dilluns, 10 de març de 2008

Le plat pays (de Jacques Brel i meu)


He tornat a Brussel·les després d'uns quants mesos. Res ha canviat. Les amistats tan intenses com sempre, les converses malaltisses de perodistes (i a sobre comunitaris) que arreglen el món a cada sobretaula, l'encant gris de la ciutat, la rue Dansaert, la Grand Place... He anat a la descoberta de cafès i nous locals per una petita guia que he d'escriure sobre aquesta ciutat que guarda cinc anys de la meva vida.
Ara ja no hi ha tantes banderes als balcons reclamant la unitat del país com al novembre. Bèlgica té un nou govern sense gaire esperances de continuitat, però el país, d'alguna manera, s'ha trencat. El discurs ha anat massa lluny com per fer-se enrera. A la Brussel·les turística tot continua igual.

2 comentaris:

marta ha dit...

he llegit el teu escrit sobre brusel.les i creec que és la ciutat amb més "visions" politiques... doncs en primer lloc hi els periodistes que com ja saps parlem molt d'europa i el futur del seus membres amb el cap obert al mon i el cor tencat en el seu país... també hi ha qui parala una llengua gemánica i d'altres d'una llatina... però tots pensen que Bèlgica és una Nació... o potser no? solsament és un Estat?... com molts de la " UNION EUROPEA"...QUI HO SAP!!!

Carme Colomina Saló ha dit...

Marta,
gràcies pel teu comentari. Tens raó la realitat de Bèlgica és força complexa i que hi hagi tanta gent per interpretar-la no sé si ajuda o ho embolica encara més.
El que jo vaig viure és que hi ha dues comunitats, francòfona i flamenca, que viuen completament d'esquena l'una de l'altra. No crec que les seves diferències culturals i socials siguin insalvables però la militància en el desconeixement mutu, el desinterès envers l'altra i els referents socials i culturals que cadascun d'ells prefereix buscar en els seus veïns (el neerlandesos a Holanda i els valons a França)fa molt difícil l'entesa.