divendres, 26 de setembre de 2008

Fracàs escolar

Vull aclarir, abans de començar, que estic contenta amb l’escola pública dels meus fills i amb els seus mestres. Dit això, estic decebuda amb el sistema educatiu en general, amb els informes –tant si s’anomenen PISA com Bofill- que ens recorden periòdicament que estem a la cua d’un munt de rankings i que bona part dels estudiants d’avui estan abocats al fracàs de demà. M’entristeix començar el curs escolar el 15 de setembre amb un anunci de vaga per abans de dos mesos. Em revolta que, després d’un nou informe, els col·lectius i les institucions implicades surtin a defensar-se corporativament de la part de responsabilitat que els tocaria a cadascú. I a l’hora de repartir responsabilitats hi incloc també els pares. Ja no ens calen més informes. La diagnosi està clara des de fa temps i cal començar a aplicar solucions duradores, sòlides i consensuades. No dubto de la dedicació i la qualitat del professorat que ha d’aconseguir els millors resultats amb uns recursos cada cop més esquifits i repartits de manera força desigual. Tal i com va la negociació del nou sistema de finançament, la crisi econòmica i el creixement demogràfic de Catalunya, es fa difícil de creure en miracles que ens puguin arreglar aquest panorama. L’informe Bofill torna a furgar, a més, en la ferida de les desigualtats d’oportunitats entre l’escola pública i la privada i especialment per als alumnes d’origen immigrant escolaritzats majoritàriament als centres públics. Però tampoc els alumnes de l’escola privada catalana se situen entre els primers d’Europa.
La mediocritat d’avui a les aules haurà de gestionar el nostre futur. Potser aquesta mediocritat i autocomplaença és ja el reflex d’alguns aspectes de la nostra societat. El fracàs de l’educació és el fracàs de tot un país.
(article publicat al Diari de Sant Cugat)

3 comentaris:

Anònim ha dit...

el teu article és una mica catastrofiste, no? jo he anat sempre a una escola concertada i com pots comprovar el meu català escrit deixa bastant que desitjar, però jo creec que el problema no és tant escola pública o privada, o quina té més recursos... sinó el valor de l'ensenyament i en això has d'estar d'acord amb mi que no és com abans...avui en dia tothom té l'obligació d'estudiar i és l'únic valor que és premia a un fill... jo creec que en allò que s'anomena "l'ensenyament de l'esforç" és necesari premiar aquells fills que volem enfocar el seu esforç en en treball( no tothom pot ser llicenciat) i per tant s'eclou sense adonar-nos a un col.lectiu que normalment port ser el format per l'imigració ( doncs no tothom pot tenir els fills estudiant fina el 25 anys), i els obliguem a la seva incorporació al mon laboral fent una difrencia amb els nostres fills.
Marta

Carme Colomina Saló ha dit...

Marta,

moltes gràcies pel teu comentari. Quan parlo de l'esforç i d'exigir el màxim al sistema educatiu no ho faig pas pensant únicament en aquells alumnes que algun dia arribaran a la universitat. La cultura de l'esforç és per a tothom i tenir una base sòlida de coneixements també. No creus?

Anònim ha dit...

SI, PERÒ LA CULTURA DE L'ESFORÇ MOLTES VEGADES NO S'ADQUIREIX A L'ESCOLA SINO A CASA, DONCS PER A MI SON COSES DIFERENTS ALS CONEIXEMENTS.PERÒ SEGURAMENT ESTARÉ EQUIVOCADA...

MARTA