AL SERVEI DEL PRESIDENT

Hi ha polítics amb una agenda política que sembla començar i acabar per ells mateixos. Aquesta és la sensació que sempre tinc amb Jose Manuel Durao Barroso. La Comissió Europea prepara una reforma a fons de la seva política de comunicació. De fet, des del fracàs de la Constitució Europea, la comunicació es va convertir en una de les prioritats de l’executiu de Brussel•les, convençut que el daltabaix constitucional no tenia res a veure amb el contingut del text sinó amb que no s’havia explicat prou bé. Hi van abocar personal i diners. Ara la comunicació té un altre objectiu prioritari: l’enfortiment de la figura del president de la Comissió Europea. Fa molt de temps que sento a dir des de dins del Berlaymont, la seu de la CE, que cada cop s’acosten més a un règim presidencialista. Ara, ja s’ha posat sobre paper. Els nous plans preveuen que Durao Barroso es converteixi en l’única cara visible i preeminent d’un executiu cada cop més gran i despersonalitzat. Els defensors de la reforma diuen que la credibilitat de la Comissió només se salvarà “si els ciutadans la perceben com un autèntic govern europeu” i Barroso vol aprofitar que aquell que va ser designat president del Consell de la Unió Europea treballa pràcticament des de l’anonimat per consolidar-se com l’home fort del projecte europeu.

El portuguès tanca una setmana important amb el primer discurs sobre l’Estat de la Unió davant el Parlament Europeu al més pur estil dels Estats Units. Hemicicle ple. Deixem de banda que des de l’Eurocambra s’havien arribat a plantejar de multar els eurodiputats que no assistissin. Les bones paraules de la Comissió Europea han quedat, però, molt curtes davant les crítiques del Parlament contra la política francesa d’expulsió massiva de població d’ètnia gitana. El dit acusador de Brussel•les tampoc ha aturat el govern italià que acaba de reprendre el desmantellament de campaments pròxims a Roma i Milà.

El pla de comunicació que preparen per a Barroso hauria de començar pel més bàsic de tots els principis: el lideratge es guanya tenint en compte a la gent i la credibilitat, amb les accions. Amb un discurs de paraules vehements però sense propostes concretes ni actuacions o condemnes directes contra aquells que estan violant principis i valors europeus, Barroso no guanyarà el lideratge que anhela, si més no entre els ciutadans.

Cohn-Bendit denuncia la incoherència europea sobre Grècia

La intervenció al Parlament Europeu de Daniel Cohn-Bendit (Els Verds) sobre la situació a Grècia s'ha convertit en un dels vídeos més vistos al YouTube.

L'Oracle al Parlament Europeu

Avui el programa L'Oracle de Catalunya Ràdio ha fet tertúlia en directe amb els eurodiputats catalans al Parlament Europeu de Estrasburg.
Podeu escoltar el programa aquí.

Jeleva, Asthon i altres debilitats

He sentit algú que deia que "si la Unió Europea presentés la seva candidatura per entrar a la UE probablement li posarien pegues per la seva falta de democràcia". Una exageració que amaga algunes veritats. Per això el que està passant aquests dies al Parlament Europeu és tan important. No hi ha cap govern de cap país de la Unió que, un cop elaborada la llista de futurs ministres d'un executiu, aquests se sotmetin a un examen exhaustiu del Parlament per veure si coneixen a fons els temes que hauran de gestionar. El Parlament Europeu sí que ho fa. Podem recriminar -amb tota la raó- que la Comissió Europea està escollida a dit, que els ciutadans no han elegit Durao Barroso, però, per molt que els caps d'estat i de govern cuinin un executiu a mida,  Barroso i el seu nou equip no podran exercir si no passen l'examen a l'Eurocambra.

Ja hi ha hagut la primera víctima política d'aquestes audiències. La búlgara Rumiana Jeleva ha renunciat, finalment, a ocupar la comissaria d'Ajuda Humanitària i el govern de Sofia ha proposat una nova candidata. La caiguda de Jeleva, que també deixa el càrrec actual de ministra d'Afers Exteriors de Bulgària, no ha tingut res a veure amb les suposades acusacions d'haver amagat informació sobre els seus negocis, ni per les presumptes "amistats perilloses" del seu marit (com explicava el post anterior). Jeleva marxa perquè no estava preparada per ocupar la comissaria que li havien assignat. Els eurodiputats la van cosir a preguntes i ella no va estar a l'alçada.

Tampoc va convèncer la nova cap de la diplomàcia europea, Catherine Asthon, a qui un eurodiputat li va retreure que semblava més "l'ambaixadora dels 27 que no pas la nova líder d'una política exterior comuna". La catàstrofe humanitària d'Haití ho ha deixat ben clar. Mentre Hillary Clinton volava a Port-au-Prince, Ashton marxava de cap de setmana a Londres amb la família, com explica el corresponsal de Liberation en el seu blog i així han reconegut fonts del Consell.

Mentre els Estats Units desplegaven 10.000 soldats, un portaavions i 19 helicòpters per assegurar la distribució de l'ajuda humanitària, Ashton considerava que la prioritat pels europeus era una bona coordinació entre ells. Després de rebre crítiques de totes bandes, Catherine Ashton ha marxat avui cap els Estats Units per parlar amb l'administració nordamericana sobre Haití.

La realitat és que els Estats Units han desbloquejat 100 milions de dòlars per ajudar les víctimes del terratrèmol. La Unió Europea ha promès d'entrada més de 400 milions d'euros, 150 dels quals en ajuda urgent. Seguim sent el primer donant d'ajuda humanitària del món i seguim sense un lideratge que ho visualitzi.

L'últim ball de Jeleva

Rumiana Jeleva és la candidata de Bulgària per ocupar la comissaria europea de Cooperació Internacional i Ajuda Humanitària però el seu futur càrrec penja d'un fil. Jeleva ja ha passat l'examen davant el Parlament Europeu, que aquests dies està avaluant a tots els membres de la nova Comissió Barrosso, que necessita el vist-i-plau de l'Eurocambra per començar a treballar. A Jeleva no li ha anat gens bé. El Parlament ha demanat que es verifiqui si ha mentit en la seva declaració d'interessos econòmics. Els rumors publicats a Bulgària sobre unes presumptes vinculacions del seu marit amb la màfia tampoc són una carta de presentació gaire recomanable. Però, per acabar-ho d'adobar, la seva compareixença davant els eurodiputats ha aixecat dubtes també sobre la seva preparació per ocupar la cartera de Cooperació Internacional. Jeleva, fins ara ministra d'Afers Exteriors del seu país, es va perdre en dossiers tan importants en la política de cooperació de la Unió Europea com el Congo, on la UE hi està força implicada tant a nivell d'ajuda econòmica com amb la presència de tropes de pau.

Per això, l'aparició al YouTube d'aquest vídeo de Rumiana Jeleva participant, ara fa pocs mesos, en un programa de televisió del seu país ha estat l'excusa perfecta per tota mena de titulars als blogs de Brussel·les: "Jeleva balla cap a la sortida de Brussel·les" (Financial Times), "l'últim ball de Jeleva" (Liberation)

Mireu com balla la ministra búlgara d'Afers Exteriors a ritme de Julio Iglesias.

lobby català a Brussel·les

Fa temps que ens hem instal·lat en el discurs que la Unió Europea no entén la realitat catalana i no ens plantegem, en canvi, si nosaltres hem descuidat Brussel·les. Aquesta UE s'ha fet tan gran que no podem deixar d'explicar-nos una i una altra vegada. Aquesta setmana, sis associacions catalanes han presentat a Brussel·les la Xarxa d'Entitats Europeistes de Catalunya. Sis entitats que sumen esforços en la seva tasca d'explicar Europa i es presenten amb un manifest comú. La Fundació Catalunya Europa (FCE), Horitzó Europa, Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) Joventut Europea Federalista de Catalunya (JEF – UEF), Consell Català del Moviment Europeu (CCME)  i l'Associació de Diplomats de la Unió Europea (ADICEC) van comptar per aquesta presentació amb el suport de tots els eurodiputats catalans.  

Primer èxit de la xarxa, encara que sigui per casualitat: l'eurodiputat del PP, Santiago Fisas, va assegurar durant l'acte de presentació que no hi veu "cap inconvenient" en que el català sigui llengua oficial de la Unió Europea i que està disposat a donar suport "amb molt de gust" a qualsevol iniciativa del Parlament Europeu per aconseguir-ho. No sabem què en pensa el seu company de files, Aleix Vidal-Quadras, vicepresident del Parlament i responsable d'aturar totes les peticions que s'han presentat darrerament a l'Eurocambra en favor de l'ús oral del català. El Parlament d'Estrasburg, l'única institució europea que escollim per sufragi universal directe, és també l'única on els representants polítics catalans no es poden expressar en la seva llengua.

foto: ACN

Voler votar i no poder

Fa massa temps que ens omplim la boca parlant del que s’ha anomenat la “desafecció política” dels ciutadans. Els últims 15 dies, hem sentit excuses, explicacions i fins i tot la preocupació sobtada dels mateixos protagonistes d’una campanya electoral nefasta, abocada a consolidar el bipartidisme a l’estat i allunyada de tot allò que realment s’havia de decidir el 7 de juny. Catalunya –com la Unió Europea- no necessita més informes que analitzin l’abstenció. Només calen polítics amb missatge que no tractin els electors de babaus amb eslògans simplistes i sense explicar-los les raons principals de perquè cal anar a votar.
Entre aquells que es van quedar a casa el 7 de juny, n’hi havia que desconeixien la convocatòria d’eleccions. Altres van preferir anar a la platja o senzillament van creure que al Parlament Europeu no ens hi juguem res de res. També n’hi havia que haurien volgut votar però es van sentir incapaços de decidir-se per cap dels candidats o van pensar que així castigaven la classe política per la seva poca credibilitat.
En l’anàlisi d’aquestes eleccions no em preocupa tant l’abstenció com el vot en blanc, que a Catalunya s’ha multiplicat per 6 respecte a les europees del 2004. És el vot de protesta més cívic. El que no renuncia a la participació democràtica. El que fa l’esforç d’anar fins el col·legi electoral per deixar un sobre en blanc. No guixa la papereta. No tria cap partit “freak”. No cau en el vot de protesta extremista que ha alimentat les forces populistes i xenòfobes de mitja Europa. Diu a les urnes que, en mig d’aquestes baralles de pati d’escola, no ha trobat ningú que realment el representi. El més gran de tots els desencantaments: voler votar i no poder. Si no hi ha una reforma valenta de la llei electoral serà impossible capgirar aquest desengany.

*article publicat al Diari de Sant Cugat

anàlisi dels resultats del 7-J al 3/24

Eleccions europees 2009

Petites revolucions

A la Unió Europea li falta transparència, il•lusió i fins i tot drama. Li falten líders carismàtics, grans projectes de futur i capacitat d’autocrítica. Aquesta és una Unió que els Estats es cuinen a mida, on el mercat interior continua sent la prioritat sempre i quan no ataqui els nostres “campions nacionals”, on el consens mata el debat polític i tots els grans càrrecs s’escullen a dit, encara que sigui el dit de governs elegits democràticament a les urnes, però a dit. Ara bé, res de tot això es canvia girant-nos d’esquena. L’abstenció empobrirà encara més la legitimitat democràtica d’aquesta Unió Europea que ha aconseguit donar-nos unes dècades de prosperitat com no n’havíem tingut mai. L’eurobaròmetre diu que més de la meitat dels europeus està convençut que pertànyer a la UE és beneficiós pel seu país però a un de cada dos ciutadans no li agrada la direcció que ha pres aquesta Unió. I quina direcció han pres els ciutadans? La de l’apatia?
El ciutadà creu en Europa però recela de les seves institucions. No acaba d’entendre ni de saber qui són els seus representants a Europa, qui parla per ells a Brussel•les. El desconeixement i la desafecció política en general es tradueixen en euroescepticisme i abstenció. L’Eurocambra es convertirà aquesta legislatura en el Parlament Europeu amb més poder de la història amb la paradoxa que probablement haurà estat escollit amb la participació electoral més baixa. El Parlament és avui l’única arena de debat polític obert a Europa. Una cambra amb dues ànimes, la ideològica i la que defensa els interessos nacionals o regionals.
Amb els seus 82 anys i molta història a l’esquena, Jose Vidal-Beneyto, director de l’escola d’alts estudis Miguel Servet de París, apel•lava, fa uns dies a Barcelona, a la mobilització, a treballar en xarxa per canviar allò que no ens agrada. Vidal-Beneyto defensava el seu dret a les “petites revolucions”. Votar aquest diumenge hauria de ser una d’aquestes petites revolucions.

Sempre hi ha temps per anar a votar!

Els sondejos ens preparen per una de les participacions més baixes de la història així que el Parlament Europeu recorre ja a mesures desesperades...
L'eslògan és: "sempre hi ha temps per votar"

Apunts d'un debat

El Consell Català del Moviment Europeu i una desena d'associacions europeistes més han organitzat el primer debat electoral públic dels candidats a les pròximes eleccions europees del 7 de juny.

Hi havia el "morbo" de veure en acció els nous fitxatges de la política catalana i certa esperança -no gaire reeixida- en una renovació del discurs.

Aquí teniu algunes de les frases que es van dir:

Maria Badia (PSC)

• "La unió política la fan els ciutadans. El problema que tenim és que la UE ha crescut molt, sense teixir els ponts necessaris entre els ciutadans i les institucions."

Ramon Tremosa (CiU)

• "Si la construcció d'Europa significa sacrificar interessos locals, aquesta Europa no interessarà als ciutadans."
• Per una qüestió d'eficàcia i racionalització de les despeses "estic a favor d'unificar els dos parlaments europeus (de Brussel·les i Estrasburg) en un".

Oriol Junqueras (ERC)

• "Tant Catalunya com Europa tenen en comú la feblesa de les seves institucions per fer front a qüestions importants com la crisi econòmica."
• "Com que Catalunya encara no és un estat i no tenim un comissari propi, l'única institució on hi podem ser de forma explícita i permanent és el Parlament Europeu."

Santiago Fisas (PPC)

• "En aquests moments de cada 3 nous aturats a Europa, 2 són espanyols."
• "A Europa només hi ha una llengua per estat i per Espanya és l'espanyol." (fals)

Raül Romeva (ICV)

• "Europa no està en crisi per culpa del NO al Tractat Constitucional. El NO al Tractat va ser la resposta a la crisi de lideratge europea".
• "Brussel·les és un excel·lent espai per visualitzar una situació que és singular però que volem que sigui reconeguda amb tots els seus drets." (sobre Catalunya i el català)
• "El que hi ha en joc és quin model d'Europa volem?"

Aquí teniu la informació que ha publicat el diari EL PUNT

balanç de legislatura

El Parlament Europeu tanca avui una de les legislatures amb més visibilitat de la seva història. Les protestes de sindicats, estibadors o detractors de la directiva de serveis a les portes d'Estrasburg han servit per posar el focus d'atenció sobre una Cambra que ha anat guanyant poder mentre perdia suport entre els electors que han de decidir les majories parlamentàries. Els 736 escons del Parlament reuneixen el millor i el pitjor de la política europea: la força de l'extrema dreta i l'euroescepticisme, polítics retirats de l'escena nacional i autèntics convençuts de la construcció europea que hi deixen hores de feina gairebé en mig de l'anonimat i el desconeixement del seu propi país.

El Parlament Europeu, que és l'única institució comunitària que s'escull per sufragi universal directe, té -com les altres- un deute pendent amb la transparència. Només en aquesta legislatura hi ha hagut queixes al defensor del poble europeu per poder conèixer el sou real dels eurodiputats. S'ha forçat el tancament d'una web que posava en evidència els diputats que més treballen i els qui menys. I, per primera vegada, s'ha reconegut la necessitat de regular el poder dels grups de pressió que influencien la Cambra. Uns 5.000 lobbistes estan acreditats al Parlament Europeu amb la llibertat d'accedir als treballs de les comissions i, fins i tot, utilitzar el despatx d'agun eurodiputat, segons s'ha denunciat.

Aquesta cambra amb el cor dividit entre la ideologia i els interessos nacionals haurà de convèncer ara els electors de la importància d'anar a votar el pròxim mes de juny. Després té l'obligació d'estar a l'alçada d'un Parlament cada cop més poderós en la presa de decisions comunitàries. Millorar la higiene democràtica superant el gran pacte entre socialistes i populars que tradicionalment comença per repartir-se la presidència de la Cambra. I, després, aspirar a elegir un president del Parlament amb més capacitat de lideratge que l'actual presidència representativa del correcte Hans-Gert Pöttering, més pròpia del parlamentari gris i aplicat que ha estat tots aquests anys, que no pas d'un lider amb discurs propi en una Unió Europea tan mancada de personalitat.

APUNT INTERNACIONAL emès avui a Catalunya Informació. Per escoltar l'audio cliqueu aquí.

Tot esperant Lisboa...

El Tractat de Lisboa ha superat un altre petit obstacle mentre mitja Europa anuncia ja la seva mort i l'altra mitja encara busca fulls de ruta que el ressucitin. Ara ha estat el més alt tribunal de la República Txeca qui ha dictaminat que el Tractat de Lisboa és compatible amb la Constitució del país. Petita victòria encara sense conseqüències. Cal que el Parlament txec hi digui la seva i que el president del país, Vaclav Klaus, una de les cares visibles de l'euroescepticisme més actiu, posi també la seva firma sobre un Tractat que ha vilipendiat i que es nega a defensar. No és l'únic. El president polonès també manté en suspens la seva ratificació fins que els irlandesos -els únics que oficialment han dit NO a Lisboa- es tornin a pronunciar. Però, qualsevol nova consulta popular en plena crisi econòmica i amb els problemes financers que arrossega el fins fa poc considerat "tigre celta" tornaria a ser un suicidi polític anunciat.

Acabo de tornar de Brussel·les i, una vegada més, tothom va fent especulacions interessades sobre com salvar el Tractat de Lisboa. Fonts del Consell de ministres de la UE m'asseguraven que Txèquia serà incapaç de resistir-se a la pressió dels grans estats, capaços d'arribar -si cal- al xantatge de retallar fons estructurals per aconseguir una firma allà on sigui necessari (el to de la conversa va ser exactament en aquests termes). Cal, primer, que els irlandesos presentin la setmana que ve, durant la cimera de caps d'estat i de govern de l'11 i 12 de desembre, la seva pròpia sortida a la crisi.

De moment, la Unió Europea s'haurà d'organitzar, una vegada més, amb unes institucions que li han quedat petites i amb una ambició política encara més encongida. I és amb aquestes limitacions que es convocaran les eleccions per renovar el Parlament Europeu el pròxim mes de juny. Així serà ben difícil d'engrescar uns electors cada cop més escèptics perquè vagin a votar per l'únic òrgan de poder dels 27 que s'escull per les urnes i que s'encarrega, precisament, del control democràtic sobre aquelles altres institucions -Comissió i Consell- on els governs fan i desfan segons la seva conveniència.

* foto: interior del Consell de ministres de la Unió Europea