dimarts, 20 de setembre de 2011

Abraçades efímeres a París

(article publicat al diari ARA el 4 de setembre)


foto: Agència EFE

El somriure de Merkel sempre és enigmàtic. A aquestes alçades fins i tot un Rodríguez Zapatero tan necessitat de qualsevol petit gest ja deu saber que els copets a l’esquena de la cancellera duren el que dura el breu intercanvi de salutacions amb un president sense do de llengües. Però l’estat espanyol ha estat el primer país de la Unió Europea en apuntar-se a la “regla d’or” alemanya de fixar els límits del dèficit a la Constitució. Un compromís que els alemanys van incloure a la seva Carta Magna el 2009, quan ja s’havien refet dels anys d’incompliment del Pacte d’Estabilitat, que van superar indemnes sense que Brussel•les no els aixequés ni un dit.
La sacralitzada constitució espanyola s’ha reformat en només qüestió de dies per aprovar allò que el president del Consell europeu, Herman Van Rompuy, considera únicament com “una mesura més”. Ni França ha aconseguit encara el consens que les dues grans forces polítiques de la Cambra espanyola han exhibit aquesta setmana. Fonts de la Comissió Europea creuen que “és positiu elevar el rang dels compromisos adquirits a nivell europeu i apartar-los de la política a curt terme i els calendaris electorals” i l’agència de qualificació Moody’s va enviar un missatge de respir per Madrid.
Em costa d’entendre la confiança que pot despertar un compromís que no entrarà en vigor fins l’any 2020, que deixa la porta oberta a que en una nova recessió els límits del dèficit es puguin tornar a revisar, i que ni a Brussel•les se li escapa que ha permès al govern espanyol de “dotar-se d’una arma legal per utilitzar contra les autonomies que es desviïn dels seus compromisos i portar-les davant del Tribunal Constitucional”.
L’única regla d’or que val és la credibilitat. I d’això, l’estat espanyol continua curt, digui el que digui la seva Carta Magna.
L’Europa de les oliveres
Explica un diplomàtic europeu que ja en els anys 70, durant una trobada entre Olof Palme i Aldo Moro, el primer ministre italià li va preguntar al suec perquè no volíen entrar a la Comunitat Econòmica Europea. “Perquè som un país neutral”, contestà Palme. Diuen que Moro va replicar: “i què? Accepteu la legislació europea, entreu, i després és cosa vostra si la respecteu o no.”
Suècia no va entrar a la UE fins a la dècada dels 90 –deu anys més tard que Espanya, i gairebé quaranta després que Itàlia- i avui és en aquest cor de petits països del nord, contribuents nets al pressupost comunitari, que s’ha alineat amb la línia més dura d’una Alemanya decidida a imposar austeritat i rigor a aquesta Europa “de les oliveres” –com anomenen ara a aquest sud díscol i despilfarrador-.
Amb les economies mediterrànies instal•lades en una montanya russa borsària, amb els índex de confiança esgotats i les costures del Pacte d’Estabilitat esquinçades de tan estirar, el sud s’ha quedat sense marge. Ja no hi ha màniga ampla en el compliment dels compromisos europeus, només un únic Diktat. L’ambaixador de Bèlgica davant la Unió Europea es lamentava aquesta setmana que “és difícil viure” en aquesta Europa “que només pren decisions després de cada cimera franco-alemanya”. No ens agrada aquesta Europa alemanya, però no hi ha cap líder a l’horitzó comunitari capaç de presentar una alternativa.
El Benelux ja no existeix com a aliança política. Bèlgica no té govern. Holanda no veu res més enllà dels seus interessos, sense propostes pròpies que no siguin l’enduriment de les condicions a les solucions que aporten els altres. Els països perifèrics, culpabilitzats en bloc, també han estat incapaços de fer un front comú. Fugen desesperadament els uns dels altres perquè no se’ls assimili amb el malalt del costat. Cadascú aprova a la desesperada el seu propi pla de salvament, que calmi els mercats i complagui Merkel. I la cancellera busca petites victòries que justifiquin davant la seva opinió pública l’esforç econòmic que farà Alemanya pagant bona part dels rescats de les economies europees que s’enfonsen. El somriure de Merkel i Zapatero, dijous en un passadís del Palau de l’Elisi de París, va ser un efímer alleugiment mutu en aquesta cursa cap el sacrifici.

dilluns, 12 de setembre de 2011

Bèlgica, el país que no existeix

(article publicat al diari ARA)

Bèlgica és el país del surrealisme. De les carotes de carnaval d’Ensor, dels barrets voladors de Magritte, de la pipa de fumar pintada sobre la frase “això no és una pipa”. Bèlgica és un país surrealista. O com deia divendres l’editora en cap del diari francòfon Le Soir, Béatrice Delvaux, “això no és un país”. Una frase cada cop més repetida. Bèlgica va deixar d’existir per Le Soir dijous passat a les 14h., quan el líder dels independentistes flamencs, Bart de Wever, va tornar a dir no a l’última, l’enèsima, proposta negociadora per formar un govern. Han passat 13 mesos i el socialista való, Elio di Rupo, que tenia l’encàrrec in extremis d’intentar consensuar un programa de govern, va llençar la tovallola divendres, esgotat. El rei –figura decorativa i el primer amenaçat per la reforma profunda de l’estat que reclamen els flamencs- va fer un comunicat més enllà del seu llenguatge conciliador habitual per declarar que la situació és “molt greu”. Però, 400 dies de crisi política després, Bèlgica resisteix, fins i tot amb l’especulació contra un deute públic del 96% del PIB i la provisionalitat del govern.
Només queda una última carambola: provar de negociar un govern sense els independentistes flamencs, la força més votada a les eleccions d’ara fa un any. Algun partit flamenc s’hi comença a posar bé.
La frontera interior
Bart de Wever no té pressa. Cadascun dels seus ‘nos’ durant aquest temps l’ha anat enfortint. Tan se val si les enquestes demostren que una majoria dels flamencs no vol trencar el país, un sondeig realitzat divendres per una televisió privada flamenca assegurava que el 62% dels flamencs mantenen la seva confiança en el líder de la N-VA (Nova Aliança Flamenca), i més de la meitat no volen un govern sense els independentistes. Al sud, el socialista Elio di Rupo també manté el suport popular. Unes noves eleccions no farien res més que polaritzar encara més aquesta divisió.
Bèlgica és un país trencat per una frontera interior. Sis milions de flamencs al nord. Quatre milions de valons francòfons al sud, i una Brussel•les on conviuen totes les onades migratòries que han canviat la fesomia del regne de les patates fregides. Tots plegats practiquen un “patriotisme pràctic” –com l’anomena un historiador flamenc-, on mig país viu indiferent al drets i les necessitats de l’altra meitat. I cada formació política parla exclusivament per la seva parròquia.
L’home més llest del món
De Wever és un gat vell de la política que es va fer molt popular al nord del país participant en un concurs de televisió que buscava “l’home més llest del món”. De Wever va arribar a la final, exhibint cultura general, bonhomia, sentit de l’humor i sobretot molt autocontrol. Va demostrar que sabia jugar les seves cartes. És un personatge controvertit i provocador, capaç d’emocionar-se públicament durant l’enterrament d’una vella amiga, dirigent de l’extrema-dreta flamenca, i en política europea coqueteja amb l’euroescepticisme. Pels valons, és la imatge de la intransigència flamenca, però no l’únic responsable d’una erosió que des de fa dècades mina la continuïtat d’un país que perd sentit. Ho canta –en francès- el belga Arno: “Bèlgica és un país que no existeix. Ho sé molt bé perquè jo hi visc.”