El populisme també és un moviment global. Uns ho vesteixen de valors tradicionals, d’autodefensa i de crítica a la burocràcia governamental, com en el Tea Party dels Estats Units. Altres d’euroescepticisme o anti-immigració. L’extrema dreta britànica, sueca, noruega o el populisme del Partit de la Llibertat holandès s’han fet forts amb el discurs de la por, del replegament i la desconfiança. El populisme es disfressa d’antisistema, es posa en mans de personatges discutiblement carismàtics, i aplega el vot de càstig a uns partits tradicionals que es van empeltant del discurs de la mà forta a la recerca de rèdits electorals. El president francès, Nicolas Sarkozy, fill d’un immigrant hongarès, està decidit a menjar-se l’espai polític de l’extrema dreta lepenista i tant se li en fa si en aquest intent esquerda encara més una ja fràgil Unió Europea.
Les diferències culturals són un material sensible fàcil d’explotar. Així, la xenofòbia ha entrat en campanya a Catalunya per la porta falsa de les deportacions decretades a França contra ciutadans d’ètnia gitana. El panorama mediàtic català encara divagava sobre les possibilitats reals d’una formació xenòfoba com Plataforma per Catalunya en la política nacional, quan el Partit Popular ha decidit agafar la bandera de l’ordre i el control per acabar estigmatitzant tot un col•lectiu. Ara li ha tocat a la comunitat gitana. Demà en pot ser una altra. No n’hi ha prou amb la condemna de la demagògia. Cal un discurs alternatiu, realista i franc, que parli obertament de la immigració i deixi d’alimentar la temptació dels eslògans fàcils i les promeses quimèriques.
* article publicat al Diari de Sant Cugat
foto: Oliver Willis
foto: Oliver Willis
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada