divendres, 1 de febrer de 2008

Limitacions

Sempre havia pensat que l’estat protector era una altra cosa. Es veu que ho tenia mal entès. El govern es preocupa tant perquè jo no tingui un accident de trànsit que no només m’ha limitat al màxim la velocitat de circulació -i m’ho recorda cada 10 quilòmetres per la via sancionadora en forma de flaix amagat- sinó que ara, a més, el Servei Català de Trànsit es planteja la brillant idea d’empetitir els carrils de circulació. Quina generositat! Així podré fruir millor de la sensació de velocitat del meu automòbil cada cop que passi fregant un altre retrovisor o la roda gairebé toqui la vorera. Especialment ara que els cotxes són cada cop més grans i els pàrkings han de modificar l’amplada de les línies que tradicionalment marcaven cada plaça d’aparcament per encabir-hi tant quatre per quatre de ciutat... No crec que anar més estrets sigui més segur però quina fortuna poder guanyar carrils sense eixamplar carreteres, oi? Sort que jo sóc usuària dels ferrocarrils, ja sigui per sostenibilitat o per evitar peatges, multes, cues i pagar per aparcar prop del meu lloc de treball.
Els nens els eduquem dialogant, repetint les vegades que calgui com s’han de comportar i sobre tot mesurant molt bé la proporció dels càstigs. Amb els adults, hem perdut la paciència. Perdoneu l’exageració però és que encara em sorprenc dels canvis socials que ha viscut aquest país en menys de 20 anys. No dic pas que haguem empitjorat però no m’hauria imaginat mai la docilitat amb la que hem passat de la fanfarroneria de saltar-nos les lleis a l’acceptació del control de moltes de les nostres llibertats individuals.

Article publicat al Diari de Sant Cugat