dilluns, 12 de setembre de 2011

Bèlgica, el país que no existeix

(article publicat al diari ARA)

Bèlgica és el país del surrealisme. De les carotes de carnaval d’Ensor, dels barrets voladors de Magritte, de la pipa de fumar pintada sobre la frase “això no és una pipa”. Bèlgica és un país surrealista. O com deia divendres l’editora en cap del diari francòfon Le Soir, Béatrice Delvaux, “això no és un país”. Una frase cada cop més repetida. Bèlgica va deixar d’existir per Le Soir dijous passat a les 14h., quan el líder dels independentistes flamencs, Bart de Wever, va tornar a dir no a l’última, l’enèsima, proposta negociadora per formar un govern. Han passat 13 mesos i el socialista való, Elio di Rupo, que tenia l’encàrrec in extremis d’intentar consensuar un programa de govern, va llençar la tovallola divendres, esgotat. El rei –figura decorativa i el primer amenaçat per la reforma profunda de l’estat que reclamen els flamencs- va fer un comunicat més enllà del seu llenguatge conciliador habitual per declarar que la situació és “molt greu”. Però, 400 dies de crisi política després, Bèlgica resisteix, fins i tot amb l’especulació contra un deute públic del 96% del PIB i la provisionalitat del govern.
Només queda una última carambola: provar de negociar un govern sense els independentistes flamencs, la força més votada a les eleccions d’ara fa un any. Algun partit flamenc s’hi comença a posar bé.
La frontera interior
Bart de Wever no té pressa. Cadascun dels seus ‘nos’ durant aquest temps l’ha anat enfortint. Tan se val si les enquestes demostren que una majoria dels flamencs no vol trencar el país, un sondeig realitzat divendres per una televisió privada flamenca assegurava que el 62% dels flamencs mantenen la seva confiança en el líder de la N-VA (Nova Aliança Flamenca), i més de la meitat no volen un govern sense els independentistes. Al sud, el socialista Elio di Rupo també manté el suport popular. Unes noves eleccions no farien res més que polaritzar encara més aquesta divisió.
Bèlgica és un país trencat per una frontera interior. Sis milions de flamencs al nord. Quatre milions de valons francòfons al sud, i una Brussel•les on conviuen totes les onades migratòries que han canviat la fesomia del regne de les patates fregides. Tots plegats practiquen un “patriotisme pràctic” –com l’anomena un historiador flamenc-, on mig país viu indiferent al drets i les necessitats de l’altra meitat. I cada formació política parla exclusivament per la seva parròquia.
L’home més llest del món
De Wever és un gat vell de la política que es va fer molt popular al nord del país participant en un concurs de televisió que buscava “l’home més llest del món”. De Wever va arribar a la final, exhibint cultura general, bonhomia, sentit de l’humor i sobretot molt autocontrol. Va demostrar que sabia jugar les seves cartes. És un personatge controvertit i provocador, capaç d’emocionar-se públicament durant l’enterrament d’una vella amiga, dirigent de l’extrema-dreta flamenca, i en política europea coqueteja amb l’euroescepticisme. Pels valons, és la imatge de la intransigència flamenca, però no l’únic responsable d’una erosió que des de fa dècades mina la continuïtat d’un país que perd sentit. Ho canta –en francès- el belga Arno: “Bèlgica és un país que no existeix. Ho sé molt bé perquè jo hi visc.”