Fa massa temps que ens omplim la boca parlant del que s’ha anomenat la “desafecció política” dels ciutadans. Els últims 15 dies, hem sentit excuses, explicacions i fins i tot la preocupació sobtada dels mateixos protagonistes d’una campanya electoral nefasta, abocada a consolidar el bipartidisme a l’estat i allunyada de tot allò que realment s’havia de decidir el 7 de juny. Catalunya –com la Unió Europea- no necessita més informes que analitzin l’abstenció. Només calen polítics amb missatge que no tractin els electors de babaus amb eslògans simplistes i sense explicar-los les raons principals de perquè cal anar a votar.
Entre aquells que es van quedar a casa el 7 de juny, n’hi havia que desconeixien la convocatòria d’eleccions. Altres van preferir anar a la platja o senzillament van creure que al Parlament Europeu no ens hi juguem res de res. També n’hi havia que haurien volgut votar però es van sentir incapaços de decidir-se per cap dels candidats o van pensar que així castigaven la classe política per la seva poca credibilitat.
En l’anàlisi d’aquestes eleccions no em preocupa tant l’abstenció com el vot en blanc, que a Catalunya s’ha multiplicat per 6 respecte a les europees del 2004. És el vot de protesta més cívic. El que no renuncia a la participació democràtica. El que fa l’esforç d’anar fins el col·legi electoral per deixar un sobre en blanc. No guixa la papereta. No tria cap partit “freak”. No cau en el vot de protesta extremista que ha alimentat les forces populistes i xenòfobes de mitja Europa. Diu a les urnes que, en mig d’aquestes baralles de pati d’escola, no ha trobat ningú que realment el representi. El més gran de tots els desencantaments: voler votar i no poder. Si no hi ha una reforma valenta de la llei electoral serà impossible capgirar aquest desengany.
Entre aquells que es van quedar a casa el 7 de juny, n’hi havia que desconeixien la convocatòria d’eleccions. Altres van preferir anar a la platja o senzillament van creure que al Parlament Europeu no ens hi juguem res de res. També n’hi havia que haurien volgut votar però es van sentir incapaços de decidir-se per cap dels candidats o van pensar que així castigaven la classe política per la seva poca credibilitat.
En l’anàlisi d’aquestes eleccions no em preocupa tant l’abstenció com el vot en blanc, que a Catalunya s’ha multiplicat per 6 respecte a les europees del 2004. És el vot de protesta més cívic. El que no renuncia a la participació democràtica. El que fa l’esforç d’anar fins el col·legi electoral per deixar un sobre en blanc. No guixa la papereta. No tria cap partit “freak”. No cau en el vot de protesta extremista que ha alimentat les forces populistes i xenòfobes de mitja Europa. Diu a les urnes que, en mig d’aquestes baralles de pati d’escola, no ha trobat ningú que realment el representi. El més gran de tots els desencantaments: voler votar i no poder. Si no hi ha una reforma valenta de la llei electoral serà impossible capgirar aquest desengany.
*article publicat al Diari de Sant Cugat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada