dilluns, 22 de març de 2010

La llarga crisi

La crisi econòmica té segrestada des de fa mesos la Unió Europea. Com ens en sortirem? Quina solidaritat estan disposats a oferir aquells països que ja comencen a aixecar cap amb els qui encara tenen uns anys foscos per davant? Quan podrem començar a passar pàgina? Hi ha crisi per anys.
He passat uns dies a Brussel·les ecoltant experts de la Comissió Europea, de les ONG, de les Cambres de Comerç i dels mercats financers i les perspectives no són bones. Segons la Comissió, el procés de recuperació encara és molt fràgil, ple de riscos i amb un atur que seguirà en augment. Els ajuts públics han amortiguat una crisi que encara ha de colpejar amb força el sector privat. Els funcionaris de Brussel·les calculen un parell d'anys díficils més per endavant.
Altres anàlisis són encara a més llarg termini, com la de l’antic ministre de finances polonès, Grzegorz Kolodko, que veu una llarga crisi de més de 10 anys que passaria per 5 fases diferents. La primera ha estat la crisi financera, de la qual s’intenta passar pàgina sense aclarir qui han estat els responsables. Després s’ha estès la crisi econòmica i ara també la crisi social, amb l’atur desbocat, la rebaixa de salaris, treballadors obligats a canviar de sector i la caiguda dels preus dels habitatges. Aquesta fase, segons Kolodko, encara pot durar 2 o 3 anys més. Després vindrà la crisi de la política perquè la gent necessàriament exigirà responsabilitats a la classe dirigent que no ha evitat el daltabaix. Finalment, una crisi de valors i de cultura ens ha de fer qüestionar el model de cobdícia que ens han portat fins aquí per replantejar-nos una altra manera de viure i de créixer econòmicament. Si això fos cert, seria un llarg i dolorós procés però, com a mínim, implicaria que hem après alguna cosa pel camí.

Aquesta setmana hi haurà cimera de caps d'Estat i de govern a Brussel·les i, sobre la taula, els líders dels 27 tindran la nova estratègia econòmica de la Unió per a la pròxima dècada anomenada Europa 2020. Per saber quines novetats i debilitats amaga la successora de la fracassada Agenda de Lisboa, podeu escoltar aquí la meva col·laboració al programa de Catalunya Ràdio, SOLIDARIS.

dilluns, 8 de març de 2010

8 de març i Beijing+15

Ja fa 15 anys d’aquella cimera de la dona que Nacions Unides va celebrar a Pekin. Una trobada que es considera un punt d’inflexió important en la consciència social i política sobre els drets de les dones però, tot i aquest reconeixement, les qüestions de gènere continuen sent una assignatura pendent a gairebé tot el planeta. Aquests dies, a la seu de l’ONU a Nova York, se celebra la trobada Beijing + 15 per commemorar la signatura d’aquella “Plataforma per l’Acció” però també per revisar de manera objectiva què s’ha aconseguit fins ara perquè la fotografia és plena de taques fosques. En aquests 15 anys la pobresa ha seguit creixent a tot el planeta i, com sabem, la pobresa és femenina. El 70% de les persones pobres són dones. El 80% dels refugiats i desplaçats de guerra són dones i infants. Les dones només reben un 10% de tots els ingressos mundials i només representen el 16% dels parlamentaris que hi ha arreu del món. De fet, hi ha països on encara no tenen dret a vot. En els països en vies de desenvolupament només el 43% de les nenes van a l’escola.
Cada cop que s'ha fet balanç d'aquella cimera (Beijing +5, +10 i ara +15) s’ha anat denunciant l’incompliment dels compromisos firmats i ha quedat ben clar que aprovar legislació no sempre vol dir aplicar-la. Però aquest Beijing +15 té encara un altre problema greu afegit que fa témer a molts que hi pugui haver un retrocés en la feina feta. Són els efectes de la crisi econòmica mundial. Segons la OIT, l’Organització Internacional del Treball, 22 milions de dones es veuran afectades directament per la crisi i el descens dels ajuts al desenvolupament podrà tenir conseqüències greus sobre la mortalitat infantil, que podria augmentar en els pròxims anys.
Avui que es parlarà tant de les dones és el moment de recordar la llarga llista de promeses pendents i que les lleis no canvien mentalitats d'un dia per l'altra.

Si voleu més dades podeu escoltar el meu espai al programa SOLIDARIS de Catalunya Ràdio

fotos: escola dels camps de refugiats afganesos a Peshawar, Pakistan.