El tots contra un és una estratègia perillosa. Els anys de “cordó sanitari” a Bèlgica per evitar que l’extrema dreta flamenca arribés al poder es van convertir en una trampa pels partits tradicionals. L’extremisme es va apropiar de l’únic discurs d’oposició a unes forces que cada cop sumaven més desencantament. Malgrat no governar, l’extrema dreta era present a tots els debats polítics, als mitjans de comunicació, compartint tertúlies i minuts d’intervenció parlamentària. Van aglutinar el vot de càstig i, quan finalment els partits tradicionals van parlar d’immigració, el discurs de l’intolerància ja ho havia contaminat tot. Els austríacs, en canvi, van seguir l’estratègia contrària. Van normalitzar el populisme de dretes i el van fer soci de govern. També els van enfortir.
Quan la xenofòbia arriba, ho fa per quedar-se. Ja sigui sota les sigles que l'han fet sortir del polícament incorrecte o bé contaminant el discurs dels partits tradicionals. Cap país europeu -on l'extrema dreta és forta des de fa anys- ha trobat la manera de neutralitzar-la. Aquesta és la conseqüència més greu d'aquest 22-M a Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada