Després d'uns inicis maldestres, de mesures nacionals sense consens i poca solidaritat, la crisi financera ha aconseguit redefinir el projecte europeu i la fortalesa d'alguns dels seus líders.
A Brussel·les s'acostuma a dir que la Unió Europea creix a cops de crisi. Probablement els 27 no estan pensant en més integració política però sí que han sabut demostrar una consciència europea.
La tempesta financera també ha resituat lideratges. Ha ressucitat al primer ministre Gordon Brown quan al seu país ja no se'l considerava gaire més que un cadàver polític. Irònicament, Brown, que havia allunyat Gran Bretanya del continent a una distància que recordava els millors anys de Margaret Thatcher, és avui un dels pares del pla que ha de salvar la zona euro. En canvi, la cancellera, Angela Merkel, ha passat per la incoherència d'haver d'aplicar mesures unilaterals urgents que només 24 hores abans havia criticat en públic. Fins fa uns mesos, Irlanda semblava el nen mimat per les subvencions de la Unió i el creixement econòmic, que li permetien dir no al Tractat de Lisboa. Avui és un dels països més afectats per la bombolla immobiliària i per la por a la contaminació bancària dels Estats Units. I l'hiperactiu Nicolas Sarkozy, que tants dubtes aixecava abans de l'estiu, ha liderat el joc en equip, arreplegant elogis a dreta i esquerra entre homòlegs europeus i als grans mitjans de comunicació del continent. Algú s'imagina que hauria estat de la Unió Europea si aquest semestre la presidència de torn hagués estat en mans de Txèquia, com passarà l'1 de gener? Un país majoritàriament euroescèptic, partidari de la desregulació màxima de l'economia, enemic declarat de Rússia i fins i tot insolidari davant d'un pla de rescat financer que ell mateix considera que no necessita. Com s'hauria fet front a la crisi de Geòrgia? a la caiguda dels mercats? o a les debilitats institucionals d'aquesta Unió? La resposta està en un text que Txèquia tampoc vol aprovar. El Tractat de Lisboa -que avui molt consideren tocat de mort- preveu que la UE tingui un president, escollit per un mandat de 2 anys i mig, que garanteixi la fortalesa i el lideratge necessari. Sempre i quan els 27 triïn bé, és clar.
*comentari per a L'APUNT de Catalunya Informació. 16/10/2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada