és important. El que compta és que el model, els valors i l’ambició prèvies al crack de Lehman Brothers semblen intactes. El gurú de la gomina il•lustrava la seva anàlisi dels mals resultats econòmics dels països de l’Europa mediterrània amb un gràfic titulat “when PIGS fly” (quan els porcs volen). Els PIGS són, per les inicials dels noms en anglès, Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya, els estats que durant molts anys es van beneficiar dels fons de cohesió europeus.
D’entrada em vaig indignar. Des d’aleshores, però, no paro de sentir la paraula especulació arreu. Especulem amb el significat de les imatges. Especulem sobre les intencions polítiques del govern. Aprofitem les oportunitats que ens brinda una enquesta d’intenció de vot que, sense ànims de falsejar la realitat –suposo-, interroga als ciutadans en ple caos per les nevades. Dubtem constantment de la credibilitat dels qui ens representen. Per no parlar dels anys que hem especulat, cadascú al seu nivell, amb el mercat immobiliari. Em nego a creure, però, que els porcs acabaran volant i que uns mercats regenerats i desregulats tornaran a dictar el nostre futur més immediat.

* article publicat al Diari de Sant Cugat

dilluns, 22 de març de 2010

La llarga crisi

La crisi econòmica té segrestada des de fa mesos la Unió Europea. Com ens en sortirem? Quina solidaritat estan disposats a oferir aquells països que ja comencen a aixecar cap amb els qui encara tenen uns anys foscos per davant? Quan podrem començar a passar pàgina? Hi ha crisi per anys.
He passat uns dies a Brussel·les ecoltant experts de la Comissió Europea, de les ONG, de les Cambres de Comerç i dels mercats financers i les perspectives no són bones. Segons la Comissió, el procés de recuperació encara és molt fràgil, ple de riscos i amb un atur que seguirà en augment. Els ajuts públics han amortiguat una crisi que encara ha de colpejar amb força el sector privat. Els funcionaris de Brussel·les calculen un parell d'anys díficils més per endavant.
Altres anàlisis són encara a més llarg termini, com la de l’antic ministre de finances polonès, Grzegorz Kolodko, que veu una llarga crisi de més de 10 anys que passaria per 5 fases diferents. La primera ha estat la crisi financera, de la qual s’intenta passar pàgina sense aclarir qui han estat els responsables. Després s’ha estès la crisi econòmica i ara també la crisi social, amb l’atur desbocat, la rebaixa de salaris, treballadors obligats a canviar de sector i la caiguda dels preus dels habitatges. Aquesta fase, segons Kolodko, encara pot durar 2 o 3 anys més. Després vindrà la crisi de la política perquè la gent necessàriament exigirà responsabilitats a la classe dirigent que no ha evitat el daltabaix. Finalment, una crisi de valors i de cultura ens ha de fer qüestionar el model de cobdícia que ens han portat fins aquí per replantejar-nos una altra manera de viure i de créixer econòmicament. Si això fos cert, seria un llarg i dolorós procés però, com a mínim, implicaria que hem après alguna cosa pel camí.

Aquesta setmana hi haurà cimera de caps d'Estat i de govern a Brussel·les i, sobre la taula, els líders dels 27 tindran la nova estratègia econòmica de la Unió per a la pròxima dècada anomenada Europa 2020. Per saber quines novetats i debilitats amaga la successora de la fracassada Agenda de Lisboa, podeu escoltar aquí la meva col·laboració al programa de Catalunya Ràdio, SOLIDARIS.

dilluns, 8 de març de 2010

8 de març i Beijing+15

Ja fa 15 anys d’aquella cimera de la dona que Nacions Unides va celebrar a Pekin. Una trobada que es considera un punt d’inflexió important en la consciència social i política sobre els drets de les dones però, tot i aquest reconeixement, les qüestions de gènere continuen sent una assignatura pendent a gairebé tot el planeta. Aquests dies, a la seu de l’ONU a Nova York, se celebra la trobada Beijing + 15 per commemorar la signatura d’aquella “Plataforma per l’Acció” però també per revisar de manera objectiva què s’ha aconseguit fins ara perquè la fotografia és plena de taques fosques. En aquests 15 anys la pobresa ha seguit creixent a tot el planeta i, com sabem, la pobresa és femenina. El 70% de les persones pobres són dones. El 80% dels refugiats i desplaçats de guerra són dones i infants. Les dones només reben un 10% de tots els ingressos mundials i només representen el 16% dels parlamentaris que hi ha arreu del món. De fet, hi ha països on encara no tenen dret a vot. En els països en vies de desenvolupament només el 43% de les nenes van a l’escola.
Cada cop que s'ha fet balanç d'aquella cimera (Beijing +5, +10 i ara +15) s’ha anat denunciant l’incompliment dels compromisos firmats i ha quedat ben clar que aprovar legislació no sempre vol dir aplicar-la. Però aquest Beijing +15 té encara un altre problema greu afegit que fa témer a molts que hi pugui haver un retrocés en la feina feta. Són els efectes de la crisi econòmica mundial. Segons la OIT, l’Organització Internacional del Treball, 22 milions de dones es veuran afectades directament per la crisi i el descens dels ajuts al desenvolupament podrà tenir conseqüències greus sobre la mortalitat infantil, que podria augmentar en els pròxims anys.
Avui que es parlarà tant de les dones és el moment de recordar la llarga llista de promeses pendents i que les lleis no canvien mentalitats d'un dia per l'altra.

Si voleu més dades podeu escoltar el meu espai al programa SOLIDARIS de Catalunya Ràdio

fotos: escola dels camps de refugiats afganesos a Peshawar, Pakistan.

divendres, 26 de febrer de 2010

James Bond i el Mossad

El ministre d'Afers Exteriors israelià, l'ultra Avigdor Lieberman, ha visitat Brussel·les aquesta setmana en ple escàndol per l'assassinat a Dubai d'un líder de Hamas, presumptament a mans del Mossad. L'incòmode Lieberman s'ha reunit amb els ministres d'Afers Exteriors de la Unió Europea i amb la cap de la diplomàcia dels 27, Catherine Ashton, però cap d'ells el va sortir a rebre a la porta del Consell. Formalment calia evitar fotografies conjuntes.
La història és digna d'una pel·lícula d'espionatge i el cinisme de tot plegat, escandalós. Primer, la reacció dels 27 que "desaproven" l'assassinat i "condemnen fermament" que els suposats membres dels serveis secrets israelians utilitzessin passasports europeus falsificats. A la tèbia declaració de la Unió Europea ni tan sols apareix el nom d'Israel per enlloc.
Segons Lieberman, a més, "no hi ha res que vinculi directament Israel amb aquest incident". El problema -deia a la seu del Parlament Europeu- és que la premsa hem vist massa pel·lícules de James Bond.

dilluns, 22 de febrer de 2010

La Comissió Europea menysté el català també a Catalunya

Portem anys sentint a parlar de l'anomalia del català a Europa. De fet, ho és. És difícil d'explicar que 10 milions de parlants -la vuitena llengua més parlada de la Unió Europea- no poden tenir els mateixos drets que 400 mil maltesos, únicament perquè Catalunya no és un estat.
L'ACN a Brussel·les ha destapat ara que la Comissió Europea prescindirà, a partir del pròxim 31 de juliol, de l'únic traductor de català que hi ha a la representació de la Comissió a Barcelona, encarregat de la traducció de publicacions, articles, comunicats de premsa i el web. La plaça es traslladarà a l'oficina de Madrid. Una decisió incoherent d'una Comissió que dedica anys europeus al multilingüisme i assegura que el més important és acostar Europa als ciutadans.

dilluns, 15 de febrer de 2010

Els PIGS

Els periodistes de Brussel•les no són els únics especialistes en treure sobrenoms dels polítics de torn o en caricaturitzar algunes de les picabaralles constants que es viuen en aquest gran mercat de Calaf que és la Unió Europea. També hi ha diplomàtics força bons en això. Alguns amb més elegància que d’altres.
Aquests dies es torna a parlar molt dels PIGS, un sobrenom per a referir-se, aquesta vegada, als països de l'Europa mediterrània: Portugal, Itàlia, Grècia i Spain (Espanya). Aquells mateixos estats que, a finals de la dècada dels 90, un representant destacat del Bundesbank alemany, contrari a l'entrada de l'Europa meridional a l'euro, anomeva "els col·lectors d'olives".
Va ser per aquella època que vaig sentir a parlar per primera vegada dels PIGS. Erem en plena negociació de l'anomenada Agenda 2000, el pressupost comunitari pels anys 2000 al 2006. A Brussel·les, la diplomàcia espanyola havia ressucitat un altre vell sobrenom, el de la temuda “banda de los 4”.
Aquests quatre, però, no tenien res a veure amb aquella banda del mateix nom que va liderar la revolució cultural xinesa. Es tractava dels quatre països contribuents nèts al pressupost comunitari, és a dir, que aportaven molts més diners a les arques comunitàries dels que rebien a canvi. Eren Alemanya, Holanda, Suècia i Àustria. Tots quatre van marcar una negociació molt dura, negant-se a augmentar la seva contribució financera, mentre el govern espanyol que presidia José Maria Aznar estirava per l’altra banda intentant esgarrapar el màxim del fons de cohesió i de les ajudes agrícoles.
Els espanyols ironitzaven sobre “la banda de los 4” mentre al nord d’Europa havia començat a circular entre polítics i periodistes un altre sobrenom per definir als països de la cohesió. Es tractava d’utilitzar la inicial del país. Portugal, Irlanda, Grècia i Spain (Espanya). Eren els PIGS, que en anglès vol dir porcs. Quan es juga amb els diners, la diplomàcia també sap deixar de banda la finesa.
Han calgut més de 10 anys i  una crisi financera global però la debilitat d'algunes d'aquestes economies del sud d'Europa ha quedat al descobert. Algú, des de la seva poltrona en algun banc central del nord d'Europa, deu haver deixat anar un "ja us ho deia jo". La resta, amb la premsa anglosaxona al capdavant, han tret del calaix els "PIGS". No oblidem que aquesta és una unió econòmica i política, no pas cultural i identitària. Molts prejudicis continuen intactes.

dimarts, 9 de febrer de 2010

L'Oracle al Parlament Europeu

Avui el programa L'Oracle de Catalunya Ràdio ha fet tertúlia en directe amb els eurodiputats catalans al Parlament Europeu de Estrasburg.
Podeu escoltar el programa aquí.

dilluns, 8 de febrer de 2010

Nigèria

Nigèria és el país més poblat de l'Àfrica i un dels majors productors mundials de petroli. El delta del riu Níger, al sud del país, és una regió plena de llacs, de terres agrícoles, de boscos i aqüífers. Malgrat aquesta riquesa natural, el 75% de la seva població viu per sota el llindar de la pobresa. Segons l'ONU, aquest territori fèrtil, dues vegades i mitja més gran que Catalunya, es degrada des de fa dècades per culpa de la pobresa socio-econòmica, l'explotació mediambiental i la violència estructural.
Un buit de poder al govern de Nigèria ha trencat ara el fràgil alto-el-foc firmat l'octubre passat entre les autoritats d'Abuja i l'anomenat Moviment d'Emancipació del Delta del Níger, que amenaça de reprendre els atacs contra les petrolieres que exploten els hidrocarburs nigerians. L'anglo-holandesa Shell i les americanes Chevron i Exxon dominen el mercat.

Si voleu saber més sobre què està passant a Nigèria cliqueu aquí per escoltar el meu espai al pograma Solidaris de Catalunya Ràdio.

dimecres, 3 de febrer de 2010

i Europa va despertar....

Feia temps que Washington enviava senyals. La Unió Europea ha perdut la seva condició de soci privilegiat i l'estan relegant al paper de fidel seguidor. La cimera del clima de Copenhaguen va consagrar aquesta derrota europea en favor de l’anomenat G-2, aquest nou pol transpacífic, que es vigila, s’alia i es desafia mútuament.

La mateixa setmana que Barak Obama anuncia que no tindrà temps per assistir a la cimera Unió Europea- Estats Units de Madrid, l’agenda internacional de la Casa Blanca està copada per Pekín. La Xina és ja el primer país exportador mundial (ha superat Alemanya) i els experts creuen que es convertirà en la locomotora de la recuperació de les principals economies del planeta. Washington i Pekín estan jugant el seu propi partit. Les denúncies de Google contra les autoritats xineses, la topada per la venda d’armes nord-americanes a Taiwan o l’anunci de trobada entre Obama i el Dalai Lama, són només els últims moviments.

Les paraules de la secretària d’estat nord-americana, Hillary Clinton, divendres a París defensant el compromís de la seva administració amb Europa han quedat en res. Tant se val que les relacions transatlàntiques funcionin amb fluïdesa a tots els nivells de l’administració, com justificava aquests dies el president de la Comissió Europea Durao Barroso. La feina dels tècnics la segellen els polítics.

Quan Obama mira al vell continent pensa en seguretat i defensa. En la pròxima cimera de l’OTAN a Portugal, a la qual té previst assistir. En aquesta nova etapa de les relacions nord-americanes amb Rússia. I recela, com tots els seus antecessor, d’una defensa comuna europea.

La UE córrer el risc de convertir-se en irrellevant. I és el president de les grans expectatives qui li ha demostrat.

divendres, 29 de gener de 2010

aquí parlem

Debat al programa Aquí Parlem de TVE Catalunya amb Lluís Falgàs i Xavier Ferrer, economista i politòleg.



dimecres, 20 de gener de 2010

Jeleva, Asthon i altres debilitats


He sentit algú que deia que "si la Unió Europea presentés la seva candidatura per entrar a la UE probablement li posarien pegues per la seva falta de democràcia". Una exageració que amaga algunes veritats. Per això el que està passant aquests dies al Parlament Europeu és tan important. No hi ha cap govern de cap país de la Unió que, un cop elaborada la llista de futurs ministres d'un executiu, aquests se sotmetin a un examen exhaustiu del Parlament per veure si coneixen a fons els temes que hauran de gestionar. El Parlament Europeu sí que ho fa. Podem recriminar -amb tota la raó- que la Comissió Europea està escollida a dit, que els ciutadans no han elegit Durao Barroso, però, per molt que els caps d'estat i de govern cuinin un executiu a mida,  Barroso i el seu nou equip no podran exercir si no passen l'examen a l'Eurocambra.
Ja hi ha hagut la primera víctima política d'aquestes audiències. La búlgara Rumiana Jeleva ha renunciat, finalment, a ocupar la comissaria d'Ajuda Humanitària i el govern de Sofia ha proposat una nova candidata. La caiguda de Jeleva, que també deixa el càrrec actual de ministra d'Afers Exteriors de Bulgària, no ha tingut res a veure amb les suposades acusacions d'haver amagat informació sobre els seus negocis, ni per les presumptes "amistats perilloses" del seu marit (com explicava el post anterior). Jeleva marxa perquè no estava preparada per ocupar la comissaria que li havien assignat. Els eurodiputats la van cosir a preguntes i ella no va estar a l'alçada.

Tampoc va convèncer la nova cap de la diplomàcia europea, Catherine Asthon, a qui un eurodiputat li va retreure que semblava més "l'ambaixadora dels 27 que no pas la nova líder d'una política exterior comuna". La catàstrofe humanitària d'Haití ho ha deixat ben clar. Mentre Hillary Clinton volava a Port-au-Prince, Ashton marxava de cap de setmana a Londres amb la família, com explica el corresponsal de Liberation en el seu blog i així han reconegut fonts del Consell.
Mentre els Estats Units desplegaven 10.000 soldats, un portaavions i 19 helicòpters per assegurar la distribució de l'ajuda humanitària, Ashton considerava que la prioritat pels europeus era una bona coordinació entre ells. Després de rebre crítiques de totes bandes, Catherine Ashton ha marxat avui cap els Estats Units per parlar amb l'administració nordamericana sobre Haití.
La realitat és que els Estats Units han desbloquejat 100 milions de dòlars per ajudar les víctimes del terratrèmol. La Unió Europea ha promès d'entrada més de 400 milions d'euros, 150 dels quals en ajuda urgent. Seguim sent el primer donant d'ajuda humanitària del món i seguim sense un lideratge que ho visualitzi.

dijous, 14 de gener de 2010

L'últim ball de Jeleva

Rumiana Jeleva és la candidata de Bulgària per ocupar la comissaria europea de Cooperació Internacional i Ajuda Humanitària però el seu futur càrrec penja d'un fil. Jeleva ja ha passat l'examen davant el Parlament Europeu, que aquests dies està avaluant a tots els membres de la nova Comissió Barrosso, que necessita el vist-i-plau de l'Eurocambra per començar a treballar. A Jeleva no li ha anat gens bé. El Parlament ha demanat que es verifiqui si ha mentit en la seva declaració d'interessos econòmics. Els rumors publicats a Bulgària sobre unes presumptes vinculacions del seu marit amb la màfia tampoc són una carta de presentació gaire recomanable. Però, per acabar-ho d'adobar, la seva compareixença davant els eurodiputats ha aixecat dubtes també sobre la seva preparació per ocupar la cartera de Cooperació Internacional. Jeleva, fins ara ministra d'Afers Exteriors del seu país, es va perdre en dossiers tan importants en la política de cooperació de la Unió Europea com el Congo, on la UE hi està força implicada tant a nivell d'ajuda econòmica com amb la presència de tropes de pau.

Per això, l'aparició al YouTube d'aquest vídeo de Rumiana Jeleva participant, ara fa pocs mesos, en un programa de televisió del seu país ha estat l'excusa perfecta per tota mena de titulars als blogs de Brussel·les: "Jeleva balla cap a la sortida de Brussel·les" (Financial Times), "l'últim ball de Jeleva" (Liberation)

Mireu com balla la ministra búlgara d'Afers Exteriors a ritme de Julio Iglesias.



dilluns, 11 de gener de 2010

Bulgària, màfia i corrupció

Bobi Tsankov és l'última víctima de la màfia búlgara. Ara fa una setmana, aquest periodista de només 30 anys va ser assassinat a trets en plena llum del dia al centre de la capital del país, Sofia, a pocs metres del palau presidencial. Tsankov és el segon periodista crític amb el crim organitzat que ha estat assassinat en menys d’un any a Bulgària i l’últim d’una llarga llista de morts comeses des de la impunitat. 150 persones han estat assassinades des del 2001 però, en tots aquests anys, són comptats els casos que han arribat a judici i encara més minoritaris els que han acabat amb una condemna i l’ingrés dels acusats a la presó.
L’últim baròmetre global de la corrupció publicat el 2009 per Transparència Internacional assegura que el sistema judicial és l’estament més corrupte de Bulgària. Està al mateix nivell que el de països com Cambodja, Mongòlia o Geòrgia. La Comissió Europea explica en un informe també com sovint les proves es “perden” durant la instrucció dels casos o bé com els testimonis moltes vegades “obliden el que han vist” quan els toca declarar en un judici. Assassinats, segrestos i suborns són a l’ordre del dia.

El sou mínim a Bulgària és de poc més de 200 euros al mes. Però una de les coses que més em va sorprendre quan vaig visitar Sofia, ara fa un parell d’anys, va ser la gran quantitat de casinos que hi havia al centre de la ciutat. Locals d’estripteasse i una gran discoteca amb detector de metalls a l'entrada i una llarga filera de cotxes de luxe aparcats al davant.

Bulgària va entrar a la Unió Europea ara fa tres anys sense estar preparada. Els defensors d'aquesta adhesió deien que des de dins seria més fàcil poder influir i pressionar perquè el país fes les reformes necessàries. La realitat, però, és que la percepció de corrupció que tenen avui en dia els búlgars és encara molt superior a la que tenien quan van entrar a la Unió. Un eurobaròmetre recent diu que el 97% dels búlgars reconeixen que la corrupció és el problema més greu del país i gairebé el mateix tant per cent consideren que aquesta corrupció està estesa per totes les institucions i organismes oficials.

La impunitat del crim organitzat és tan gran que fins i tot arriba a provocar situacions surrealistes com ara la llista de noms relacionats amb les màfies locals que van concórrer a les passades eleccions al Parlament Europeu celebrades el mes de juny passat. A Bulgària si un ciutadà es registra com a candidat electoral atura immediatament qualsevol procés legal en contra seva i, fins i tot, se'l pot autoritzar a sortir temporalment de la presó per fer campanya. Els últims comicis europeus van ser l'excusa perfecta per alguns “fitxats”, empresaris de màfies locals i un parell de gàngsters coneguts com els germans Galevi que es van apuntar a llistes de grans partits o van crear formacions propies per presentar-se a les eleccions. Per sort cap d'aquests noms coneguts va aconseguir un escó.

Si voleu més detalls sobre aquest tema podeu escoltar aquí el meu espai al programa SOLIDARIS de Catalunya Ràdio.