dijous, 25 de juny de 2009

Londres revisa el seu paper a l'Iraq

Gran Bretanya ha decidit revisar finalment el seu paper a l'Iraq. Una comissió d'investigació ha d'identificar a partir d'ara els errors comesos en una guerra que ha durat 6 anys, ha costat prop de mil milions de lliures anuals i on han mort 179 soldats britànics.
L'Iraq ha estat per a molts un dels pitjors errors de la història de la política exterior britànica. Un conflicte que ha desestabilitzat el món i ha multiplicat el nivell d'inseguretat al Regne Unit. Una guerra impopular que va provocar les manifestacions de protesta més massives de les últimes dècades a la ciutat de Londres.
Ara que Gran Bretanya és a punt de completar la seva retirada total de l'Iraq, Gordon Brown ha donat el tret de sortida a una investigació que ha rebut crítiques per totes bandes. Els conservadors li retreuen que les conclusions dels pròxims 12 mesos d'investigació no es faran públiques fins passades les pròximes eleccions generals, que s'haurien de celebrar com a molt tard el juny de 2010. Des del seu propi, el moviment Laboristes contra la Guerra, adverteix que si la intenció de Brown és tornar-se a guanyar la confiança dels ciutadans, el fet que la investigació es faci de manera secreta i a porta tancada es pot acabar convertint -diuen literalment- "en l'últim clau del seu taüd".
Probablement aquesta serà una investigació decebedora, plena de secretismes i autocensura, que no tindrà conseqüències penals ni pretén repartir culpes però, tot i això, hi ha moltes respostes pendents. Lliçons d'història recent d'una guerra basada en proves falses, en l'ocupació indefinida d'un poder i on encara planen els dubtes sobre com el govern de Tony Blair va intentar fer callar les veus més crítiques.
*Comentari per a l'APUNT INTERNACIONAL de Catalunya Informació.

dilluns, 22 de juny de 2009

Voler votar i no poder


Fa massa temps que ens omplim la boca parlant del que s’ha anomenat la “desafecció política” dels ciutadans. Els últims 15 dies, hem sentit excuses, explicacions i fins i tot la preocupació sobtada dels mateixos protagonistes d’una campanya electoral nefasta, abocada a consolidar el bipartidisme a l’estat i allunyada de tot allò que realment s’havia de decidir el 7 de juny. Catalunya –com la Unió Europea- no necessita més informes que analitzin l’abstenció. Només calen polítics amb missatge que no tractin els electors de babaus amb eslògans simplistes i sense explicar-los les raons principals de perquè cal anar a votar.
Entre aquells que es van quedar a casa el 7 de juny, n’hi havia que desconeixien la convocatòria d’eleccions. Altres van preferir anar a la platja o senzillament van creure que al Parlament Europeu no ens hi juguem res de res. També n’hi havia que haurien volgut votar però es van sentir incapaços de decidir-se per cap dels candidats o van pensar que així castigaven la classe política per la seva poca credibilitat.
En l’anàlisi d’aquestes eleccions no em preocupa tant l’abstenció com el vot en blanc, que a Catalunya s’ha multiplicat per 6 respecte a les europees del 2004. És el vot de protesta més cívic. El que no renuncia a la participació democràtica. El que fa l’esforç d’anar fins el col·legi electoral per deixar un sobre en blanc. No guixa la papereta. No tria cap partit “freak”. No cau en el vot de protesta extremista que ha alimentat les forces populistes i xenòfobes de mitja Europa. Diu a les urnes que, en mig d’aquestes baralles de pati d’escola, no ha trobat ningú que realment el representi. El més gran de tots els desencantaments: voler votar i no poder. Si no hi ha una reforma valenta de la llei electoral serà impossible capgirar aquest desengany.


*article publicat al Diari de Sant Cugat

dijous, 11 de juny de 2009

Barroso vol 5 anys més

La victòria del Partit Popular Europeu a les eleccions de diumenge aplana el camí per a la reelecció de Jose Manuel Durao Barroso com a president de la Comissió Europea. L'exprimer ministre portuguès ha trigat només 48 hores a presentar formalment la seva candidatura amb la certesa de comptar amb el suport dels grans governs de la Unió i sense cap altre aspirant de pes a fes-se amb el càrrec. La socialdemocràcia europea -tot i omplir-se la boca de crítiques a la pobre iniciativa política de Barroso- ha estat incapaç de presentar un candidat propi de manera unitària.

Durao Barroso va arribar a la Comissió amb l'aval del primer ministre, Tony Blair, i amb el recel de França que el veia com un defensor de les tesis del liberalisme i la poca regulació britàniques. Avui, Sarkozy, Merkel, Brown i Rodríguez Zapatero aposten per la continuïtat de Barroso. L'únic problema sobre la taula és de dates. Txèquia, l'actual presidència de torn de la Unió, i la pròxima, Suècia, volen que el nomenament es confirmi el més ràpid possible, a la cimera de caps d'estat i de govern de la setmana que ve, per acabar amb aquesta provisionalitat en plena crisi econòmica.

Alemanya i França, en canvi, prefereixen esperar a que Irlanda torni a votar el Tractat de Lisboa i així estrenar Comissió amb les noves regles de joc.

Europa no pot seguir esperant eternament el Tractat de Lisboa. Els reptes són massa urgents. Ara bé, Durao Barroso no ha estat un gran president de la Comissió Europea, un executiu cada cop més despersonalitzat, al servei dels estats. Ell és una de les cares grises d'aquesta Unió sense lideratge i les urgències polítiques podrien jugar a favor de seguir amb les mires molt baixes.


Podeu escoltar aquest APUNT INTERNACIONAL de Catalunya Informació.

divendres, 5 de juny de 2009

Petites revolucions


A la Unió Europea li falta transparència, il•lusió i fins i tot drama. Li falten líders carismàtics, grans projectes de futur i capacitat d’autocrítica. Aquesta és una Unió que els Estats es cuinen a mida, on el mercat interior continua sent la prioritat sempre i quan no ataqui els nostres “campions nacionals”, on el consens mata el debat polític i tots els grans càrrecs s’escullen a dit, encara que sigui el dit de governs elegits democràticament a les urnes, però a dit. Ara bé, res de tot això es canvia girant-nos d’esquena. L’abstenció empobrirà encara més la legitimitat democràtica d’aquesta Unió Europea que ha aconseguit donar-nos unes dècades de prosperitat com no n’havíem tingut mai. L’eurobaròmetre diu que més de la meitat dels europeus està convençut que pertànyer a la UE és beneficiós pel seu país però a un de cada dos ciutadans no li agrada la direcció que ha pres aquesta Unió. I quina direcció han pres els ciutadans? La de l’apatia?
El ciutadà creu en Europa però recela de les seves institucions. No acaba d’entendre ni de saber qui són els seus representants a Europa, qui parla per ells a Brussel•les. El desconeixement i la desafecció política en general es tradueixen en euroescepticisme i abstenció. L’Eurocambra es convertirà aquesta legislatura en el Parlament Europeu amb més poder de la història amb la paradoxa que probablement haurà estat escollit amb la participació electoral més baixa. El Parlament és avui l’única arena de debat polític obert a Europa. Una cambra amb dues ànimes, la ideològica i la que defensa els interessos nacionals o regionals.
Amb els seus 82 anys i molta història a l’esquena, Jose Vidal-Beneyto, director de l’escola d’alts estudis Miguel Servet de París, apel•lava, fa uns dies a Barcelona, a la mobilització, a treballar en xarxa per canviar allò que no ens agrada. Vidal-Beneyto defensava el seu dret a les “petites revolucions”. Votar aquest diumenge hauria de ser una d’aquestes petites revolucions.